Desitjaria una Esgésia més senzilla, propera i pobra

Josep Costa, franciscà, va crear la Fundació Acollida i Esperança

Tinc 74 anys. Sóc de Badalona. Busco un món just en el qual hagin oportunitats per a tothom. He comprovat que hi ha pobres a presó per robar una misèria i que els que roben milions són lliures. Hi ha una explotació del ric sobre el pobre. El mal és l'egoisme.

Em vaig instal·lar-lar al Chaco bolivià als 28 anys, i sap què és el que més em va impactar? La rialla dels indis guaranís: com poden riure tant si no tenen res?

També deu haver topat amb el costat fosc.

Si, amb la gent blanca que es tenien per cristians i explotaven els pobres. En les botigues de les seves finques venien els aliments bàsics als indis, el salari dels quals no hi arribava, sempre devien diners a l'amo i no podien ser lliures: una nova esclavitud.

Aquesta burgesia bé deu tenir algun costat bondadós.

No el vaig veure. Teníem un acord amb el govern: nosaltres construíem les escoles i ells pagaven el salari al mestre. Vam construir moltes, però el mateix canceller de la República, que s'omplia la boca parlant dels marginats, no ens va deixar aixecar-la a les seves terres: "Quan aquesta gent sàpiga llegir escriure ja no voldran treballar", va dir.

Les esglésies estan plenes d'aquest tipus de beats.

Si, però no viuen el missatge de Jesús.

Anar a missa el missatge és només una actitud social.

Vol saber quin és el meu somni?

Sí.

Desitjaria una Església més senzilla, propera i pobra, que estigués realment al costat dels més necessitats. Una Església sense poder. Seria bonic que el Papa no fos cap d'Estat ni el Vaticà un Estat. Que se suprimissin els cardenals.

...!

M'agradaria que es prescindís de títols com santedat, excel.lència, eminència, reverendíssim... Que tots fóssim germans: germà Papa, germà bisbe. Hi ha molta gent que gaudeix amb els títols i portant vestits que semblen més una disfressa de carnaval que de seguidors de Jesús de Nazaret.

Què més canviaria?

M'agradaria que als bisbes els escol1issin democràticament els creients i no per amiguisme o afany de poder. Que no es confongués el do del celibat amb la vocació de servei ministerial, que fos optatiu.

Li ha donat voltes, a tema.

I no em sembla bé que es negui la comunió als divorciats, que no se'ls permeti refer la seva vida.

I l'actitud de l'Església davant l'ús dels preservatius?

Fer l'amor és una cosa bona i santa, i la paternitat ha de ser responsable, però el mètode natural falla contínuament.

I davant l'homosexualitat?

Tothom té dret a estimar i a ser estimat. Jo no els considero pecadors. Amb la seva moral sexual l'Església ha fet patir molta gent manipulant les consciències i utilitzant la por del pecat i de l'infern. Algun dia el Papa haurà de demanar perdó públicament en nom de l'Església per haver fet patir tantes persones.

Encara no l'han excomunicat?

Jo m'agafo als Evangelis, i em pregunto com actuaria ell. L'Església inclou diferents maneres de pensar, però els que manen solen ser poc oberts i molt conservadors (a excepció del papa Francesc).

Les dones no han d'oficiar missa?

Haurien de tenir les mateixes responsabilitats que els homes a l'Església i ser ordenades sacerdots, bisbes, diaques.

Quinze anys a Bolívia, com va ser la tornada?

No m'adaptava, però després vaig pensar en sant Francesc d'Assís, que en el seu temps va saber estar al costat dels marginats, se'n va anar amb els leprosos. Als anys vuitanta per a la societat els leprosos eren com els malalts de sida.

I s'hi va dedicar?

Per les nits recorria carrers i platges de Barcelona i els donava diners perquè anessin a una pensió, però molts se'ls bevien. Després vaig conèixer sor Genoveva, dedicada al quart món, i junts vam obrir la primera casa per acollir aquests malalts, joves d'entre 18 i 35 anys. Venien per morir.

No tenien ningú?

No, i no sap com agraïen el suport i aquest ambient familiar que desconeixien. La solitud és terrible. Gent molt desequilibrada va centrar, així vaig comprovar que quan a una persona se l'acull i no s'abandona, neix l'esperança al seu cor.

Ara aquests malalts ja no moren.

