Quan mossèn Joaquim Casadevall em va convidar a participar en aquest fòrum en què, segons he entès després de llegir-vos, s’hi ve a compartir, de manera senzilla i espontània, pensament, reflexió i vivències personals, puc confessar-vos que, ja d’entrada, la idea em va seduir. Sé que, pausadament, me’n faré un addicte. Ara, només cal que em pugui treure del damunt una tasca editorial, que em deixa un marge d’horari molt reduït. Quan l’acabi, si crec que hi puc ser positiu, vindré sovint.
En els darrers quinze anys de la meva vida laboral (ara en porto ja dos anys de jubilat), he tingut la sort de viure’ls, exercint la docència amb adolescents i joves per acompanyar-los fins a les portes universitàries o bé fins al seu primer intent seriós per trobar el primer treball. Haig de confessar que poder fer aquest itinerari, en una edat tan pletòrica, ho he considerat una sort i una gràcia. Recordaré, doncs, si us sembla bé, algunes de les experiències que vaig viure i algunes de les reflexions que ens fèiem i que m’han deixat molt de pòsit.
Mai més he pogut oblidar aquella adolescent de catorze anys, estudiant d’ESO en un dels Instituts d’Ensenyament Secundari gironins, que portava una temporada que semblava girada. Ella, sempre tan alegre, optimista, carregada d’il•lusions, conversadora de mena, atenta, tan disposada a donar un copet a tothom, ara s’havia tornat intractable, estava com absenta, entristida, irritable, malhumorada... S’havia tancat en banda, en un mutisme tan absolut que pesava com una llosa sobre la resta dels seus companys i companyes. Un dia, però, en una de les classes en què es propiciava el diàleg i un debat obert, va descarregar tot el pes que portava a dintre i que l’ofegava.
Mireu –ens deia– a casa meva jo sé que està passant alguna cosa grossa, però no acabo de saber de què es tracta. Intueixo que el pare té un problema de salut greu, però a mi no me’n diuen res. Tot es parla amb mitges paraules o en veu baixa, com perquè no me n’assabenti. Aquesta manera de fer, però, a mi em fa molt de mal. Jo sé que alguna cosa greu passa i jo voldria prendre-hi part, però sembla que no m’hi vulguin, que per assumptes delicats jo no sóc de la casa o encara no serveixo. Segurament que ho fan amb tota la bona intenció del món. A mi, però, aquesta manera de fer em fa sentir sola, terriblement sola... I a la nit, quan ningú em veu ni em sent, ploro, ploro molt i em sento desolada.
A l’ambient es va produir un silenci d’aquells que es tallen... Una companya, tot d’una, li va etzibar: això que ens acabes de dir, avui quan arribis a casa, explico tal qual a la teva mare o al teu mateix pare. I va continuar, adreçant-se a tots, que la miràvem atònits: a casa, han d’entendre que ja no som criatures i que, en aquest tronc comú, que és la nostra família, tothom hi ha de trobar el seu lloc, s’hi ha de sentir acollit i s’hi ha de saber necessari. A la noia, va semblar que li treien un gran pes del damunt. Havia vist la llum, havia trobat la sortida a una angoixa que l’estava danyant. En família es va parlar obertament i cruament de la situació, però amb calidesa i la noia es va sentir validada, va saber que es comptava amb ella. El pare no va poder recuperar la salut i el desenllaç va ser fatal. La noia, però, ens confessava, que la confiança que li havien atorgat amb aquelles converses obertes, sinceres i constant havien estat un bàlsam i havien pal•liat el dolor davant una pèrdua tan sensible.
Al cap d’uns dies, ens va semblar adient llegir a la classe un fragment del llibre “Pilot de guerra” de A. De Saint-Exupery, escrit l’any 1942. Em sembla que ens farà bé de meditar-hi, per tancar aquest reflexió:
“Vaig rebre a l’edat de quinze anys la primera lliçó: un germà més petit que jo estava, de feia uns dies, desnonat pels metges. Una matinada, a les quatre, la seva infermera em despertà:
- El vostre germà us demana.
- Es troba malament?
Ella no contestà, Em vesteixo a corre-cuita i vaig prop del meu germà.
Em diu amb veu normal:
- Volia parlar-te abans de morir. Ara em moriré.
Una crisi nerviosa el crispa i el fa callar. Durant la crisi, fa “no” amb la mà. I jo comprenc el gest. Imagino que el nen refusa la mort, Però retrobada la calma, m’explica:
- No t’esveris... no pateixo. No em fa mal res. Són coses inevitables, és el meu cos.
El seu cos, ja territori estranger, ja una altra cosa. Però desitja estar seriós, aquest germanet que sucumbirà vint minuts després. Ell sent la necessitat apressant de delegar-se en el meu heretatge. Em diu:
- Voldria fer el meu testament...!
S’enrojola. Està orgullós, sens dubte, d’obrar com un home. Si fos constructor de torres, em confiaria la torre a bastir. Si fos pare, em confiaria els seus fills a instruir. Si fos pilot d’avió de guerra, em confiaria els papers de bord. Però només és un nen. No em confia més que un motor de vapor, una bicicleta i una carrabina.
De fet no morim pas. Imaginàvem que temíem la mort: allò que temem és l’inesperat, l’explosió, un mateix. La mort...? No. No hi ha mort quan ens la topem. El meu germà em deia:
- No oblidis d’escriure tot això... Quan el cos es desfà es manifesta l’essencial. L’home no és més que un nus de relacions. Només les relacions compten per a l’home. Abandonem el cos com si fos un cavall vell.”
No és estrany que en el llibre que l’ha immortalitzat, “El petit príncep”, aquest mateix autor, explicant la seva concepció de la mort la considerés no pas com una desaparició total, sinó com si fos un canvi de vestit, com si es mudés, com si un canviés el seu vestit vell, per posar-se’n un de més nou i lluminós.
A reveure.
Xavier Carbó Cañigueral
Jubilat. Ex-docent de batxillerat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies