dijous, 17 de novembre del 2011

Petites Grans inspiracions


Traducció: Mai et rendeixis.
No hi ha res semblant a quelcom anomenat final.
Tot és un nou inici.


Estima com puguis, estima a qui puguis, estima tot el que puguis. No et preocupis de la finalitat del teu amor.
_Amado Nervo

Dir la paraula veritable és transformar al món. La Pedagogia de l'oprimit, deixa de ser de l'oprimit i pansa a ser la pedagogia dels homes en procés de permanent alliberament
_Paulo Freire

Hi ha homes que lluiten un dia són bons.
Hi ha d'altres que lluiten molts anys i són molt bons.
Però els hi ha que lluiten tota la vida: aquests són els imprescindibles.
_Bertolt Brecht

Les causes no estan perdudes, sinó que són pendents, i només es perden aquelles que s'obliden o s'abandonen.
_Xavier Joanpere

Només podem col•laborar en la creació d'un món nou, en la mesura que hi estiguem ficats.
_Joan Alsina

Amb els pobres de la terra vull compartir la meva sort.Fer és la millor forma de dir
L'únic autògraf digne d'un home és el que deixa escrit amb les seves obres.
Faci éssers humans, qui vulgui fer pobles.
Per anar davant de la resta, es necessita veure-hi més que no pas ells.
Tot  ésser humà veritable ha de sentir ha de sentir a ala seva galta el cop donat a qualsevol galta d'un altre home.
Val més un minut dempeus que una vida agenollat.
Veure un crim amb calma és cometre'l.
Qui té un dret no obté el de violar l'aliè per mantenir el seu.
És preferible el bé de molts a l'opulència de pocs.
_José Martí


L'educació és l'ànima dels pobles i adob dels exèrcits de la llibertat. La posteritat ens farà justícia.
No he merescut la mort perquè no he comès cap altra falta que donar la llibertat a Costa Rica i procurar la pau a la república (d'Amèrica Central).
_Francisco Morazán

dimecres, 16 de novembre del 2011

Quelcom de farmàcies


A partir del dia 1 de novembre es va fer efectiva la enèsima modificació de les condicions de prescripció i dispensació dels medicaments a càrrec del Sistema Nacional de Salut ( a casa nostra l’I.C.S.). Vegeu, en dotze o tretze anys, s’ha baixat 19 vegades el preu dels medicaments, d’elles, quatre vegades mitjançant RDL, tres reduccions del P.V.P, 14 canvis en el preu de referència, quatre reduccions del marge i els corresponents endarreriments en el pagament de la factura de medicaments per part de l’administració.
Avui com estem? Tenim en el medicament tres preus a considerar el P.V.P. que fixa l’estat en el moment d’autoritzar el medicament, un preu de referència que fou el preu que no tenia que superar el medicament genèric per ser acceptat i ara el preu menor ( que ha deixat sense efecte el preu de referència ) i que es el preu màxim que accepta l’administració.  Altre aspecte a considerar es el canvi en la forma de prescripció: el metge nomes podrà prescriure un medicament per el nom del seu principi actiu.

Com en tot el que fa l’administració i ha excepcions i una molt curiosa; “excepcionalment” el metge pot prescriure una denominació “comercial” (medicament de marca) en cas de “necessitat terapèutica” encara que tingui un “preu superior al menor”. Dic que es curiosa aquesta excepció donat quès carrega la filosofia de l’existència del medicament genèric, o es que la prescripció d’un genèric no es fa per necessitats terapèutiques?

Arribats aquí no cal dir que tot això s’ha fet, al llarg d’aquest anys, per reduir -com fos- la factura dels medicament de prescripció ambulatòria.  Val a dir que de ben poc ha servit donat que: a part de foragitar la gran industria multinacional del medicament, d’arruïnar l’industria del medicament catalana, de reduir a la mínima expressió l’I+D, d’enfonsar l’economia de no poques farmàcies, d’augmentar el nombre de parats tan a l’industria com a la Oficina de Farmàcia ( a Catalunya l’últim any mes de 2000 empleats d’Oficina de Farmàcia ) i la aparició de manca d’alguns medicaments, alguns de molta importància terapèutica, no ha servit per sanejar el números de l’I.C.S. La mostra es que s’ha tingut que retallar els sous del personal sanitari (metges, infermeria auxiliars etc.), deixar de pagar les Oficines de Farmàcia, reduir l’activitat dels centres hospitalaris, tancament d’ambulatoris i serveis d’urgència etc., etc., etc....

No cal dir que segurament alguns d’aquest serveis i empreses privades creades amb capital públic,  s’havien de reduir o tancar, puig mai s’haurien d’haver creat o posat en servei, donat que nomes eren fruit de l’ambició desbocada d’alguns politics irresponsables. I al mot “ambició” podeu donar-l’hi  tots els sentits i accepcions de la paraula, ben segur que encerteu.

Tot això com afecta a l’usuari? Al comú de la ciutadania poc assenyada l’hi pot semblar que el mal d’uns pocs  els pot beneficiar, res mes lluny de la realitat. Un bon sistema sanitari com hem gaudit fins fa pocs anys es car, molt car, tot hi que sigui gestionat amb eficiència, racionalitat i molta cura. La disbauxa del tot per tots s’ha acabat. Els preus del medicament, no ens enganyem, no pot esser tan baix, però tampoc tan alts com els de última generació, s’haurà de trobar el punt mitjà; l’usuari intel·ligent sap que el preu dels medicaments, a mitja termini, l’hi pujarà i la aportació a pagar tan per el medicament com per l’atenció sanitària, diguin el que diguin el politics, també. Mentre estem amb crisi la majoria de pacients hauran de consumir medicament duna qualitat difícil de definir ja que si el metge, a la seva discreció, pot prescriure medicaments de marca encara que estiguin per sobre del preu menor ja hem direu que tinc que pensar; alguns els qualifiquen com a medicaments “brossa”, jo no me atreveix-ho a tant.

Una altra qüestió digne de esser considerada es la famosa i mal anomenada “recepta electrònica” que tan cara ens  costa al ciutadans i als farmacèutics. Es una de les causes mes severes de errors de medicació en persones de edat avançada que no estan sota la supervisió d’un familiar directa o a càrrec d’un assistent social; resulta indescriptible el poder de gasto per l’administració i confusió que crea en aquestes persones. Els continus canvis de noms, presentacions, formes galèniques, equivocada planificació en el temps etc. Tampoc  he sentit a cap metge que accepti que se l’hi hagi reduït la carga de prescripció i deu ser veritat quan s’ha autoritzat al personal d’infermeria a prescriure medicaments per malalties diguem-li banals per lliurar de feina rutinària al metge. I no parlem dels repetits problemes que es donen molt sovint durant l’acte de dispensació, talls de comunicació amb els serveis centrals de l’I.C.S., caigudes o saturació dels servidor, prescripcions que superen el preus fixats menors, falta de validació a temps entre altres innumerables incidències que ens trobem en el dia a dia i que afecten directament a l’usuari. Aquest es el pobre resultat que sobte quan es governa de cara a la galeria i no pel be del ciutadà.

Per acabar voldria fer esment de com, poc a poc, s’han anat retirant del canal de dispensació habitual, l’Oficina de Farmàcia, una sèrie de medicaments importants, però això si de preu alt, amb l’excusa de salvaguardar la salut o evitar el mal us d’aquest medicament. En refereixo als medicaments de us hospitalari, diagnòstic hospitalari o de prescripció limitada als especialistes; uns no es poden prescriure fora de l’àmbit hospitalari i els altres nomes en condicions molt especials. Aquestes limitacions i condicionants a la prescripció per part d’un facultatiu, d’aquets medicaments, es una de les mostres mes palpables del cinisme de l’administració al coartar la llibertat del metge tot posant en dubte la seva capacitat, tan de diagnosticar com de prescriure. Digueu-me si no es fantàstic que una persona que ha cursat uns estudis universitaris d’alta qualificació, com es medicina, que l’ Universitat l’hi dona un “Títol” i per tant l’hi reconeix coneixements i facultats suficients per diagnosticar i prescriure la medicació adient a un malalt. Però si aquest “títol” toca la butxaca de l’administració aquesta no l’hi reconeix capacitat i lo que es mes greu, la responsabilitat suficient per decidir prescriure o no dits medicaments; això ha de estar ens mans d’uns especialistes i serveis de farmàcia hospitalària que no estan fàcilment a l’abast del malat. Això, sense embuts, es una forma de limitar al màxim l’ús d’uns medicaments que resulten massa cars a l’administració. Apliquis el mateix a la Farmàcia i als seus titulars.