Quan vam obrir Can Banus a Badalona, gràcies als còctels de medicaments vam pensar més en la vida que en la mort, ningú no els volia donar feina, així que vam obrir una empresa de manufactura i una granja d'engreixament de pollastres.

Tem la mort, pare?

La meva vida és estimar i servir el pobre, sense això no té sentit. Un dia arribarà la germana mort i crec que em durà amb Déu, però no sé on ni com serà.

Què sap?

Sé que Déu és amor, i on hi ha amor un s'ho passa bé. I encara que no hi hagués res després d'aquesta vida jo sóc feliç. Me l'he passat molt bé estimant i fent el bé. La recompensa és el somriure de les persones, amb això ja tinc el cel a la terra.

Ima Sanchís

19/01/2015

La Vanguardia

Quin desig demanen els malalts i familiars amb càncer?: el vídeo que emociona la xarxa

Un estudi de fotografia reuneix persones sanes al costat de pacients i familiars amb càncer. El resultat és un vídeo que vol conscienciar sobre la importància de valorar la vida

Valorem la vida quan estem sans? 
La pregunta se la van fer els fotògrafs de Dulcineastudios, amb la col·laboració de l'Associació Espanyola d'Adolescents i Adults Joves amb Càncer. Per trobar-hi una resposta, van reunir en dos estudis de Barcelona i Madrid persones sanes al costat de malalts de càncer i també familiars de malalts de càncer. A tots dos se'ls demana què els fa feliços, quin desig demanarien. Primer responen els sans, i demanen coses relacionades amb la feina, viatges… No saben que, a l'altre costat de la paret, hi ha un pacient amb càncer, o un familiar.

Aquests, els pacients i els familiars, són els segons a formular els seus desitjos. Uns desitjos que no passen per viatjar, o per sentir-se realitzats a la feina. El resultat final és un vídeo que mostra que, quan hi problemes, el que importen són les coses petites. Un missatge que, tot i previsible, no deixa de ser impactant, i ha emocionat la xarxa. 

ARA
17/01/2015
Ara.cat

Es triplica el consum d'antidepressius a Espanya en els últims tretze anys

L'Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris vincula aquest augment del consum amb la crescuda dels casos de depressió, trastorns d'ansietat i de personalitat diagnosticats pels metges de capçalera

La depressió afecta uns 350 milions de persones a tot el món.

El consum d'antidepressius a Espanya s'ha multiplicat per tres entre els anys 2000 i 2013, passant de 26,53 dosis per cada mil habitants i dia a 79,5, segons un informe de l'Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris (AEMPS). En general, l'ús d'antidepressius s'ha incrementat en els darrers anys a tots els països occidentals. L'AEMPS vincula aquest augment del consum amb la crescuda dels casos de depressió, trastorns d'ansietat i de personalitat diagnosticats pels metges de capçalera, a més de les indicacions terapèutiques autoritzades per a aquests medicaments.

Els antidepressius més consumits durant aquest període de temps han estat els inhibidors selectius de la recaptació de serotonina, que s'utilitzen per al tractament de quadres depressius, trastorns d'ansietat i alguns trastorns de personalitat. De fet, el consum d'aquests fàrmacs representa el 70,4% del consum total d'antidepressius l'any 2013. Altres antidepressius dels quals ha augmentat el consum són la venlafaxina (indicada com a ansiolític) o el bupropió (com a tractament per deixar de fumar). En canvi, s'ha reduït l'ús d'antidepressius tricíclics, utilitzats com a tractament mèdic dels trastorns bipolars.

La depressió, que afecta uns 350 milions de persones a tot el món, és una malaltia amb un gran impacte en la qualitat de vida del pacient i que comporta alts costos socials. Es calcula que, a l'estat, més del 14% de les dones i més del 6% dels homes podrien patir una depressió al llarg de la seva vida.

324

15/01/2015

TV3

Boko Haram segresta 500 noies i nenes al nord-est de Nigèria

Boko Haram va segrestar almenys 500 noies durant l'atac que va portar a terme a principis de febrer contra la localitat de Baga, al nord-est de Nigèria, segons han informat nombrosos testimonis de la massacre comesa pels gihadistes. Kaltuma Wari, una dona que va ser segrestada i posteriorment alliberada, ha explicat a l'AFP que durant el seu captiveri va estar amb "més de 500 dones i centenars de nens".

