Tanta amabilitat em confon

“L'amabilitat que teniu cap a la meva persona en els últims temps m'està confonent”, li va dir el futbolista Samuel Eto'o al seu llavors entrenador Pep Guardiola després d'un temps d'haver-se tractat com gat i gos. Tots dos van decidir no cedir ni un mil·límetre en les seves pretensions i tractar-se amablement perquè el treball que havien de fer conjuntament anés com una seda.

Darrerament hi ha petits indicis d'amabilitat entre el govern català i l'espanyol. Amb tot, ningú voldrà cedir res. Ni el govern català amb el seu viatge sense retorn. Ni el govern espanyol mantenint la seva idea que els catalans estem ben servits dins del marc constitucional. Però en aquests primers dies de setembre hi ha hagut petits signes d'amabilitat per les dues parts. El govern català dóna suport a Madrid perquè pugui organitzar el Jocs del 2020, una decisió que es pren demà a Buenos Aires. És un suport català gratuït i sense compromís ben rebut en el món de l'esport espanyol, que vol exhibir unitat i que entén que els Jocs són organitzats per ciutats i no per països. Aquest suport és tot un exemple d'amabilitat catalana, com la que va tenir aquesta setmana per l'altra banda el ministre d'Afers Estrangers, García-Margallo, en recollir discretament i sense fer comentaris ni massa soroll la samarreta groga de la Via Catalana que li va lliurar el diputat d'ERC Joan Tardà en plena comissió d'Exteriors del Congrés dels Diputats, presidida per Duran i Lleida.

Detalls com ara el compromís del president del govern espanyol, Mariano Rajoy, de voler contestar aquest mes de setembre la carta que li va enviar el president de la Generalitat. Tot i que és fàcil imaginar la contesta, igual que el temps que escollirà i que serà després dels actes de la Diada. Val a dir que és tot un gest i un detall que Mariano Rajoy no hagi ignorat la carta que li va ser enviada el mes de juliol.

Les relacions Catalunya-Espanya han tingut històricament els seus alts i baixos. En els últims temps són tenses i complicades. Plenes de recursos d'inconstitucionalitat, de requeriments, d'insults, de restriccions financeres i de malentesos permanents entre les dues bandes. Però aquests petits detalls, insignificants, ajuden a pensar que no tot està perdut per la via del diàleg. Encara que la desconfiança i el recel de tants anys facin pensar que “tanta amabilitat em confon”...

Lluís Falgàs

06/09/13

El Punt Avui

Necessitem creure?

Un home que està sol és un animalet dotat d’alguns poders que els altres animals no tenen; però sens dubte, es troba separat de la raó, això és, de la veritat; també està separat del gaudi ple de la vida i de la realitat. Per comprendre el paper de la fe cal referir-se a l’experiència de la solitud que ens torna a l’infrahumà, a aquestes situacions a les quals avui força el món molta gent, en especial en la vellesa.

Només quan ens sentim així de buits, així de falsament lliures, flotant en una cosa molt semblant al no-res, és quan apreciem fins a quin punt tan profund estem construïts per la confiança, l’esperança, l’amor diaris, o sigui, per la fe i les seves modalitats. Siguem escèptics fins on puguem i sempre que puguem, o ens veurem entrampats en una aventura boja de pors i mentides, per la qual correrem fent mal als que ens envolten i amargant-nos la vida a nosaltres mateixos. Il·lusions que ni tan sols no sabem si són il·lusions resulten un aliment que en cert passatge sant Agustí compara a voler menjar, quan el que s’està fent és llepar ombres i, pel cap alt, imatges dels veritables aliments. L’essencial és matisar, distingir, relacionar adequadament coses amb coses. I si ho intentem, fixant la mirada amb sinceritat en el que més ens importa, en el que ho mou tot en nosaltres, llavors veiem que la nostra recerca, més o menys inconscient, d’una cosa absoluta, està feta del material del que és secret i invisible, fora de perill de la demostració empírica.

No només s’aplica a Déu la reflexió de Franz Rosenzweig (no és que no es pugui demostrar l’existència d’aquest ésser, sinó que un argument no és res més que un argument): s’aplica també a l’alteritat personal. No hi ha fe referent a Déu que no utilitzi el pont de la fe referida a altres éssers humans. Le fe no és un dard llançat a l’infinit de Déu, sinó una manera essencial de desenvolupar-se l’existència entre éssers humans; de manera que si no es viu cap fe respecte dels altres, no hi cap cap fe en l’altre diví. I, pel mateix, l’eclipsi de l’altre humà, les esquerdes en la fe interhumana, són el nucli de la impossibilitat de la fe, en el sentit peculiar que la paraula adopta en una cultura com la cristiana, quan ja se suposa que una crisi de fe és en una presumptament ja establerta relació habitual amb Déu.

Miguel García-Baró

Professor de Filosofia a la Universitat Pontifícia Comillas, Madrid.

05/09/13

La Vanguardia

Entrevista amb el Pare Generale sobre Síria i la pau (Jesuïtes en el Món)

El Sant Pare ha sortit del seu protocol normal per parlar en pro de la Pau a Síria. Què pensa Vostè al respecte?

No tinc costum de comentar sobre situacions internacionals o de caràcter polític. Però en el cas present estem d'enfrontament d'una situació humanitària que supera els límits normals que recolzen el silenci el silenci. I he de dir que confesso que no entenc qui ha donat autorització als Estats Units o França per actuar contra un país de tal manera que sense dubte augmentarà el patiment d'una població que ja ha patit més del compte . La violència o accions violentes, com la que s'està preparant, només són justificables com a últim recurs i de tal manera que només els culpables rebin mal. En el cas d'un país, això resulta totalment impossible i per tant, a mi em resulta totalment inacceptable. Nosaltres, Jesuïtes, donem suport l'acció del Sant Pare al 100% i desitgem del fons del nostre cor que l'anunciada acció punitiva no tingui lloc .

Però, no té el món la responsabilitat de fer alguna cosa contra els que abusen del poder contra el seu propi poble, com en el cas d'un Govern que usa armes químiques en un conflicte?

Tenim en aquesta pregunta tres qüestions, que convé separar clarament. La primera té a veure amb el fet que tot abús de poder ha de ser condemnat i rebutjat. I, amb tot respecte pel poble Nord-Americà, crec que en concret aquest ús de poder que s'està preparant constitueix en si mateix un abús de poder. Els Estats Units d'Amèrica han de deixar d'actuar i reaccionar com el noi Gran al barri del món. Això porta inevitablement a l'abús, l'atropellament i el "matonisme" sobre els membres més febles de la Comunitat.

La segona, és que, si hi ha hagut ús d'armes químiques, encara ens queda l'obligació de mostrar al món d'una manera clara que una banda del conflicte, i no l'altre, les han fet servir. No n'hi ha prou amb que algun membre del govern del país que vol atacar digui que està convençut. S'ha de demostrar al món que això és així, sense cap dubte, perquè el món pugui confiar en aquest país. Aquesta confiança no es dóna actualment, i han començat les especulacions sobre ulteriors motius que pugui tenir USA en la seva projectada intervenció.

I la tercera, que els mitjans considerats adequats per castigar l'abús, no facin més mal a les mateixes víctimes del primer abús, un cop s'hagi demostrat que això és el que ha succeït. L'experiència del passat ens diu que això és impossible (encara que s'anomeni a les víctimes amb l'eufemisme de "dany col·lateral") i els resultats són que augmenta el patiment dels ciutadans ordinaris innocents i aliens al conflicte. Tots sabem que la gran preocupació dels Savis i Fundadors Religiosos de totes les tradicions i cultures era "com reduir el patiment humà?" És molt preocupant que en nom de la justícia planifiquem un atac que va a augmentar el sofriment de les víctimes.

No és Vostè especialment dur amb els Estats Units ?

No ho crec. No he tingut mai prejudicis sobre aquest Gran País i ara mateix treballo amb alguns Jesuïtes d'allà, i valoro molt la seva opinió i els seus serveis. Mai he tingut sentiments negatius davant els EUA, un país que jo admiro per moltes raons, incloent-hi la seva dedicació, espiritualitat i pensament. El que més em preocupa és que precisament aquest país, que jo admiro sincerament, està a punt de cometre un gran error. I podria dir alguna cosa semblant sobre França: Un país que ha estat un veritable líder en esperit, intel·ligència, i que ha contribuït en gran manera a la Civilització i a la Cultura i que està ara temptada a conduir la Humanitat cap enrere, a la Barbàrie, en oberta contradicció amb tot el que ha simbolitzat al llarg de moltes generacions. Que aquests dos països s'uneixin ara per a una mesura tan horrorosa és part de la ira de tants països en el món. No tenim por a l'atac, ens terroritza la barbàrie a la que som conduïts.

I per què parlar així ara ?

Perquè el problema és ara. Perquè el Sant Pare està prenent mesures extraordinàries per fer-nos conscients de la urgència del moment. El fet d'haver declarat el dia 7 de Setembre com a dia de dejuni per la pau a Síria és una mesura extraordinària i nosaltres volem unir-nos a ella. Podem recordar que en un moment en l'Evangeli els deixebles no van poder alliberar un jove del mal esperit i Jesús els va dir: "Aquest tipus d'esperits no es poden fer fora si no és amb oració i dejuni ". A mi em resulta dificilíssim acceptar que un país, que es considera, com a mínim nominalment, cristià no pugui concebre més que acció militar a una situació de conflicte i amb això pot portar al món, de nou, a la llei de la jungla.

Jesuïtes en el Món

04/09/13 

Vol. XVII, No. 19

Un estudi revela que la malaltia pulmonar obstructiva crònica afecta de forma especial a les dones

L'MPOC provoca al gènere femení més manca d'aire, més afectació muscular i més lesions que als homes que tenen la mateixa gravetat patològica.

La Malaltia Pulmonar Obstructiva Crònica afecta amb més símptomes a les dones segons un estudi de l'Hospital del Mar. Elles pateixen més manca d'aire, més afectació muscular i lesions que als homes amb igual gravetat de la malaltia, encara que amb una reparació muscular més activa. Així ho ha explicat, en el marc del Congrés Europeu de Respiratori a Barcelona, el seu president, Dr. Joaquim Gea. Aquest estudi realitzat per l'Hospital del Mar és el primer a nivell mundial sobre les diferències en l'afectació muscular i cardiovascular entre gènere. No es coneix el perquè d'aquest fenomen però una hipòtesi apunta al paper que puguin jugar les diferents hormones entre homes i dones.

L'estudi de l'Hospital del Mar realitza per primera vegada a nivell mundial una valoració funcional completa dels diferents aparells de l'organisme, incloent més anàlisis de sang i una biòpsia de múscul quàdriceps, avaluant les diferències de l'afectació en homes i dones en diferents fases de la malaltia, tant a nivell de símptomes i en el grau de lesió muscular.

Encara no se sap perquè apareixen aquestes diferències en funció del gènere a l'MPOC, essent una hipòtesi el paper que puguin jugar les diferents hormones. Fins ara no s'havia estudiat adequadament com es comportava aquesta malaltia en una àmplia sèrie de dones, ja que la població femenina afectada era relativament petita. Malgrat això, el creixement de l'hàbit tàbaquic en el gènere femení ha contribuït a una creixent prevalença de dones amb aquesta malaltia.

L'MPOC no només afecta als pulmons

L'MPOC és una malaltia que no només afecta al pulmó sinó que es produeixen manifestacions en tot l'organisme (sistèmiques). La principal i que repercuteix directament en la qualitat de vida dels i les pacients és l'afectació dels músculs de cames i braços, cosa que condiciona directament les seves activitats quotidianes i la mobilitat en general.

Aquests pacients tenen dificultats per a caminar i realitzar les seves tasques quotidianes no només perquè s'ofeguen sinó perquè els seus músculs són poc eficaços, en no processar correctament l'oxigen que rebem a través de la sang. Es tracta d'una malaltia crònica, però tot i així canviar alguns hàbits pot millorar la qualitat de vida dels malalts. Els consells bàsics que aquests reben són deixar de fumar i fer exercici regularment per a millorar a la força i la resistència dels músculs afectats.

