“Encara patim sense sentit mals que la ciència ja ha solucionat”

John Collins, director del Centre d’Integració de Medicina i Tecnologia (Cimit) de Boston

Foto: Xavier Cervera

Tinc 60 anys: he viscut diversos cicles d’innovació i he provat de treure'ls del laboratori per millorar les nostres vides. Hem escurçat l'espera entre la solució científica a un problema i la seva universalització. Sóc de Boston: el mal temps ens ajuda a investigar. Aquestes eleccions m'han avergonyit

He passat la vida intentant convertir la investigació en solucions mèdiques entre els laboratoris i els hospitals de Boston...

... que es troben entre els millors del món.

...I, tot i això, els pacients de Boston encara continuen patint problemes que fa temps que la ciència ha solucionat, però que ningú no s’ha molestat a posar al mercat.

Als investigadors els falten incentius per comercialitzar els seus resultats?

Viuen al seu món, que no sempre és el dels malalts. Per això vam fundar el Centre d’ Integració de la Medicina i la Tecnologia ( Cimit), perquè volíem que ningú no patís de forma absurda mals que ja tenen solució tecnològica però que encara no ha arribat als pacients. I n’hi ha molts.

Per exemple.

Un seria el de milions d’epilèptics que viuen angoixats per endevinar quan i on patiran el pròxim atac, i és una angoixa innecessària, perquè als laboratoris ja s’han descobert i perfeccionat tecnologies no només per anticipar un atac, sinó també per impedir que es produeixi, un cop detectat.

I per què no es distribueixen ja entre els malalts?

Hi estem treballant. Es tracta d’una mena de cascos amb elèctrodes que detecten quan el malalt patirà l’atac i que a més es pot com­binar amb un estimulador del sistema ner­viós que pot evitar-ho.

És meravellós! Com el vendran?

Busquem maneres de fer-ho compatible amb la vida quotidiana: potser en forma de gorres especials... Com fer-ho pràctic és un problema que no es planteja l’investigador, però que algú ha de resoldre per ajudar la gent.

A més hi ha les llicències, regulacions, patents: el complex marc regulatori.

Per això nosaltres empenyem en totes les baules de la cadena d’innovació perquè el que descobreixen els científics arribi com més aviat millor als malalts.

No hi guanyen alguns calerons, també?

Jo ja en guanyava quan cobrava bones boni­ficacions comercialitzant innovacions clíniques. Però el que faig ara per al Cimit –sense bonificació– és molt més gratificant.

Per què?

Abans-d’ahir vaig arribar a casa i li vaig explicar a la meva família que havia aconseguit que els nens malalts pateixin menys.

Això sí que és un èxit: enhorabona!

El que fem és buscar un problema important al carrer, entre els malalts i als hospitals i trobar-hi una solució que sovint ja és als labo­ratoris. Al dolor, per exemple.

No veig per què ha de patir un nen.

És absurd que la investigació ja hi hagi trobat solucions millors que la morfina, però que continua sent l’habitual –en totes les seves múltiples variants– als hospitals.

Per què ja no serveix la morfina?

Un dels seus molts inconvenients és que de vegades costa que faci efecte a la primera i, per això, no és estrany que se n’administrin sobredosis. A més, és molt addictiva.

Un enorme risc per als anestesistes.

I avui ja tenim alternatives molt millors, però ens costa que es generalitzin. Li diré un altre problema amb solució, però encara només al laboratori: la incontinència urinària.

És delicat... i desagradable.

Faci’m un favor: publiqui-ho. Jo vaig començar a buscar-hi remeis al laboratori per a nens i dones després de l’embaràs i em vaig adonar que hi havia milers d’homes que en patien en silenci. I hi ha solucions tecnolò­giques senzilles! I les generalitzarem.

Els mitjans publiquem el descobriment, però no si arriba a la gent ni quan.

Es donen premis a la investigació i és for­midable, però caldria donar-ne també als qui la converteixen en solucions universals per millorar la vida de milions de persones.

Quin és el seu problema favorit?

Ara mateix, la causa de mort més important als Estats Units entre 1 i 49 anys són les fe­rides mal curades de tota classe d’accidents. La nostra traumatologia és deficient.

Això és que l’atenció primària falla.

Això és que no hem invertit a formar personal d’ambulàncies o dispensaris. Així, la teva vida o la teva mort depenen d’on tens un accident. Si estàs a prop d’un bon hospital, sobrevius, com les víctimes de l’atemptat de la marató de Boston. Si l’atemptat hagués estat en un poble de l’Oest Mitjà, n’haurien mort més del doble i molts més estarien paralítics.

Temo que aquí ens passa el mateix.

L’atenció mèdica està centrada només en els hospitals, però, ara, per millorar-la hauríem de formar especialistes en tot el territori.

Vostè ja té alguna proposta?

Els millors especialistes de primers auxilis ara són a l’exèrcit: són els que tornen de l’ Iraq o l’ Afganistan. Hem iniciat un programa per integrar-los quan tornen a la xarxa de primers auxilis.

És una bona línia de treball.

També treballem amb el doctor Parrish, descobridor de les aplicacions del làser a la medicina, i amb un altre gran invent del MIT, l’ OTC, la tomografia de coherència òptica, que ens ha costat 20 anys d’universalitzar ­però que avui salva vides evitant penoses ­biòpsies a milions de pacients.

Bojos molt racionals

La investigació és una aventura eixelebrada, però l’aventurer ha de ser assenyat. M’ho recorda el doctor Collins en evocar el doctor John Gorrie, que a mitjans del XIX a Florida, després d’observar que en climes freds la malària no es propagava, va creure que podia curar-la refredant els malalts. No ho va aconseguir, òbviament, però va patentar una màquina de gel que va anticipar les d’aire condicionat. Sovint, Collins convenç autèntics bojos genials al laboratori que l’ajudin a convertir els seus avenços en avantatges racionals per a tothom. Ha explicat com ho fa als alumnes de d·Health Barcelona, el màster de la Universitat de Barcelona i Biocatper formar innovadorsen salut. Tant de bo en formi aquí molts com ell.

