Les notícies recents sobre “el Negre de Banyoles” segueixen normalitzant el constant tractament racista d’un cadàver que els europeus han anat instrumentalitzant per als seus interessos durant 185 anys
 |
| Les fotos preses quan es va fer el motlle del boiximà abans de repatriar-lo / JORDI BORRÀS / DAVID BORRAT |
A principis del mes de novembre, Jordi Bosch i Xicu Cabanyes van fer públiques unes imatges en què se’ls veia fabricant un motlle de l’anomenat “Negre de Banyoles”, un humà dissecat i exhibit al museu de la ciutat catalana fins al 1997. Els artistes reclamen que el resultat del seu treball s’aprofiti abans que s’autodestrueixi per la caducitat del material utilitzat. Proposen fer del motlle una estàtua de bronze amb la finalitat de retornar “el Negre” a Banyoles.
Diferents mitjans de comunicació han convertit aquest succés en notícia, sense denunciar el fet que a les darreries del segle XX dos catalans blancs van crear el motlle del cos d’un home desconegut del sud de l’Àfrica com si es tractés de la reproducció d’una simple peça museística. Com que les notícies posen èmfasi en les tècniques aplicades durant el procés de la creació del motlle, les imatges publicades apareixen com a meres il·lustracions de la delicadesa del suposat treball artístic. Com a expressions visuals descontextualitzades, fotografies com la que introdueix aquest article donen lloc a normalitzar el continu tractament racista d’un cadàver que va ser desenterrat, dissecat i exposat a París, Barcelona i Banyoles.
Al llarg dels últims 185 anys, el cos va ser objectificat com una mercaderia, deshumanitzat per mitjà de la dissecció, aprofitat com un objecte d’estudi per les ciències racials i transformat en la mascota exòtica d’una ciutat catalana. Malgrat les seves particularitats, aquest cas no és únic. S’emmarca en aquelles històries en què el racisme ha pres forma de profanació de cadàvers, instrumentalitzats pels europeus segons els seus interessos econòmics, polítics o culturals.
Història colonial i racisme científic
La profanació del cadàver ara conegut com “el Negre de Banyoles”va començar al sud de l’Àfrica, al voltant del 1830, quan el taxidermista Jules Verreaux el va robar del seu sepulcre amb la finalitat de dissecar-lo i posar-lo a la venda. Allunyant el cos del lloc de sepultura i arrabassant-lo a la comunitat que l’estava vetllant, Verreaux va fer a l’Àfrica el que a Europa hauria sigut un sacrilegi i un escàndol. Però el francès no tenia res a témer. Tenia el suport d’una ciència europea que demanava les restes mortals d’altres llocs del món com a material necessari per a la construcció i jerarquització de les races humanes.
L’existència de races biològiques -avui dia àmpliament desacreditada per les ciències, però omnipresent en el llenguatge quotidià- no va ser la condició sinó el producte del racisme modern. La seva història és la història de l’intent de legitimar desigualtats socials per mitjà de (des)valoritzar elements naturals com el color de la pell, el pèl i la mida dels ossos. La construcció de diferents races va servir al colonialisme europeu per legitimar l’expansió violenta i per imposar la supremacia blanca com a sistema de domini econòmic, polític i cultural. Amb la finalitat de constituir una raça blanca superior, les ciències racials van elaborar mètodes minuciosos per mesurar els cossos segons paràmetres ideològics que van degradar els altres culturalment i corporalment.
La sistematització del servei d’identificació racial va fer que l’antropologia moderna demanés cada vegada més restes mortals, una exigència satisfeta per la seva cooperació amb viatgers i comerciants que es van beneficiar de la mania pels esquelets. Jules Verreaux va figurar entre ells. La seva empresa familiar, la Maison Verreaux, a París, va ser una de les distribuïdores més importants per als museus de ciència natural, en què el racisme científic va ser popularitzat a través de l’exhibició de restes mortals. Però en el cas del cos posteriorment conegut com a “Negre de Banyoles”, Jules Verreaux no es va acontentar amb els ossos. Amb l’ajuda del seu germà Edouard va preparar l’humà com un dels animals que dissecaven habitualment.
