Eradicar la malaltia del pian és viable amb una pastilla

Oriol Mitjà, metge que està a punt d'eradicar la malaltia infecciosa del pian.

Tinc 34 anys. Sóc de Barcelona i visc a Lihir, una illa de Papua Nova Guinea (Melanèsia). Sóc metge, especialista en malalties de la pobresa, com el pian. Tinc nòvia, no tinc fills. Política? Treballar pel bé comú, sense fronteres. Creences? Sóc científic, més racional que espiritual.

Què hi fa vostè, a Papua?

Combatre una malaltia infecciosa, una de les malalties de la pobresa: el pian.

Pian?

No havia sentit a parlar mai d’aquesta malaltia. Ulceracions a la pell, papil·lomes, deformacions als dits, els canells, les cames, pèrdua del nas..., com en la lepra.

Carai.

I el pitjor és que afecta sobretot nens de 5 a 15 anys. Juguen, es fan una ferida a la pell, no la netegen i... per allà entra el bacteri.

Amb quines conseqüències?

Deformacions físiques, marginació social, dolors forts, coixesa, discapacitat...

“Malaltia de la pobresa”, en diu?

Perquè perdura en llocs remots, amb poc accés a la higiene i la medicina. Discapacita i margina els nens, frena el desenvolupament econòmic de les famílies... El pian neix de la desigualtat, de la pobresa, i la perpetua.

On està implantat, el pian?

Afecta dos milions de persones en una dotzena de països tropicals, i sobretot en tres països: Papua Nova Guinea, les illes Salomó (Melanèsia) i Ghana (Àfrica).

Papua Nova Guinea està situada...

Entre Indonèsia i Austràlia: jo visc en una de les seves illes, Lihi, a la Melanèsia. Vaig anar a treballar a un hospital, i hi vaig veure el meu primer cas de pian.

Quan?

Fa cinc anys. Va venir una mare amb un nen de 7 anyets, en Max, amb els dits de la mà inflats que li feien molt de mal, desesperat...

Fa molt mal?

Moltíssim, ulcera la carn, deforma l’os, destrueix la massa òssia.

Quin patogen causa el pian?

Un bacteri, el treponema: trepana i penetra als ossos com un filaberquí...

I d’on surt, el treponema?

Sempre hi ha estat: en un fòssil d’homo erectus de fa 1,5 milions d’anys, a Kènia, ja veiem una tíbia deformada per la malaltia del pian.

I com es tracta, el pian?

Fins als cinquanta no es va poder atacar amb injeccions de penicil·lina..., però van quedar reservoris en aquests llocs, pel clima tropical, l’aïllament i la desigualtat.

I què va fer vostè per en Max?

Tractar-lo amb penicil·lina, com es feia fins ara... Però les injeccions són doloroses, són cares i difícils d’administrar, perquè necessites un practicant. Per això em vaig proposar
d’investigar a fons... No puc pas fer el desentès, si veig un problema!

I què ha descobert?

Que el pian es pot eradicar. Atenció, és important, no dic només eliminar, eh? Dic molt més, dic eradicar!

Quina diferència hi ha?

Elimines una malaltia si en desapareixen tots els casos d’un país. I l’eradiques si poses fi a tots els casos que n’hi hagi al món!

I això s’ha aconseguit mai?

Es va aconseguir amb la verola: està eradicada! En un laboratori dels Estats Units conservem una soca de verola, i una altra a Rússia... I també hem eradicat dues malalties més: poliomielitis i dracunculosi.

I pot eradicar el pian?

Ho afirmo, sí! Amb una sola pastilla.

Una pastilla de què?

Azitromicina. Un sola pastilla antibiòtica d’azitromicina guareix la malaltia.

L’ha testat?

Sí. Amb una sola pastilla d’azitromicina, el malalt deixa de ser infecciós en un sol dia. I a cap de tres dies comença a curar-se... i al cap d’una setmana està del tot curat!

És una notícia històrica, entenc.

Ho és, i ja ha estat publicada per la prestigiosa revista científica The Lancet.

En deu estar orgullós.

Sí, perquè ja tenim l’eina, la pastilla. I ara toca fer la campanya d’eradicació, per a la qual cal desenvolupar una estratègia eficaç amb l’OMS.

Què necessita?

Recursos. Ja tenim un test rapidíssim: amb una gota de sang sabem si la persona està infectada o curada, i ja hem provat la campanya a la meva illa de Lihir.

Amb èxit?

Sí! El pian ja és una malaltia que només comença on s’acaben les carreteres. Amb el meu equip hem carregat pastilles en un camió i hem caminat de poble en poble amb motxilla, a peu i amb barca per la jungla...

És així, Papua Nova Guinea?

Un paradís natural, oceà, palmeres de vint metres, jungles humides i denses, llogarrets neolítics sense llum ni aigua corrent on cuinen amb llenya... Gent hospitalària, alegre, pacífica, constructiva.

I ara què?

Hem d’estendre la campanya als països on perviu el pian. La salut no ha de tenir fronteres, la salut ha de ser global! No em perdonaria poder eliminar una malaltia i no haver-ho fet.

Serà costosa, l’eradicació del pian?

El que paguem per un futbolista: amb 80 milions d’euros podríem distribuir la pastilla i eradicar el pian abans de l’any 2020... M’exaspera veure com malgastem recursos! És a les mans de tots.

I un cop eradicat el pian, què?

Buscaré un altre problema per resoldre. 