Lluís Amiguet

15/11/2016

La Vanguardia

Salut destina 65 milions extres a 180 CAP

Amb la mesura, de cinc anys, vol combatre les desigualtats econòmiques i socials

Comín, al CAP de Badalona, on va anunciar la injecció recursos a 180 àrees desfavorides Foto: ACN.

El conseller de Salut, Antoni Comín, va anunciar ahir que en els pròxims cinc anys destinarà 65 milions d'euros extres a 180 àrees bàsiques de salut (ABS) que actualment reben menys recursos econòmics que no els pertocarien si es tingués en compte la situació de precarietat econòmica i social de les poblacions que atenen. Entre aquestes ABS, que en general coincideixen amb centres d'atenció primària (CAP), n'hi ha 25 que, segons el nou barem per decidir quins recursos es destinen, es troben en situació especialment desafavorida. A aquestes està previst adjudicar l'any vinent 2,8 dels 13 milions que es destinaran en total. La majoria d'aquests CAP estan situats a la regió metropolitana de Barcelona, la més castigada per les desigualtats socioeconòmiques, segons l'estudi presentat ahir per Salut.

Comín ja va anunciar que faria aquest estudi el febrer de l'any passat en una visita a la Mina. Ahir ho va recordar. “Ja vaig dir que faríem de la desigualtat en salut l'estrella polar de les nostres polítiques perquè la desigualtat socioeconòmica impugna des de l'arrel el dret de la salut de les persones”, va destacar el conseller.

El conseller va explicar que en el decret que regula actualment el finançament de les àrees de Salut – el 118/2014– “el pes socioeconòmic és insuficient a l'hora de decidir la quantitat assignada”. Per això s'han establert uns nous indicadors, entre els quals es tenen en compte conceptes com la taxa de mortalitat prematura, la taxa d'hospitalitzacions evitables, però també el tant per cent de població amb ocupacions manuals, el tant per cent amb nivell d'instrucció baix o el percentatge de població exempta de copagament farmacèutic.

Comín va voler remarcar que la desigualtat de l'esperança de vida entre les cinc àrees més riques i les cinc àrees més pobres és de quatre anys i mig. A més, entre els dos extrems, les diferències augmenten. Així, l'esperança de vida a Valldoreix és de 86,5 anys, mentre que a la Mina és de 79 anys. “Pocs quilòmetres i set anys de diferència”, va destacar el conseller, que a més va presumir que Catalunya és l'únic país d'Europa que té un indicador d'aquestes característiques.

V.P.

17/11/2016

El Punt Avui

"Estem consumint més del que la Terra pot suportar"

"A la vida potser no li passarà res amb el canvi climàtic, però els humans sí que en sortirem perjudicats"

Josep Peñuelas (Vic, 1958) és un ecòleg d’amplis interessos, especialitzat en les interaccions entre biosfera i atmosfera, ecofisiologia vegetal, teledetecció, seguretat alimentària i ecologia química, entre molts altres camps. Professor del CSIC al Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF),­ és autor de més de 900 articles en revistes científiques, 250 més de divulgació i sis llibres. Acaba de recollir el premi Ramon Margalef de la Generalitat, el més prestigiós del seu àmbit a Catalunya.

El canvi climàtic és una amenaça a llarg termini?

No, ja el tenim a sobre. Ja podem observar efectes molt significatius sobre el medi i, de rebot, sobre els humans i la seva economia.

Un exemple pròxim?

Un fet molt visible al nostre entorn són els canvis en la floració de les plantes, que s’ha avançat, o la data de caiguda de la fulla, que s’està endarrerint. Sembla poca cosa però és molt important. La naturalesa està reaccionant. Si no fos per aquesta sortida anticipada de les fulles, encara tindríem més diòxid de carboni a l’atmosfera, més escalfament i més impacte.

I també afecta el mateix ecosistema.

Per descomptat. Afecta les relacions que les plantes mantenen amb altres organismes, com els herbívors, els descomponedors, els pol·linitzadors... Es generen asincro­nies, grans pertorbacions.

La naturalesa s’adaptarà.

Sí, però necessitarà un temps. El canvi actual és molt ràpid. A més, això no és el que està fonamentalment en joc: a la vida potser no li passarà res, però els humans sí que en podem sortir perjudicats. No és un problema només ambiental, sinó un problema global. Afecta totes les nostres activitats, com l’agricultura, la salut o el turisme. Qui voldrà venir a estiuejar a les nostres terres si tots els dies tenim una calor insuportable!

Si hi ha més CO2, hi ha més vegetació. No tot és dolent.

És cert. Gràcies a aquesta fertilització que ja hem fet els humans ha crescut la vegetació. El món és ara una mica més verd que fa dècades. El que passa és que potser hem sigut massa optimistes sobre la capacitat de la vegetació per absorbir el CO2. Hi ha símptomes que la capacitat d’embornal està disminuint.

Hem d’esperar canvis en la vegetació?

Sí. Per exemple, ja estem veient canvis en la distribució altitudinal dels boscos, com passa al Montseny, amb espècies que avancen cap al cim buscant hàbitats més propicis. O al Garraf, on avancen els matolls més resistents a la sequera. En qualsevol cas, la naturalesa és molt complicada. Com hem estudiat al Tibet, hi ha altres factors al marge del clima, com la qualitat del sòl, l’activitat humana o fins i tot el tipus de vegetació.

Això tindrà un impacte en les nostres activitats econòmiques?

Potser les vinyes hauran d’emigrar del Penedès i instal·lar-se al Prepirineu. Alguns empresaris amb visió de futur ja han començat a plantar-ne. És possible que puguem cultivar taronges a Girona. No estem preparats per a aquests canvis bruscos. Sempre hi haurà gent que hi guanyarà, per descomptat, però la majoria en sortirà perjudicada.

Vostè també està molt preocupat per l’esgotament dels recursos.