Encara que les autoritats nigerianes no han facilitat cap xifra, les declaracions de Wari coincideixen amb les d'una altra dona nigeriana a l'oenagé Amnistia Internacional. "Boko Haram ha segrestat almenys 300 dones i ens va tenir retingudes en una escola a Baga", va declarar la dona. "Quatre dies després van alliberar les dones de més edat i els nens, però van retenir les noies joves", va afegir.

L'atac a la ciutat de Baga, que va causar almenys 1.500 morts, és l'acció més mortífera realitzada fins ara per Boko Haram. L'abril de l'any passat, la barbàrie de Boko Haram va acaparar l'atenció dels mitjans de tot el planeta després del segrest de més de 200 noies en una escola de Chibok.

El Periódico.cat

16/01/2015

Imatges de salèl.lit mostren la destrucció causada per Boko Haram 

Amnistia Internacional (AI) i Human Rights Watch (HRW) han publicat per separat diverses imatges per satèl·lit que mostren la destrucció provocada a Nigèria pels recents d'atacs de Boko Haram a Baga i Doro Gowon on van morir almenys 150 persones però es tem que fossin moltes més.

Les imatges d'abans i després dels atacs difoses per ambdues organitzacions revelen que almenys 3.700 estructures, majoritàriament habitatges i petits comerços, van ser destruïts durant els atacs del grup islamista dels últims deu dies.

"Aquestes imatges mostren la devastació de proporcions catastròfiques en ambdues llogarets, una de les quals (Doro Gowon) pràcticament ha estat escombrada del mapa", denunciava l'investigador d'AI per a Nigèria, Daniel Eyre.

Tot i que encara és aviat per oferir un recompte final de víctimes, Amnistia Internacional tem que es tracti de l'atac més letal i destructiu de Boko Haram, l'objectiu era la població civil, ja que no hi havia presència de les forces de seguretat.

Base militar conjunta

Per la seva banda, Human Rights Watch estima que, en el cas de Doro Gowon, els atacs d'aquests dies han destruït gairebé el 60% dels pobles que fins fa poc acollien una base militar conjunta de diversos països per lluitar contra el crim transnacional i , més recentment, contra Boko Haram.

No obstant això, la inestabilitat de la zona i els creixents atacs del grup islamista van provocar la retirada de tots els contingents estrangers, de manera que Boko Haram no va amb trobar prou feines resistència quan va assaltar la població el passat 3 de gener.

Reduïda a cendres 

HRW també calcula que més d'un 10% de Baga ha estat reduïda a cendres, un percentatge elevat però que podria servir per desmentir les informacions que asseguraven que unes 2.000 persones haurien mort després dels atacs.

No és la primera vegada que Baga pateix un atac de grans proporcions, ja que a l'abril del 2013 l'Exèrcit nigerià la va arrasar després que un grup de milicians de Boko Haram matés a un soldat en un atemptat presumptament llançat des d'aquesta ciutat.

EFE

15/01/2015

El Periódico.cat

Una cultura universal

He posat aquest títol perquè d’una vegada per totes cal dir, i potser també cada dia del món, que la cultura no és propietat de ningú, de cap nació, de cap sistema polític ni de cap tradició o com es vulgui dir. La cultura és l’expressió dels pensaments i els sentiments de cada persona sigui d’on sigui i el més important de la cultura és que és el contrari de la guerra, de l’agressió i de la violència. És simptomàtic que el primer que fa una guerra és destruir els aspectes culturals del país que agredeix, perquè són justament la creació de la gent que no ha volgut fer guerra, i no ho tolera. 

Freud, a El malestar en la cultura, ja deixa dit que aquest malestar té a veure amb la repressió i canalització de l’agressivitat humana i que la cultura representa, de manera pacífica, el que l’esperit sent. 

El Crit, d'Edvard Munch

El quadre El crit, de Munch, ens esglaia, però és un quadre que ens fa entendre l’esglai del pintor i ens fa pensar i aprendre. I la cultura, amb la seva mediació d’expressió, no pot ser mai una violència contra ningú, com a vegades veus condescendents amb altres civilitzacions entenen per cultura les agressions, com les mutilacions o els maltractes a les dones i als nens; això no és cultura, sinó violència directa.

