El pes dels morts

Sobre el perdó es pot construir una comunitat; 

però sobre l’amnèsia i el desvergonyiment, no. 

Sense pena ni glòria ni gràcia hem vist sortir Santi Potros de la presó. Anys enrere, quan no pentinàvem cabells blancs i no teníem por del futur econòmic, Santi Potros va ordenar amb una fredor tan estúpida com inútil, tan fanàtica com glacial, l’atemptat d’ETA més sagnant d’Espanya, la tragèdia més important de la Barcelona democràtica. Hipercor. 19 juny 1987: 21 morts, 42 ferits, moltes famílies trencades, un ampli entorn familiar condicionat per sempre més, un enorme impacte emocional en què el dolor es barrejava amb el fatalisme i, finalment, una certa perplexitat ideològica entre aquells que, pocs dies abans, com ha recordat Lluís Bassets, havien votat Herri Batasuna, la coalició proetarra. En efecte, les primeres eleccions europees, poc després de la nostra adhesió a l’anomenada Comunitat Econòmica Europea s’havien celebrat el 10 de juny anterior. L’eslògan d’Herri Batasuna, en una època en què ETA era fortíssima i matava amb desacomplexada aplicació, eficàcia i regularitat, deia: “Vota HB. Lo que más les duele”. No pocs catalans van votar pegant, en aquelles eleccions. També van votar pegant molts esquerrans de la resta de Espanya. Nou dies després es va produir la barbàrie d’Hipercor. De cop, el lema “Lo que más les duele” agafava un sentit literal i tràgic. Funeral.

Al dolor i a la tragèdia que les víctimes d’Hipercor van patir, cal sumar-hi l’estranyesa que els ha acompanyat des d’aleshores. Els va costar Déu i ajuda cobrar les indemnitzacions que els corresponien i aconseguir la protecció pública. Afecte públic en van tenir en els primers moments, sí, però de seguida aquella gent trencada va desaparèixer del nostre mapa sentimental. Van ser oblidats per la política i la narrativa moral catalanes. Anys enrere, vaig entrevistar-ne uns quants, els més actius de l’associació de víctimes. Em van citar al seu local: atrotinat, amb mobles d’al·luvió, sense cap rastre de l’aleshores celebradíssim disseny barceloní. Un local situat als baixos d’un modestíssim edifici en un barri on Barcelona perd el seu nom glamurós. Els meus entrevistats, entre els quals destacava Robert Manrique, van resultar ser gent d’una sola peça, que lluitava com podia per la protecció de totes i cadascuna de les víctimes. Lluitaven, però estaven sols.

Abandonats pels dos corrents polítics que durant aquells anys dominaven Catalunya. En el relat del cosmopolitisme barceloní aquelles víctimes no quadraven; i tampoc quadraven en el relat del nacionalisme pujolià. D’altra banda, mai van voler les víctimes d’Hipercor (a diferència d’altres víctimes d’ETA) deixar que el seu dolor fos utilitzat com a arma de batalla política. Mai no van voler imposar els seus criteris en el pla polític. Encara que, tal com explicava l’altre dia Robert Manrique a Lídia Heredia a TV3, sí que van lluitar per canviar el codi penal amb l’objectiu d’evitar que els malvats que tant de mal els van causar poguessin abusar de la reducció de penes. Les víctimes d’Hipercor no volien i no volen res més que justícia i protecció. Es resignen amb gran dignitat democràtica a la visió d’uns assassins que es van aprofitar de les facilitats de la democràcia per matar i ara se’n beneficien per reduir les penes.

La justícia que les víctimes d’Hipercor han aconseguit és francament relativa: els més de 2.000 anys que li van caure a Santi Potros pels seus sanguinaris atemptats han quedat reduïts a menys de trenta. Aquell jove de cabell negre, ulls vius i celles prominents que li donaven un aire atrevit i viril, és ara un tipus calb, desnerit, devastat, de mirada perplexa. No li ha servit de res matar els sants innocents d’Hipercor. Les seves gestes salvatges i els anys de presó tampoc no han servit a la seva causa. Em va semblar veure als ulls espantadissos de l’envellit Santi Potros una lluentor estranya: si diuen que l’esforç inútil provoca malenconia, la matança inútil d’uns innocents desconeguts què ha de provocar en el cor d’un home que ha penat mitja vida a la presó?

Ara que la democràcia espanyola està en fase de revisió crítica (Podem parla d’iniciar un procés constituent, el PSOE parla de reforma federal, el nacionalisme català impulsa un procés de ruptura i no pocs constitucionalistes proposen fórmules per regenerar la carta magna), seria bo afrontar el gran tema pendent de la transició: la qüestió del dolor i les víctimes. Si els etarres no demanen perdó és perquè, amb anterioritat, tampoc ho van demanar les desenes de milers d’espanyols (catalans inclosos) que van participar de l’aparell repressiu en temps de Franco (polítics, jutges, funcionaris, policies, militars). Girar full per evitar repetir el gran mal de la guerra no necessàriament havia d’haver evitat un procés de reconeixement de culpa i de revisió moral del passat.

Revisar els 40 culposos anys del franquisme, els tres anys de barbàrie bèl·lica i les matances del 36 a la zona republicana és essencial per reconstruir una comunitat política. Sobre el perdó pot construir-se una comunitat; però l’amnèsia i el desvergonyiment, no. El pes mort de la nostra democràcia són les víctimes del terror anterior i posterior, i del color que siguin, ja que no van ser reparades. Més que reformes jurídiques, es necessita una reparació general. Una reparació de la qual, per descomptat, els màrtirs d’Hipercor haurien de formar part en lloc destacadíssim. Són víctimes sense relat. Mai no han format part d’un quadre d’honor comunitari.

Antoni Puigverd

15/12/14

La Vanguardia