Sí. Estem consumint per sobre del que pot suportar la Terra, tant en recursos alimentaris com en determinats minerals. Com que vivim al dia no ens en adonem, però això és tan preocupant potser com el canvi climàtic. No n’hi ha per a tothom i a més està mal repartit, cosa que només pot desembocar en problemes.

La tecnologia ens salvarà miraculosament?

Si parlem de canvi climàtic, crec que sí que hem d’invertir a investigar noves solucions, com alimentar amb algues els animals de granja, enterrar millor el carboni... El problema és que les solucions tecnològiques poden ajudar, però no són suficients. El que necessitem és canviar de manera significativa l’estil de vida per no esgotar els recursos. No és fàcil, però estic convençut que de manera senzilla seguiríem sent feliços i ens portaria a un futur més sostenible en termes ambientals.

Els ciutadans faran la revolució o és necessària una implicació més gran dels governs en qüestions com la política energètica?

Les dues coses. S’ha de treballar des de l’àmbit local al global. Hem de canviar individualment els nostres hàbits i els governs hi han de tenir un paper més decidit. Haurien d’ajudar molt i no ho fan. Entre altres qüestions, no entenc per què no alliberen més l’ús d’energies alternatives en l’àmbit domèstic, que la gent s’ho faci a casa. Els veig molt en mans dels grups de pressió econòmica. Sé que no és fàcil, però el canvi energètic és una cosa que necessitem de manera immediata.

Què significa per a vostè guanyar un premi anomenat Ramon Margalef?

És un honor. Ja em vaig quedar impressionat quan el vaig tenir de professor a la Universitat de Barcelona. Arribava de Figueres i, de sobte, em trobo que la primera assignatura de Biologia la feia precisament ell. Després em va dirigir la tesi doctoral i vaig compartir feina amb ell en la meva època postdoctoral. Va passar a ser un amic. Per una part era una persona bona, humil, però per una altra era la més sàvia que he conegut. També era una persona fora dels estàndards, amb una memòria portentosa i un gran capacitat per innovar i generar noves idees.

Antonio Madrilejos

13/11/2016

El Periódico

Les cicatrius de París

Un any després dels atemptats, la ciutat conviu amb l'estrès malgrat la resistència dels parisencs

La torre Eiffel il·luminada amb els colors brillants de la bandera nacional francesa després dels atemptats.

«No ho oblidis. Ja fa un any dels atemptats i la visió que tens de París canvia, perquè et sents una mica en estat de guerra, saps que en qualsevol moment pot passar alguna cosa. La presència militar serveix per tranquil·litzar la gent, però no és eficaç davant d’algú que està disposat a morir per una causa». Stephane, un grafista de 39 anys que viu a Val- de-Marne, ha fet tot el possible per no canviar de costums des que el gihadisme va sacsejar París amb 130 morts, més de 400 ferits i un país sumit en el dol. Però quan s’asseu en una terrassa mira a dreta i esquerra, es fixa en el paio que baixa d’una moto. Està en alerta. «Això no crec que canviï en molt temps», afegeix.

La commoció que va travessar tot França s’ha transformat en un estrès permanent, perquè els ciutadans saben que ara tothom és objectiu potencial del terrorisme. El país va passar en menys d’un any de l’estat d’amenaça, després dels atacs a Charlie Hebdo, a la declaració de guerra de François Hollande contra l’Estat Islàmic. I la batalla segueix. La militar, la política i la social.

Múltiples cares

No només ha mutat el perill, també els francesos ho han fet, mostrant múltiples cares: la solidària, la de resistència enfront de la barbàrie i la que ha injectat més de sis milions de vots al Front Nacional. Els atemptats han accentuat un profund malestar que ve de lluny i que pot alterar la genètica francesa inoculant en la democràcia el virus de la por.

Avancen la islamofòbia, la desconfiança, l’autoritarisme, la sospita davant del diferent, mentre l’Estat, que fa bandera del laïcisme, intenta dotar l’islam d’un parapet republicà per barrar el pas als radicals que pesquen en les aigües tèrboles de les banlieues abandonades a la seva sort. Així, el 56% dels francesos acceptarien malament que una filla seva es casés amb un francès musulmà.

Totes les costures de l’Estat de dret es ressenten en cada debat, quan es discuteix la retirada de la nacionalitat als acusats de terrorisme, la prohibició del burquini, del vel a la universitat, els menús sense porc a les cantines escolars, les propostes per recloure els gihadistes retornats de Síria en una mena de Guantánamo local…

«El debat està sobresaturat d’ideologia. Xoca de cara amb el curt termini dictat per la por, quan hauríem de redefinir els llaços que ens uneixen, formular un nou pacte polític», assenyala a L’Express el magistrat Antoine Garapon, de l’Institut Superior de la Justícia.

Seqüeles psicològiques

Les seqüeles del 13 de novembre del 2015 són físiques i socials, però també psicològiques. Les més freqüents en els casos d’estrès posttraumàtic són els malsons, els flash back, els pensaments negatius, l’estat d’hipervigilància.

«Sovint, les persones mostren un nivell de por desproporcionat quan s’enfronten a detonants com un altre atemptat terrorista, llocs similars o sorolls que recorden el dels atacs», comenta la psicòloga Jocelyne Chastang.

Les ferides i les seves cicatrius formaran part de la memòria col·lectiva dels qui han viscut, de prop o de lluny, els successos del 13 de novembre. «La representació selectiva del passat influeix en la construcció de la identitat del grup», explica l’historiador Denis Peschanski, director d’un vast estudi interdisciplinari sobre la marca que els atemptats deixaran a la societat francesa.

Alguns supervivents dels atacs resisteixen, continuen al barri, es neguen a canviar de ciutat. D’altres prefereixen refer la seva vida fora, allunyar-se de la capital, com Emma, de 38 anys, que va sortir il·lesa del Carrillon i s’ha mudat al sud. «No sé si algun dia tornaré a París. De totes maneres, no faig plans més enllà de tres mesos. No puc prendre cap decisió important», confessa a L’Express.