La cultura és justament el contrari, és l’expressió en qualsevol manera: pintura, escriptura, música, cinema, teatre, cuina, balls, i una pila de coses més que l’ésser humà ha creat per explicar-se als altres de manera personal i pacíficament. I és per això que és universal, potser les formes canvien d’un lloc a l’altre, però el sentit és el mateix. I també és per això que el maltractament als animals no és cap mena de cultura, sinó un exercici directe de violència, per més que persones que es tenen per civilitzades ho entronitzin com una festa, això vol dir que la seva violència se situa fora del seu control i que, si més no, resulten elements perillosos per a ells mateixos i per als altres.

La cultura és la gran conquesta de la humanitat i el que ha permès a la ciència créixer, així com també el coneixement sobre l’univers i nosaltres mateixos.

Remei Margarit

10/01/2015

La Vanguardia

El nombre de malalts greus d'hepatitis C, al febrer

Les recents mobilitzacions de malalts d'hepatitis virals per tenir accés als nous fàrmacs molt eficaços però molt costosos poden capgirar els efectes d'aquesta “epidèmia silenciada”, com la titllen les associacions d'afectats. A Catalunya, el Departament de Salut i els professionals ultimen un document “per no traspassar línies vermelles i marcar les prioritats per donar el tractament amb els nous fàrmacs, que eliminen el virus d'aquesta malaltia que fins ara era crònica en un 95% dels casos i sense efectes secundaris”, va avançar ahir el doctor Ramon Planas, cap del servei d'aparell digestiu de l'hospital Can Ruti de Badalona i vicepresident de l'Associació Espanyola per a l'Estudi del Fetge. Per això, Planas va dir que CatSalut ha demanat a tots els hospitals catalans que el 31 de gener presentin la llista de pacients amb hepatitis C més greus (els F4, els cirròtics, i els F3, previ a la cirrosi) per tal de saber el seu nombre i fer un pressupost “per poder garantir el seu tractament”, va informar.

L'Associació Catalana de Malalts d'Hepatitis , va reivindicar ahir una major i real implicació dels governants, amb el suport d'hepatòlegs, en un acte al CCCB de Barcelona Foto: QUIM PUIG.

En aquest document català –que s'avança al pla estratègic estatal, que el govern espanyol vol engegar dilluns–, també s'inclourien altres casos per medicar d'hepatitis no tan greus (com l'F2), però que tinguin altres paràmetres, com el fet de ser dona en edat fèrtil, segons Planas.

L'hepatòleg va avançar aquesta actuació ahir en el marc d'un acte de l'Associació Catalana de Malalts d'Hepatitis (Asscat), a Barcelona. Juan José Montes, president d'Asscat, va reivindicar “un tractament immediat a tots els malalts greus i un pla d'atenció integral de les hepatitis víriques”. També va denunciar que el Ministeri de Sanitat no els ha trucat per formar part d'aquest pla estratègic, i va exigir al conseller de Salut que apliqui el pla integral que va aprovar el Parlament al novembre.

“Genocidi” i laboratoris

L'hepatòloga de l'hospital de Bellvitge Teresa Casanovas va insistir que “cal una major planificació en la salut pública i que als ambulatoris es facin les anàlisis perquè la persona sàpiga si està infectada i no ho descobreixi un dia d'urgències”. Només estan diagnosticats el 40% dels malalts, que s'estimen en 540.000 a l'Estat espanyol i 110.000 a Catalunya. Montse Pineda, presidenta del Comitè 1r de Desembre, vinculat a malalts de VIH, va denunciar el “genocidi dels laboratoris en posar preus tan elevats als fàrmacs, quan ja han guanyat prou”.

LA FRASE

Per primer cop hi ha medicaments per guarir les hepatitis virals i exigim preus accessibles

Juan José Montes

PRESIDENT D'ASSCAT

LA XIFRA

25.000 euros

val un dels dos nous fàrmacs, que cura la infecció vírica. L'altre, 50.000 euros. A l'estiu, en sortiran dos més.

Manifestació a Madrid per exigir tractaments

La Plataforma d'Afectats per l'Hepatitis C va iniciar ahir a Madrid una marxa fins a La Moncloa per exigir al president del govern espanyol que tots els afectats pel virus siguin tractats amb els nous fàrmacs que ara s'autoritzen.

Rajoy: “Cap malalt es quedarà sense fàrmacs”

Davant les mobilitzacions i la tancada d'afectats a l'hospital 12 de Octubre de Madrid, el president espanyol, Mariano Rajoy, va assegurar ahir que “cap malalt afectat amb hepatitis C es quedarà sense medicament”.