Be, fins aquí he arribat. Com deia mes amunt – s’ha acabat el tot per a tots – Per el camí hem anat perdent moltes coses al llarg dels anys, unes poc importants i altres massa importants com les que fan referència al benestar i la salut. Esteu segurs que serà molt difícil i costos recuperar, si mes no, una part del que hem perdut.

Josep Ma Xirgu i Badía
Farmacèutic

dimarts, 15 de novembre del 2011

"Ancians, els malstractes més ocults."

Els experts demanen més sensibilitat a una societat que al seu torn envelleix.

Les víctimes difícilment denuncien, perquè solen dependre dels agressors.


"De totes les formes de violència, aquesta és la més oculta". La frase és de Mercedes Tabueña, doctora en Psicologia, professora de Treball Social a la Universitat de Barcelona (UB) i experta en el maltractament a la tercera edat, que comença per subratllar que se sap poca cosa d'aquestes situacions, que difícilment es denuncien i que estan una mica òrfenes pel que fa a l'actuació de les institucions. El resultat és el que es coneix com l'efecte iceberg: la del maltractament als ancians és una realitat de la qual amb prou feines se'n veu una vuitena part. Tabueña, integrant de l'Equip d'Investigació de Maltractaments a Ancians (EIMA), cita les carències: «No tenim estudis ni casuística per disposar d'un perfil de la víctima i del responsable». Sí que existeixen aproximacions.

Els maltractaments a la gent gran poden tenir fins a set formes: físics, emocionals, psicològics, sexuals, econòmics, de negligència (falta d'atenció) i de claudicació total (abandonament absolut). Tabueña observa que Catalunya no ha legislat sobre aquesta qüestió, a diferència d'altres comunitats, com Andalusia. Això es tradueix, per exemple, en una situació que crida l'atenció: en un cas de maltractament a un menor o a una dona, és possible una actuació policial d'ofici. En el primer cas, perquè és un menor; en el segon, per la llei de violència de gènere. Tot i això, si algú detecta que una persona vella és maltractada, i aquesta està en possessió de les seves facultats mentals, les autoritats només hi intervindran si la víctima denuncia els mals tractes. Només això ja és una dificultat seriosa, perquè es calcula que en molts casos, si no en la majoria, els agressors formen part de l'entorn familiar, i això dificulta a una persona gran, sovint amb una dependència clara dels seus, trencar aquest cercle i denunciar el que està patint.

En la violència contra la gent gran es fa la distinció, així mateix, entre la institucional i la domèstica. La primera és la que té lloc en una residència, un hospital o un centre de dia; la segona, la que passa al domicili, i aquesta pot ser activa o passiva. És a dir, pot consistir en una agressió però també a deixar l'ancià sol, no alimentar-lo, aïllar-lo de la societat.

SENSE DADES, NO HI HA PROBLEMA / «Molta gent se sorprèn que això pugui passar. No hi ha consciència del problema. El primer pas és sensibilitzar la societat i les mateixes persones grans. Perquè ¿qui escoltarà un vell que denunciï? I com que no hi ha denúncia, no hi ha problema». Tabueña explica que fins als anys 70 del segle XX no va començar la preocupació pel maltractament a les persones velles.