L'Hospital del Mar presenta uns programes multidisciplinaris de rehabilitació que no se centra únicament en la respiració sinó que una part també molt important és l'educació respecte a la malaltia i el re-entrenament de la capacitat muscular i d'esforç. L'hospital s'anima ara a continuar amb els estudis sobre l'MPOC i en la seva línia de futur analitzaran si l'evolució i el pronòstic de la malaltia són els mateixos per a homes i dones.

El Dr. Joaquim Gea, cap del Servei de Pneumologia de l'Hospital del Mar, presideix el Congrés Europeu de Respiratori. El congrés tindrà lloc del 7 a l'11 de setembre a Barcelona i serà on es presentarà aquest estudi sobre la MPOC, entre altres del sistema respiratori.

ACN

05/09/13

Agència Catalana de Notícies

EL CRIT PER LA PAU. Escrit pel Papa Francesc

Umberto Veronesi, president del moviment "Science for Peace" ha triat fer dejuni el dia 7 de setembre i ha convidat a fer-ho a tots els altres membres , entre els quals es troben 21 premis Nobel. D'ell és aquesta frase: "Els Estats Units amb la seva tradició western continuen tenint una opció violenta com a mitjà de control i domini".

Aquest diumenge, 1 de setembre, el PAPA FRANCESC, a l’ÀNGELUS, des de la Plaça de Sant Pere, va fer una ferma crida a favor de la pau i va convocar a totes les persones de bona voluntat, creients o no, a celebrar el dissabte 7 de setembre una jornada per la pau a Síria, a l'Orient Mitjà i al món sencer, amb dejuni i paraules de pau de la manera que sembli més oportú en cada lloc o comunitat...

Estimats germans i germanes: Bon dia.

Avui, estimats germans i germanes, voldria fer-me intèrpret del crit que, amb creixent angoixa, s'aixeca en totes les parts de la terra, en tots els pobles, en cada cor, en l'única gran família que és la humanitat: el crit de la pau! És el crit que diu amb força: Volem un món de pau , volem ser homes i dones de pau, volem que en la nostra societat, esquinçada per divisions i conflictes, esclati la pau; mai més la guerra! Mai més la guerra! La pau és un do massa preciós, que ha de ser promogut i tutelat.

Viu amb particular patiment i preocupació les nombroses situacions de conflicte que hi ha a la nostra terra, però, en aquests dies, el meu cor està profundament ferit pel que està succeint a Síria i angoixat per la dramàtica evolució que s'està produint.

Faig una forta crida a la pau, una crida que ve del més profund de mi mateix. Quant sofriment, quanta destrucció, quant dolor ha ocasionat i ocasiona l'ús de les armes en aquest turmentat país, especialment entre la població civil inerme!

Pensem : quants nens no podran veure la llum del futur. Condemno amb especial fermesa l'ús de les armes químiques. Els dic que encara tinc fixes en la ment i al cor les terribles imatges dels dies passats. Hi ha un judici de Déu i també un judici de la història sobre les nostres accions, del qual no es pot escapar. L'ús de la violència no porta la pau. La guerra crida a la guerra, la violència crida a la violència!

Amb totes les meves forces, demano a les parts en conflicte que escoltin la veu de la seva consciència, que no es tanquin en els seus propis interessos, sinó que vegin l'altre com a un germà i que emprenguin amb valentia i decisió el camí de la trobada i de la negociació, superant la cega confrontació. Amb la mateixa força, exhort també a la Comunitat Internacional a fer tot esforç possible per promoure, sense més dilació, iniciatives clares a favor de la pau en aquella nació, basades en el diàleg i la negociació, pel bé de tota la població Síria.

Que no s'estalviï cap esforç per garantir assistència humanitària a les víctimes d'aquest terrible conflicte, en particular als desplaçats al país i als nombrosos refugiats als països veïns. Que els treballadors humanitaris, dedicats a alleujar els sofriments de la població, tinguin assegurada la possibilitat de prestar l'ajuda necessària.

Què podem fer nosaltres per la pau al món ? Com deia el Papa Joan XXIII, a tots correspon la tasca d'establir un nou sistema de relacions de convivència basades en la justícia i en l'amor (cf. Pacem in terris [11 d'abril 1963]: AAS 55 [ 1963 ], 301-302).

Que una cadena de compromís per la pau uneixi a tots els homes i dones de bona voluntat! És una forta i urgent invitació que dirigeixo a tota l'Església Catòlica, però que faig extensiva a tots els cristians d'altres confessions, als homes i dones de les diverses religions i també a aquells germans i germanes no creients : la pau és un bé que supera qualsevol barrera, perquè és un bé de tota la humanitat.

Ho repeteixo alt i fort: no és la cultura de la confrontació, la cultura del conflicte, la que construeix la convivència als pobles i entre els pobles, sinó aquesta: la cultura de la trobada, la cultura del diàleg; aquest és l'únic camí per a la pau.

Que el crit de la pau s'alci amb força perquè arribi al cor de tots i tots deposin les armes i es deixin guiar pel desig de pau.

Per això, germans i germanes, he decidit convocar a tota l'Església , el proper 7 de setembre, vigília de la Nativitat de Maria, Reina de la Pau, una jornada de dejuni i de pregària per la pau a Síria, a l'Orient Mitjà i en el món sencer, i també convido a unir-se a aquesta iniciativa, de la manera que considerin més oportú, als germans cristians no catòlics, als que pertanyen a altres religions i als homes de bona voluntat.

El 7 de setembre a la Plaça de Sant Pere, aquí, des de les 19.00 a les 24.00 hores, ens reunirem en oració i en esperit de penitència per implorar de Déu aquest gran do per l'estimada nació siriana i per a totes les situacions de conflicte i de violència al món. La humanitat té necessitat de veure gestos de pau i de sentir paraules d'esperança i de pau. Demano a totes les Esglésies particulars que, a més de viure aquesta jornada de dejuni, organitzin algun acte litúrgic per aquesta intenció.

