John Collins, director del Centre d’Integració de Medicina i Tecnologia (Cimit) de Boston
 |
| Foto: Xavier Cervera |
Tinc 60 anys: he viscut diversos cicles d’innovació i he provat de treure'ls del laboratori per millorar les nostres vides. Hem escurçat l'espera entre la solució científica a un problema i la seva universalització. Sóc de Boston: el mal temps ens ajuda a investigar. Aquestes eleccions m'han avergonyit
He passat la vida intentant convertir la investigació en solucions mèdiques entre els laboratoris i els hospitals de Boston...
... que es troben entre els millors del món.
...I, tot i això, els pacients de Boston encara continuen patint problemes que fa temps que la ciència ha solucionat, però que ningú no s’ha molestat a posar al mercat.
Als investigadors els falten incentius per comercialitzar els seus resultats?
Viuen al seu món, que no sempre és el dels malalts. Per això vam fundar el Centre
d’ Integració de la Medicina i la Tecnologia ( Cimit), perquè volíem que ningú no patís de forma absurda mals que ja tenen solució tecnològica però que encara no ha arribat als pacients. I n’hi ha molts.
Per exemple.
Un seria el de milions d’epilèptics que viuen angoixats per endevinar quan i on patiran el pròxim atac, i és una angoixa innecessària, perquè als laboratoris ja s’han descobert i perfeccionat tecnologies no només per anticipar un atac, sinó també per impedir que es produeixi, un cop detectat.
I per què no es distribueixen ja entre els malalts?
Hi estem treballant. Es tracta d’una mena de cascos amb elèctrodes que detecten quan el malalt patirà l’atac i que a més es pot combinar amb un estimulador del sistema nerviós que pot evitar-ho.
És meravellós! Com el vendran?
Busquem maneres de fer-ho compatible amb la vida quotidiana: potser en forma de gorres especials... Com fer-ho pràctic és un problema que no es planteja l’investigador, però que algú ha de resoldre per ajudar la gent.
A més hi ha les llicències, regulacions, patents: el complex marc regulatori.
Per això nosaltres empenyem en totes les baules de la cadena d’innovació perquè el que descobreixen els científics arribi com més aviat millor als malalts.
No hi guanyen alguns calerons, també?
Jo ja en guanyava quan cobrava bones bonificacions comercialitzant innovacions clíniques. Però el que faig ara per al Cimit –sense bonificació– és molt més gratificant.
Per què?
Abans-d’ahir vaig arribar a casa i li vaig explicar a la meva família que havia aconseguit que els nens malalts pateixin menys.
Això sí que és un èxit: enhorabona!
El que fem és buscar un problema important al carrer, entre els malalts i als hospitals i trobar-hi una solució que sovint ja és als laboratoris. Al dolor, per exemple.
No veig per què ha de patir un nen.
És absurd que la investigació ja hi hagi trobat solucions millors que la morfina, però que continua sent l’habitual –en totes les seves múltiples variants– als hospitals.
Per què ja no serveix la morfina?
Un dels seus molts inconvenients és que de vegades costa que faci efecte a la primera i, per això, no és estrany que se n’administrin sobredosis. A més, és molt addictiva.
Un enorme risc per als anestesistes.
I avui ja tenim alternatives molt millors, però ens costa que es generalitzin. Li diré un altre problema amb solució, però encara només al laboratori: la incontinència urinària.
És delicat... i desagradable.
Faci’m un favor: publiqui-ho. Jo vaig començar a buscar-hi remeis al laboratori per a nens i dones després de l’embaràs i em vaig adonar que hi havia milers d’homes que en patien en silenci. I hi ha solucions tecnològiques senzilles! I les generalitzarem.
Els mitjans publiquem el descobriment, però no si arriba a la gent ni quan.
Es donen premis a la investigació i és formidable, però caldria donar-ne també als qui la converteixen en solucions universals per millorar la vida de milions de persones.
Quin és el seu problema favorit?
Ara mateix, la causa de mort més important als Estats Units entre 1 i 49 anys són les ferides mal curades de tota classe d’accidents. La nostra traumatologia és deficient.
Això és que l’atenció primària falla.
Això és que no hem invertit a formar personal d’ambulàncies o dispensaris. Així, la teva vida o la teva mort depenen d’on tens un accident. Si estàs a prop d’un bon hospital, sobrevius, com les víctimes de l’atemptat de la marató de Boston. Si l’atemptat hagués estat en un poble de l’Oest Mitjà, n’haurien mort més del doble i molts més estarien paralítics.
Temo que aquí ens passa el mateix.
L’atenció mèdica està centrada només en els hospitals, però, ara, per millorar-la hauríem de formar especialistes en tot el territori.
Vostè ja té alguna proposta?
Els millors especialistes de primers auxilis ara són a l’exèrcit: són els que tornen de l’ Iraq o l’ Afganistan. Hem iniciat un programa per integrar-los quan tornen a la xarxa de primers auxilis.
És una bona línia de treball.
També treballem amb el doctor Parrish, descobridor de les aplicacions del làser a la medicina, i amb un altre gran invent del MIT, l’ OTC, la tomografia de coherència òptica, que ens ha costat 20 anys d’universalitzar però que avui salva vides evitant penoses biòpsies a milions de pacients.
Bojos molt racionals
La investigació és una aventura eixelebrada, però l’aventurer ha de ser assenyat. M’ho recorda el doctor Collins en evocar el doctor John Gorrie, que a mitjans del XIX a Florida, després d’observar que en climes freds la malària no es propagava, va creure que podia curar-la refredant els malalts. No ho va aconseguir, òbviament, però va patentar una màquina de gel que va anticipar les d’aire condicionat. Sovint, Collins convenç autèntics bojos genials al laboratori que l’ajudin a convertir els seus avenços en avantatges racionals per a tothom. Ha explicat com ho fa als alumnes de d·Health Barcelona, el màster de la Universitat de Barcelona i Biocatper formar innovadorsen salut. Tant de bo en formi aquí molts com ell.
Lluís Amiguet
15/11/2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies