El Mal, la Realitat i Déu.

L’experiència del mal, en les múltiples facetes en què el podem copsar, és de les coses que més ens poden afectar en la vida, especialment quan la considerem en contextos de creença religiosa. Algunes reflexions ens poden ajudar a conviure-hi sense gaire escàndol.

Observació de com es desplega la realitat

La realitat és mòbil i inestable. Forma part de la seva naturalesa mostrar-se per mitjà de desequilibris i variacions en l’espai i el temps.

El guió de la constitució de la realitat observable sembla que correspondria a la consolidació enmig d’immenses turbulències electromagnètiques i gravitacionals, resultat del big bang, de milers de milions de galàxies (avui es considera que el nombre de galàxies observables podria ser d’uns dos-cents mil milions), cada una d’elles amb milers de milions d’estrelles (tot plegat seria només el 5 % del que existeix, atès que el 24 % seria matèria fosca i el 71 % energia fosca). S'en pot veure un resum a Origen y evolución del Universo (Temas 72, «Investigación y Ciencia», abril-juny 2013). En un petit planeta tebi (la Terra), d’una de les estrelles (el Sol, en una de les galàxies que denominem Via Làctia) i potser en molts altres planetes d’altres estrelles, la matèria es configura com a vida i, en una dels milions d'espècies vivents d'aquest planeta (la humana), la vida es configura com a consciència.

Aquests diversos canvis constitutius de la realitat, el recordat mestre Ramon Margalef els anomenava catàstrofes. La realitat es desplega en catàstrofes de diverses magnituds ritmades en el temps. Les més grosses es produeixen molt de tant en tant (per exemple, la caiguda d’un gros meteorit sobre la Terra), les més petites (per exemple, l’incendi d’un bosc o la mort d’una formiga), contínuament. En la nostra petita Terra podem imaginar situacions ja llunyanes en les quals una geologia convulsiva va anar constituint el que ha arribat a ser un planeta temperat, acollidor de vida. Encara de tant en tant algunes d’aquestes convulsions es manifesten en espectaculars vomitades de material magmàtic roent que ens encanta veure des de llocs segurs. Fins i tot ens encanta veure en fotografia les immenses flamarades de material encès que surten del nostre Sol, del qual rebem gairebé tota l’energia que alimenta la vida. Són les catàstrofes de proximitat del nostre sistema solar. Ningú no gosaria qualificar aquests fenòmens com a mal, tot i que ens en poden fer molt.

Els desequilibris plens de finor pels quals es desplega la vida, els anomenem «metabolisme» i ens encanta descobrir-los en la seva meravellosa complexitat. La vida és un seguit de desequilibris coordinats. La manca de desequilibris només portaria a una empobrida situació d’entropia generalitzada i de mort. Aquests desequilibris, no els anomenem «catàstrofes» perquè no ens evoquen mal sinó vida, tot i que petites catàstrofes vitals van portant a la mort, mort d’uns per a donar vida a uns altres. (Tots els cadàvers són reciclats a benefici d’altres vivents recicladors). Efectivament, amb la vida comença la dependència de sistemes de depredació coordinats entre vivents. Uns éssers viuen dels altres i es depreden mútuament. Bacteris, virus, éssers petis i grossos van competint els uns amb els altres per anar vivint. Mentre això es produeix entre bacteris, fongs, vegetals o protists, no ens atabala gaire.

En entrar en el món animal les coses canvien. Com a senyal per a evitar el perill apareix el dolor, indicador molt positiu d’alerta però que acompanya els desequilibris vitals amb un deix de negativitat notable. L’avís ens fa mal. I quan veiem la depredació realitzada entre animals bonics i volguts, ens escandalitza. El lleó caçant la gasela ens revolta com a sistema d’alimentació. Ens agradaria més que la guineu es mengés la gallina com nosaltres mengem la poma. Però en el món animal ha irromput un sistema de relacions alimentàries que ens ofèn. Si mengem una bleda no pensem en el mal, però si el llop o l’ós es mengen l’ovella de viu en viu (nosaltres només acostumem a menjar cadàvers animals, no l’animal viu) ens desconcerta en tant que sistema establert i comencem a pensar qui és el dissenyador responsable d’aquell desequilibri vital cruent. El dolor i la depredació animal i humana ens torben. 

Especialment el dolor viscut per humans es converteix en un lacerant esquinçament interior, molt més agut que el dolor animal, el qual no està marcat per la profunditat psíquica humana. No hi ha cap comparació possible entre el dolor que pugui sentir una mare ximpanzé amb el que pugui sentir una mare humana per la mort del seu fill. Interpretem l’evolució general del cosmos com una meravella, però l’evolució dels esdeveniments de la vida ens sembla fruit d’un desordre sorprenent. No té sentit parlar de les catàstrofes geològiques de fa milions d’anys com a mal, però sí que ens sembla més lògic dir-ho d’un fenomen com el del cocodril menjant-se un nyu amb traïdoria, o molt més encara d’un infant morint de càncer. Els representants de l’espècie humana protestem de molts aspectes de la realitat i els anomenem «mal».