La malaltia es podria eradicar l'any 2030

L'hepatòleg Ramon Planas es va mostrar “optimista” perquè aquest any es podrien posar les bases perquè les hepatitis víriques s'eradiquin a l'Estat espanyol l'any 2030. Detalla que si es fan proves entre la població nascuda entre el 1950 i el 1980 (la majoria van ser infectats a la dècada dels seixanta i setanta) es tindria un 80% dels afectats i donant-los els nous fàrmacs s'eliminaria. A França, va dir, ja ho han fet i per això preveuen l'eradicació el 2020.

M. Piulachs
11/01/2015
El Punt Avui

Sobre la felicitat

Una enquesta sobre la felicitat efectuada en 65 països, entre un total de 64.000 persones, indica que l’Iraq i Grècia són els dos països més infeliços del món. No és sorprenent, si considerem que es tracta de dos països amb greus problemes col·lectius. El primer està ara fracturat, amb àmplies zones en mans fonamentalistes, i el segon ha arribat a uns nivells d’endeutament i desesperança aclaparadors. Hi ha altres dades recollides en aquesta enquesta que potser criden més l’atenció: Europa és el continent amb menys felicitat, mentre que l’Àfrica és el més feliç: el 83% dels seus habitants consultats diuen que són feliços.

Deixant de banda aquestes dades i percentatges, l’enquesta que ens ocupa presenta un altre aspecte d’interès: ens convida a preguntar-nos en què consisteix la felicitat. O, més ben dit, ens convida a revisar els criteris amb què valorem la felicitat. Perquè, veient el que passa a Europa i a l’Àfrica, no seria precisament la riquesa el que dóna la felicitat. Ni tampoc ho seria, i això pot resultar més xocant, el fet de viure en un sistema de llibertats que garanteix els drets fonamentals de les persones.

L’assoliment de la felicitat ha interessat la majoria dels éssers humans. I de manera singular els que van fer del cultiu del pensament el seu ofici i avui, molts segles després, continuem tenint com a referents. Aristòtil deia que la veritable felicitat consisteix a fer el bé. Potser es podria matisar que fer el bé proporciona una bona base per a la felicitat, perquè no tots els que el fan es veuen recompensats. Madame de Staël anava una mica més lluny quan relacionava la felicitat amb el ple desenvolupament de les nostres facultats; sens dubte aquest és un objectiu vital assenyat, una manera de donar sentit al nostre pas per la terra, de contribuir al progrés de la societat. I Thomas Jefferson posava la felicitat a l’abast de gairebé tots els humans, inclosos aquells amb uns recursos o unes habilitats que no són excel·lents, en recordar que no són les riqueses ni l’esplendor sinó la tranquil·litat i el treball quotidians els que proporcionen la felicitat.

Aquestes i altres idees han tingut molta difusió, però mai no és sobrer recordar-les. Perquè al món actual, de creixent desigualtat, la felicitat se sol associar a la possessió i el consum de béns, de manera que les ambicions van sovint del braç de les frustracions. I perquè la vida, sovint ingrata, ens ofereix també possibilitats de ser feliços que no podem ignorar mai. “He comès el pitjor pecat que es pot cometre –es va lamentar Borges–. No he estat feliç”.

La Vanguardia

11/01/2015

Catalunya registra el 2014 el rècord de trasplantaments

Imatge d'un trasplantament de cor fet a l'Hospital de Bellvitge Foto: ACN

El 2014 els hospitals catalans van fer entre 2 i 3 trasplantaments d'òrgans cada dia. En total, se'n van realitzar 908. És una xifra rècord a Catalunya, i que ha anat acompanyada d'un increment en el nombre de donants, que arriba als 218, trencant la tendència dels dos darrers exercicis en què havien disminuït. El Departament de Salut i l'Organització Catalana de Trasplantaments defensen però, que cal seguir treballant per sensibilitzar la població de la necessitat de fer-se donant. Per això, es posarà en marxa les properes setmanes una declaració de la voluntat de ser donant a la carpeta de salut de cada pacient, que pot facilitar la decisió de les famílies en el moment de la defunció.