Víctor-M. Amela
19/12/14
La Vanguardia

Nadal sempre suma

És divertit descobrir que l’antecedent de Santa Claus prové d’una tradició catòlica encara vigent a Montserrat.

Gira la roda de l’any i ja torna a ser Nadal, la festa més carismàtica i comercial, però també la més odiada pels que no suporten les trobades familiars, el consum compulsiu o l’amor obligatori. Una cosa no se li pot negar, al Nadal: la persistència, la capacitat de perdurar. Per agregació, perviu: a mesura que passen les generacions, a mesura que canvien les visions de la vida i les maneres d’encarar-se al món, aquestes festes van sumant ingredients. Nadal va agregant capes de simbolisme i sentit, va sumant formes de celebració i de cultura. Per això no és mai com era, però no deixa de ser com va ser.

El Nadal remot celebrava una de les poques alegries segures que la vida arcaica oferia: la llum. Els arcaics celebraven que, a finals de desembre, la llum reprèn la iniciativa. A poc a poc el dia s’allargarà. Cada jornada serà més clara. En els temps arcaics, aquest canvi de llum anticipava, en començar l’hivern, les alegries de la primavera i les felices collites de l’estiu. Sobre aquesta celebració arcaica de la llum es desenvolupa la festivitat romana del solstici d’hivern, festa de la reialesa sagrada de l’emperador, ampliada amb la Libertates Decembris.

Una de les llibertats del desembre més típiques del món medieval eren les processons paròdiques presidides per un nen-bisbe en les quals hi havia el costum de ridiculitzar els usos clericals. D’aquesta paròdia, que té relació amb la llegenda de sant Nicolau (un bisbe que va fer ressuscitar tres nens als quals un hostaler havia esquarterat i convertit en carn de conserva), prové el mite de Santa Claus, protector dels nens. A l’escolania de Montserrat encara avui dia es representa la llegenda d’aquest sant i un escolà elegit com a bisbetó té durant un dia el poder de capgirar l’ordre establert. La llegenda de sant Nicolau és la cristianització de mites més antics (hi ha qui parla de Posidó, el déu grec del mar; hi ha qui apunta a una llegenda germànica). Nadal sempre suma.

És divertit i curiós, en tot cas, descobrir que l’antecedent directe de santa Claus prové d’una tradició catòlica encara vigent a Montserrat. No sabem ben bé com va passar de la tradició catòlica a la protestant, però sabem que Sinterklaas va arribar als Estats Units amb els holandesos fundadors de Nova Amsterdam (després coneguda com a Nova York). A la segona meitat del XIX, el ninotaire Thomas Nast, segurament sense tenir consciència del canvi que introduïa, va fer unes postals reproduint el Pare Noel com un gnom gras, barbut i bon jan, que omple de regals els mitjons dels nens, vestit d’una manera vagament inspirada en els ornaments dels bisbes medievals.

Remodelat per encàrrec de Coca-Cola, el personatge, ja definitivament convertit en patró del diluvi nadalenc de regals, es va popularitzar a tot el món, impulsat pels potentíssims instruments de la nova cultura de masses americana. Però el seu triomf no ha arraconat altres llegendes, poc o molt concomitants, de personatges que protegeixen els infants amb regals i llaminadures: la Befana italiana, els nostres tres Reis (un dels quals és negre com Pere, l’ajudant de Sinterklaas) i, sobretot, del francès Bonhomme Noël, amb qui es va acabar fusionant. Nadal sempre suma.

Qualsevol fil de Nadal que estiréssim ens donaria el mateix resultat. L’eufòria consumista connecta amb la narració evangèlica dels tres Reis que porten or i encens al nou nat: una narració que procedeix de mites més antics. I els grans tiberis nadalencs també tenen origen remot. Els tiberis de Nadal es preparen i se’n parla molt, abans de fer-se. I aquesta preparació equival a l’Advent, que és el temps que en el calendari litúrgic catòlic es dedica a la preparació del naixement de Crist. El temps d’Advent, d’altra banda, coincideix, en les societats europees tradicionals, amb la preparació de les provisions del rebost. En efecte, els mesos de novembre i desembre són els que es destinaven a matar el porc i a preparar conserves, dolços i melmelades. Les provisions espirituals i les materials es confonien. Nadal sempre suma.

Ara bé, la llum del Nadal cristià és molt singular. Un déu que es fa home (i home pobre: fill de pares sense sostre) no té equivalent històric o antropològic. La identificació del petit déu amb els desvalguts de la terra va fer néixer una religió revolucionària que, si bé ha traït tot sovint, al llarg de la seva història, els valors que teòricament encarna, també ha estat motor històric del combat per la dignitat i la igualtat dels humans. Sense el motor del cristianisme els drets humans no tindrien el valor social que tenen. Per això també, quan arriba Nadal, fins i tot en aquelles societats que, com la nostra, han abandonat en massa la tradició religiosa, perviu l’esperit de la caritat cristiana a través d’iniciatives com el banc d’aliments o les maratons televisives. Nadal sempre suma.

Antoni Puigverd

22/12/14

La Vanguardia

El pes dels morts

Sobre el perdó es pot construir una comunitat; 

però sobre l’amnèsia i el desvergonyiment, no. 