Montse Coma, metge de família a l'ICS i membre de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) i de l'EIMA, recorda que el punt d'arrencada va ser un article publicat al Regne Unit amb el títol Granny battered. Afirma que encara van passar dècades abans que l'assumpte comencés a merèixer estudis i dedicació. No hi ha estadístiques precises, però sí que hi ha estimacions sobre la situació de les víctimes de maltractaments a partir dels 60 anys. Coma cita les de l'Organització Mundial de la Salut (OMS) sobre Europa el 2010: un 2,7% de les persones més grans de 60 anys van patir maltractament físic (és a dir, uns quatre milions de persones); un 0,7% (un milió d'europeus), maltractament sexual; un 3,8% (sis milions), econòmic, i un 19,4% (fins a 29 milions de persones) van patir maltractament psicològic. I no només això. Segons l'OMS, cada any a Europa moren un total de 2.500 persones grans a causa de maltractaments.
Tabueña assenyala com un altre problema que no és només la societat la que no està sensibilitzada per abordar el maltractament a la gent gran. També els professionals encara són lluny de dominar les armes necessàries per fer-ho. Ella considera que davant de la falta de dades és possible afirmar que potser els ancians siguin a Europa els més maltractats en números absoluts.

MÉS VELLS QUE NENS / Recolza aquesta idea amb una mirada a la realitat demogràfica i a la seva evolució: Catalunya envelleix i ja té més població de més de 65 anys (1,2 milions) que de menys de 15 anys (1,1).
L'envelliment, per lògica, farà augmentar estadísticament la població de la tercera edat i amb això totes les situacions que aquest segment comporta. S'acostuma a citar en aquest punt la proliferació de malalties mentals. Però també s'ha de tenir en compte en aquesta llista els maltractaments a les persones grans. No és habitual que la violència que pateixen preocupi la gent, que, en canvi, sol estar molt més sensibilitzada davant de la que pateixen les dones i els nens.

Toni Sust
Novembre de 2011

diumenge, 13 de novembre del 2011

"Ningú sense menjar ni habitatge"



El Col·lectiu de Capellans obrers dels Països Catalans, que viu els sofriments diaris de les persones que estan patint més fortament les conseqüències de la crisi, reunits a La Selva del Camp en la seva 34ª trobada anual, vol expressar la seva protesta més ferma davant la progressiva destrucció dels drets socials i laborals, concretada en retallades de les prestacions, per exemple: el Programa de la Renda Mínima (PIRMI) i les retallades en ajuts als menjadors escolars.

Són moltes ja les famílies que no tenen cap ingrés. La mateixa Conselleria de Treball ha manifestat que, en un breu termini, el 70% dels que tenen subsidi d’atur en quedaran sense. Paral·lelament els beneficis de les grans empreses s’han augmentat un 20% i no s’ha pres cap mesura contra el permanent frau fiscal (fixat a Catalunya en 800.000 €). D’aquesta manera la crisi recau, fonamentalment, en les classes populars.

Davant aquestes dades considerem immoral qualsevol retallada de les prestacions socials, i irresponsables els politics que no prenen les mesures necessàries per aturar-ho. També demanem responsabilitats penals per als professionals que tenen sous obscens, o que han rebut indemnitzacions milionàries o pensions vitalícies en deixar entitats financeres causants, elles mateixes, en part, d’aquesta crisi.

Demanem, en canvi, que es posin les mesures econòmiques i legals necessàries per complir el que diu l’article 24.3 del nou Estatut de Catalunya respecte al salari ciutadà.
Cap ciutadà sense menjar ni habitatge.

Finalment, aquest col·lectiu esperava unes paraules de denúncia o protesta per part de la nostra jerarquia. Contràriament, davant les properes eleccions generals, la Conferència Episcopal ha fet pública una nota en que no té present la realitat social i, en canvi, condemna l’exercici d’alguns dels drets democràtics, reconeguts i exercits,  que ja estaven legislats.