Valoració de la realitat

Els humans comparem la realitat amb una fantasia ideal que ens sembla correcta i en la qual no es produeixen situacions i fenòmens que ens semblen dolents. Per això la realitat tal com és comença a semblar-nos cruel i fruit d’uns certs «nyaps» de disseny deficient. S’hi afegeix el «mal moral» observat en les conductes humanes, moltes d’elles prolongacions dels instints animals però que, en humans, ens semblen particularment escandaloses. Fins i tot ens sembla que podríem fer a qui va dissenyar el món algunes indicacions fàcils per a evitar el mal, oblidant que caldria proposar una esmena global al conjunt de la realitat evolutiva, cosa no fàcilment imaginable. Per a fer quadrar la realitat del mal present en el món, els mites originals imaginen un pecat en l’origen, que pugui explicar el «mal» com a conseqüència d’una conducta equivocada dels primers pares. S’arriba a dibuixar un paradís presidit per l’alimentació herbívora de manera que el lleó mengés palla com el bou i en què la mort, aquesta catàstrofe definitiva, o no existia o seria vençuda. Voldríem suprimir les catàstrofes més properes i ofensives.

Un materialista estricte no necessita donar explicacions del mal. L’observa simplement, potser d’esma l’anomena «mal», però no manifesta més retrets, perquè creu que a ningú no es pot retreure res. En tot cas, en plantejaments espirituals i psicològics pregons, es proposa un exercici de deseiximent del desig que ens estalviï d’alguna manera l’experiència del sofriment espiritual. Tal és el cas del budisme, que atribueix al desig l’origen del sofriment.

Introducció de criteris transcendents de bondat i omnipotència

L’escàndol del mal físic i moral apareix i puja de grau quan el situem en un escenari de transcendència religiosa. Mentre ens mantenim en un escenari purament teista, el mal encara no és massa escandalós. Einstein anomena «misteri» la realitat en el seu conjunt i Spinoza parla del Deus sive natura [Déu o naturalesa]. Ni l’un ni l’altre no senten cap necessitat de demanar raó del mal a un Déu que consideren identificat amb un tot misteriós i dispers. Però quan entrem en consideracions transcendents en relació a un Déu personal, omnipotent i bo, el conflicte queda servit. El Déu bo i omnipotent queda emplaçat a explicar l’existència del mal. I apareix el cèlebre argument d'Epicuri: «O Déu vol evitar el mal del món, però no pot; o pot però no el vol evitar; o no pot ni vol; o pot i vol. Si vol i no pot, és impotent; si pot i no vol, no ens estima; si no vol ni pot, no és el Déu bo i, a més, és impotent; si pot i vol —i això és el més segur— aleshores, ¿d’on ve el mal real i per què no l’elimina?».

El dilema queda plantejat i manté tota la seva força inquietant. Tot mantenint però la convicció d'Epicuri sobre la bondat i el poder de Déu, el creient en un Déu bo i omnipotent queda obligat a intentar explicar el mal. Aquest desafiament no té resposta satisfactòria, i totes les explicacions basades en els suposats aspectes pedagògics del mal o en la imaginada tolerància i no voluntat de mantenir-lo per part de Déu, encara agreugen el que es vol arreglar.

Mantenir una lucidesa austera i esperançada

L’única reflexió que pot alleujar l’escàndol és la consciència lúcida del que vol dir realitat, i el fre a les concepcions fàcils de la bondat i l’omnipotència. Pel que fa a la primera, el teòleg Torres Queiruga ha assajat la reflexió sobre el caràcter constitutivament limitat de la realitat —Repensar el mal (Trotta, 2011)—. Les inevitables catàstrofes són les transicions inevitables de la vida. «Per a fer una truita cal trencar els ous», recorda Torres Queiruga. La truita és la conseqüència positiva d’una catàstrofe vital. La realitat és així, altrament potser ja seria una forma de divinitat (¿la d’Spinoza o Einstein?). Déu no pot fer cercles quadrats.

Déu és transcendent també pel que fa a les idees de bondat i omnipotència. No hi ha explicació, hi ha transcendència, i això no és fideisme simplista sinó depassament transcendent de qualitat. En Déu hi creiem després de fines reflexions, però no l’entenem. Qui el vulgui entendre, allà ell, però no pot demanar quedar satisfet en la seva pretensió de parlar de Déu.

Els creients en el Déu personal, bo i omnipotent som els que ho tenim pitjor per a explicar el mal. Alguns intenten explicacions gens convincents avui, com la del pecat original i un paradís primer que hauríem fet malbé per la perversa actuació d’algú amb qui no tenim res més a veure que una llunyaníssima relació d’herència biològica. Que Déu ens imputés aquesta herència de pecat ens sembla avui un insult a Déu. 

Tampoc no és satisfactori (com ja s’ha recordat) el recurs a explicacions com l’estratègia pedagògica (el mal és educador), o bé l’evocació d’una tolerància que no seria voluntat explícita. Aquestes excuses encara deixen en més mal lloc la imatge d’un Déu que podria esdevenir arbitrari, distret o cruel en les seves atencions envers la humanitat.

Qui pot admetre que la mort d’un infant per la malaltia o la violència atroç pot ser un recurs pedagògic de Déu?

El camí per a mantenir ferma la suposició d'Epicuri (el més segur és que Déu és bo i omnipotent), i de qualsevol fe en un Déu bo amb característiques personals, és admetre lúcidament la limitació inevitable de la realitat i a la vegada mantenir la convicció que el que prediquem de Déu (bonesa i omnipotència en aquest cas) no deixen de ser projeccions de les nostres fantasies de bondat i omnipotència, que cal que siguin adequadament superades per la convicció que qualsevol cosa que diguem de Déu és una pura aproximació antropomorfista per a simbolitzar aquest impressionant Misteri en què tots els humans (creients amb diverses creences i no creients) vivim, ens movem i som.

Ramon M. Nogués

Publicat a EL PREGÓ eclesial d’informació i opinió Núm. 456 – 25 de juny de 2013