Sense pena ni glòria ni gràcia hem vist sortir Santi Potros de la presó. Anys enrere, quan no pentinàvem cabells blancs i no teníem por del futur econòmic, Santi Potros va ordenar amb una fredor tan estúpida com inútil, tan fanàtica com glacial, l’atemptat d’ETA més sagnant d’Espanya, la tragèdia més important de la Barcelona democràtica. Hipercor. 19 juny 1987: 21 morts, 42 ferits, moltes famílies trencades, un ampli entorn familiar condicionat per sempre més, un enorme impacte emocional en què el dolor es barrejava amb el fatalisme i, finalment, una certa perplexitat ideològica entre aquells que, pocs dies abans, com ha recordat Lluís Bassets, havien votat Herri Batasuna, la coalició proetarra. En efecte, les primeres eleccions europees, poc després de la nostra adhesió a l’anomenada Comunitat Econòmica Europea s’havien celebrat el 10 de juny anterior. L’eslògan d’Herri Batasuna, en una època en què ETA era fortíssima i matava amb desacomplexada aplicació, eficàcia i regularitat, deia: “Vota HB. Lo que más les duele”. No pocs catalans van votar pegant, en aquelles eleccions. També van votar pegant molts esquerrans de la resta de Espanya. Nou dies després es va produir la barbàrie d’Hipercor. De cop, el lema “Lo que más les duele” agafava un sentit literal i tràgic. Funeral.

Al dolor i a la tragèdia que les víctimes d’Hipercor van patir, cal sumar-hi l’estranyesa que els ha acompanyat des d’aleshores. Els va costar Déu i ajuda cobrar les indemnitzacions que els corresponien i aconseguir la protecció pública. Afecte públic en van tenir en els primers moments, sí, però de seguida aquella gent trencada va desaparèixer del nostre mapa sentimental. Van ser oblidats per la política i la narrativa moral catalanes. Anys enrere, vaig entrevistar-ne uns quants, els més actius de l’associació de víctimes. Em van citar al seu local: atrotinat, amb mobles d’al·luvió, sense cap rastre de l’aleshores celebradíssim disseny barceloní. Un local situat als baixos d’un modestíssim edifici en un barri on Barcelona perd el seu nom glamurós. Els meus entrevistats, entre els quals destacava Robert Manrique, van resultar ser gent d’una sola peça, que lluitava com podia per la protecció de totes i cadascuna de les víctimes. Lluitaven, però estaven sols.

Abandonats pels dos corrents polítics que durant aquells anys dominaven Catalunya. En el relat del cosmopolitisme barceloní aquelles víctimes no quadraven; i tampoc quadraven en el relat del nacionalisme pujolià. D’altra banda, mai van voler les víctimes d’Hipercor (a diferència d’altres víctimes d’ETA) deixar que el seu dolor fos utilitzat com a arma de batalla política. Mai no van voler imposar els seus criteris en el pla polític. Encara que, tal com explicava l’altre dia Robert Manrique a Lídia Heredia a TV3, sí que van lluitar per canviar el codi penal amb l’objectiu d’evitar que els malvats que tant de mal els van causar poguessin abusar de la reducció de penes. Les víctimes d’Hipercor no volien i no volen res més que justícia i protecció. Es resignen amb gran dignitat democràtica a la visió d’uns assassins que es van aprofitar de les facilitats de la democràcia per matar i ara se’n beneficien per reduir les penes.

La justícia que les víctimes d’Hipercor han aconseguit és francament relativa: els més de 2.000 anys que li van caure a Santi Potros pels seus sanguinaris atemptats han quedat reduïts a menys de trenta. Aquell jove de cabell negre, ulls vius i celles prominents que li donaven un aire atrevit i viril, és ara un tipus calb, desnerit, devastat, de mirada perplexa. No li ha servit de res matar els sants innocents d’Hipercor. Les seves gestes salvatges i els anys de presó tampoc no han servit a la seva causa. Em va semblar veure als ulls espantadissos de l’envellit Santi Potros una lluentor estranya: si diuen que l’esforç inútil provoca malenconia, la matança inútil d’uns innocents desconeguts què ha de provocar en el cor d’un home que ha penat mitja vida a la presó?

Ara que la democràcia espanyola està en fase de revisió crítica (Podem parla d’iniciar un procés constituent, el PSOE parla de reforma federal, el nacionalisme català impulsa un procés de ruptura i no pocs constitucionalistes proposen fórmules per regenerar la carta magna), seria bo afrontar el gran tema pendent de la transició: la qüestió del dolor i les víctimes. Si els etarres no demanen perdó és perquè, amb anterioritat, tampoc ho van demanar les desenes de milers d’espanyols (catalans inclosos) que van participar de l’aparell repressiu en temps de Franco (polítics, jutges, funcionaris, policies, militars). Girar full per evitar repetir el gran mal de la guerra no necessàriament havia d’haver evitat un procés de reconeixement de culpa i de revisió moral del passat.

Revisar els 40 culposos anys del franquisme, els tres anys de barbàrie bèl·lica i les matances del 36 a la zona republicana és essencial per reconstruir una comunitat política. Sobre el perdó pot construir-se una comunitat; però l’amnèsia i el desvergonyiment, no. El pes mort de la nostra democràcia són les víctimes del terror anterior i posterior, i del color que siguin, ja que no van ser reparades. Més que reformes jurídiques, es necessita una reparació general. Una reparació de la qual, per descomptat, els màrtirs d’Hipercor haurien de formar part en lloc destacadíssim. Són víctimes sense relat. Mai no han format part d’un quadre d’honor comunitari.