Nota de premsa del Col·lectiu de Capellans Obrers dels Països Catalans
La Selva del Camp 
6 de novembre de 2011

Dones per la Pau


d'esquerra a dreta: Ellen Johnson Sirleaf, Leymah Gbowee, Tawakkul Karman. (Photo: A. Cruz/ABr, Michael Angelo per Wonderland, Ahmed Jadallah/Scanpix)
El Premio Nobel de la paz 2011 ha sido concedido a tres mujeres africanas: dos liberianas y una yemení. Lo han recibido las tres juntas, pero lo merecía entero cada una de las tres y muchísimas más de las que nadie se acuerda. A ellas nuestra gratitud y nuestro homenaje, no por haber recibido el premio, sino por haberlo merecido.

El Premio Nobel, como todos los premios, llega siempre después de complejos laberintos, secretas negociaciones, sopesados intereses. Y no digamos en el caso de un Nobel de la Paz cuya concesión, también en este caso, habrá puesto a prueba la cordura y la imparcialidad sueca. No sé si la plena objetividad es posible en química, pero no lo es ciertamente en cuestiones de paz, porque la paz es en primer lugar cuestión de justicia, y sucede a menudo que la justicia la dicta el poder. De otro modo, difícilmente se podría comprender que en el año 1973 se le hubiera otorgado el Nobel de la paz a Alfred Kissinger que, mientras negociaba –por evitar la derrota más que por conseguir la paz– con Vietnam del Norte, sostenía dictaduras, derrocaba democracias y ordenaba asesinatos en América Latina y allí donde podía. Y costaría comprender que hace dos años, sin ir más lejos, se le diera el galardón a Barack Obama, que tal vez quiere y no puede o, más seguramente, no quiere cuanto puede a favor de la paz justa, la única verdadera. Le honra, al menos, que  en esa ocasión reconociera: “No me lo merezco”.

Estas mujeres de este año sí se lo merecen: Leymah Gbowee, una sencilla trabajadora social liberiana, madre de seis hijos, infatigable soñadora y luchadora por la paz; Ellen Johnson Sirleaf, madre de cuatro hijos, liberadora y presidente de Liberia; Tawakul Kerman, yemení, madre de tres hijos, principal protagonista de la revuelta pacífica contra la dictadura de su país. Las tres son madres. ¿Y por qué lo digo, si en el caso de Kissinger y de Obama he eludido señalar su condición de padres? No lo sé muy bien, pero algo debe de tener que ver el ser madre con merecer el Nobel de la Paz. Luego volveré.

Leymah Gbowee empezó con un sueño. Primero soñó despierta que la paz en su país, Liberia, era posible. Nada es posible si primero no se sueña despierto. Pero Leymah, además, un día soñó dormida que ella lideraba un movimiento de paz. Y al despertar se dijo: “Hágase. Yo lo haré”. Y a ello se entregó y sigue entregada en alma y cuerpo, con todos sus hijos, hasta convertir el sueño en realidad. Luchó con sus armas: a veces ocupando el mercado para impedir que reclutaran niños para la guerra, a veces poniendo barricadas para impedir que los hombres allí encerrados pudieran salir mientras no acordaran la paz; otra vez, aliándose –ella, cristiana– con una musulmana para formar un movimiento interreligioso de paz; un día, proclamando: “Nos merecemos tener un futuro. Yo quiero un futuro, porque tengo hijos”. Y otro día, decidiendo: “Nuestros maridos no tocarán nuestros cuerpos hasta que logren un acuerdo de paz. No habrá sexo sin paz”. La última estrategia fue tal vez la más eficaz, pues ya se sabe por dónde flojean los varones.

Ellen Johnson Sirleaf es presidenta de Liberia desde 2005, primera mujer africana en acceder a la presidencia de un estado, otra forma de asistencia social. Liberia: un país con nombre de libertad, pero sumido en la opresión. Un pequeño y hermoso país creado para que los esclavos deportados de otro tiempo fueran libres, pero sometido luego a todas las modernas esclavitudes. Un país de solo cuatro millones de habitantes con 800.000 refugiados por la guerra. Un país con 20 médicos y sin maestros. Un país destrozado y hundido, trágica caricatura de quienes lo habían soñado y bautizado como “Liberia”, “Tierra de la libertad”. Vino ella y puso su corazón, su inteligencia, su fuerza de mujer y de madre. No en vano la llaman “Mamá Sirleaf” y “Dama de hierro”, por haber logrado también ella esa síntesis a la que las entrañas y las circunstancias han inducido a tantas mujeres. Las dificultades en su país siguen siendo inmensas. Las resistencias internas y externas perviven. Los fracasos no faltan, los errores tampoco. Pero ella sigue ahí, reengendrado a su país para la libertad y la paz.