Malgrat tot, si alguns se’n van, d’altres es queden. Tornen a omplir terrasses, teatres i sales de concerts com si fos un acte de militància. Els francesos van reprendre ben aviat el camí dels museus, de les activitats festives i culturals, cosa que no han fet els turistes. En el primer semestre del 2016, París va tenir un milió de visitants menys que durant el mateix període de l’any precedent.

El Museu del Louvre, un dels més freqüentats del món, amb 9 milions d’entrades a l’any, ha patit una caiguda del 20% el primer semestre del 2016. L’alarma es va disparar en un sector que suposa el 7,4% del PIB francès, fins al punt que els governs central, regional i local multipliquen els plans per tornar a atraure els estrangers, en els quals es manté la imatge d’un París adolorit.

Dominique Bons: "Quan els nostres fills se'n van anar a Síria no eren terroristes"

La presidenta de l'associació Syrien Ne Bouge, Agissons, mare d'un combatent mort, lluita per sensibilitzar els més joves dels perills de la radicalització

«Alguns barris s’han convertit en guetos ètnics i socials on es concentren tots els problemes. No hi ha diversitat a les aules. Se’ls tanquen les portes dels instituts de prestigi. No aconsegueixen entrevistes de treball perquè, sovint, se’ls descarta només per l’adreça postal. Malgrat el que diu el seu document d’identitat, molts joves difícilment se senten francesos. Un malestar que els converteix en un objectiu ideal per a l’Estat Islàmic».

Aquest al·legat és part d’una carta dirigida el maig passat al president francès, François Hollande, per nou dones que lluiten amb valentia perquè no hi hagi preses fàcils del gihadisme i evitar que cada vegada més joves acabin, com els seus fills, morts a Síria. Nicolas va ser un d’ells i la seva mare, Dominique Bons, ha entaulat des de Syrien Ne Bouge, Agissons (Si res no canvia, actuem), l’associació que va fundar el 2014, una batalla als col·legis per expliar la seva història i alertar els alumnes de les trampes del califat.

Saber què pensen els joves

Com la resta de les mares firmants de la carta, Dominique fa aquesta tasca en solitari. «És molt complicat intervenir en els centres educatius. No tenim cap ajuda dels poders públics. Ens arreglem com podem», explica per telèfon des de Tolosa, on resideix.

Dominique defensa amb veu enèrgica que no es canviaran les coses amb sociòlegs o amb xerrades sobre laïcisme i convivència, sinó treballant damunt el terreny. «Els joves estan abandonats. Ni tan sols es parla amb ells. Cal saber què pensen, preguntar-los i evitar que posin el peu dins [de la radicalització] i surtin de França, perquè llavors serà tard». Segons l’ONU, França ha superat el llindar dels mil combatents reclutats per l’Estat Islàmic. El telèfon verd habilitat pel Govern per informar de casos de radicalització ha rebut més de 3.000 trucades, el 23% referides a menors.

Aquestes mares de gihadistes també han de plantar cara a l’estigma social. «La mirada de la societat francesa comença a canviar, però fins i tot ens etiqueten de família de terrorista. Però quan els nostres fills van anar a Síria no eren terroristes. Hi van anar per una causa, es van equivocar i es van deixar convèncer».

Encara que el seu fill va créixer en un ambient ateu, Nicolas, amb sorpresa per a la seva mare, es va convertir a l’islam el 2010 i a finals del 2011 només volia submergir-se a l’Alcorà. Fins llavors no havia pronunciat la paraula gihad, però dos anys més tard va acabar a Síria. «No ho vaig veure venir i això em fa enfadar molt», admet.Durant els vuit mesos que Nicolas va passar a Síria, va mantenir contacte telefònic regular amb la seva mare, però ja havia sucumbit a l’engranatge gihadista. El 23 de desembre del 2013 Dominique va voler felicitar-li l’aniversari. No va poder. El 2 de gener del 2014 un SMS li va anunciar la mort del seu fill.

Mentre França commemora el primer aniversari dels atemptats de París, les mares dels morts a Síria reclamen suport. «He vist pares que han perdut fills a Bataclan que ens consideren tan víctimes com ells. Però l’Estat no ens reconeix. És escandalós, perquè som un dany col·lateral», resumeix Dominique.

Eva Cantón

11/11/2016

El Periòdico

Quants sou a casa? Les llars d’una sola persona es dupliquen en 25 anys

200.000 persones viuen soles a Barcelona 

El descens de la natalitat redueix el nombre de persones per habitatge

Els nuclis familiars es fan més petits. Els pisos on hi viu una sola persona ja són els més nombrosos de la ciutat de Barcelona. N’hi ha 201.345, 3 de cada 10. Un 12,5% dels barcelonins viuen sols. La xifra s'ha duplicat des dels anys 90. Els segueixen els ocupats per 2 persones (192.448), segons les dades del padró d'habitants de l’Ajuntament de Barcelona.

L'augment de llars d'1 i 2 persones s’alimenta del lent però continuat descens, any rere any, de les llars amb 3, 4 o 5 persones. També van a la baixa a Barcelona els habitatges amb set persones o més, que en alguns casos poden reflectir situacions d’amuntegament.

Al conjunt de Catalunya hi viu una sola persona a 2 de cada 10 llars. Les dades, en aquest cas, corresponents als censos de població de l'Idescat, són del 2011 . Als anys 80, n’eren la meitat.

La majoria de persones que viuen soles tenen més de 65 anys. A Barcelona representen el 44% del total, 88.000 persones. 58.000 tenen més de 75 anys.

L'altre extrem: la vida en comunitat

A l'altre extrem de viure sol hi ha la vida en comunitat. "Si pogués formar part d'un grup que decideix tenir fills en comú i en col·lectiu, em satisfaria la idea", va afirmar fa uns mesos la diputada de la CUP Anna Gabriel. El model de família àmplia, d'educar "en la tribu", que fa uns mesos va obrir un encès debat a Catalunya i al conjunt de l’Estat arran de l'entrevista a la diputada cupaire, és més aviat simbòlic. A Catalunya només hi ha 62.700 llars on hi viuen més de dues famílies, un 2% del total. La xifra és força similar a la dels anys 80.