Antoni Puigverd

15/12/14

La Vanguardia

La pederàstia topa amb Francesc

“Amb els nens no s’hi juga”. Així de rotund es va expressar, fa uns mesos, el papa Francesc, després d’una emotiva trobada amb víctimes d’abusos sexuals de sacerdots quan eren menors. Una política, la de tolerància zero, que va arrencar amb Benet XVI -després d’anys de silenci i pactes privats-, però que ha agafat força en els últims mesos. El cas del Daniel-nom fictici-, víctima d’abusos sexuals a Granada, marca un abans i un després en el paper de l’Església davant aquest mal perquè el Papa s’hi ha implicat personalment. I suposa un desafiament per a l’Església espanyola, que es juga bona part del seu tocat prestigi en aquest tràngol.

El 10 d’agost Francesc va agafar el telèfon i va trucar personalment al Daniel per demanar-li perdó pel dany causat per alguns sacerdots de Granada -una desena, entre imputats i investigats, així com un parell de laics-, coneguts com el clan dels Romanones, i per comprometre’s que el pes de la llei cauria sobre els culpables. Una postura radicalment nova, ja que per primera vegada era el líder de l’Església catòlica qui capitanejava directament la denúncia davant d’aquests delictes, no només pecats.

El prestigi de l’Església, en joc

No obstant això, la postura de l’Església espanyola continua sent, si més no, una mica més tèbia que la del Papa. Els bisbes espanyols, que van assegurar que havien conegut els fets a través de la premsa, van condemnar amb duresa els abusos, alhora que avalaven, almenys en públic, la reacció de l’arquebisbe de Granada, Francisco Javier Martínez -un polèmic prelat a qui les víctimes acusen de no haver actuat amb prou diligència-. El secret de sumari, que conclourà ben aviat, aclarirà totes les ombres que pengen tant sobre els investigats com sobre el paper de l’arquebisbe.

Mentrestant, i per voluntat expressa del Papa, la Congregació per a la Doctrina de la Fe enllesteix una recerca que compta -aquesta vegada sí- amb el suport de la Conferència Episcopal. I és que els bisbes espanyols han pres consciència que, si aquest cas es tanca en fals, “qui quedarà en evidència serà el Sant Pare, que s’hi ha implicat personalment”, segons afirma un bisbe espanyol coneixedor de les accions. La futura visita de Francesc a Espanya depèn, entre altres factors, de la resolució del conflicte de Granada.

Sigui com sigui, resulta evident que Bergoglio ha decidit no fer marxa enrere en la denúncia eficaç, i en la prevenció, dels casos de pederàstia a l’interior de l’Església. Així, al costat de la seva implicació personal, el Papa ha endurit les condemnes eclesiàstiques per als sacerdots implicats en aquests casos, al mateix temps que ha implantat l’obligació de col·laborar amb la justícia civil a tots els nivells.

Aquesta mateixa setmana, Francesc ha designat nous integrants de la Comissió per a la Tutela dels Menors, un organisme d’alt nivell que treballa en la lluita contra als abusos sexuals i que està compost per 17 especialistes. Establerta inicialment al març amb el nomenament de vuit membres, el grup n’ha afegit nou més de diverses nacionalitats, “per tenir una àmplia representació de diverses cultures”, segons el Vaticà. Són vuit dones i nou homes.

La comissió, presidida pel cardenal Sean O’Malley i coordinada pel jesuïta Robert Oliver, compta amb dues víctimes d’abusos: la irlandesa Marie Collins, que va col·laborar en el desenvolupament de les polítiques de protecció a la infància de l’Església catòlica al seu país, incloses en el document Els nostres nens, la nostra Església, i l’anglès Peter Saunders, de qui tres sacerdots van abusar sexualment. Ell va crear l’Associació Nacional de Persones Abusades en la Infància per ajudar els supervivents.

L’objectiu d’aquesta comissió és impulsar activitats i programes encaminats a prevenir els abusos sexuals contra els menors dins l’Església catòlica al món. La pròxima reunió tindrà lloc del 6 al 8 de febrer, moment en què, com està previst, el cas del Daniel serà molt més clar, així com les actuacions que hagin d’assumir els responsables eclesiàstics implicats, renúncia d’arquebisbe inclosa.

Jesús Bastante

21/12/14

Ara.cat

La nova "Bona Nova"

"El papa Francesc ha estat un missatger creïble perquè s'ha apropat a la realitat de la gent amb paraules, però sobretot amb gestos sincers i accions autèntiques"

La intervenció del papa Francesc al Parlament Europeu a Estrasburg, el passat mes de novembre, ha estat com una nova "Bona Nova" que ha enfervorit i impressionat quasi tot l'ampli ventall parlamentari. "¡Bien, Bergoglio! ¡Bravo!", deia entusiasmat Pablo Iglesias, líder de Podem. Mentrestant, Jean-Claude Juncker, President de la Comissió Europea, membre del Partit Popular Social Cristià (PCS), manifestava estar impressionat amb el discurs, tot dient: "Ha estat positiu escoltar una sèrie de reflexions sobre la pobresa i la necessitat de protegir els sectors més vulnerables... Els nostres discursos públics i declaracions no han de reduir-se a qüestions financeres".

Llàstima que els sis eurodiputats d'Esquerra Plural (IU, Alternativa Galega de Esquerda i ICV) abandonessin l'hemicicle del Parlament Europeu durant la intervenció del papa Francesc, per protestar per la invitació al pontífex a parlar en el ple de l'Eurocamara. Amb aquests prejudicis varen deixar constància d'estar ancorats en un passat anticlerical, subordinats a la intolerància del dogma laïcista i mancats de memòria. No recorden quan en temps d'en Franco es trobaven a redós d'un campanar per fer les seves reunions? No recorden que l'esperit fundacional europeu està basat en els valors d'escoltar tothom? Estic convençut que si ara tenen la humilitat i valentia de llegir el discurs, el subscriuran en un tant per cent molt elevat. Potser ho faran, però difícilment ho diran, almenys així ho crec jo.

