La tercera edat i la seva problemàtica

Avui dia, degut als problemes econòmics i de l’expectativa de vida per la gent gran, han comportat un protagonisme, molt interessat, en aquest camp social; i el que hauria de ser un acte de justícia i de reconeixement, per la feina de molts anys, s’ha convertit en un mal de cap, per uns governants, que no varen planificar bé els recursos dels que disposaven, ni tampoc l’ordre de prioritats que realment necessita una societat ben estructurada. Varen creure, com ara passa amb la Natura, que els recursos eren il•limitats i que el temps tot ho arreglaria. Hem comprovat que això no era així, que tard o d’hora s’ha de pagar la factura i això ho complica tot.

Algú podrà pensar que abans no existien tants serveis i no passava res, evidentment, les formes de vida eren molt diferents, el grau de compromís ciutadà, no tenia la complexitat dels hàbits, que un teixit industrial i burocràtic comporta. Pensem, que fa cinquanta anys, la vida rural absorbia més del cinquanta per cent de la població i avui dia, els nostre mon agrícola és pràcticament residual. Certament que els jubilats dels nostres pobles petits tenen, en general, una forma de viure la seva sortida del mon laboral, molt més profitosa i no traumàtica, que els de les ciutats: un petit hort, unes cases espaioses, l’entorn familiar, etc. donen un encaix molt més agraït al manteniment físic i mental, dels qui viuen en aquesta situació, tot i l’escassetat de serveis i les assistències de que disposen. La tranquil•litat de l’ambient, el silenci i la quasi absència de compromisos, fan la vida molt més plàcida i adaptada a l’entorn.

Si tot això ho traslladem a la ciutat, les coses es compliquen: els pisos són petits, comporten moltes despeses, sortir al carrer, llevat de algunes zones adequades, és perillós, són vulnerables a qualsevol abús, etc.

Es veritat, que les coses han millorat, introduint tot un teixit de serveis socials, sanitaris i de casals que han sabut planificar, interessar i socialitzar als usuaris, que troben en aquests llocs, moltes activitats profitoses, que mantenen viu l’esperit de superació, davant la davallada física que l’edat comporta.

Hi ha però, alguns aspectes que encara no s’han resolt de manera satisfactòria, un, és la creació d’uns encasellaments en funció de l’edat o jubilació que oficialment passen a ser, en la denominació oficial “ Clases Pasivas ”, en tot lo que comporta aquest qualificatiu en la percepció ciutadana, posant moltes dificultats per poder tenir unes relacions inter-generacionals, ben estructurades en profit d’uns i altres. L’ambient i l’entorn familiar, també es complicat, quant els fills treballen lluny i les ocasions de conviure en família es troben limitades, l’afecte que professen als pares cap als fills i a viceversa, condicionen molt la part afectiva de les persones grans.

És cert que la saturació de feines i ocupacions, fan que molts avis es converteixin en auxiliars de primera mà en la atenció a la infància, fins i tot per sobre de les seves possibilitats físiques i econòmiques, però l’estima que comporta aquesta relació els compensa, i troben en ells aquell lligam familiar que abans he esmentat.

Indubtablement per anar donant resposta a aquestes qüestions, i a moltes d’altres, els casals ofereixen variades activitats, que permeten un manteniment físic i mental als seus usuaris com són: gimnàstica, pintura, tallers, ordinadors, tertúlies, manteniment de la memòria, classes, etc. Vull, però destacar, el que mi en sembla, que més respon als desitjos bàsics que necessitem, em refereixo al Taller d’Autoestima, sinó valorin els seus objectius generals:

1. Coneixement i consciència d’un mateix.
2. Encarar les etapes de la vida amb responsabilitat i autonomia.
3. Tenir confiança amb nosaltres mateixos. 
4. Saber trobar lo positiu que te la vida.
5. Entendre que ningú és perfecte.
6. Ser coherents en la nostre vida personal. 
7. Saber controlar les emocions.
8. Valorar l’influencia de l’educació rebuda i les creences.

Si podem assolir aquest objectius, no hi ha dubte que la nostra qualitat de vida millorarà, i la nostra vellesa serà més útil i profitosa.

Josep Majó i Vila

Professor d’ensenyament i President del Centre Cívic Onyar-Montilivi