Els hospitals catalans han fet entre 2 i 3 trasplantaments d'òrgans aquest 2014, una mitjana que suposa que durant tot l'any, s'han superat els 900 trasplantaments. En total doncs, se n'han realitzat 908, i s'ha arribat així a la xifra rècord històrica des que s'han començat a fer aquest tipus d'operació i situa Catalunya líder a nivell mundial. A més, aquest 2014, l'Organització Catalana de Trasplantaments ha pogut reconduir la tendència a la baixa, dels darrers dos anys, en el nombre de donants, i n'ha registrat fins a 11 més, cosa que ha suposat arribar als 218. En aquest sentit, Catalunya encara està per sota de la mitjana espanyola, tot i que genera el 25% dels òrgans trasplantats a l'estat espanyol, però per sobre de l'europea.

604 de les 908 intervencions corresponen a trasplantament renals, que han augmentat un 12% respecte l'any anterior, i que inclou també, les cadenes que han permès que 16 pacients rebessin trasplantament. 162 malalts han pogut rebre un fetge de donants, un 4% menys que l'any 2013, mentre que el trasplantament cardíac ha augmentat en un 7'6% amb 56 operacions. El trasplantament pulmonar s'ha mantingut estable amb 69 intervencions, així com també el trasplantament pancreàtic que ha registrat 19 trasplantaments.

Missatge positiu

Amb aquestes dades sobre la taula, des de l'OCATT, Jaume Tort, ha enviat un “missatge positiu'' i ha destacat el lideratge de Catalunya en matèria de trasplantaments, parant especial atenció a l'expertesa dels professionals sanitaris que hi intervenen. A més, també ha volgut agrair la voluntat dels donants per la seva “generositat'' però ha defensat seguir treballant per aconseguir que cada vegada siguin més els pacients que expressin la seva voluntat a donar els òrgans. Tort a més, ha fet una crida a la donació de teixits, per la qual encara no som “autosuficients'' i cal recórrer a bancs internacionals per aconseguir vasos, vàlvules, etc.

Així, aquest 2014 s'han aconseguit 218 donants, cosa que representa 4 donants vàlids per setmana. Tort destaca que l'edat dels donants és cada vegada més alta. El perfil de donant és una persona d'entre 57 i 58 anys, però ja el 26'1% dels donants vàlids tenen més de 70 anys. Augmentar els donants, sigui quina sigui la seva edat, és positiu, segons Tort però obliga a fer les coses més ben fetes.

El 45% dels donants són donants vius, i el 46% ho són per mort encefàlica, una xifra que ha anat baixant els darrers anys com a conseqüència de la millora de la qualitat de vida, dels protocols d'ictus que han tingut èxit i de la disminució dels accidents de trànsit. Per això, des de l'OCATT es considera que hi ha marge en la mort en asistòlia, és a dir, per parada cardiorespiratòria, ja que representen només el 9% de totes les donacions. De moment, de les 36 donacions d'aquest tipus, 11 han estat no controlades, és a dir, quan l'aturada es produeix fora dels centres hospitalaris.

Ara, es vol treballar perquè conscienciar els pacients a qui el tractament no està sent efectiu i els professionals sanitaris opten per retirar-lo. En la majoria d'aquests casos, amb la limitació de tractament, el pacient mort per aturada cardíaca en el mateix centre hospitalari. El 2014, l'acord previ entre els equips mèdics i la família, ha suposat 19 donants. Per això, ha explicat Maria Bodí, cal potenciar-ho i ha recalcat que la retirada de tractament és “independent'' a la donació o no d'òrgans. En aquest sentit, la Vall d'Hebron i l'Hospital de Sant Pau se sumaran aquest 2015 a aquest tipus de donacions.

El conseller de Salut, Boi Ruiz, ha felicitat els donants i professionals que han aconseguit aquestes dades però ha defensat treballar perquè els trasplantaments siguin cada cop menys “necessaris'', ja que considera que s'ha de fer més prevenció per evitar el deteriorament dels òrgans. Així considera que s'ha fet amb els malalts d'hepatits C, i ha destacat que “la normalitat'' en el nombre de donants i trasplantaments que té Catalunya, no ha de fer disminuir ''l'alerta''.

Sensibilització dels pacients

La sensibilització dels pacients és, a banda de potenciar la detecció de possibles donants, i reforçar les funcions del coordinador hospitalari de Trasplantaments, el repte més important que el departament de Salut té sobre la taula, juntament amb l'OCATT. Per això, les properes setmanes es posarà en marxa la declaració personal de la voluntat de ser donant a ''la meva salut'', la carpeta personal de tots els pacients de la salut pública. D'aquesta manera, i tenint en compte que les decisions finals sempre depenen dels familiars, i que es registra entre un 17 i un 20% de negatives cada any, els metges i professionals que han d'interlocultar amb la família perquè prengui la decisió, tindran la voluntat expressa del pacient.