Tradicionalment, a Occident, el concepte de família equival a família nuclear. És a dir: mare, pare i fills biològics sota un mateix sostre. Tot i que continua sent la forma més estesa de família, des dels anys 80 cap aquí el model s’ha diversificat: mares solteres, fills de diferents matrimonis, fills vivint amb els avis…

I qui hi viu?

Però quantes persones viuen a casa? 2,6 persones de mitjana al conjunt de Catalunya, segons les últimes dades del 2011. Una xifra que encaixa amb el model de família occidental, creat amb la industrialització i l’arribada massiva de la població a la ciutat. A l’ Àfrica i al Carib la mitjana es dispara fins a les 6 o fins i tot 8 persones per llar.

Catalunya i Espanya se situen a la franja baixa d’Europa en nombre de persones per llar, conseqüència, sens dubte, de la caiguda de la natalitat. La taxa de fertilitat a Catalunya és d' 1,39 fills per mare. Les dones tenen menys fills i els tenen més tard. Aquesta és la premissa que des de fa uns anys els demògrafs repeteixen una vegada i una altra, fins al punt que avisen que finalment el 2016 es podria convertir en el primer any que hi haurà més morts que no pas naixements. L’any passat van néixer a Catalunya un 2% de nadons menys que el 2014.

Isaac Salvatierra

13/11/2016

Ara.cat

"Posem persones sense sostre a construir la seva pròpia llar"

Steve Hoey éss director de l'entitat social britànica Canopy, que es dedica a rehabilitar habitatges buits per convertir-los en pisos de lloguer social. Aquest any ha rebut el premi World Habitat Award, que concedeix cada any la Building Social Housing Foundation

Steve Hoey explica amb orgull la tasca que fa Canopy, l’entitat social que dirigeix a la ciutat britànica de Leeds i que es dedica des de fa 20 anys a rehabilitar habitatges buits per convertir-los en cases i pisos de lloguer social per a persones sense sostre. El tret diferencial del projecte és que són aquestes mateixes persones les que construeixen la seva pròpia llar i Canopy destaca que la fórmula ha reeixit. Hoey ha sigut a Barcelona aquesta setmana per participar a la jornada que ha organitzat Hàbitat3 per parlar, precisament, de la rehabilitació d'habitatges buits. L'expert veu exportable el projecte de Canopy a qualsevol país o ciutat que cregui en la col·laboració "publicosocial" per solucionar problemes com el de les persones sense sostre. 

 

Canopy neix el 1996 i avui té 15 treballadors, 64 cases i 70 voluntaris. Com van ser els orígens del projecte?

Fa 20 anys dues persones que vivien a Leeds van detectar dues problemàtiques: habitatges buits i persones sense sostre que dormien al carrer. Així van decidir-se a ajuntar les dues situacions per poder ajudar les persones que no tenien sostre a construir les seves pròpies cases utilitzant els habitatges buits que havien trobat. El resultat és que ara encara tenim persones que no tenen casa que treballen per crear la seva pròpia llar i el model funciona. Tot i que hi ha més entitats i organitzacions que fan una funció similar a la nostra, Canopy és l’única entitat en la qual els inquilins treballen per rehabilitar les seves pròpies cases.

La fórmula que proposeu de 'Fes-t'ho tu mateix' ha sigut ben rebuda i explica l'èxit per captar col·laboradors?

A Anglaterra hi ha moltes entitats i organitzacions que voldrien més voluntaris, però no els poden aconseguir. Al llarg dels 20 anys d'història de Canopy més de 1.000 voluntaris han col·laborat amb el nostre projecte. La raó per la qual trobem molta gent que hi vol col·laborar és perquè fem una tasca amable, divertida i a través de la qual la gent aprèn a fer per si mateixa tasques que li poden servir per a la seva vida quotidiana, com pintar o fer el manteniment de casa seva. I encara tenim una cua molt llarga de persones que volen participar en el projecte.

La majoria d’habitatges buits que rehabilita Canopy són de l’Ajuntament de Leeds. Quin suport ha tingut la seva entitat per part del govern municipal?

L’Ajuntament de Leeds ha sigut el col·laborador més important per a Canopy durant aquests 20 anys de trajectòria; sense la seva ajuda la nostra entitat no hauria pogut començar a funcionar. Ells estan molt contents amb la nostra feina, perquè els habitatges buits ja no són un problema per a la ciutat, i ens donen suport a través de diferents vies, per exemple, oferint-nos lloguers barats, ja que ens han donat cases per només una lliura a l’any. El govern central també dóna incentius als ajuntaments per crear més habitatge social. Actualment, a més, gràcies als diners que rebem dels llogaters, el projecte comença a ser sostenible, perquè cobrim bona part del funcionament amb aquests diners.

El problema de les persones sense sostre s’ha cronificat i la prova és que Canopy treballa per combatre aquestes situacions des de fa dues dècades. Per on creu que passa la solució?

És una pena que encara sigui un problema. Les causes són estructurals, i a Anglaterra, concretament, es plasmen en el mercat de l’habitatge i també en els problemes socials que aboquen moltes persones a viure sense sostre. Són problemes molt difícils de solucionar, tot i que potser és més fàcil canviar el mercat de l’habitatge que canviar la societat. El que sí que crec és que si hi hagués més gent fent la feina que fem a Canopy hi hauria menys persones sense sostre. Per això és bo que cada vegada hi hagi més entitats que treballin per solucionar aquests problemes en diferents ciutats i que es treballi en xarxa amb diferents entitats.

Quin ha de ser el rol de les administracions públiques per abordar el problema?

Les entitats o la societat civil haurien de solucionar aquests problemes o haurien de ser només els governs? Les entitats socials poden entrar més fàcilment en contacte amb les persones, comunitats i veïns que no pas les oficines dels governs. Aquestes organitzacions i les seves accions són més efectives i eficients perquè amb un projecte com aquest no només es tracta de construir un edifici, sinó que també comporta donar feina a aquestes persones, generar activitat econòmica i fer sentir la gent millor amb ells mateixos. Per això només pot fer-se amb un suport per part de l’administració.