Al marge d'aquesta banal anècdota d'Esquerra Plural, fóra bo que tothom interessat per Europa i la justícia social llegeixi aquest discurs, si més no l'extracte que s'ha difós en 20 paràgrafs. Tant el text sencer com l'abreujat es poden trobar a Internet (http://www.catalunyareligio.cat/articles/64955). Hi ha "perles" intel·lectuals, però sobretot espirituals, que com a nova "Bona nova" fan somoure les consciències i estimulen l'acció vers la construcció d'un món més humà. Tan necessari ara que vivim un devessall d'anhels i afanys per construir una nova Catalunya.

Tanmateix, m'avanço a dir que de "nova" "Bona Nova", no en té res. El discurs del Papa no té res de nou. Tot el que ha dit està extret de l'Evangeli que configura la Doctrina Social de l'Església i els documents del Vaticà II, especialment la constitució pastoral Gaudiium et Spes. Bona part del seu contingut també el trobem en el pensament d'intel·lectuals cristians de totes les èpoques. Citaré només dos noms que són plenament vigents i clarividents en diagnosticar la problemàtica que avui ens tenalla. Es tracta de Jacques Maritain (1892-1973) i Emmanuel Mounier (1905-1950), impulsors de d'un moviment humanista, anomenat Personalisme Comunitari. Aquest moviment pretén alliberar la persona de la societat de consum, del control ideològic de les masses, de la despersonalització, de la manca de comunicació, de l'explotació econòmica, de l'armamentisme i altres flagells que esclavitzen la humanitat.

Per què els partits amb vocació humanista i sobretot els que es denominen cristians, han negligit aquests ensenyaments? Què ha fallat? El missatge? No! Sempre ha estat clar i contundent en favor de la dignitat i transcen?dèn?cia de la persona. Així, no hem de pregun?tar-nos "què ha fallat", sinó "qui". És evident que ha fallat el missatger. O sigui, les persones, partits, sindicats i institucions que en els seus estatuts fundacionals s'erigeixen en dipositaris dels valors que defensen la centralitat de l'home en una societat regida per la llibertat i la justícia social, però, com diu l'aforisme castellà... "del dicho al hecho, hay mucho trecho". En canvi, el papa Francesc ha estat un missatger creïble perquè s'ha apropat a la realitat de la gent, sobretot dels més febles, amb paraules, però sobretot amb gestos sincers i accions autèntiques, en plena sintonia entre el "dir i el fer", que infonen fiabilitat, tant al missatge com al missatger.

Vull fer una proposta als amables lectors. Una proposta potser nostàlgica, però per a mi vigent i necessària. Per què no recuperem la lectura i traiem la pols d'autors que fa unes dècades ja parlaven sense embuts de la decadència d'Occident i s'ocupaven intel·lectualment dels problemes de la condi?ció humana i dels models de societat proposats? Només a títol indicatiu i sense ànim d'excloure, esmentaré: Entre els filòsofs, a més dels esmentats Maritain i Mounier, tenim Gabriel Marcel i Karl Jaspers. Entre els teòlegs, Karl Barth, Karl Rahner i el profètic Leonardo Boff, que ens interpel·la dient: "Tot va començar a Grècia... Acabarà tot amb el que succeeix a Grècia?". Rellegim, una i altra vegada, Albert Camus, Julien Greene, Georges Bernanos, François Mauriac i Charles Péguy, per esmentar alguns literats.

Tots aquets autors i molts d'altres que l'espai d'aquest article no em permet relacionar ens commouen i ens mouen a treballar per un món millor. Comencem per fornir la nostra ment de pensaments sòlids, sobre els quals es pugui edificar una estructura social acollidora, farcida d'humanisme i transcen?dència, vàlida per poder créixer amb la dignitat consubstancial a tota persona. Vull acabar aquest treball amb dos pensaments trets del discurs del papa Francesc al Parlament Europeu: 

• "El lema de la Unió Europea és Unitat en la diversitat, però la unitat no vol dir uniformitat política, econòmica, cultural o de pensament. En realitat, tota autèntica unitat viu de la riquesa de la diversitat que la compon: com una família, que està més unida quan cadascun dels seus membres pot ser més plenament si mateix sense por. Considero que Europa és una família de pobles" (crec que aquest pensament ens convida a veure Catalunya dins d'Europa, com a poble i nació que som des d'anys i panys).
• "Ha arribat l'hora de construir junts l'Europa que no giri al voltant de l'economia, sinó a la sacralitat de la persona humana, dels valors inalienables; l'Europa que abraci amb valentia el seu passat, i miri amb confiança el seu futur per viure plenament i amb esperança el seu present. Ha arribat el moment d'abandonar la idea d'una Europa atemorida i replegada en si mateixa, per suscitar i promoure una Europa protagonista, transmissora de ciència, art, música, valors humans i també de fe. L'Europa que contempla el cel i persegueix ideals; l'Europa que mira i defensa i tutela l'home; l'Europa que camina sobre terra segura i ferma, preciós punt de referència per a tota la humanitat."