A més, també s'intentarà incorporar més informació a les xarxes socials per aconseguir que els pacients més joves s'hi involucrin, així com arribar a grans col·lectius.

"Tornar a néixer"

Mercè Gené va haver de rebre un pulmó quan, després de patir els efectes d'una malaltia minoritària, el seu ja no funcionava i els tractament no feien efecte. Reconeix que la por i la incertesa del principi es van convertir en alegria en veure, quan la van desentubar, que podia inflar el pulmó per si sol. Ho defineix com un “canvi radical'' i reconeix que ''no és fàcil'' però la contrapartida “és enorme'' ja que destaca que són “els somnis, els desitjos i les coses petites del dia a dia''. Per la Mercè, parlar sense ofegar-se, no haver de descansar constantment, o poder riure, van ser algunes de les millores del seu dia a dia. És conscient que porta “un bacinet d'una altra persona'' i per això agraeix la “nova vida que li han donat ell i la seva família''. És “tornar a néixer'', diu la Mercè, que encara s'emociona quan recorda tot el que ha passat.

ACN

12/01/15

El Punt Avui

L’humor no es negocia

L’estat de dret no negocia amb terroristes. Doncs bé, l’humor, els humoristes, tampoc no ho hem de fer. No pas perquè la nostra feina sigui sagrada, ans al contrari; el debat sobre els límits de l’humor és pertinent sempre. Però no ho és en dies com avui, en què estem encara esglaiats per l’horror de la matança de París. El que limita l’humor pot ser la sensibilitat o la tolerància, però mai la por. La por és el contrari de l’humor i no té res d’estrany que els règims totalitaris i les ideologies fonamentalistes tinguin la sàtira en el punt de mira. De fet, cada cop que riem estem soscavant una veritat absoluta. Per això la rialla ens salva, com diu Berger. Ens salva de tots els que ens volen salvar. Dels pretesos salvadors de la veritat.

No, no hem de negociar amb terroristes ni tampoc amb els que volen imposar per decret la seva manera d’entendre l’humor. Per mi -obro el debat- l’únic límit de la gràcia és la desgràcia; el que fa plorar els uns no hauria de fer riure els altres. És clar que la desgràcia és relativa, com va demostrar Woody Allen amb la seva famosa equació: comèdia és igual a tragèdia més temps (podríem substituir temps per espai ). La resta no només es pot satiritzar sinó que tenim el deure de fer-ho; com més important o més sagrat sigui un postulat, un individu o una idea, més sent l’humorista la necessitat de trobar-li el cantó absurd o ridícul. És un imperatiu que es basa en la incomprensió del món, en la convicció que des d’una mirada burleta, és a dir, humil, estarem més a prop de la veritat i de l’acceptació -més o menys resignada- de la realitat.

L’humor, doncs, no ha de pretendre arreglar el món, ni assenyalar herois ni culpables; no ha de mostrar-nos el que està malament, sinó el que fa riure; del judici moral ja se’n cuidarà el lector o l’espectador. Els morts de Charlie Hebdo no han perdut la vida per la religió, sinó per l’humor, per l’insubornable exercici de la rialla, valor suprem que tots plegats hem d’acceptar fins i tot quan l’humor ens empipa, quan ens posa davant d’un mirall distorsionador o quan ridiculitza el que més ens importa. Aquest humor és punxegut o emprenyador, però massa sovint li pengem l’etiqueta d’ofensiu. Qui digui que se sent ofès per una broma, només perquè té com a objecte el que li importa, està abusant del llenguatge. I els humoristes, per bé que han d’acceptar les crítiques de tothom, per bé que han de prestar-se sempre a debatre sobre la seva feina, no han de cedir davant del xantatge emocional dels que, per la seva intolerància, estan sempre disposats a ofendre’s. Premiar els susceptibles implica castigar els que no ho són, i això és una gran injustícia.