Mireia Esteve

09/11/2016

Ara.cat

L'Oficina d'Habitatge de Girona gestiona entre 10 i 12 desnonaments cada mes

La gran majoria es poden aturar, i la prioritat és que els usuaris es puguin quedar a l'habitatge pagant un lloguer social

La directora de l´Oficina: Judit Espuche, i l´advocat Ferran Ribas. MARC MARTÍ

El Servei de Mediació en Habitatge de Girona gestiona entre 10 i 12 desnonaments cada mes a la ciutat. La gran majoria, però, aconsegueixen evitar-se, o bé es busquen solucions alternatives. De fet, en els quatre anys que fa que el servei està en funcionament, els seus responsables asseguren que cap dels usuaris s'ha quedat al carrer.

Aquest servei, que depèn de l'Oficina Municipal d'Habitatge, fa de mediador entre propietaris (ja siguin bancs o particulars) i els llogaters, per tal de buscar solucions en cas de conflicte, especialment quan hi ha risc de desnonament. I és que, quan algú es troba en aquesta situació, sovint té dificultats per enfrontar-s'hi. "Un banc és com un tauró que es vol menjar una sardina, que seria l'usuari", assenyala l'advocat Ferran Ribas, responsable del Servei de Mediació. "Parteixen d'una situació desigual, perquè l'usuari no coneix la llei, ni com funciona el sistema bancari... la llei no està feta pensant en les famílies", indica Ribas.

Aquest servei va començar a funcionar el març de 2012, a petició de la Taula de Coordinació Local pel Dret a l'Habitatge. Des de llavors, la demanda ha anat creixent any rere any i de moment han aconseguit resoldre uns 200 casos, mentre que 150 més continuen en negociació. Inicialment tractaven sobretot execucions hipotecàries, però en aquests moments hi ha cada cop més gent que està en risc de perdre el pis perquè no pot pagar el lloguer. En aquest sentit, des de l'Oficina d'Habitatge admeten que hi ha moltes persones que acaben ocupant habitatges de forma il·legal, i una de les seves tasques consisteix en saber, amb l'ajut dels serveis socials, en quins casos hi ha una necessitat real.

El seu objectiu és que cap família es quedi al carrer, i la solució prioritària és negociar perquè puguin quedar-se vivint al mateix habitatge amb un lloguer social. Hi pot haver, però, altres sortides: aconseguir una dació en pagament, utilitzar la xarxa de l'entorn per buscar un nou allotjament o aturar el desnonament per guanyar temps fins que es trobi una solució definitiva. L'últim recurs és fer servir els habitatges que l'administració té per a emergències, ja que si no es col·lapsaria el sistema. "Tenim una mancança de pisos per a lloguer social, perquè hi ha molta més gent que en demana que no pas habitatges disponibles", explica Ribas.

Avisar-ho amb temps

Una de les claus per poder aturar un desnonament és conèixer-lo amb temps. "Gairebé qualsevol problema té una solució, però com més aviat vinguin i puguem posar-nos a treballar, millor", indica Ribas. I és que, segons alerta, molta gent, davant del perill de desnonament, s'enfonsa i li costa assumir el problema. Alguns desconeixen què diu la resolució judicial, altres pensen que si no la llegeixen no se'ls podrà fer fora, altres senten vergonya i intenten amagar-ho... i, en alguns casos, no acudeixen al Servei de Mediació fins a l'últim moment, a vegades pocs dies abans de la data fixada per al desnonament. Per això, des de l'Oficina d'Habitatge han repartit fulletons per tota la ciutat per informar del servei i intentar que la gent prengui consciència del problema al més aviat possible.

Fins ara, des d'aquest servei municipal han aconseguit que cap família es quedi al carrer, tot i que la decisió final de quina solució s'accepta recau sempre en l'usuari. En aquests moments, indica Ribas, amb els bancs la situació està molt regularitzada, ja que fa anys que estan negociant amb ells i ja hi ha uns protocols establerts, de manera que és relativament factible aconseguir preus socials. El problema ara ve amb els propietaris particulars, ja que molts d'ells necessiten realment els diners del lloguer i per això es fa més difícil negociar preus socials.

D'altra banda, des de fa uns mesos l'Oficina d'Habitatge també està en contacte amb la justícia per tal de col·laborar plegats en l'aplicació del protocol de diligències de llançaments. D'aquesta manera, l'Oficina sap (tot i que a vegades amb molt poca antelació) quan es produirà un desnonament i pot actuar per mirar d'evitar-lo.

Laura Fanals

07/11/2016

Diari de Girona

Adopcions truncades

Les famílies que es veuen incapaces de fer-se càrrec dels fills adoptats ho viuen en silenci amb sentiments de culpa i fracàs

No la suporto, no l’estimo”. Quan Mercedes Mas Soler verbalitza amb aquesta cruesa els seus sentiments cap a R., la filla adoptiva que havia desitjat amb totes les seves forces i amb qui durant vuit anys va intentar superar dificultats serioses d’adaptació, admet que se sent “una merda”. Però si ha accedit a explicar la seva història a La Vanguardia és perquè creu que la seva experiència pot ajudar a aixecar el tabú que envolta una situació tan extremadament dolorosa com una adopció truncada. Una realitat silenciada que, oficialment, a Catalunya afecta un 1,5% de les famílies adoptives, percentatge que s’eleva al 6% quan els nens aterren a la nova llar a partir dels sis anys.

Segons les expertes consultades per aquest diari, l’estimació podria ser la punta de l’iceberg, ja que entre el 30% i el 40% dels ingressats en centres terapèutics i d’acollida de menors són adoptats. Què és una adopció truncada? “Es tracta de nens les famílies dels quals no es troben en disposició de continuar fent-se’n càrrec i que passen a la tutela de les administracions públiques, i poden ser objecte d’una nova adopció.