Pere Reixach

13/12/14

Diari de Girona

Sor Lucía Caram para els peus a Miguel Ángel Rodríguez

La mediàtica monja dominica discuteix amb l'excap de comunicació d'Aznar sobre la crisi i la pobresa infantil

Bernat Vilaró La mediàtica monja dominica Sor Lucía Caram ha matingut una tensa discussió amb l'excap de comunicació d'Aznar, Miguel Ángel Rodríguez, durant el programa 'Un tiempo nuevo' de Telecinco. En la picabaralla, la monja ha parat els peus a Rodríguez, en un debat que ha començat a partir de les declaracions del president del govern espanyol, Mariano Rajoy, que ha afirmat que "aquest Nadal serà el primer de la recuperació econòmica".

Lucía Caram ha dit que "una cosa és l'Espanya de Mariano Rajoy i de les seves il·lusions, i una altra és l'Espanya real". "Jo no necessito que Rajoy em digui que estem sortint de la crisi quan veig que se'm duplica la gent en un banc d'aliments", ha afegit. Tot seguit Rodríguez ha contestat que "caldria matisar bé el que ha dit Rajoy. Ha dit que viurem el millor Nadal des que fa bastants anys, i crec que és veritat.

I Sor Lucía ha respost: "T'asseguro que la realitat que jo veig cada dia és pitjor que la que hi havia el 2008, el 2009, el 2010 i fins l'any passat. "No és possible...", li ha replicat Rodríguez. "Com que no?", s'ha escandalitzat la monja. "No tens ni punyetera idea de com està la gent!", ha afegit Lucía Caram.

A això, l'excap de comunicació d'Aznar ha reblat: "És més fàcil dir que hi ha cinc milions d'aturats que dir que hi ha 17 milions i mig que treballen, que és un rècord històric". "S'ha donat una primera passa, Sor, i cla reconèixer-ho", ha assegurat Rodríguez.

Pobresa infantil

Per al·lusió, Lucía Caram ha etzibat: "Això són les disfresses de la transparència a les que ens vol acostumar el president del govern espanyol i el seu equip. A més, al maig d'aquest any els informes de Càritas i Unicef diuen que hi havia 2.306.000 nens en situació de pobresa i exclusió".

En dir això, Rodríguez ha afirmat que les dades són del 2012 i no del 2014, i la monja li ha dit fins a tres vegades: "Ets un mentider compulsiu", insistint que els informes als quals ella es refereix són del 2014. "És una falta de respecte als ciutadans", ha criticat a l'excap de comunicació d'Aznar. "Estem recollint els cadàvers que heu sembrat vosaltres", ha conclòs Lucía Caram.

Bernat Vilaró

14/12/14

El Singular.cat

Manipulacions

En el meu món de la reflexió a estones vaig ben perdut en el terreny de les manipulacions. Aquest tema de les manipulacions és un tema tan generalment monstruós que em depassa totalment. Ho enflairo, ho veig però no acabo de precisar d'on venen les garrotades. Sé que visc en un món i en unes coordenades totalment manipulades. Per no perdre la carta de navegar em limitaré al món de l'ecologia, tot i que la hipòtesi Gaia no l'acabo d'entendre, però em resulta plausible.

Primer problema: els transgènics i els aliments modificats genèticament. Són aliments que l'enginyeria genètica ha modificat. Hi ha introduït elements de laboratori perquè siguin més resistents a les plagues i al deteriorament. Jo em pregunto si són innocus, si són segurs des del punt de vista de la salut humana. He vist que hi ha opinions per a tots els gustos. N'hi ha una que em preocupa especialment: els aliments transgènics poden fer-se resistents als virus i bacteris. Això els faria especialment perillosos pel que fa a les infeccions en la salut humana. Cada dia hi ha més virus i bacteris més resistents als antibiòtics. La penicilina ja no és la panacea.

Segon problema: l'aigua potable. És un recurs natural que no és infinit. Algun dia s'acabarà. Les explotacions sense massa control dels recursos acuífers, la despesa excessiva d'aigua potable (piscines, dutxes, aigua de regar, embotelladores...) fan que malgastem un bé tan preuat. A Girona hi ha un piló de plantes embotelladores d'aigua potable, d'aigua de taula, d'aigua que es va a cercar a mil, dos mil o més metres a l'interior de la terra. És el que anomenem aigua mineral natural. Aquesta aigua algun dia s'acabarà.

Tercer problema: l'energia elèctrica. En fem una despesa tan gran que ja no tenim més recursos per extreure'n de l'aigua i els seus saltants. Ja hem d'acudir a alternatives: al aparells fotovoltaics i les perilloses centrals nuclears. A més, s'ha afegit a la necessitat el consum d'energia dels automòbils elèctrics. L'electricitat és un bé preciós que es va esgotant. Si no arribem -cosa gairebé impossible- a amagatzemar l'energia dels llamps de les tampestes!

Quart problema: l'explotació massiva dels derivats del petroli. La gasolina, gas oil, fuel, i altres derivats emprats massivament i sense control, a més de produir un nivell altíssim de contaminació atmosfèrica esgotaran aviat les reserves de la terra. Els milers i milers de pous de petroli extreuen cada dia milions de tones d'aquest recurs. I això s'acabarà. El negoci del petroli és el que ha produït més guerres en aquests darrers cent anys.

Cinquè i darrer problema (per ara): les tallades massives de fusta dels nostres boscos. Els boscos del Brasil són el pulmó a través del qual respira la terra. Una bona part ja s'han tallat. I s'han convertit en terreny de cultiu. Al film “El Senyor del Anells” els arbres són éssers vivents que es queixen dient que els humans els tracten molt malament. Potser és veritat.

