Em trobo bé, em trobo malament

De la mà de Lluís Duc, antropòleg i monjo de Montserrat, autor de “Simbolisme i Salut”, m’atreveixo a acceptar la invitació de Mn. Joaquim i prendre per uns instants, el s’arjau d’aquesta embarcació, àgora d’inquietuds, taula de salvació de tants nàufrags a la deriva, en l’immens mar de la malaltia i la solitud..

A l’entorn de “trobar-se bé o malament”, l’home/dona, la humanitat sencera, de tots els temps, d’orient a occident, de nord a sud, ha teixit, el gran tapís de les seves ansietats i angoixes, dels seus patiments i alegries. Un tapís, genuïna expressió cultural, que reflexa les creences, els mites, els dogmes, els valors, les accions de guariment més quotidianes i més agosarades alhora, de tota època i de tota cultura.

Per això quan hom manifesta “em sento bé “ em sento malament”, expressa un sentiment que és entès i valorat amb els paràmetres i símbols de la cultura que l’envolta. Així ens ho fa veure, el metge, escriptor, especialitzat en antropologia mèdica, Pedro Laín Entralgo “L’home del Renaixement no va sentir la malaltia, com l’home romàntic, i el burgès no la sent com l’asceta del desert” (Ocio y trabajo)

 Com sent la malaltia l’home/dona d’avui, com la percep, com la combat? Com puc saber com “em sento”, al bell mig de la societat actual, competitiva, anònima i burocratitzada? Una societat, filla mental del darwinisme social, sotmesa a la “cultura del jo” on “sentir-se bé” equival al triomf personal i l’èxit del propi “look”?

Pot “fer-me sentir bé”, la medicina del segle XXI, curulla d’avenços científics i tècnics? Pot “fer-me sentir bé”, una medicina prenyada d’una mentalitat economicista dominada per criteris d’eficiència, eficàcia i resultats?

Pot “fer-me sentir bé”, una medicina fragmentada, com un gran puzle, on l’especialista només sap el lloc que ocupa en el dibuix de la malaltia, però no percep tot el seu conjunt? Pot “fer-me sentir bé” una medicina seduïda per la tecnologia que parcel•la el cos del malalt, sense tenir en compte la seva unitat física i espiritual?

El sociòleg Neil Postman, ens adverteix dels perills de la tecnologia al servei de la medicina:

“la tecnologia no és un element neutral en la pràctica de la medicina: els metges no només fan servir les tecnologies modernes, sinó que són usats per elles. En segon lloc, la tecnologia crea el propis imperatius i, al mateix temps, crea un sistema social d’abast ampli que reforça aquests imperatius. I en tercer lloc, la tecnologia canvia la pràctica de la medicina perquè redefineix què són els metges, canvia la direcció de llur atenció, i reconceptualitza com cal considerar el pacient i la malaltia” (Tecnópoli)

Tinc la impressió que la medicina actual, cada vegada més tècnica i especialitzada, es veu abocada en la dissociació progressiva entre malaltia i malalt, de tal manera que s’acostuma a identificar el malalt amb la malaltia més que no pas a partir del conjunt de símptomes que espontàniament presenta el mateix malalt. En tot aquest context la ciència mèdica, esdevé una ciència de les malalties, més que dels malalts, amb el consegüent perill de deshumanització.

Lluis Duc, fa diana quan descriu, en el llibre esmentat al principi, la realitat de la medicina avui:

“..la vulgarització del saber mèdic, d’una banda i les institucions de la salut pública, de l’altra, han provocat que per a la gran majoria de malalts, viure llur malaltia consisteixi a parlar-ne o a sentir-ne parlar d’acord amb uns clixés o estereotips, els quals tenen la virtut de posar entre parèntesi el malalt concret, tot reduint-lo a un número controlat burocràticament o a una peça d’un artefacte mecànic que pateix unes avaries que cal reparar.”

Potser caldria cercar un equilibri entre la “tècnica mèdica” que repara l’avaria i “l’art mèdica” que apropi el metge a la persona en la seva integritat i complexitat física, mental, social i espiritual.

De fet “L’Organització Mundial de la Salut” (OMS), en la seva de definició de salut, ens fa una proposta d’integració total de tots els aspectes de la dimensió humana i no només fisiològica:

“La salut de l’home/dona, és un estat de perfecte benestar físic, mental i social, i no sols l’absència de malaltia”

Aquesta definició de l’OMS, global, holística, que té en compte el “cos sencer“ i “persona sencera” s’allunya del paradigma tecnòcrata i especialitzat de la medicina moderna que només fixa la seva atenció en una tècnica mèdica concreta que intenta ser efectiva per restablir el sector del cos que es considera danyat.

L’OMS, reprèn la sintonia de vincular, tècnica amb la saviesa de viure. De sempre i en totes les cultures, la ciència mèdica o l’art de guarir, ha fet camí amb dues crosses: la filosofia i l’habilitat o tècnica curativa, entesa globalment com a salvació de la persona, sotmesa al caos.

Resulta significatiu que un dels mots grecs emprats per expressar el fet de fruir una bona salut és “holon” (el tot) que posseeix una certa correspondència amb el terme àrab “salàm” que també serveix per a designar el gaudir d’un perfecte estat de salut, és a dir, de salvació plena tant en l’ordre temporal com espiritual. L’escolàstica llatina expressarà plàsticament l’estat saludable i de plenitud corporal i espiritual de l’ésser humà per mitja del mot “integritas”(saludable i complet).

Caldrà, doncs, que la nostra medicina, en les relacions metge/malalt i en tot el procés de la malaltia, ens ajudi a enterrar, “em trobo malament”, i reeixir, “em trobo be”, tant física, com mental, espiritual i socialment.

També caldrà que tots plegats tinguem en compte la saviesa talmúdica quan suggereix, una actitud vers els malalts que sembla certificar l’encert del nostre Voluntariat de Suport en la Solitud:

“ si setanta persones visiten un malalt, aquest es cura”

Pere Reixach

Jubilat. . Ex Cap de Zona de “la Caixa”

Graduat Social – Gestor Administratiu

Especialista d’ Humanitats per l’UOC

Estudis del Pensament; Estudis Socials i Culturals.