És una situació similar a la de les famílies biològiques amb fills conflictius que, quan es veuen superades per la situació, acudeixen als serveis de protecció de menors, encara que en aquests casos no es presentin com un abandonament”, aclareix Marga Muñiz, terapeuta familiar experta en adopció internacional i autora del llibre Els nens no vénen de París. En els dos casos la situació és molt traumàtica, però per als nens adoptats suposa un doble abandonament.

“Normalment el nen no té una segona oportunitat, quan el porten a una institució està molt ferit i ja no té l’edat ni les ganes de tornar a començar”, constata Ana Berastegui, investigadora i directora de la càtedra Família i Discapacitat, que precisa que l’adopció a Espanya és “irrevocable”, per la qual cosa no es poden tornar els nens als països d’origen.

“El sistema és idèntic al d’un fill biològic, no hi ha un mecanisme pel qual puguis deixar de ser pare encara que el teu fill estigui en una institució”, explicita Be­rastegui.

Tot i això, en no existir llaços de sang, la ruptura té un sentit més radical. Per als pares, que han passat per un procés llarg –amb moltes expectatives– abans d’a­collir la criatura, la sensació de fracàs és immensa.

“Hi ha molta culpa i molta vergonya, que es porta en secret, perquè és molt difícil d’assumir, per a un mateix i de cara a la societat”, sosté Berastegui, que considera “terapèutic” que es pugui abordar un assumpte sobre el qual altres països europeus estan trencant el silenci.

A França, per primera vegada el Ministeri d’Exteriors ha facilitat xifres: en els últims dos anys uns 40 nens adoptats a l’estranger han estat tornats als serveis socials, la qual cosa equival a un 2% de les adopcions. El tema s’aborda al llibre titulat Mala mare, en què una dona explica la dolorosa experiència que va viure, i s’ha començat a qüestionar el sistema. “Alguns nens presenten múltiples problemes de comportament. Situem els futurs pares en la posició de terapeutes. Això és posar el llistó molt alt”, reconeix Nahalie Parent, presidenta de l’associació francesa Infantesa i Família d’ Adopció.

“En general, es tracta de nens que tenen uns problemes tan fortament arrelats, com a resultat del seu passat, que són incapaços de vincular-se i arribar a sentir-se part de la família per molts esforços que aquesta família faci”, explica Muñiz. Quan s’afegeixen discapacitats derivades de patologies com la síndrome alcohòlica fetal, que fins fa poc no eren diagnosticades, la situació resulta de vegades insuperable.

A Espanya, on les adopcions internacionals són un fenomen més recent, no hi ha xifres oficials. Muñiz parla d’un 1,5% de ruptures –la qual cosa significaria que en un període de 10 anys uns 500 nens passen a dependre del sistema de protecció de menors– i assenyala que, en països amb més tradició en aquest terreny com Holanda (5%), Suècia (6%) i la Gran Bretanya (11%), els percentatges són més elevats.

Berastegui assenyala dues etapes especialment delicades en una adopció: el primer any, en el qual s’ha de crear el vincle entre la criatura i els pares, i l’adolescència, quan els problemes més o menys latents es manifesten. “Els joves es pregunten pels seus orígens i es posa a prova el vincle”.

L’augment d’adopcions truncades que estan detectant els especialistes en els últims anys es relaciona amb el fet que molts dels nens adoptats a començaments de la dècada passada estan arribant a aquesta etapa.

“Fa uns quinze anys l’adopció estava molt idealitzada i hi va haver un boom d’adopcions internacionals, era com una moda”, argumenta Agnès Russiñol, directora de l’ Institut Català de l’Acolliment i de l’Adopció (ICAA). Reconeix que aleshores es va tendir a subestimar “la motxilla emocional” d’aquests nens, especialment els que han passat els primers anys en un orfenat. “Són criatures que han patit molt, de vegades han estat objecte de maltractament, per la qual cosa requereixen famílies molt preparades per fer una feina de reparació”, afegeix Russiñol.

“La gent adopta pensant que l’amor ho cura tot. És una condició sine qua non, però no n’hi ha prou, no hem de ser naïfs”, adverteix Eva Gispert, presidenta de l’associació Família i Adopció. Segons la seva experiència, la idea que com més petit sigui el nen menys problemes psicològics arrossega és errònia. “Les seqüeles també poden venir d’un embaràs sota un gran estrès”, assenyala Gispert. A la seva associació cada dia arriben més pares amb “situacions desesperades, un enorme sentiment de culpa i una gran sensació de desemparament”.

Per a les expertes, la tasca de prevenció i d’informació abans d’adoptar és fonamental. “Durant molt de temps, hem tingut els processos més laxos de tot Europa. A Bèlgica, el 30% dels aspirants no reben la idoneïtat, mentre a Espanya el percentatge és del 3%”, subratlla Berastegui.

“Les adopcions internacionals són un contracte privat entre l’agència d’adopció i la família”, precisa Russiñol, que demana de “no banalitzar” unes ruptures en les quals “tothom pateix molt” i que el seu departament té “la responsabilitat” d’atendre. Per això, considera que cal “reforçar la preparació de les famílies perquè la gent sàpiga on es fica” encara que admet les dificultats de finançament. El departament ha creat un grup de treball per determinar els recursos que es necessiten per afrontar aquestes situacions.

Per evitar arribar a l’extrem de la separació, tant Russiñol com altres especialistes animen els pares adoptius a buscar ajuda quan sorgeixen problemes d’adaptació o de comportament. “No s’ha d’esperar que la situació es degradi i sigui massa tard”, opina Gispert, que adverteix sobre la falta de terapeutes amb la preparació adequada per atendre aquesta demanda.

Elianne Ros

06/11/2016

La Vanguardia

Vilaplana reitera que el nou Trueta s'ha de fer a Salt

El president del Col·legi de Metges de Girona sempre ha defensat que els dos hospitals del Gironès estiguin junts

El doctor Vilaplana treballa com a anestesiòleg al Trueta. Foto: EDUARDO ZAZO.

