Al nostre abast curar moltes solituds, si mantenim la mirada neta i anem reformant comportaments

A l’Escola, a l’hora de l’esbarjo, s’acabava de produir un incident que havia pertorbat la convivència i la bona harmonia habitual de la nostra comunitat educativa. Un petit grup d’alumnes, procedents de la immigració, havien tingut la impressió que els autòctons els menystenien: es van encendre els ànims, hi va haver crits, aldarulls, insults, amenaces i, a sangs calentes, més d’un semblava disposat a anar a més... Per abreujar: un espectacle desagradable! El timbre, que assenyalava el final d’aquella estona d’esplai, va produir el miracle d’apaivagar, com a mínim momentàniament, aquell trasbals.

A aquella hora, havia d’impartir una classe de Llengua i Literatura. Haig de confessar que tenia al davant un grup d’alumnes, nois i noies de quinze i setze anys cursant quart d’ESO, d’aquells alumnes amb els quals el professor s’hi troba a gust: treballadors, àvids de saber, bons companys, ajudant-se mútuament perquè cap quedés enrere, solidaris, responsables, conscients que a fora els esperava una societat il•lusionada a la qual calia correspondre i, per tant, feia goig d’observar-los amb ganes per emmagatzemar ciència i valors per no defraudar ningú. D’altra banda, aquella aula havia reunit casualment una diversitat ben singular: hi havia un bielorús, dues germanes ucraïneses, un romanès, dos polonesos, dos africans, dues bolivianes, un equatorià, quatre nois i cinc noies els avis dels quals procedien de la immigració peninsular dels anys seixanta i els deu restants eren autòctons. Ja feia temps que s’havien adonat que eren un fidel reflex de la pluralitat en què s’estava convertint el seu entorn.

Aquell dia vam haver d’aparcar la lliçó. En tot cas, ja la reprendríem més tard. En canvi, es va obrir un col•loqui interessantíssim, fruit de l’experiència que acabaven de viure al pati de l’Escola, sobre la importància d’examinar les diferències per comprovar com podien esdevenir font inesgotable d’enriquiment mutu i, també, per analitzar tantes coincidències i igualtats entre uns i altres que ens feien arribar a la conclusió que tots formem part de la mateixa família humana. Llavors, amb una confiança sorprenent, alguns alumnes van començar a desgranar les seves experiències i reflexions sobre allò que ells i les seves famílies, pesarosament, havien hagut de deixar i allò que, amb gran esforç, anaven aconseguint a la recerca de millorar les seva condició de vida a la qual, tal com havien comentat sovint els seus pares, tots els humans, sense cap mena d’exclusió, hi tenim el dret innat.

Un dels alumnes, gairebé en concloure la classe, va exclamar: “És que quan no t’atures en allò més superficial, sinó que mires l’interior dels esdeveniments i, sobretot, l’interior de les persones, només et queden ganes de ser bo amb tothom” No va caldre afegir-hi cap més mot: l’havia clavat! L’endemà vam continuar la classe, però ens vam saltar algunes pàgines, perquè vam trobar uns fragments bellíssims de Terra dels homes d’Antoine de Saint-Exupéry (semblaré repetitiu, però –durant aquell curs– aquest literat francès va ser l’estrella), que semblaven fets a mida i de gran actualitat per coronar el nostre col•loqui del dia anterior, malgrat haver estat escrits l’any 1935. Us els ofereixo com a lliçó meditada (cal llegir-lo pausadament i que estiguin en sintonia la ment i el cor). És d’aquell tipus de lliçons que eliminen de soca-rel qualsevol actitud de convertir-te en entrebanc per a ningú, et fan mirar les persones amb ulls més penetrants i et conviden a canviar comportaments personals que t’ajuden per sempre més a curar mals socials i moltes solituds. I, com tan bé deia el noi, ja només sents ganes de repartir bondat per facilitar que, en cada persona, germini aquella llavor de la més alta qualitat que tots portem dintre i que ens permet contemplar cadascun dels humans com el meravellós prodigi de la vida en què es pot convertir.

“Fa alguns anys, escriu Antoine de Saint-Exupéry, en el curs d’un llarg viatge en tren, vaig visitar la pàtria en la qual m’havia tancat per tres dies, presoner d’aquell soroll de còdols remoguts pel mar, i em vaig alçar. Vaig travessar a la una de la nit el tren en tota la seva extensió. Les lliteres eren buides, Els vagons de primera eren buits, però el cotxes de tercera contenien centenars d’obrers polonesos expulsats de França, que ara tornaven a Polònia. M’aturava per mirar. Sota els llums de vetlla, en aquest vagó sense divisions, que semblava un dormitori comú i que feia pudor a caserna o a comissaria, jo veia tota una població deprimida i confosa, baratada pels moviments de l’exprés. Tot un poble enfonsat en els mals somnis i tornant a la seva misèria. Homes, dones, infants, tots s’enregistraven a dreta i esquerra, com atacats per tots aquells sorolls, per tots aquests sotracs que els amenaçaven en el seu oblit. No havien pas trobat a França l’hospitalitat on haurien pogut continuar el seu son plàcid. I em semblava que havien mig perdut la qualitat humana, enfardellats d’una punta d’Europa a l’altra pels corrents econòmics, arrencats de la caseta del Nord de França, del minúscul jardí, dels tres testos de geranis que jo havia vist en un temps a la finestra dels miners polonesos. Però tot allò que havien acariciat amb delit, tot allò que havien pogut agombolar en quatre o cinc anys d’estada a França, el gat, el gos i el gerani, ho havien de sacrificar i només s’enduien les bateries de cuina.

Una mare, tan cansada que semblava adormida, alletava un infant. La vida es transmetia en l’absurditat i el desordre d’aquest viatge. Vaig mirar el pare. Un crani pesat i nu com la pedra. Un cos doblegat en el son inconfortable, empresonat pels vestits de feina, fet de bosses i de buits. L’home semblava un bloc d’argila. I jo pensava: el problema no resideix pas en aquesta misèria, en aquesta brutícia, ni en aquesta lletjor. Però aquest mateix home i aquesta mateixa dona s’han conegut un dia. I l’home, sens dubte, ha somrigut a la dona, li ha portat flors, sens dubte, després de la feina. Tímid i desmanyotat, tremolava, potser de por de veure’s desdenyat. Però la dona, per coqueteria natural, la dona segura de la seva gràcia, potser es plaïa a inquietar-lo. I l’altre, que avui no és sinó una màquina de picar i de clavar cops, sentia també en el seu cor la deliciosa angúnia. El misteri és que hagin esdevingut aquests blocs d’argila. Per quina mola terrible han passat, marcats per ella com per un terrible martinet? Un animal envellit conserva la seva gràcia. Per què s’ha fet malbé aquesta bella argila humana?

I vaig prosseguir el meu viatge enmig d’aquest poble el son del qual era basardós com un mal indret. Surava una mena de soroll vague fet de roncs guturals, de planys obscurs, del refrec de les botes dels qui –cruixits d’un costat– provaven l’altre. [...] Em vaig asseure davant d’una parella. Entre l’home i la dona, el nen – més o menys bé– havia trobat el seu forat per dormir. Es tombà en el seu son i la seva cara m’aparegué a la claror de la llum. Quina cara més adorable...! Havia nascut d’aquella parella una mena de fruit daurat. Havia nascut d’aquells parracs mal fardats aquell encert d’encant i de gràcia. Vaig inclinar-me sobre aquest front llis, sobre aquest dolç posat de llavis, i em vaig dir: heus aquí una cara de músic, heus aquí Mozart infant, una bella promesa de vida. Els petits prínceps de les llegendes no eren diferents d’ell: protegit, acompanyat, cultivat... Què no podia esdevenir! Quan neix per mutació en un jardí una rosa nova, heus aquí que es commouen tots els jardiners. Aïllen la rosa, cultiven la rosa, l’afavoreixen. Però no hi ha jardiner per als homes. Mozart infant serà marcat com els altres pel martinet. Mozart trobarà els màxims plaers en músiques podrides, enmig de la pudor dels cafès-concerts. Mozart està condemnat.

I vaig plorar al meu vagó. [...] No es tracta d’entendrir-se sobre una nafra eternament reoberta. Els qui la porten –molt sovint– no la senten pas. És alguna cosa com l’espècie humana i no pas l’individu allò que està ferit aquí, allò que ha quedat definitivament perjudicat. [...] El que em turmenta no és aquesta misèria, en la qual, al capdavall, un s’instal•la tan bé com la mandra. Generacions d’orientals viuen en la brutícia i s’hi troben bé. No són les sopes gratuïtes les que posen remei a allò que em turmenta. El que em turmenta no són ni aquests buits, ni aquests bonys, ni aquesta lletjor. És una mica, en cadascun dels éssers humans, Mozart assassinat! ”

Xavier Carbó Cañigueral

Professor jubilat d’ESO i batxillerat