Desitjaria una Esgésia més senzilla, propera i pobra

Josep Costa, franciscà, va crear la Fundació Acollida i Esperança

Tinc 74 anys. Sóc de Badalona. Busco un món just en el qual hagin oportunitats per a tothom. He comprovat que hi ha pobres a presó per robar una misèria i que els que roben milions són lliures. Hi ha una explotació del ric sobre el pobre. El mal és l'egoisme.

Em vaig instal·lar-lar al Chaco bolivià als 28 anys, i sap què és el que més em va impactar? La rialla dels indis guaranís: com poden riure tant si no tenen res?

També deu haver topat amb el costat fosc.

Si, amb la gent blanca que es tenien per cristians i explotaven els pobres. En les botigues de les seves finques venien els aliments bàsics als indis, el salari dels quals no hi arribava, sempre devien diners a l'amo i no podien ser lliures: una nova esclavitud.

Aquesta burgesia bé deu tenir algun costat bondadós.

No el vaig veure. Teníem un acord amb el govern: nosaltres construíem les escoles i ells pagaven el salari al mestre. Vam construir moltes, però el mateix canceller de la República, que s'omplia la boca parlant dels marginats, no ens va deixar aixecar-la a les seves terres: "Quan aquesta gent sàpiga llegir escriure ja no voldran treballar", va dir.

Les esglésies estan plenes d'aquest tipus de beats.

Si, però no viuen el missatge de Jesús.

Anar a missa el missatge és només una actitud social.

Vol saber quin és el meu somni?

Sí.

Desitjaria una Església més senzilla, propera i pobra, que estigués realment al costat dels més necessitats. Una Església sense poder. Seria bonic que el Papa no fos cap d'Estat ni el Vaticà un Estat. Que se suprimissin els cardenals.

...!

M'agradaria que es prescindís de títols com santedat, excel.lència, eminència, reverendíssim... Que tots fóssim germans: germà Papa, germà bisbe. Hi ha molta gent que gaudeix amb els títols i portant vestits que semblen més una disfressa de carnaval que de seguidors de Jesús de Nazaret.

Què més canviaria?

M'agradaria que als bisbes els escol1issin democràticament els creients i no per amiguisme o afany de poder. Que no es confongués el do del celibat amb la vocació de servei ministerial, que fos optatiu.

Li ha donat voltes, a tema.

I no em sembla bé que es negui la comunió als divorciats, que no se'ls permeti refer la seva vida.

I l'actitud de l'Església davant l'ús dels preservatius?

Fer l'amor és una cosa bona i santa, i la paternitat ha de ser responsable, però el mètode natural falla contínuament.

I davant l'homosexualitat?

Tothom té dret a estimar i a ser estimat. Jo no els considero pecadors. Amb la seva moral sexual l'Església ha fet patir molta gent manipulant les consciències i utilitzant la por del pecat i de l'infern. Algun dia el Papa haurà de demanar perdó públicament en nom de l'Església per haver fet patir tantes persones.

Encara no l'han excomunicat?

Jo m'agafo als Evangelis, i em pregunto com actuaria ell. L'Església inclou diferents maneres de pensar, però els que manen solen ser poc oberts i molt conservadors (a excepció del papa Francesc).

Les dones no han d'oficiar missa?

Haurien de tenir les mateixes responsabilitats que els homes a l'Església i ser ordenades sacerdots, bisbes, diaques.

Quinze anys a Bolívia, com va ser la tornada?

No m'adaptava, però després vaig pensar en sant Francesc d'Assís, que en el seu temps va saber estar al costat dels marginats, se'n va anar amb els leprosos. Als anys vuitanta per a la societat els leprosos eren com els malalts de sida.

I s'hi va dedicar?

Per les nits recorria carrers i platges de Barcelona i els donava diners perquè anessin a una pensió, però molts se'ls bevien. Després vaig conèixer sor Genoveva, dedicada al quart món, i junts vam obrir la primera casa per acollir aquests malalts, joves d'entre 18 i 35 anys. Venien per morir.

No tenien ningú?

No, i no sap com agraïen el suport i aquest ambient familiar que desconeixien. La solitud és terrible. Gent molt desequilibrada va centrar, així vaig comprovar que quan a una persona se l'acull i no s'abandona, neix l'esperança al seu cor.

Ara aquests malalts ja no moren.

Quan vam obrir Can Banus a Badalona, gràcies als còctels de medicaments vam pensar més en la vida que en la mort, ningú no els volia donar feina, així que vam obrir una empresa de manufactura i una granja d'engreixament de pollastres.

Tem la mort, pare?

La meva vida és estimar i servir el pobre, sense això no té sentit. Un dia arribarà la germana mort i crec que em durà amb Déu, però no sé on ni com serà.

Què sap?

Sé que Déu és amor, i on hi ha amor un s'ho passa bé. I encara que no hi hagués res després d'aquesta vida jo sóc feliç. Me l'he passat molt bé estimant i fent el bé. La recompensa és el somriure de les persones, amb això ja tinc el cel a la terra.

Ima Sanchís

19/01/2015

La Vanguardia