Neixen menys nens: i què?

No hi ha crisi demogràfica; el problema és l'atur

Desterrem els tòpics habituals: aquí no hi ha crisi demogràfica, el que ha passat els darrers anys és una revolució reproductiva. Amb claredat i contundència, Julio Pérez Díaz, demògraf i sociòleg investigador del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) –i amb ell un ampli grup de demògrafs– analitza les últimes dades de l’INE que indiquen que en el primer trimestre del 2015 hi va haver més morts que naixements a Espanya. Una dada que ha derivat en comentaris alarmistes sobre el futur del país, que dibuixen una societat sense nens i on no es poden pagar les pensions. Aquests demògrafs capgiren aquests presagis tan negres des del progrés i l’optimisme.

Aquest discurs alarmista es genera fora de la demografia, assenyala Pérez Díaz, i hem de tornar-hi per explicar com han canviat en molt pocs anys les regles de joc. Fins fa molt poc la mortalitat a Espanya era alta, els nens que naixien no eren tan “productius” com ara –l’esperança de vida és molt més alta, i cal recordar que al principi del segle XX no arribava a 35 anys– i per tant no té sentit mesurar la vitalitat d’un país comparant xifres de natalitat. Avui els pares s’ aboquen a tenir cura dels fills en tots els aspectes, i aquests s’ abocaran alhora a tenir cura dels seus fent una societat millor, s’indica. També les dones s’han alliberat d’aquella “obligació” reproductora. I això, subratlla Pérez Díaz –deixeble d’ Anna Cabré–, no té res a veure amb l’hedonisme que alguns volen retreure a una societat amb menys fills. És la voluntat de cuidar-los d’una altra manera, és “una dinàmica demogràfica més eficient” i un diàleg entre generacions.

No ens hem d’alarmar quan observem el canvi gradual de l’estructura piramidal de la societat. Desenvolupament significa que els nens que neixen no es moren i que, com que augmenta l’esperança de vida, ja no és necessària la natalitat d’altres temps. Quan un país s’enriqueix, és lògic que la seva població envelleixi, però fins i tot el terme “envelliment” és considerat antic. Si s’han guanyat anys de vida de qualitat, la població rejoveneix. I té també més capacitat de treball –si el que preocupa, com s’analitzarà, són les pensions–.

Amb aquesta anàlisi general es capgira l’“alarmisme” de­mogràfic, però queden preguntes per resoldre. I, en primer lloc, els interrogants arriben quan es publica la mitjana de fills per dona a Espanya i a Catalunya (actualment entorn d’1,35), atès que això genera la sensació que afecta la “reposició natural” de la població.

Pau Miret, sociòleg investigador del Centre d’Estudis Demogràfics (UAB), considera que el problema no és la dada per si mateixa. Les societats occidentals continuaran rebent per­sones immigrants perquè els mercats dels seus països d’origen no poden absorbir-les. La immigració tornarà quan millori la situació econòmica i, si no millora –recorden–, val més repartir-se la poca feina que hi ha. El problema, assenyala Miret, és que a Espanya es detecta una ­diferència entre el nombre de fills que es té (1,3) i els que es voldria tenir (2). Hi ha un “desig insatisfet” fruit de dues qüestions bàsiques. En primer lloc, la crisi. Són les dones sense feina (amb una taxa del 24% d’ atur femení) les menys propenses a tenir fills. Una decisió independent a la situació laboral de les seves parelles.

I, al marge de la crisi, el sistema de treball encotillat, amb poca flexibilitat i que penalitza la conciliació de la dona (no s’incita la de l’home), acaba de repercutir en aquesta diferència “insatisfeta”. Els països que arriben a aquesta mitjana de 2 fills, assenyala Pérez Díaz, és perquè estan cuidant la dona no com a “reproductora” sinó atenent la seva carrera professional. És el cas dels països nòrdics.

Perquè en la feina i en la qualitat que tingui és on hi ha els antídots als alarmismes demogràfics. El país en comptes de preocupar-se de quantes persones hi haurà per pagar les pensions s’ha de preocupar que aquestes tinguin feina, i una bona feina que cotitzi. “Que hi hagi més morts que naixements no significa res –assenyala Miret–, el que sí que repercuteix és l’atur”. És ben clar: si els joves no tenen feina, o tenen una feina precària, poc ajudaran a pagar les pensions. Si hi ha un 24% d’ atur femení, el problema s’agreuja.

A Espanya i a Catalunya, la gent jove triga a trobar feina i estabilitzar-se, explica Juan Ignacio Martínez Pastor, professor de Sociologia de la Uned. Això explica les paternitats i maternitats més tardanes, i per tant la possibilitat de tenir “més” fills. I a això s’hi ha d’afegir que als països del Sud d’Europa, a causa de la dificultat per compatibilitzar ocupació i família, tendeixen a tenir menys descendència, o a no tenir-ne. En la generació dels anys setanta –que arriba a les fronteres de l’etapa reproductiva–, una de cada cinc dones no tindrà fills.

Això fa pensar moltes coses sobre l’estructura laboral del país, sobre la manera com repercuteix en la vida de cadascú, però no ha d’alarmar en termes demogràfics. “Fa més d’un segle que sentim alarmes de cataclisme, també durant un temps vam pensar que ens envaïrien els xinesos –assenyala amb ironia l’investigador del CSIC–. El que en realitat va ser una anomalia va ser el baby boom dels seixanta, en què a més es va avançar la nupcialitat i la natalitat”. Des del 1975 els naixements han anat caient en picat.