La “naturalització” del cadàver no era un mètode que en conservés la seva morfologia natural, és a dir, individual. Els germans Verreaux no van pretendre conservar el cos d’un individu, sinó modelar un tipus de raça corresponent a les imatges proveïdes per les ciències racials i demanades en un mercat en què es venien tot tipus d’objectes exòtics. Van convertir el mort en una mercaderia que van oferir com a Betjouana en una exposició a París el 1831.
Mercaderia i objecte d'exposició
El 1888 elBetchuana va reaparèixer com a objecte de venda al Gran Museu d’Història Natural de Francesc Darder a Barcelona. Un gravat al catàleg de l’exposició representava el cos muntat dret sobre un pedestal, seminu, amb un drap de cuir, una llança, un escut i un barret de fibra. Amb aquest equipament no es volia il·lustrar una altra cultura, sinó el baix rang cultural de l’home africà. La forçada nuesa va ser una tècnica comuna en l’imaginari colonial i demostra l’esforç de fer visibles les ideologies racistes de diferència i dominació. Per mitjà de presentar cossos no blancs (morts i vius) desvestits a un públic més o menys ben vestit, la suposada bretxa civilitzadora entre “naturalesa” i cultura va ser escenificada en museus, fires, zoos i exposicions universals.
Encara que Darder animava el visitant a comprar, no va aconseguir enriquir-se amb la mercaderia humana. Poc abans de la seva mort, va llegar la seva col·lecció desordenada d’animals dissecats, cranis, fetus i pells a la ciutat de Banyoles. El 1916 s’hi va obrir el Museu Darder, on el cos dissecat es va presentar amb les seves “insígnies primitives” dins d’una vitrina a la Sala de l’Home. Transformant el cadàver en un espectacle, durant els vuitanta anys esdevenidors, els visitants del museu podien seguir aprofitant-se del “luxe dels vencedors”, que, segons Jan Nederveen Pieterse, no radica solament en el fet d’haver sotmès i explotat l’altre, sinó també en el de poder-ne gaudir.
Aquest luxe es va reclamar sense escrúpols quan el 1991 el metge Alphonse Arcelin va començar a denunciar el caràcter racista de l’exhibició del cos dissecat, fet que provocaria una polèmica internacional que va durar fins a la repatriació del cos a Botswana el 2000. Les veus a favor de la permanència de l’exposició van parlar del Museu Darder com d’un lloc pedagògic on es mostraven de manera neutra antics “costums d’exposició”. Aquest argument descontextualitza aquests conceptes museístics del seu caràcter colonial, que va crear una manera discriminatòria de mostrar i de mirar. D’altra banda, l’humà dissecat es va reclamar com a bé cultural, una opinió que reflectia el silenci sobre el fet que els objectes i cossos d’altres cultures que encara es mostren en molts museus del món es van obtenir a força de violència. Només el fort arrelament de les ideologies i pràctiques de la supremacia blanca va permetre que el cadàver d’un home africà es reivindiqués com a propietat cultural catalana.
Objecte d'estudi
La idea que amb la repatriació els banyolins van ser desposseïts del seu bé cultural es demostra, d’una banda, en el fet que els “atributs primitius”es van quedar al Museu Darder; de l’altra, la premsa va informar que en desprendre’s del cadàver Banyoles va rebre 200 milions de pessetes del govern espanyol, dels quals una part es van invertir en la modernització del museu. Quan va tornar a obrir les portes, havia limitat la secció de la col·lecció original a unes vitrines ajuntades al soterrani de l’edifici. En una hi ha una pantalla en què es mostren, sense cap explicació, una sèrie de fotos de l’anterior exposició del cos, així com unes tomografies que documenten la continuació de les pràctiques del racisme científic durant la polèmica de finals del segle XX.