Amb aquests exemples ja en tinc prou, i de sobres, per retratar les grans manipulacions de la societat de consum i del neocapitalisme. Sigui com sigui, cada dia estic més a prop de la hipòtesi Gaia i des seu maltractamnent pels humans. I de com ens manipulen perquè creiem que ens estan ajudant.

O, si voleu, cada dia estic més a prop de la teoria del “decreixement”, que predica i practica, a Guatemala i Honduras, un claretià espanyol, el “Padre Elías Ruiz Virtus”, que procedeix de Burgos. Tots, rics i pobres, hem de renunciar a allò sobrer de la nostra vida, viure amb més moderació i estalvi, perquè uns i altres poguem viure una vida digna sense depredar la “mare terra”, els béns de la qual són de tots i no només d'uns quants.

Joaquim Pla i Gallart

Blog: "EL NOU BURXETA"

16/12/14

La combinació de fàrmacs i radioteràpia cura el 91% dels càncers de pròstata

L'ICO publica "els millors resultats mundials" en el tractament d'aquest tipus de tumors

Un laboratori al Vall d'Hebron Institut d'Oncologia / VHIO

La combinació de radioteràpia externa, braquiteràpia d'alta dosi i fàrmacs ha aconseguit la curació d'un 91% dels càncers de pròstata d'alt risc tractats en l'Institut Català d'Oncologia (ICO). L'estudi es publica en la revista especialitzada 'Radiotherapy and Oncology' i l'han presentat aquest dimarts en roda de premsa els seus responsables, que van iniciar l'assaig el 2002, amb el seguiment de 400 pacients amb càncer de pròstata.

El cap del Servei d'Oncologia Radioteràpica de l'ICO, Ferran Guedea, ha explicat que "la combinació innovadora d'aquests tres mètodes ha suposat uns resultats molt positius, aconseguint el 91% de curació de pacients amb un tipus de càncer molt agressiu". Guedea ha subratllat que els resultats del sistema "són els millors resultats mundials" i ha destacat que, "a més de la supervivència del pacient amb un tumor greu, preservem al màxim la qualitat de vida".

L'adjunt a la direcció de coneixement i investigació de l'ICO, Josep Ramon Germà, ha assegurat de la seva banda que "avui és un gran dia perquè podem traslladar un avanç mèdic a la clínica, al dia a dia dels pacients".

El càncer de pròstata és el més freqüent en els homes a Catalunya, segons dades de l'ICO, i cada any es registren uns 5.000 nous casos, que es preveu que el 2020 arribin als 6.000 a causa de l'augment de l'esperança de vida dels ciutadans, ja que és un tipus de tumor associat a l'edat. El càncer de pròstata és un dels que té millor pronòstic i tractament i en la majoria dels casos la supervivència als cinc anys és del 84%. Malgrat això, en una proporció de casos (40%) el tumor és més agressiu i compromet la supervivència dels pacients. El tractament habitual d'aquest tipus de càncer és l'extirpació, encara que pot provocar efectes secundaris com disfuncions urinàries o sexuals i pot estar desaconsellada en alguns casos, en funció de les característiques dels pacients.

El sistema que ha assajat l'ICO consisteix en l'administració cada dia durant 6 setmanes (40 sessions) de radioteràpia externa d'alta precisió i l'aplicació de braquiteràpia. La coordinadora de la Unitat de Braquiteràpia del Servei d'Oncologia Radioteràpica de l'ICO, Cristina Gutiérrez, ha assegurat que la braquiteràpia "és la millor manera d'aplicar el medicament" perquè s'irradia exactament la zona que es vol atacar, provocant un dany mínim en els òrgans del voltant. El tractament amb braquiteràpia consisteix en la col·locació d'una font radioactiva dins o en la proximitat del tumor, que emet una radiació que destrueix les cèl·lules malignes. El tractament finalitza amb l'aplicació d'un tractament hormonal per bloquejar les hormones que afavoreixen el desenvolupament de les cèl·lules cancerígenes.

La metge adjunt i referent de pròstata del Servei d'Oncologia Radioteràpica de l'ICO, Anna Boladeras, ha destacat que "el tractament amb fàrmacs es prolonga durant dos o tres anys amb la finalitat de bloquejar les hormones que podrien fer que el tumor s'estengui, ja que es tracta de pacients d'alt risc". Bodaleras ha subratllat que "aquest tipus de tractament s'aplica en pacients en els quals les cèl·lules cancerígenes s'estenen fora de la càpsula del tumor i hi ha risc de metàstasi".

EFE

16/12/14

Ara.cat

Els òrgans ploren les llàgrimes que els ulls es neguen a vessar

David Ponce, doctor en Osteopatia

Tinc 46 anys. Vaig néixer a Barcelona i visc a Bellaterra. Sóc doctor osteòpata per la Universitat de Lleida i homeopata. Feliçment casat amb la Rosa de de fa 20 anys, tenim dues filles, Paula (15) i Alèxia (13). Política? Decebut... i entusiasmat. Sóc protestant, crec en Jesús.

Cada òrgan té la seva emoció?

La vesícula biliar: amargor, ràbia continguda... que deriva en males digestions.

I el cor?

Un dolor entre el pit i l'esquena parla d'una por: bloqueja les vèrtebres que innerven el pericardi, l'embolcall del cor.

I com actua l'osteòpata?

Amb les seves mans i art desbloqueja contraccions, mobilitza òrgans, harmonitza el sistema nerviós, reequilibra óssos...

I el fetge, el ronyó...?

Filtres: convé deixar-los reposar i netejar-los amb regularitat, per no intoxicar-nos. Per exemple, deixar de beure les últimes hores de la tarda... I l'osteopatia visceral pot mobilitzar aquests òrgans beneficiant-los .