Cal fugir dels discursos moralitzadors, assenyalen aquests experts, que observen que sempre tornen des dels sectors conservadors i des del “nacionalisme” natalista. No és, assenyalen, cap fase de declivi, ni se n’ha d’acusar les dones, ni tornar a la família “tradicional”. La revolució reproductiva és veure la vida des d’una perspectiva intergeneracional. I avui són les generacions de 60 i 70 anys les que han aguantat els seus fills en aquesta etapa de crisi. Persones amb bona salut física i que han treballat tota la vida. Cosa que enllaça amb un debat ja obert sobre l’edat de jubilació –tot i que per jubilar-se s’ha de tenir feina–.

El model ideal, assenyala Pau Miret, si es vol arribar als dos “fills desitjats” és el socialdemòcrata escandinau, on institucions i empreses treballen per la igualtat. A França (que es va mantenir la mitjana de dos fills durant la crisi), en canvi, s’aplica una política natalista nacionalista des de la Segona Guerra Mundial i conservadora, amb molts ajuts directes a la dona.

Però estem parlant només d’una qüestió de “dècimes”? 1,3 o 2 fills? Perquè la realitat, ­as­senyala Julio Pérez Díaz, és que la reproducció s’ha de llegir no només com la fecunditat sinó també com els anys viscuts, i hi ha hagut una revolució. No crec que ningú vulgui, indica, viure en una societat amb una gran ­base poblacional que minva ­ràpidament. 

Cristina Sen 

El dret a la família està per sobre de la feina
El dret a atendre un nadó, de poder entrar una mica més tard per poder portar-lo a la llar d'infants, està per sobre del dret a treballar en un horari inamovible, per molt que el cap digui que és impos­sible cap flexibilització perquè a aquella hora és quan hi ha més feina. No, si més no al sector públic, on les normes protegeixen de manera més efectiva el treballador. I menys enca­ra si, a sobre, els teus com­panys en que no hi ha problema perquè el pare arribi una mica més tard. El jutjat social núme­ro 13 de Madrid ha dictat una sentència per la qual reconeix el dret d'un treballador a flexibilitzar, en un màxim d'una hora, l'horari d'entrada al matí, de dilluns a divendres, per poder portar el fill a la guarderia, sense que per això se'l penalitzi. La sen­tència dóna la raó a un cuiner del Centre de Referència Estatal d'Atenció al Dany Cerebral de Madrid, que va demanar entrar una mica després de les vuit del matí per poder deixar el seu filla la guar­deria pública (obre a aque­lla hora). Però la direcció del centre de treball l'hi va denegar,ja que a aquella hora es comencen a servir els esmorzars i es posa en funcionament la cuina Els companys de feina (sis, comptant-hi el cap de cuina) van donar suport a la pretensió del company manifestant que amb la presència de dues perso­nes a la cuina es pot aten­dre el servei d'esmorzar sense que es produeixi cap incidència o col·lapse. Davant aquestes evidènci­es, el jutge considera que "el dret del treballador ha de prevaler sobre l'empre­sa, ja que és mínima la incidència que pugui tenir en el servei". "No poden prevaler les dificultats organitzatives al·legades per l'empresa sobre la protecció jurídica de la família que han de garan­tir els poders públics", indica la sentència. Segons el sindicat CSIF, el qual ha portat aquest cas, els centres públics "solen denegar" la flexibilitat horària a aquelles persones que gaudeixen d'una jornada fixa, és a dir a empleats de cuines, hostaleria, cuidadors socials i neteja.  
Celeste López

La conciliació no existeix
6.10 h. Sona el despertador. L'apagues. Tres minuts més.
6.35 h. Surts del llit busques les sabatilles i alguna cosa per po­sar-te a sobre. Dorms amb sa­marreta de tirants tot l'any. Vas a la cuina. Cafetera mode on. Pri­mer cafè. Et vas descuidar de carregar l'iPad.
6.50 h. 20% de bateria, prou per posar-te al dia. Música, sí (la tries tu, i no per gaire temps). T'acabes el cafè. Llegeixes e-mails i els respons.
7.00 h. Comença la guerra!
Entres al cau del llop, perdó, de l'adolescent que corre per casa. Au, vingaaaa.
7.03 h. Hi parles, negocies, imposes. Tot en ordre.
7.05 h. Mentre es fan les torra­des, reculls les restes del sopar d'ahir i prepares els entrepans. Un altre cafè? No. "Mama, em falta un mitjó negre de bàsquet!". Per què els mitjons sempre es desparellen en el pitjor moment?
7.15 h. Deixes programada la rentadora. Reparteixes esmor­zars. I el mitjó? Els blancs. Es­crius una nota al professor: avui dineu totes tres juntes.
7.30 h. Hora crítica. Arribo tard (l'adolescent), no trobo el llibre (la preadolescent)."Digues per Whats que dissabte aniré a la festa de la Sara. No te n'oblidis, sóc l'última".
7.35 h. Primer vol a l'escola. Sortida a l'hora. Respira.
7.40 h. Et dutxes, et poses crema de les mans a la cara (així vas més ràpid), crides la preadoles­cent (és el cinquè avís). Et mires al mirall on no et miraràs fins que te'n vagis a dormir. Ulleres d'ós panda, celles d'òliba i solcs d'arada romana. La teva cara és un poema
8.15h. Un peu al carrer. Un petó. "Fins aquesta nit". La mi­res, t'admira. Somrius. La (llarga) jornada comença... ara! Però ets feliç. La vida és aixi, no hi ha buits. Tot i això, saps que a tu no t'enganyen:la conci­liació no existeix.
Susana Quadrado

10/12/2015

La Vanguardia