Nadal sempre suma

És divertit descobrir que l’antecedent de Santa Claus prové d’una tradició catòlica encara vigent a Montserrat.

Gira la roda de l’any i ja torna a ser Nadal, la festa més carismàtica i comercial, però també la més odiada pels que no suporten les trobades familiars, el consum compulsiu o l’amor obligatori. Una cosa no se li pot negar, al Nadal: la persistència, la capacitat de perdurar. Per agregació, perviu: a mesura que passen les generacions, a mesura que canvien les visions de la vida i les maneres d’encarar-se al món, aquestes festes van sumant ingredients. Nadal va agregant capes de simbolisme i sentit, va sumant formes de celebració i de cultura. Per això no és mai com era, però no deixa de ser com va ser.

El Nadal remot celebrava una de les poques alegries segures que la vida arcaica oferia: la llum. Els arcaics celebraven que, a finals de desembre, la llum reprèn la iniciativa. A poc a poc el dia s’allargarà. Cada jornada serà més clara. En els temps arcaics, aquest canvi de llum anticipava, en començar l’hivern, les alegries de la primavera i les felices collites de l’estiu. Sobre aquesta celebració arcaica de la llum es desenvolupa la festivitat romana del solstici d’hivern, festa de la reialesa sagrada de l’emperador, ampliada amb la Libertates Decembris.

Una de les llibertats del desembre més típiques del món medieval eren les processons paròdiques presidides per un nen-bisbe en les quals hi havia el costum de ridiculitzar els usos clericals. D’aquesta paròdia, que té relació amb la llegenda de sant Nicolau (un bisbe que va fer ressuscitar tres nens als quals un hostaler havia esquarterat i convertit en carn de conserva), prové el mite de Santa Claus, protector dels nens. A l’escolania de Montserrat encara avui dia es representa la llegenda d’aquest sant i un escolà elegit com a bisbetó té durant un dia el poder de capgirar l’ordre establert. La llegenda de sant Nicolau és la cristianització de mites més antics (hi ha qui parla de Posidó, el déu grec del mar; hi ha qui apunta a una llegenda germànica). Nadal sempre suma.

És divertit i curiós, en tot cas, descobrir que l’antecedent directe de santa Claus prové d’una tradició catòlica encara vigent a Montserrat. No sabem ben bé com va passar de la tradició catòlica a la protestant, però sabem que Sinterklaas va arribar als Estats Units amb els holandesos fundadors de Nova Amsterdam (després coneguda com a Nova York). A la segona meitat del XIX, el ninotaire Thomas Nast, segurament sense tenir consciència del canvi que introduïa, va fer unes postals reproduint el Pare Noel com un gnom gras, barbut i bon jan, que omple de regals els mitjons dels nens, vestit d’una manera vagament inspirada en els ornaments dels bisbes medievals.

Remodelat per encàrrec de Coca-Cola, el personatge, ja definitivament convertit en patró del diluvi nadalenc de regals, es va popularitzar a tot el món, impulsat pels potentíssims instruments de la nova cultura de masses americana. Però el seu triomf no ha arraconat altres llegendes, poc o molt concomitants, de personatges que protegeixen els infants amb regals i llaminadures: la Befana italiana, els nostres tres Reis (un dels quals és negre com Pere, l’ajudant de Sinterklaas) i, sobretot, del francès Bonhomme Noël, amb qui es va acabar fusionant. Nadal sempre suma.

Qualsevol fil de Nadal que estiréssim ens donaria el mateix resultat. L’eufòria consumista connecta amb la narració evangèlica dels tres Reis que porten or i encens al nou nat: una narració que procedeix de mites més antics. I els grans tiberis nadalencs també tenen origen remot. Els tiberis de Nadal es preparen i se’n parla molt, abans de fer-se. I aquesta preparació equival a l’Advent, que és el temps que en el calendari litúrgic catòlic es dedica a la preparació del naixement de Crist. El temps d’Advent, d’altra banda, coincideix, en les societats europees tradicionals, amb la preparació de les provisions del rebost. En efecte, els mesos de novembre i desembre són els que es destinaven a matar el porc i a preparar conserves, dolços i melmelades. Les provisions espirituals i les materials es confonien. Nadal sempre suma.

Ara bé, la llum del Nadal cristià és molt singular. Un déu que es fa home (i home pobre: fill de pares sense sostre) no té equivalent històric o antropològic. La identificació del petit déu amb els desvalguts de la terra va fer néixer una religió revolucionària que, si bé ha traït tot sovint, al llarg de la seva història, els valors que teòricament encarna, també ha estat motor històric del combat per la dignitat i la igualtat dels humans. Sense el motor del cristianisme els drets humans no tindrien el valor social que tenen. Per això també, quan arriba Nadal, fins i tot en aquelles societats que, com la nostra, han abandonat en massa la tradició religiosa, perviu l’esperit de la caritat cristiana a través d’iniciatives com el banc d’aliments o les maratons televisives. Nadal sempre suma.

Antoni Puigverd

22/12/14

La Vanguardia