Acompanyament: paraules d'un metge

Acompanyar, acompanyament, company i companyia, paraules que vénen del llatí “cum pane” que expressaria compartir el pa d’una forma quotidiana o habitual. En l’entorn hospitalari, concretament en l’hospitalització de planta, els acompanyants formen part de l’acte sanitari com uns actors més. Actors són els que fan accions i l’acompanyament ha de ser dinàmic. Habitualment aquesta tasca recau en els més propers al pacient, els seus familiars – conjugues, fills, pares…- en altres ocasions poden ser convivents o amics, finalment hi ha pacients que, per diversos motius, no poden comptar amb persones properes per fer aquesta tasca i les nostres institucions poden disposar de personal voluntari per suplir-los, si més no de forma parcial. El pacient en té dret fins i tot per llei.

Acompanyar és un conjunt de diverses accions. Escoltar, compartir, observar, ajudar, contenir, estimular, explicar, preguntar, recolzar, prevenir… Una característica molt important de l’acompanyament és que sempre és possible, inclús en aquells casos on no es pot trobar respostes, tractaments ni guariments satisfactoris pel pacient, sempre es pot acompanyar.

Se’m demana la meva opinió com a professional de la Salut, com a metge, de quines característiques han de tenir els acompanyants en l’entorn hospitalari. Han de tenir unes característiques emocionals i altres funcionals. La vessant emocional està implícita en l’acompanyament. Una de les definicions d’acompanyar que ens dóna el diccionari de la “Real Academia de la Lengua Española” és “participar de los sentimientos de alguien”. Per tant els acompanyants han de ser empàtics o sigui han d’escoltar i molt al pacient i després estar amb ell al llarg del seu procés. Han de contenir en el sentit d’ajudar a mantenir dins uns límits emocionalment tolerables el patiment del pacient. Això ho haurien de saber fer controlant les seves pròpies emocions per no afegir més patiment al pacient o distorsions en el procés mèdic, actitud dispàtica, per exemple reclamant atenció sobre ells mateixos i desviant-la del principal afectat. També ho haurien de fer de forma sentida però sense caure en la banalització simpàtica del patiment del pacient.

Una altra acció a dur a terme pels acompanyants dins el camp emocional és estimular al pacient a tenir una visió d’esperança objectiva amb el que això implica de respecte a l’autonomia i drets del propi pacient en quant al coneixement de la seva malaltia, pronòstic i decisions a prendre.

En els aspectes funcionals el seu paper és clau per complementar la xarxa sanitària que atén al pacient. Això inclou aspectes com controlar i ajudar en la presa de medicació. Ser la veu i els oïdes del pacient explicant fets, símptomes, percepcions que el propi pacient no pot expressar a l’equip mèdic i reforçant les explicacions de l’equip mèdic cap al propi pacient respecte a la seva malaltia, als tractaments, al pronòstic i expectatives. Ajudar al personal d’infermeria i auxiliar a l’estar en contacte permanent amb el pacient, això inclou les seves necessitats fisiològiques. Evitar la sensació de soledat del pacient quan és conduit a fer exploracions complementàries o aquelles llargues estones mortes dins l’hospital. Assistir en les gestions burocràtiques de l’hospitalització. Evitar riscos inherents al propi entorn de l’hospitalització.

Tècnicament es defineixen diferents tipus d’acompanyaments tenint en compte la seva posició respecte a aquestes accions que han de dur a terme. Acompanyants invasius, passius, malalts i col•laboradors. Els problemes més habituals es donen enfront a acompanyants invasius o intrusius. Són aquells que intenten suplantar al pacient (“el que li fa mal al meu fill és…”) o al propi personal sanitari (“Doctor, jo crec que li haurien de donar antibiòtics…”), intenten induir respostes per part del pacient (“explica-li al Doctor que…) i controlar el desenvolupament de la visita (“aixecat la samarreta que el Doctor t’auscultarà…). Aquesta actitud pot distorsionar molt tot l’acte mèdic i inclús provocar importants perjudicis al pacient. Les motivacions d’aquest acompanyant poden ser diverses, personalitat dominant-controladora, protector o molt angoixat són les més habituals. L’important és l’actitud, professional, que hem d’adoptar els sanitaris enfront d’aquestes persones per reconduir-les i, a més, aprofitar-ne el màxim possible les seves qualitats inherents. Podem utilitzar diverses tècniques però totes passen per iniciar un contacte amb empatia, de forma agradable i educada, intentar que puguin expressar tot el que volen dir (buidament), després preguntar al pacient què en pensa del que diu o fa el seu acompanyant (tècnica del pont), si continua interferint podem intentar arribar a un pacte d’intervenció invitant-lo a donar el mateix temps al pacient que el que ell ja ha tingut oportunitat de disposar i finalment en ocasions hem de recórrer a crear un nou escenari (p.ex. invitant-lo a sortir de l’habitació o conduint-lo a un despatx per parlar-hi). Com es pot suposar, en l’entorn de sobrecàrrega assistencial en el que ens movem, en ocasions és molt difícil manegar aquesta situació de forma òptima, també dependrà del grau d’invasió de l’acompanyant. Un altre tipus és el passiu que també distorsiona l’acte mèdic ja que no du a terme moltes d’aquells funcions que li són encomanades i que he descrit unes línies més amunt. Aquest acompanyant no sempre és una persona amb poca personalitat o depenent, pot ser un observador o que no vulgui implicar-se en el procés. Hem d’intentar involucrar aquest tipus d’acompanyant fent-li veure la seva importància dins del procés. L’acompanyant malalt és una situació que no acostumem a veure en l’àmbit de l’hospitalització si no en l’ambulatori, és aquell que ve amb l’hipotètic familiar malalt que no és tal si no l’excusa que li permet expressar la seva pròpia malaltia.

Finalment l’acompanyant col•laborador del que ens hem de guanyar la seva confiança per aprofitar al màxim les seves qualitats. Com es pot entendre els termes no són absoluts i l’acompanyant col•laborador davant determinades situacions pot convertir-se en invasiu i això pot ser culpa dels propis sanitaris si afavorim situacions d’angoixa a sovint per manca d’habilitats comunicatives, de sensibilitat o per no donar-li la rellevància que li correspon a aquest acompanyant.

En resum per a mi l’acompanyant és una peça clau dins del procés d’atenció del pacient hospitalitzat. Les seves funcions són diverses, algunes emocionals i altres funcionals. Els sanitaris hem de desenvolupar una sèrie d’habilitats per tal de ser capaços d’aprofitar-ne els diferents tipus, invasius, passius i col•laboradors, com una eina terapèutic, malgrat tot, en ocasions la pressió assistencial ens pot fer oblidar la importància d’aquest factor del procés terapèutic.

Dr. Antoni Castro Guardiola

Servei de Medicina Interna