Mobilitzar-los?

Sí, cada òrgan té el seu moviment natural propi i podem promoure'l. Motus vita est; el moviment és vida! És el meu lema.

Un exemple.

Mobilitzar correctament l'intestí pot solucionar lumbàlgies. I també un dermatoma pot originar dolors lumbars.

Dermatoma?

Una cicatriu per cesària, per exemple, pot ser al mateix pla metamèric.

Ja veig que l'osteopatia no tan sols s'encarrega dels ossos...

L'organisme és una unitat, els nervis han de discórrer bé entre els óssos per a que els fluids circulin bé entre i així hi hagi salut als òrgans. Així ho va entendre Andrew Taylor Still, impulsor de l'osteopatia des del segle XIX .

Algun consell des d'aquest saber?

Alcalinitza teu organisme! Els Tumors només prosperen en medi àcid, i els nostres mals hàbits ens acidifiquen i inflamen...

I com faig per alcalinitzar-me?

Cada matí pren un got d'aigua amb suc de llimona. Menja bròquil. I redueix la carn, l'arròs blanc, farines i sucres refinats... I res de begudes edulcorades

I així no m'inflo.

La destrucció cel·lular és un procés inflamatori. He elaborat un antiinflamatori i analgèsic natural: cúrcuma, harpagòfit, ungla de gat, magnesi i triptòfan.

Com protegim l'intestí?

La majoria dels càncers s'hi originen: mimem l'intestí amb probiòtics, glutamina i enzims i neteja de còlon.

I per reforçar la pròstata?

Les vísceres abdominals cauen i pressionen la pròstata: ens convé tonificar la musculatura de la zona.

Parli'm d'algun pacient seu.

Una senyora es queixava que li feia mal tot el cos. És dir, li feia mal l'ànima! L’osteopatia és útil: tocar, moure... generes neurotransmissors que porten a les cèl·lules un missatge de benestar.

Abraçar guareix?

Una abraçada llarg sí; una abraçada de com a mínim sis segons propicia aquestes endorfines! sempre dic:" Abraça sis segons als teus pares i seràs més intel·ligent!

Curiós.

Hi ha estudis que entregar-se a l'altre és un plaer més gran, la màxima font d'endorfines. Estima als altres com a tu mateix.

Quina profilaxis de salut general donaria?

Beure 1,5 litres d'aigua al dia. Intentar controlar l'estrès. Ingerir cada dia fibra, vitamines i minerals. Evitar aliments processats i menjar ràpid. No fumar i reduir el consum de te negre, alcohol i cafè.

No és fàcil.

I, sobretot, realitzar activitat física moderada, passejar a l'aire lliure i mantenir una actitud positiva. Hem de gaudir més sovint del que ens agrada! Per estar sa i bé... estima i deixa't estimar.

Víctor-M. Amela

13/12/14

La Vanguardia

La cardiopatia congènita afecta 3.000 gironins

A la regió sanitària de Girona neixen, a l'any, uns 60 nens amb cardiopatia congènita, una malaltia que afecta 3.022 persones, de les quals 1.600 són menors de setze anys i 2.422 més grans de 16. Les cardiopaties congènites són el resultat de trastorns en l'embriogènesi cardíaca, que es tradueixen en anomalies estructurals del cor i que solen tenir el seu debut clínic en l'edat neonatal i pediàtrica, tot i que també es registren alguns casos en la vida adulta.

Les cardiopaties congènites serà el primer tema del programa divulgatiu sobre les malalties del cor organitzat per l'ICS, l'IAS i l'Idibgi que es posa en marxa avui amb motiu de La Marató. Després de l'acte d'inauguració del programa, que tindrà lloc a les set de la tarda a l'Auditori Josep Irla de la seu de la Generalitat, hi haurà la sessió Cardiopaties congènites en nens i adults, present i futur, en què intervindran el cardiòleg pediàtric Marc Figueras i la cardiòloga Maria Jesús Pérez, tots dos de l'hospital Josep Trueta de Girona.

Dijous a l'auditori es farà una xerrada sobre la mort sobtada, a càrrec dels cardiòlegs Ramon Brugada i Coloma Tirón. En aquest acte, també hi participarà el president de l'associació de malalts del cor Gicor, Tomàs Fajardo. La mort sobtada suposa entre el 12% i el 20% de les morts al territori. El programa consta de conferències, espais orientats al consell preventiu i a promoure la solidaritat de pacients i professionals.

LA XIFRA

60

nens neixen a l'any a la regió sanitària de Girona amb una cardiopatia congènita. Afecta un 0,8% dels nascuts vius.

LA DATA

11.12.14

Xerrada del doctor Ramon Brugada sobre la mort sobtada, que suposa entre el 12 i el 20% de les morts al territori.

Pedalades solidàries a Salt

Divendres, de les vuit del matí a les vuit del vespre, pacients de la unitat de rehabilitació cardíaca de l'hospital Santa Caterina de Salt, pedalaran sobre un cicloergòmetre. I per cada minut pedalant la unitat donarà un euro a La Marató. Des que es va posar en marxa, l'any 2008, 270 persones s'han beneficiat d'aquest programa. Aquell mateix dia, treballadors de l'ICS i de l'IAS podran inscriure's en una pedalada solidària que es farà al vestíbul de l'hospital. I per cada minut pedalat, la unitat de medicina de l'esport de l'IAS farà una donació d'un euro.

Núria Astorch

09/12/14

El Punt Avui