Va ser el 1993 i a Catalunya que, per primera vegada en la llarga història del seu tractament racista, el cadàver es va aprofitar com a objecte d’estudi. Es va sotmetre a una autòpsia durant la qual no es van utilitzar només tecnologies modernes, sinó també mètodes vuitcentistes com l’estudi antropomètric. Passant per alt la modelació ideològica i seguint les instruccions dels seus predecessors, l’equip que va examinar el cos va arribar a la conclusió que “el Negre”, fins aleshores exposat com a Bechuana, ostentava les “característiques clau d’un boiximà”. Sota aquest terme (derivat de l’holandès bosjema -home del bosc-) els europeus van agrupar diverses societats del sud de l’Àfrica, presentant-les com la baula ínfima en l’escala evolutiva, com l’enllaç entre la humanitat i els primats i, fins i tot, com a exemplars de l’ Homo monstrosus, raça inventada pel naturalista suís Carl Linnaeus. Es tracta, doncs, d’una classificació colonial utilitzada exclusivament de manera despectiva; els boiximans com a tals no existeixen.
No obstant això, els antropòlegs catalans van redefinir el seu objecte d’estudi segons aquesta denominació. Això suposava un problema: les ciències racials havien descrit els boiximans com a éssers amb un to de pell groguenca. En l’informe de l’autòpsia, doncs, es va assenyalar que el color de pell d’“el Negre” no es corresponia amb el to de la seva pell natural. Els químics utilitzats per a la conservació de la pell la van destenyir amb el pas del temps, així que el Museu Darder va decidir cobrir-la amb betum. Després de tot, sense aquesta manipulació contínua la característica principal que legitimava el sobrenom d’“el Negre”no s’hauria pogut mantenir. Al final, també els antropòlegs van descurar l’artificialitat del cos i la distinció racista entre “negres” i “boiximans” per subratllar que “el Negre” efectivament era “un individu de raça negroide”. Aquesta reproducció de la subdivisió desfasada de la humanitat en races justament nega tota individualitat al cadàver, al qual els examinadors es van acostar des d’un principi com el prototip d’exemplar racial.
Quan va arribar el moment de la repatriació, la pell -conglomerat d’origen natural, tractament artificial i coloració ideològica- es va quedar a Espanya. L’objecte d’exposició va ser desmuntat al Museu Nacional de Madrid, i el cos es va reduir, segons els responsables, “al poc que li quedava d’humà: cap, pell i uns quants ossos llargs”. Amb aquesta acció els espanyols van usurpar i ocultar aquell material que il·lustrava la col·laboració entre la ciència, la política i el racisme. A continuació, van enviar els ossos i el crani en una senzilla caixa de fusta, no en un taüt. La negativa a considerar la història d’“el Negre” com la d’una deshumanització múltiple va fer que aquesta deshumanització perdurés fins al final.
La noció de boiximà s’ha tornat a utilitzar en les actuals notícies sobre la fabricació del motlle com si assenyalés una autodenominació ètnica. El mateix passa a la pàgina web del Museu Darder, en què s’explica, a més, que l’home dissecat “de manera popular, però no despectiva, era conegut com «el Negre de Banyoles»”. Darrere d’aquesta formulació hi ha la idea que el llenguatge es pot utilitzar de manera neutra, deixant de banda la historicitat dels significats.
Com a criteri de diferència, “negre” ostenta una ambigüitat lingüística que fins avui dia esborra la clara limitació entre un color determinat i les adscripcions socials a un presumpte color de pell. Ja abans de l’expansió colonial europea, el color de pell havia servit per delimitar (moltes vegades artificialment) certes jerarquies socials. Però la relació entre l’opressió racista i el color de pell fosc -que encara funciona com a factor principal del racisme quotidià- va ser, primerament, fixada amb els discursos i les representacions del colonialisme. Amb el tràfic transatlàntic d’esclaus començat al segle XVI, el terme “negre” es va encarnar amb una condició hereditària de la falta de llibertat amb què es va justificar la conversió de persones africanes i els seus descendents en la propietat dels amos blancs.