“No us enrigueu del partit XXX, que no s’ho mereixen”, em va dir una persona pel carrer fa uns mesos. El comentari em va fer pensar que molta gent entén realment l’humor com una arma, com una espasa justiciera que s’utilitza contra qui s’ho mereix, i no -tal com ho entenc jo- contra qui fa riure. És a dir: tothom. Tots, individus, partits, països i idees, resultem ridículs segons la mirada i segons l’ocasió. Quan es tracta de religió, la cosa es complica. Ningú no mereix ser bescantat per creure en un ésser superior o per no fer-ho. Però quan algú proclama que la seva fe és massa important -massa certa- per ser objecte de broma, l’humorista es troba en una disjuntiva: o fa bé la seva feina, o deixa de fer-la per no ofendre justament els que la menyspreen. Les religions es basen en premisses indemostrables, i resulten irresistibles per a la paròdia, no només pels seus dogmes i ritus, sinó també per la seva convicció granítica, la fe cega en la seva pròpia infal·libilitat. El que és sagrat es considera per damunt del dubte, de la crítica, i, per tant, també per damunt de la rialla. I això és massa temptador per a un humorista. Fins i tot si s’hi juga la pell, com passa quan l’objecte de sàtira és el fonamentalisme islàmic.

S’ha escrit que la matança de París és alguna cosa més que un atac a la llibertat d’expressió, i és cert: és un episodi més en la guerra del terror contra els nostres valors. L’únic que em consola, però, és que els criminals que ara mateix ja estan dissolent-se en el no-res (perquè ni tan sols l’infern no els espera) van creure que disparar contra els humoristes era una manera d’apunyalar-nos a tots, de ferir el cor de l’Europa democràtica. Poques vegades el paper de l’humor en el nostre mapa de valors s’ha vist reivindicat d’una manera tan emfàtica, i tan cruel al mateix temps.

Toni Soler

09/01/2015

Ara.cat

Un antibiòtic en assaig actua sense generar resistències

L’adaptació dels microbis és una greu amenaça mundial

Un nou antibiòtic en les primeres fases d’experimentació anomenat teixobactin ha sembrat d’esperança la malparada farmacopea mundial davant les infeccions. Els assajos en aquesta primera fase –encara no s’ha començat a provar en humans– mostren que no genera resistències, un dels problemes de salut mundial més greus. Provat sobre dos patògens molt estesos, en concret l’Staphylococcus aureus i el Mycobacterium tuberculosi, “no hem obtingut cap mutació resistent”, assenyalen els autors del treball, publicat a la revista Nature.

Aquest antibiòtic en fases preliminars està sent estudiat per diversos departaments de les universitats de Bonn (Alemanya) i de Boston (EUA), i té la peculiaritat que la seva diana, l’objectiu que ataca del microbi, no és una proteïna, sinó dos lípids. “Substitueix una part de la coberta del bacteri, de manera que serà més difícil que s’adapti –un procés natural en el bacteri– i es faci resistent”, assenyala Domingo Gargallo, investigador especialitzat en malalties infeccioses del laboratori Abac per a nous antibiòtics i impulsor de la nova Xarxa Nacional per al Descobriment de Nous Antibiòtics.

“En dirigir-se a dues dianes, retardarà l’evolució natural del patogen per resistir-se al fàrmac”, assenyala el responsable de microbiologia del Clínic, Jordi Vila. “Hauria de canviar en dues parts alhora. Amb el temps, ho aconseguirà, però trigarà més”.

EL PROBLEMA

Per als experts és molt aviat per llançar les campanes al vol, perquè molts medicaments prometedors en aquestes primeres fases no resulten, sobretot per efectes secundaris greus, perquè el seu desenvolupament encara trigarà cinc o sis anys i perquè, de moment, és eficaç davant microbis per als quals encara hi ha arsenal terapèutic. Els patògens més necessitats de fàrmacs, els anomenats gram negatius, són immunes a aquest nou producte.

El maig passat, l’Organització Mundial de la Salut va fer una dramàtica crida per la coordinació urgent entre investigadors, laboratoris i estats per buscar nous tractaments per a infeccions resistents. “El món està abocat a una era postantibiòtics en què infeccions comunes i lesions menors que han estat tractables durant decennis tornaran a ser potencialment mortals”, va advertir Keiji Fukuda, subdirector general de l’OMS per a Seguretat Sanitària, perquè fa cinquanta anys que no apareix al mercat un nou antibiòtic.

Es calcula que 25.000 persones moren d’infeccions cada any a Europa per aquesta absència de medicació eficaç.

Ana Macpherson

08/01/2015

La Vanguardia