Demanem a Maria que ens ajudi a respondre a la violència , al conflicte i a la guerra, amb la força del diàleg, de la reconciliació i l'amor. Ella és Mare. Que Ella ens ajudi a trobar la pau. Tots nosaltres som els seus fills. Ajuda'ns, Maria, a superar aquest difícil moment i a comprometre'ns, tots els dies i en tots els ambients, en la construcció d'una autèntica cultura de la trobada i de la pau.

Maria, Reina de la Pau, prega per nosaltres.

Papa Francesc

Font: ATRIO

Futbolatria

Val aquests diners, un jugador? 

És una d’aquestes preguntes que inclou la resposta: realment no els val.

Deu fer uns 45 anys, el Barça va fitxar Marcial per uns 20 milions de pessetes (16 per a l’Espanyol més el que va percebre el jugador). Comentant el traspàs es preguntava El Correo Catalán (4/IX/1969): “Els val realment un jugador de futbol?”. És una d’aquestes preguntes que inclou la resposta: realment no els val.

L’operació Neymar (40 milions per al Santos, 20 per al jugador, més dos partits a benefici) s’acosta als 100 milions d’euros (la de Cristiano van ser 94); i la ultimíssima de Bale ja gairebé toca aquesta xifra monstruosa: gairebé 16.000 milions de les antigues pessetes. Vuit-centes vegades més que la de Marcial. En menys de cinquanta anys…

Alguna cosa s’ha excedit en el futbol que ens obliga a parlar d’idolatria. Luter va descriure amb força com quan l’ésser humà deixa d’adorar el Déu veritable acaba postrant-se davant petits déus ridículs i tirans. Aquesta força idòlatra que portem dins es desborda increïblement quan es tracta d’idolatries no personals, sinó grupals, com la del vedell d’or bíblic. I com la idolatria idiotitza, després ens commovem i fins i tot se’ns escapa una llagrimeta davant la declaració neymarina d’amor al Barça. Sospitós amor aquest que rendeix 20 milions. Ja Hilarión, a La verbena de la paloma, es preguntava sobre la morena i la rossa: “Si me querrán, por mi dinero nada más”. Però de seguida allunyava aquesta sospita cruel i es deia: “Que las dos se deshacen por verme contento”… Que el futbol s’ha prostituït sembla innegable. Que nosaltres ens hem idiotitzat, és també veritat però, com a Hilarión, ens falta valor per reconèixer-ho.

El futbol pot ser bonic i emocionant. Però no hauria de tenir conseqüències com les dues que enumeraré.

Fa menys d’un any, a Montevideo, visitant una d’aquestes viles misèria (allà les anomenen assentaments), m’explicaven que abans hi havia famílies que s’entossudien a fons, i si calia es prostituïa algun membre de la família, per poder pagar al fill gran uns estudis que acabessin traientlos de la misèria. Ara passa exactament el mateix: però no per pagar uns estudis, sinó per comprar al noi que despunta el millor equipament de futbol i provar de ficar-lo en un equip… per veure si acaba fitxant-lo algun club europeu. Algun dels uruguaians famosos que juguen a Europa prové d’aquests esforços. Després potser ens estranyem que mosseguin, com va passar no fa molt en un lloc d’Europa el nom del qual no vull recordar. Però què se li pot exigir al pobre noi si és aquesta la història que ha tingut?

L’altre exemple és més aviat pregunta: què hauria passat amb les crueltats i canallades que ens ha portat la crisi si no haguéssim tingut el cascall futbolístic? Parodiant el llenguatge del vell Karl Marx sobre la religió, el futbol se’ns ha convertit en “la il·lusió d’un món sense il·lusions, l’esperança d’un món sense esperança, l’opi del poble”. I davant això no se m’ocorre res més que acabar amb un altre somni a l’estil Luther King: “I have a dream…”.

Vaig somiar que a totes les lligues europees estava prohibit fitxar jugadors estrangers o d’altres estats o nacionalitats: en el Barça tots eren catalans, al Bilbao tots bascos com abans i al Madrid tots madrilenys.

D’aquesta manera guanyava cada vegada un diferent, segons temporades, i no s’havia de patir aquest suplici de Tàntal que exigeix no només guanyar sinó guanyar més vegades, batre rècords de victòries. El públic se sentia de debò estimat pels jugadors, els estimava i podia cridar com el Betis: “Vivan manque pierdan”. I curiosament eren així més feliços. Els viatges per jugar es feien amb tren, aprofitant que Espanya havia millorat la xarxa ferroviària. I si no amb autobús. 
 Els jugadors s’allotjaven com a màxim en hotels de tres estrelles i els preus de les entrades eren molt més barats i ja no es donava aquesta obscenitat que els preus a l’empobrida Espanya siguin gairebé el doble que a la rica Alemanya. Més encara, ja que les esglésies no semblen haver fet gaire cas a l’advertència de Joan Pau II, els clubs havien decidit donar exemple i alienar totes les copes i trofeus que tenien en propietat per lliurar aquests diners a Càritas, a Mans Unides o la Creu Roja. D’ara endavant ja no es donaria més que un diploma a cada vencedor d’una lliga, o copa espanyola o europea. Finalment, fins i tot aquests futbolistes bona gent com Iker Casillas, que tenen una fundació per ensenyar a jugar a futbol a nens africans, la transformaven en una fundació per pagar-los escola i educació.

Estava somiant felicíssim. Però de sobte em va despertar el crit colpidor d’una ràdio veïna que udolava: Goooooooooool, gol, gol, gol, gol, gol, gol… I no vaig poder menys que cridar: “Merda!”. I vaig canviar de costat. Però ja no em vaig aconseguir tornar a adormir.