El president del Col·legi Oficial de Metges de Girona (COMG), Josep Vilaplana, ha reiterat, en declaracions a l'ACN, la seva posició que el nou hospital Josep Trueta es construeixi al costat de l'hospital Santa Caterina de Salt. “Si ja tenim un hospital nou allà, el més lògic és que el futur hospital de referència estigui al costat i que tingui suficient espai per poder-hi fer un campus universitari amb les facultats de Medicina i Infermeria”, defensa Vilaplana, que insta a superar les pugnes entre municipis per triar la ubicació “més encertada” i que millor s'ajusti a la necessitat de metres quadrats.

A més, en les mateixes declaracions, el president dels metges gironins ha recordat que el Trueta i el Santa Caterina ja comparteixen alguns serveis i creu que la proximitat entre els dos centres hospitalaris seria beneficiosa.

No és el primer cop que el president del COMG es manifesta en aquest sentit. Fa un any, en una entrevista a aquest diari, Vilaplana ja va apostar perquè els dos hospitals del Gironès estiguessin junts i va donar la raó als 28 caps de servei del Trueta que es van manifestar públicament perquè el nou hospital de referència es construís a Salt. En tot cas, el conseller de Salut, Antoni Comín, té previst de reunir-se aquesta setmana amb l'alcaldessa de Girona, Marta Madrenas, per avaluar quines disponibilitats d'espai hi ha a la ciutat. El Departament de Salut calcula que el nou edifici necessita uns 100.000 metres quadrats.

Pel que fa a la darrera visita del conseller Comín a Girona, Vilaplana valora positivament les declaracions que va fer en el sentit que el projecte de nou Trueta serà la inversió “més important” en equipaments hospitalaris que el govern català preveu fer a mitjà termini.

ACN/N.A.

07/11/2016

El Punt Avui

La tristesa també mata

El metge forense Narcís Bardalet exposa que la tristesa, associada a la solitud, la pandèmia del segle XXI, és la causa de mort d'una cinquena part de la persones que acaben a la taula d'autòpsies a les comarques gironines

Bardalet fent la visita nocturna guiada. Foto: TURA SOLER

La tristesa mata i la solitud és la pandèmia del segle XXI. Ho va afirmar amb rotunditat el llorejat forense Narcís Bardalet en unes jornades celebrades a Figueres en què també es va analitzar el tractament de la mort en l'obra de Cervantes, que va fer morir el Quixot de tristesa. Bardalet va aportar dades que avalen l'extensió de la mort per tristesa recopilades al llarg dels 35 anys, 10 mesos i 4 dies que va exercir la medecina legal. “Si cada any es fan pels volts d'unes cinc-centes autòpsies a les comarques gironines, cent són de persones que han mort soles a casa i de què s'ha trobat el cadàver quan els veïns han sentit pudor”, va explicar. Gent, tal com va remarcar el forense, que, en moltes ocasions, són ancians que han perdut la seva parella de tota la vida i a qui, tristos i sols, només els queda “arribar a port”. Bardalet va retratar la solitud, sobretot en la gent gran, que cada vegada afecta més la nostra societat, com una avantsala de la mort. “Per exemple, no fan res més que esperar la mort amb solitud els ancians a qui, després de viure tota la vida en un poble, la família fica en una habitació d'alguna planta d'un gran geriàtric”, va exposar Bardalet, que va acompanyar la seva exposició amb la fotografia d'un ancià que van descobrir quan ja feia dies que era mort, assegut a la taula, tal com passava les hores en vida. Un dels molts casos reals que es troben els forenses gironins.

No fa gaires setmanes, es va donar un cas a Banyoles. Un home de 61 anys, d'una família de renom del País Basc, que vivia sol en un pis de la seva propietat, va ser trobat mort quan feia ja setmanes de la defunció dins de l'habitatge. Estava sol, ningú no el va trobar a faltar i fins que els veïns no van notar pudor ningú no es va preocupar per ell. La seva solitud era tal que l'home, que, per l'escenari que va deixar, tot apunta que es va llevar la vida, havia arribat a oferir el seu pis de regal a un veí que havia conegut feia poc.

Les persones que moren en solitud majoritàriament són gent gran, però Bardalet no es treu del cap el cas que trenca l'estadística per la joventut de la víctima, una noia jove que ni tan sols té nom i mai ningú no ha reclamat. Es tracta de la noia, que semblava una núvia, que va ser trobada penjada d'un pi el 4 de setembre del 1990, ja fa 26 anys, a Portbou. La tomba d'aquesta No Name , va ser precisament la primera parada que el forense va fer en la visita guiada nocturna al cementiri de Figueres, que va aplegar centenars d'assistents el dia de Tots Sants. El nínxol número 134, al cinquè pis, era l'únic il·luminat amb espelmes del departament primer del cementiri perquè tothom pogués veure on hi ha, embalsamada per Bardalet, la noia que el forense encara no ha perdut les esperances d'identificar. Bardalet va explicar al seu públic entregat que treballa, amb la Guàrdia Civil, perquè el jutjat autoritzi l'exhumació per poder extreure'n ADN i incloure'l als bancs de dades sobre persones desaparegudes internacionals. “Confio que, a través de ls bancs d'ADN, podrem saber qui és. I en el cas que no aparegui cap familiar, ens haurem de començar a plantejar que la gent del seu entorn no vol que se sàpiga qui és i vol amagar què va passar”, diu l'investigador que troba el cas molt misteriós. “Quan va passar el camió de les escombraries, la noia no hi era i un quart més tard, una veïna se la va trobar penjada.” No duia res que servís per identificar-la. Ara, l'ADN, tècnica que no existia fa 26 anys, pot ser la clau per posar-li nom.

El cementiri

de Figueres va ser l'escenari d'una visita nocturna guiada, el dia de Tots Sants, amb el forense Narcís Bardalet i el biòleg Josep Maria Dacosta. Abans, al tanatori Vicens, es va fer una conferència sobre Cervantes i la mort amb el catedràtic de llengua i literatura espanyoles Joan M. Soldevilla.

Tura Solé
06/11/2016
El Punt Avui