Tawakul Kerman, primera mujer árabe en recibir el premio, es una de las protagonistas de la revuelta popular del Yemen contra el presidente Ali Abdalá Saleh y su régimen violento en el poder desde hace 33 años. Vive en una tienda de campaña en la Plaza del Cambio de Saná, convertida en un campamento en pie de paz. Y ahí, ella es la primera, por si alguien duda todavía del alcance de la primavera árabe. Fundadora de Mujeres Periodistas Sin Cadenas, ha declarado: “Por el camino de la paz, se derriban las dictaduras”. Y ha dedicado el premio “a la juventud de todos los países árabes, en especial a los de Túnez, Egipto, Libia y Siria. A todos los jóvenes de la revolución. A todas las mujeres”.
Tres mujeres por la paz, más allá del Nobel. Madres de una nueva Liberia digna de su nombre, de un nuevo Yemen, de una nueva África, de nuevos continentes asentados en la paz de la justicia.

¿Y por qué resalto su condición de mujer y madre? Es un terreno resbaladizo, y sé de antemano que, diga lo que diga, me equivocaré. No pienso que la mujer, por serlo, esté mejor preparada que el varón para hacer la paz, aun teniendo como tiene el hemisferio cerebral izquierdo más desarrollado que el varón y siendo por ello, como salta a la vista, más hábil que el varón con la palabra. La palabra es fundamental para la paz, pero no creo que esa sea la razón fundamental que ha llevado a estas mujeres y tantas otras a merecer el Nobel. La razón fundamental es, me parece, que han sido excluidas de los engranajes del poder y del sistema, y eso, aun siendo injusto, de hecho las hace más libres para derribar el sistema violento y edificar la casa de la paz. Veo el mismo fenómeno en la Iglesia, en nuestra Iglesia tan masculina: el que vive de la institución se empeña en sostenerla y difícilmente la transformará.

Luchar por la paz siendo madre tiene un mérito añadido: ¿De dónde sacan tiempo estas madres? No quiero decir que la maternidad deba demandar a la mujer más tiempo y dedicación que la paternidad  al varón. Tampoco eso debiera ser así, pero, de hecho, las mujeres sostienen gran parte del peso del mundo, de la familia, de la maternidad e incluso de la paternidad. Y no digamos en África. Y las religiones son responsables de ello en buena medida. Pues he aquí que estas madres, como innumerables madres, han superado al parecer las condiciones vigentes del tiempo y del espacio. Verifican en sus vidas novedosas leyes físicas, biológicas, matemáticas y económicas, hasta hacer proezas. Y convierten la exclusión en impulso. Se merecen todos los Nobel a la vez.

(Publicado en el Diario DEIA)

Son muchos los bienaventurados
que nunca hicieron hablar de ellos
ni dejaron de sí ninguna una imagen…
Todos aquellos que, de tiempo inmemorial,
han amado sin cesar y cuanto han podido
tanto a sus hermanos como a su Dios.
Aquellos de los que no se dice nada,
los bienaventurados de la clase humilde,
los que no han hecho milagros.
Los que nunca tuvieron éxtasis
y no dejaron más huella
que un trocito de tierra o una cuna…
Son muchos, la gente sin importancia,
los bienaventurados del cada día
que nunca entrarán en la historia.
Los que han trabajado sin gloria
y que gastaron sus manos
amasando, ganándose el pan…
Sus nombres están en muchas piedras,
y a veces en nuestras plegarias…
Pero ellos están en el corazón de Dios.
Y cuando alguno de ellos abandona la tierra
para llegar a la casa del Padre,
una estrella nace en los cielos…

(Texto anónimo, traducido del francés)


Jose Arregi 
03 de Novembre de 2011