José Ignacio González Faus

02/09/13

La Vanguardia

SENSE GLUTEN, si us plau

"Sense gluten". Fins fa poc no li donava importància a aquestes dues paraules. Més per ignorància que no pas per falta d'interès. Sovint compro en un supermercat on hi ha força productes amb aquesta advertencia al seu envàs. Jo els agafava com agafo qualsevol altra cosa i, de fet, no he notat mai cap diferència de gust. Però per a molta gent sí que hi ha una gran diferencia: per als celíacs. Ho he sabut de primera mà, ja que tenim uns amics que tant la mare com les dues filles ho són. A mesura que hem anat fent activitats aquests dies, tan senzilles en aparença com anar a dinar a fora amb ells, m'he adonat que el tema no és trivial.

Els celíacs tenen intolerància al gluten, en més o menys mesura. En alguns casos pot ser tan accentuada que de ben petits poden presentar problemes en la parla, en el caminar o en el desenvolupamet normal d'un nen. El pare d'una d'aquestes nenes ens explicava tot sopant com la petita, de cop i volta, va deixar de parlar, de caminar, d'estar alegre. Després de l'ensurt inicial, el metge els va tranqul·litzar tot explicant-los de què es tractava. La petita tenia intolerància al gluten en el grau més elevat que existeix. Tan bon punt va canviar la dieta, va recuperar-se de tot, com si es tractés d'un miracle.

També els informà que això era genètic i hereditari. Així que un dels dos pares, o tots dos, també ho eren i l'altra filla també en podia ser. A vegades hi ha gent que porta la malaltia però no la desenvolupa, però la pot transmetre als fills. Després de fer-se totes les proves, varen saber que tant la mare com l'altra filla ho eren en un grau menys elevat. Era per això que la mare havia viscut molts anys amb la malaltia, tenint problemes amb la digestió, però sense imaginar-se que era a causa del gluten.

La meva cunyada, que és metge, em va comentar que cada cop hi ha més casos i que, probablement, hi ha molta gent que és celíaca i no ho sap.

El tema té més implicacions de les que podem pensar. Molts dels aliments bàsics que comsumim sovint, com el pa, la pasta o la majoria d'aliments preparats, porten gluten. Així que les famílies han de començar a buscar botigues especialitzades on una barra de pa o unes galetes estan a preu d'or. I no parlem si volen anar a dinar fora! Han d'assegurar-se que no s'ha posat farina a cap aliment, a cap salsa i que si volen unes patates fregides, les han de fer amb oli nou, totalment net, on no s'hagi fregit res abans. Per sort, cada cop hi ha més restaurants sensibilitzats amb aquesta malaltia però, lamentablement, encara en queden molts que no ho estan. També és una bona notícia el fet que una gran cadena de supermercats tingui cada cop més productes sense gluten.

De mica en mica, es va prenent consciència del problema i les dificultats de les famílies que el pateixen es van reduïnt. Però encara queda molt camí per recórrer.

El que més m'impressiona és l'actitud dels nens quan tenen amics que pateixen aquesta afecció. Des de ben petits, tenen molt clar el que els seus amics poden menjar i el que no. No se'ls acudirà compartir amb ells unes patates fegides o un gelat, sense abans comprovar que a l'envàs hi aparegui el "Sense gluten".

Aprenguem una mica dels nens, prenent consciència que hi ha molta gent afectada per aquest problema i que, entre tots, els hem de posar les coses més fàcils, per aconseguir que ser celíac no els condicioni tant la vida.

Asha Miró

31/08/13

Diari de Girona

Posar-nos en la pell dels altres

El somni de Rafael Villena, President de la Coordinadora d'ONGs solidàries de le comarques Gironines

La meva mare era analfabeta. El meu pare, fill de roig, va haver de patir tota la misèria de la postguerra, pel fet de ser fill de qui era. Van tenir quatre fills. Tres nois i una noia. Però una malaltia degenerativa es va endur dos dels meus germans quan encara no havien entrat ni en l'adolescència. A l'època, les cadires de rodes que havien d'utilitzar els meus germans van afegir una mica més d'estretors a una família en què la mare només podia cuidar els fills i el pare, camioner, guanyava ben poc. Per poder estudiar, doncs, vaig haver de treballar vuit i nou hores cada dia. Aquest petit drama familiar em va dur a preguntar-me: “Per què la meva mare no va poder estudiar?” “Per què hi ha gent que no pot estudiar” “Per què no tothom té garantits els drets a l'habitatge, la sanitat i l'educació?”

Més endavant vaig tenir la sort de poder viatjar una mica, a Nicaragua, a Gàmbia, al Senegal... i vaig veure que la majoria de la població mundial viu en condicions encara pitjors que les que vaig tenir jo de petit. I d'aquí a posar-me a treballar en el món de la cooperació i la solidaritat només hi havia un pas. Més que un somni, doncs, aconseguir que la justícia social sigui una realitat és un desig induït per tot el que m'ha tocat viure.

Les entitats que treballem per la solidaritat tenim un somni: arribar a desaparèixer perquè ja no siguem necessàries. Humanitzar-nos. Que vol dir que sapiguem resoldre els conflictes amb la paraula, l'entesa mútua, la generositat; prescindint de l'odi i les armes. Humanitzar-nos. Que vol dir saber veure i viure en positiu les diferències, tenir set d'aprenentatges, saber posar-nos en la pell dels altres. Que vol dir eradicar la pobresa i la violació dels drets humans: el repte més gran que té avui la humanitat. Per a alguns és un somni. Per a d'altres és un objectiu pel qual val molt la pena lluitar, perquè tots hi sortim guanyant.

“La solidaritat educa i transforma qui la fa”, deia Jaume Botey quan l'any 1994 es posava en marxa una Coordinadora d'ONG que aglutinaria tot el teixit associatiu solidari de les comarques gironines i l'Alt Maresme. En aquell moment, els comitès d'agermanament eren ben actius, els col·lectius pacifistes, els que estaven a favor de l'abolició del deute extern, els que s'organitzaven per donar suport als nous fluxos migratoris que estaven arribant, els que lluitaven perquè el 0,7% del pressupost es destinés als països més devastats per l'espoli i la cobdícia. La bona resposta dels catalans als estralls de l'huracà Mitch a l'Amèrica Central, el 1998, va ser un dels fruits d'aquesta nova consciència vers les poblacions menys afavorides. Un petit exemple del que s'ha anat aconseguint amb el treball pacient, constant, a voltes creatiu, però sobretot conjunt i teixit amb la voluntat de milers de persones d'orígens i perfils diversos.

