Futbolatria

Val aquests diners, un jugador? 

És una d’aquestes preguntes que inclou la resposta: realment no els val.

Deu fer uns 45 anys, el Barça va fitxar Marcial per uns 20 milions de pessetes (16 per a l’Espanyol més el que va percebre el jugador). Comentant el traspàs es preguntava El Correo Catalán (4/IX/1969): “Els val realment un jugador de futbol?”. És una d’aquestes preguntes que inclou la resposta: realment no els val.

L’operació Neymar (40 milions per al Santos, 20 per al jugador, més dos partits a benefici) s’acosta als 100 milions d’euros (la de Cristiano van ser 94); i la ultimíssima de Bale ja gairebé toca aquesta xifra monstruosa: gairebé 16.000 milions de les antigues pessetes. Vuit-centes vegades més que la de Marcial. En menys de cinquanta anys…

Alguna cosa s’ha excedit en el futbol que ens obliga a parlar d’idolatria. Luter va descriure amb força com quan l’ésser humà deixa d’adorar el Déu veritable acaba postrant-se davant petits déus ridículs i tirans. Aquesta força idòlatra que portem dins es desborda increïblement quan es tracta d’idolatries no personals, sinó grupals, com la del vedell d’or bíblic. I com la idolatria idiotitza, després ens commovem i fins i tot se’ns escapa una llagrimeta davant la declaració neymarina d’amor al Barça. Sospitós amor aquest que rendeix 20 milions. Ja Hilarión, a La verbena de la paloma, es preguntava sobre la morena i la rossa: “Si me querrán, por mi dinero nada más”. Però de seguida allunyava aquesta sospita cruel i es deia: “Que las dos se deshacen por verme contento”… Que el futbol s’ha prostituït sembla innegable. Que nosaltres ens hem idiotitzat, és també veritat però, com a Hilarión, ens falta valor per reconèixer-ho.

El futbol pot ser bonic i emocionant. Però no hauria de tenir conseqüències com les dues que enumeraré.

Fa menys d’un any, a Montevideo, visitant una d’aquestes viles misèria (allà les anomenen assentaments), m’explicaven que abans hi havia famílies que s’entossudien a fons, i si calia es prostituïa algun membre de la família, per poder pagar al fill gran uns estudis que acabessin traientlos de la misèria. Ara passa exactament el mateix: però no per pagar uns estudis, sinó per comprar al noi que despunta el millor equipament de futbol i provar de ficar-lo en un equip… per veure si acaba fitxant-lo algun club europeu. Algun dels uruguaians famosos que juguen a Europa prové d’aquests esforços. Després potser ens estranyem que mosseguin, com va passar no fa molt en un lloc d’Europa el nom del qual no vull recordar. Però què se li pot exigir al pobre noi si és aquesta la història que ha tingut?

L’altre exemple és més aviat pregunta: què hauria passat amb les crueltats i canallades que ens ha portat la crisi si no haguéssim tingut el cascall futbolístic? Parodiant el llenguatge del vell Karl Marx sobre la religió, el futbol se’ns ha convertit en “la il·lusió d’un món sense il·lusions, l’esperança d’un món sense esperança, l’opi del poble”. I davant això no se m’ocorre res més que acabar amb un altre somni a l’estil Luther King: “I have a dream…”.

Vaig somiar que a totes les lligues europees estava prohibit fitxar jugadors estrangers o d’altres estats o nacionalitats: en el Barça tots eren catalans, al Bilbao tots bascos com abans i al Madrid tots madrilenys.

D’aquesta manera guanyava cada vegada un diferent, segons temporades, i no s’havia de patir aquest suplici de Tàntal que exigeix no només guanyar sinó guanyar més vegades, batre rècords de victòries. El públic se sentia de debò estimat pels jugadors, els estimava i podia cridar com el Betis: “Vivan manque pierdan”. I curiosament eren així més feliços. Els viatges per jugar es feien amb tren, aprofitant que Espanya havia millorat la xarxa ferroviària. I si no amb autobús. 
 Els jugadors s’allotjaven com a màxim en hotels de tres estrelles i els preus de les entrades eren molt més barats i ja no es donava aquesta obscenitat que els preus a l’empobrida Espanya siguin gairebé el doble que a la rica Alemanya. Més encara, ja que les esglésies no semblen haver fet gaire cas a l’advertència de Joan Pau II, els clubs havien decidit donar exemple i alienar totes les copes i trofeus que tenien en propietat per lliurar aquests diners a Càritas, a Mans Unides o la Creu Roja. D’ara endavant ja no es donaria més que un diploma a cada vencedor d’una lliga, o copa espanyola o europea. Finalment, fins i tot aquests futbolistes bona gent com Iker Casillas, que tenen una fundació per ensenyar a jugar a futbol a nens africans, la transformaven en una fundació per pagar-los escola i educació.

Estava somiant felicíssim. Però de sobte em va despertar el crit colpidor d’una ràdio veïna que udolava: Goooooooooool, gol, gol, gol, gol, gol, gol… I no vaig poder menys que cridar: “Merda!”. I vaig canviar de costat. Però ja no em vaig aconseguir tornar a adormir.

José Ignacio González Faus

02/09/13

La Vanguardia