En aquest aspecte, el sufix “de Banyoles” en el sobrenom assignat al cos dissecat no al·ludeix a la seva procedència o afiliació col·lectiva, sinó a la seva “condició negra ”,que el va convertir en la propietat dels europeus. El repetit ús de les denominacions “boiximà ” i “Negre de Banyoles ” posa de manifest que les violentes relacions colonials segueixen perdurant en forma d’un descurat racisme popular, portat fins a l’extrem durant la polèmica dels anys 90.
Una mascota exotitzada
Per a les seves accions en favor de la permanència del seu negre al seu museu, els banyolins es van servir d’una sèrie d’estereotips i artefactes tradicionals del racisme, embolicant-los en un tipus d’humor que es basa en el menyspreu i que serveix al domini cultural blanc. El febrer del 1997 el cacau -com a metàfora d’“el Negre”- es va convertir en el protagonista del Carnaval de Banyoles. El corresponent cartell consistia en una reinterpretació del simbolisme de la marca Cola Cao, que amb les il·lustracions dels seus envasos legitima implícitament tota la història del treball colonial forçós. Durant la desfilada de Carnaval es portava una nina negra de goma sobre un pas i un grup de persones pintades de negre agitaven els ossos de les seves perruques arrissades i les seves faldilles de ràfia. Encara que la multitud es divertia amb aquestes disfresses plenes de tòpics sobre l’Àfrica salvatge, van evidenciar el propòsit seriós de la festa amb una cançó: “Volem que el cacau es quedi a Banyoles. Volem el cacau perquè és nostre i, a més, ens pertany”.
Aquest dret a la propietat es va reclamar també a través de figures d’“el Negre” en vitrines de grandària reduïda amb què els salons privats es transformarien en establiments domèstics de l’exposició racista. A internet es pot trobar, a més, una versió d’“el Negre” com a caganer. La figura es distingeix de les altres masculines perquè no porta pantalons que podria abaixar-se, que serien un símbol de virilitat i civilització que no correspon als “salvatges”. Aquest exotisme va culminar en les mones de Pasqua, amb què, en un acte macabre i cínic de canibalisme invertit, els autoanomenats amos d’”el Negre” van acabar menjant-se’l. Malgrat que reivindiquessin una vegada i una altra el plaer dels privilegis resultants de l’opressió racista, els defensors de l’exposició van rebutjar les acusacions de racisme de manera vehement.
Aquesta actitud es repeteix actualment amb la reivindicació de fer del motlle una estàtua. Estem davant la nova objectificació d’un cos negre pels interessos d’uns artistes blancs que no volen que es perdi el seu treball. No obstant això, Bosch i Cabanyes han desmentit la inculpació de racisme de manera previsora. Segons ells, la traducció del cos dissecat a un metall noble li trauria tota la morbositat a la història. Aquesta visió s’oposa a la important tasca d’emprendre la descolonització de les pràctiques culturals.
Produir una estàtua amb la finalitat de retre homenatge al que els artistes anomenen “un tros folklòric de la història de Banyoles”, suposa fixar en bronze la negació del tractament racista d’un cadàver. En tot cas, seria millor que el motlle de silicona s’autodestruís per la caducitat del material, abans que a Banyoles es prengui aquesta decisió. I, ja que la polèmica ha ressorgit, cal esperar que finalment es comenci a informar sobre el cas des d’una perspectiva crítica amb les continuïtats racistes que hi ha darrere.
Stefanie Fock
Autora d'una tesi sobre el cas a la Universitat d'Hamburg
13/12/2015