Vint anys després d'aquesta efervescència solidària, mantenim viu el somni de la justícia social. El repte sense atenuants. Tal qual: per a tothom i a tot arreu. Però ara tenim, a més, l'obligació, entre tots i totes, de seguir lluitant perquè no ens manllevin els drets aconseguits pels nostres pares i mares, avis i àvies. Malauradament, les retallades ens obliguen a mirar enrere, a tornar al punt de partida, al temps dels nostres avantpassats. I, inevitablement, hem de fer balanç. Què havíem aconseguit i què podem perdre? Drets laborals, pensions per als jubilats, assistència sanitària i educació gratuïta i de qualitat, suport per a les persones dependents... Sota un embolcall de xifres maquillades i enganyoses, ens volen fer creure que “no es pot tenir tot”. Aspirar a la universalització dels drets bàsics, ens diuen, requereix una quimera pressupostària que no està al nostre abast.

Però els que tenim la voluntat de transformar aquest món i humanitzar-lo sabem que hi ha alternatives –perseguir el frau fiscal, acotar els sous màxims, repartir la feina, treballar per a un sistema econòmic pensat per a les persones…– i hem de saber transmetre-les. Les ONGD hem de sumar esforços per canviar aquest context hostil. Tenim una bona oportunitat de transmetre aquí tot el que s'ha après gràcies als llaços estesos amb pobles del sud. Al cap i a la fi, la pobresa a banda i banda de l'oceà té les mateixes causes. Les retallades volen posar preu a la nostra dignitat com a societat. Però la taxació dels nostres drets significaria renunciar al nostre gran somni: humanitzar-nos.

Rafael Villena

21/08/13

El Punt Avui

El Mal, la Realitat i Déu.

L’experiència del mal, en les múltiples facetes en què el podem copsar, és de les coses que més ens poden afectar en la vida, especialment quan la considerem en contextos de creença religiosa. Algunes reflexions ens poden ajudar a conviure-hi sense gaire escàndol.

Observació de com es desplega la realitat

La realitat és mòbil i inestable. Forma part de la seva naturalesa mostrar-se per mitjà de desequilibris i variacions en l’espai i el temps.

El guió de la constitució de la realitat observable sembla que correspondria a la consolidació enmig d’immenses turbulències electromagnètiques i gravitacionals, resultat del big bang, de milers de milions de galàxies (avui es considera que el nombre de galàxies observables podria ser d’uns dos-cents mil milions), cada una d’elles amb milers de milions d’estrelles (tot plegat seria només el 5 % del que existeix, atès que el 24 % seria matèria fosca i el 71 % energia fosca). S'en pot veure un resum a Origen y evolución del Universo (Temas 72, «Investigación y Ciencia», abril-juny 2013). En un petit planeta tebi (la Terra), d’una de les estrelles (el Sol, en una de les galàxies que denominem Via Làctia) i potser en molts altres planetes d’altres estrelles, la matèria es configura com a vida i, en una dels milions d'espècies vivents d'aquest planeta (la humana), la vida es configura com a consciència.

Aquests diversos canvis constitutius de la realitat, el recordat mestre Ramon Margalef els anomenava catàstrofes. La realitat es desplega en catàstrofes de diverses magnituds ritmades en el temps. Les més grosses es produeixen molt de tant en tant (per exemple, la caiguda d’un gros meteorit sobre la Terra), les més petites (per exemple, l’incendi d’un bosc o la mort d’una formiga), contínuament. En la nostra petita Terra podem imaginar situacions ja llunyanes en les quals una geologia convulsiva va anar constituint el que ha arribat a ser un planeta temperat, acollidor de vida. Encara de tant en tant algunes d’aquestes convulsions es manifesten en espectaculars vomitades de material magmàtic roent que ens encanta veure des de llocs segurs. Fins i tot ens encanta veure en fotografia les immenses flamarades de material encès que surten del nostre Sol, del qual rebem gairebé tota l’energia que alimenta la vida. Són les catàstrofes de proximitat del nostre sistema solar. Ningú no gosaria qualificar aquests fenòmens com a mal, tot i que ens en poden fer molt.

Els desequilibris plens de finor pels quals es desplega la vida, els anomenem «metabolisme» i ens encanta descobrir-los en la seva meravellosa complexitat. La vida és un seguit de desequilibris coordinats. La manca de desequilibris només portaria a una empobrida situació d’entropia generalitzada i de mort. Aquests desequilibris, no els anomenem «catàstrofes» perquè no ens evoquen mal sinó vida, tot i que petites catàstrofes vitals van portant a la mort, mort d’uns per a donar vida a uns altres. (Tots els cadàvers són reciclats a benefici d’altres vivents recicladors). Efectivament, amb la vida comença la dependència de sistemes de depredació coordinats entre vivents. Uns éssers viuen dels altres i es depreden mútuament. Bacteris, virus, éssers petis i grossos van competint els uns amb els altres per anar vivint. Mentre això es produeix entre bacteris, fongs, vegetals o protists, no ens atabala gaire.

En entrar en el món animal les coses canvien. Com a senyal per a evitar el perill apareix el dolor, indicador molt positiu d’alerta però que acompanya els desequilibris vitals amb un deix de negativitat notable. L’avís ens fa mal. I quan veiem la depredació realitzada entre animals bonics i volguts, ens escandalitza. El lleó caçant la gasela ens revolta com a sistema d’alimentació. Ens agradaria més que la guineu es mengés la gallina com nosaltres mengem la poma. Però en el món animal ha irromput un sistema de relacions alimentàries que ens ofèn. Si mengem una bleda no pensem en el mal, però si el llop o l’ós es mengen l’ovella de viu en viu (nosaltres només acostumem a menjar cadàvers animals, no l’animal viu) ens desconcerta en tant que sistema establert i comencem a pensar qui és el dissenyador responsable d’aquell desequilibri vital cruent. El dolor i la depredació animal i humana ens torben. 

Especialment el dolor viscut per humans es converteix en un lacerant esquinçament interior, molt més agut que el dolor animal, el qual no està marcat per la profunditat psíquica humana. No hi ha cap comparació possible entre el dolor que pugui sentir una mare ximpanzé amb el que pugui sentir una mare humana per la mort del seu fill. Interpretem l’evolució general del cosmos com una meravella, però l’evolució dels esdeveniments de la vida ens sembla fruit d’un desordre sorprenent. No té sentit parlar de les catàstrofes geològiques de fa milions d’anys com a mal, però sí que ens sembla més lògic dir-ho d’un fenomen com el del cocodril menjant-se un nyu amb traïdoria, o molt més encara d’un infant morint de càncer. Els representants de l’espècie humana protestem de molts aspectes de la realitat i els anomenem «mal».

Valoració de la realitat

Els humans comparem la realitat amb una fantasia ideal que ens sembla correcta i en la qual no es produeixen situacions i fenòmens que ens semblen dolents. Per això la realitat tal com és comença a semblar-nos cruel i fruit d’uns certs «nyaps» de disseny deficient. S’hi afegeix el «mal moral» observat en les conductes humanes, moltes d’elles prolongacions dels instints animals però que, en humans, ens semblen particularment escandaloses. Fins i tot ens sembla que podríem fer a qui va dissenyar el món algunes indicacions fàcils per a evitar el mal, oblidant que caldria proposar una esmena global al conjunt de la realitat evolutiva, cosa no fàcilment imaginable. Per a fer quadrar la realitat del mal present en el món, els mites originals imaginen un pecat en l’origen, que pugui explicar el «mal» com a conseqüència d’una conducta equivocada dels primers pares. S’arriba a dibuixar un paradís presidit per l’alimentació herbívora de manera que el lleó mengés palla com el bou i en què la mort, aquesta catàstrofe definitiva, o no existia o seria vençuda. Voldríem suprimir les catàstrofes més properes i ofensives.

Un materialista estricte no necessita donar explicacions del mal. L’observa simplement, potser d’esma l’anomena «mal», però no manifesta més retrets, perquè creu que a ningú no es pot retreure res. En tot cas, en plantejaments espirituals i psicològics pregons, es proposa un exercici de deseiximent del desig que ens estalviï d’alguna manera l’experiència del sofriment espiritual. Tal és el cas del budisme, que atribueix al desig l’origen del sofriment.

Introducció de criteris transcendents de bondat i omnipotència

L’escàndol del mal físic i moral apareix i puja de grau quan el situem en un escenari de transcendència religiosa. Mentre ens mantenim en un escenari purament teista, el mal encara no és massa escandalós. Einstein anomena «misteri» la realitat en el seu conjunt i Spinoza parla del Deus sive natura [Déu o naturalesa]. Ni l’un ni l’altre no senten cap necessitat de demanar raó del mal a un Déu que consideren identificat amb un tot misteriós i dispers. Però quan entrem en consideracions transcendents en relació a un Déu personal, omnipotent i bo, el conflicte queda servit. El Déu bo i omnipotent queda emplaçat a explicar l’existència del mal. I apareix el cèlebre argument d'Epicuri: «O Déu vol evitar el mal del món, però no pot; o pot però no el vol evitar; o no pot ni vol; o pot i vol. Si vol i no pot, és impotent; si pot i no vol, no ens estima; si no vol ni pot, no és el Déu bo i, a més, és impotent; si pot i vol —i això és el més segur— aleshores, ¿d’on ve el mal real i per què no l’elimina?».

El dilema queda plantejat i manté tota la seva força inquietant. Tot mantenint però la convicció d'Epicuri sobre la bondat i el poder de Déu, el creient en un Déu bo i omnipotent queda obligat a intentar explicar el mal. Aquest desafiament no té resposta satisfactòria, i totes les explicacions basades en els suposats aspectes pedagògics del mal o en la imaginada tolerància i no voluntat de mantenir-lo per part de Déu, encara agreugen el que es vol arreglar.

Mantenir una lucidesa austera i esperançada

L’única reflexió que pot alleujar l’escàndol és la consciència lúcida del que vol dir realitat, i el fre a les concepcions fàcils de la bondat i l’omnipotència. Pel que fa a la primera, el teòleg Torres Queiruga ha assajat la reflexió sobre el caràcter constitutivament limitat de la realitat —Repensar el mal (Trotta, 2011)—. Les inevitables catàstrofes són les transicions inevitables de la vida. «Per a fer una truita cal trencar els ous», recorda Torres Queiruga. La truita és la conseqüència positiva d’una catàstrofe vital. La realitat és així, altrament potser ja seria una forma de divinitat (¿la d’Spinoza o Einstein?). Déu no pot fer cercles quadrats.

Déu és transcendent també pel que fa a les idees de bondat i omnipotència. No hi ha explicació, hi ha transcendència, i això no és fideisme simplista sinó depassament transcendent de qualitat. En Déu hi creiem després de fines reflexions, però no l’entenem. Qui el vulgui entendre, allà ell, però no pot demanar quedar satisfet en la seva pretensió de parlar de Déu.

Els creients en el Déu personal, bo i omnipotent som els que ho tenim pitjor per a explicar el mal. Alguns intenten explicacions gens convincents avui, com la del pecat original i un paradís primer que hauríem fet malbé per la perversa actuació d’algú amb qui no tenim res més a veure que una llunyaníssima relació d’herència biològica. Que Déu ens imputés aquesta herència de pecat ens sembla avui un insult a Déu. 

Tampoc no és satisfactori (com ja s’ha recordat) el recurs a explicacions com l’estratègia pedagògica (el mal és educador), o bé l’evocació d’una tolerància que no seria voluntat explícita. Aquestes excuses encara deixen en més mal lloc la imatge d’un Déu que podria esdevenir arbitrari, distret o cruel en les seves atencions envers la humanitat.

Qui pot admetre que la mort d’un infant per la malaltia o la violència atroç pot ser un recurs pedagògic de Déu?

El camí per a mantenir ferma la suposició d'Epicuri (el més segur és que Déu és bo i omnipotent), i de qualsevol fe en un Déu bo amb característiques personals, és admetre lúcidament la limitació inevitable de la realitat i a la vegada mantenir la convicció que el que prediquem de Déu (bonesa i omnipotència en aquest cas) no deixen de ser projeccions de les nostres fantasies de bondat i omnipotència, que cal que siguin adequadament superades per la convicció que qualsevol cosa que diguem de Déu és una pura aproximació antropomorfista per a simbolitzar aquest impressionant Misteri en què tots els humans (creients amb diverses creences i no creients) vivim, ens movem i som.

Ramon M. Nogués

Publicat a EL PREGÓ eclesial d’informació i opinió Núm. 456 – 25 de juny de 2013

Els humans som conillets d’índies dels cereals transgènics

Corrine Lepage, eurodiputada contra els transgènics

Tinc 62 anys. Sóc parisenca. Sóc diputada al Parlament Europeu. Estic casada, i tinc dos fills i dos néts. Sóc fundadora del partit ecologista i humanista Cap21. Sóc d’origen jueu. Gairebé tota la carn que ingerim deriva d’animals alimentats amb pinsos transgènics.

Què és un transgènic?

Un organisme modificat genèticament (OMG) en un laboratori, per enginyeria gènica.

Quin tipus d’organisme?

Plantes: cereals com el blat de moro i la soja, sobretot.

Amb quina finalitat els modifiquen?

Els treuen uns gens i els en posen uns altres perquè siguin més resistents.

Més resistents a què?

Als herbicides i als insectes.

Està bé, no?

No. Els fan resistents al Roundup, un herbicida molt potent, per poder fumigar a granel les plantacions: això mata totes les herbes menys el blat de moro i la soja transgènics. I, de passada, contamina aire, terra i aigua.

I és perillós per a nosaltres, això?

El Roundup està carregat de substàncies tòxiques per a la salut humana. Provoca patologies renals, hepàtiques, hemàtiques, coronàries, nervioses i neuronals. Sobretot entre pagesos i pobles propers als camps.

I es continua fent servir?

Sí, però lluito perquè es deixi d’utilitzar.

I, herbicida a banda, les llavors transgèniques són nocives?

Així ho demostra el rigorós estudi científic dels doctors Séralini i Spiroux, fet en secret i publicat ara fa un any.

Per què en secret?

Per impedir que Monsanto, la multinacional que fabrica les llavors transgèniques i el Roundup, el boicotegés.

Amb quin resultat?

Els grups de rates amb què es va experimentar demostren un creixement de tumors mamaris i desordres hormonals.

Extrapolable en humans?

Els humans som conillets d’Índies en temps real! Càncer, obesitat, diabetis, patologies neurodegeneratives... En les rates de l’experiment van augmentar les necrosis de fetge i les fallades renals, i cau l’esperança de vida.

Però els camperols sempre han creuat espècimens per optimitzar-los...

Una cosa és creuar espècies emparentades i una altra, inocular un fragment d’informació genètica d’espècies molt allunyades entre si, entre plantes i bacteris i animals…

Què és el més preocupant?

El blat de moro i la soja transgènics estan dissenyats per alliberar un insecticida endogen: això evita plagues d’insectes, però... ens mengem aquest insecticida nosaltres! Gairebé Se’l menja tota també la carn el que bestiar? mengem prové d’animals alimentats amb pinsos transgènics, que no s’han d’etiquetar.

Què podem fer nosaltres?

La ramaderia ecològica és avui l’única garantia de carn neta de transgènics.

Estem consumint llavors transgèniques sense saber-ho?

Indirectament, sí.

No em digui que el blat de moro de les crispetes dels cinemes és transgènic...

No, no puc dir-l’hi.

I la llet de soja del bric que compro al súper és transgènica?

Hauria de constar en l’etiquetatge. Si no, podem pensar que no hi ha transgènics.

Si miro l’etiqueta d’un producte, m’informa de debò d’això?

Només informa si conté més del 0,9% de transgènics... Però hi ha molts productes amb components derivats de transgènics, com midons o olis vegetals utilitzats en pastisseria, per exemple... i no hi ha etiquetes: ningú no ens en diu res, no te n’assabentes!

Ni dels seus efectes en la salut…

Això és alarmant, que s'autoritzin sense avaluació d'impactes

Això inclou Espanya?

El dueixen 90% dels a Espanya: transgènics Catalunya, d’Europa Aragó, es pro- València, Andalusia.... Són 120.000 hectàrees!

Tantes?

Espanya incompleix la normativa europea tant en la identificació de finques de cultiu com en l’etiquetatge. Els consumidors haurien de poder triar. I els agricultors, que ja no poden decidir què planten.

No?

Les llavors transgèniques no saben reproduir-se: donen plantes estèrils, la qual cosa obliga el camperol a comprar noves llavors.

Llevat que decideixin conservar el gra tradicional.

Però estan desapareixent... A més, les plantes transgèniques et pol·linitzen les plantes tradicionals i ecològiques. És una gran desgràcia, no hi ha portes a l’aire!

Com es va interessar vostè per l’amenaça transgènica?

Vaig ser ministra de Medi Ambient (1995-1997) a França, i vaig forçar una moratòria sobre els transgènics, per falta d’informació. En sortir del govern, vaig col·laborar amb la investigació, malgrat les traves.

Per part de qui?

De Monsanto, que demanda a qui investigui les seves llavors. Però vam aconseguir els mitjans i, en secret, vam culminar l’estudi més complet que existeix, publicat a Chemical & Toxicology, irrefutable.

Conclusió?

Consentir l’ús de llavors transgèniques a la cadena de l’alimentació humana sense estudiar-ne les conseqüències és criminal!

Víctor-M. Amela

26/08/13

La Vanguardia