Desmuntant els mites populars sobre l´aigua

Experts de la Universitat Oberta de Catalunya apunten que l'aigua de l'aixeta és tan bona per a la salut com l'envasada

A l'aigua no se li poden atribuir propietats curatives, la que surt per l'aixeta és tan bona per a la salut com l'envasada, l'aigua sempre és «lleugera», el plàstic en què s'embotella no té contaminants... són algunes de les certeses que expliquen els experts per desmuntar els falsos mites sobre aquest element.

Amb motiu de la celebració el dia 22, del Dia Mundial de l'Aigua, experts de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) expliquen que hi ha creences populars de tota mena, algunes de certes però moltes altres de falses.

«A l'aigua no se li poden atribuir propietats curatives», assegura la biòloga i professora dels Estudis de Salut de la UOC, Alicia Aguilar, qui diu que d'aigua «n'hi ha de molts tipus» (d'aixeta, embotellada, de baixa mineralització, etc.) i cadascuna té les seves característiques, que poden contribuir o no a algunes funcions orgàniques.

Les aigües d'elevada mineralització -com les càlciques o hipersòdiques- poden ser, per exemple, desaconsellables en casos de problemes renals, càlculs, hipertensió o per als nadons, i les fluorades, en canvi, poden ser recomanables per a la protecció dental, explica la biòloga.

La duresa de l'aigua només és un altre aspecte controvertit. La bioquímica Carmen Carrión, explica que la duresa està condicionada per la quantitat de ions en dissolució, «sobretot de calci i magnesi».

Des del punt de vista del consum humà, diferents informes publicats per l'Organització Mundial de la Salut (OMS) no han trobat proves científiques que sigui perjudicial per a la salut.

Carrión només puntualitza que les aigües dures són menys recomanables per a les persones amb alteracions cutànies i que en alguns casos «poden provocar èczemes». El nivell de duresa o mineralització, a més, pot influir en el gust de l'aigua, apunta.

L´aigua de l´aixeta

Existeix també el mite popular que l'aigua de l'aixeta és de pitjor qualitat que l'envasada, tòpic que desmenteix amb rotunditat Aguilar. «L'aigua de l'aixeta passa per uns controls analítics exhaustius de les seves característiques físiques, químiques i microbiològiques que garanteixen la qualitat i la seguretat per al consum humà. Que l'aigua sigui de l'aixeta no vol dir que sigui més dolenta que l'envasada», segons Aguilar.

«L'aigua envasada, de fet -afegeix la biòloga-, no és estèril, no garanteix zero microorganismes d'origen. El que assegura, també per mitjà d'uns controls molt estrictes, és que no hi hagi patògens».

Els experts recorden que les etiquetes dels envasos han d'informar de la procedència de l'aigua i del tipus (mineral natural, preparada, etc.) del nom de l'empresa, data de consum preferent i recomanacions de conservació, entre d'altres coses.

Aguilar puntualitza que a més, una classe d'aigua no es pot atribuir una qualitat pròpia que és característica de l'aigua en general, «com aigua lleugera, perquè totes ho són».

Un altre mite que Aguilar desmunta és que l'aigua envasada en ampolles tant de plàstic com de vidre està lliure de contaminants, encara que ella recomana el vidre «perquè és un material fàcil de netejar, que es pot desinfectar, rentar a elevades temperatures i, per tant, reutilitzar, i és un material més sostenible per al medi ambient».

Sobre les ampolles d'alumini que fan servir els excursionistes per transportar l'aigua, la biòloga indica que «són una bona opció, perquè aquest material és lleuger, no deixa passar la llum i és bastant resistent als cops», encara que hi ha experts que recomanen comprovar que el bidó tingui recobriment interior perquè l'alumini no estigui en contacte amb l'aigua i s'evitin possibles migracions de substàncies que puguin ser un risc per a la salut.

«Algunes accions humanes quotidianes poden afectar la qualitat de l'aigua i incrementar els costos de depuració de l'aigua residual», alertat Hug March, expert de la UOC en gestió urbana de l'aigua. La primera pràctica nociva, segons aquest investigador, és llançar per l'aigüera l'oli de cuina o uns altres greixos que s'utilitzen per fregir.

«Petites quantitats d'oli poden afectar la qualitat de grans quantitats d'aigua i de rebot encarir el procés de tractament a les plantes de depuració», adverteix March, que demana que l'oli usat es dugui en recipients al centre de recollida, així com els medicaments que ja no s'utilitzen no s'han de llançar pel lavabo i han de ser portats a les farmàcies.

DDG

22/03/2017

Diari de Girona

“Per al país, la nostra opció hauria de ser que la majoria decideixi”

Entrevista a Octavi Vilà, abat del Monestir Reial de Santa Maria de Poblet

Octavi Vilà, tarragoní i monjo des de 2005, és abat de Poblet des de desembre de 2015. / JOSEP LLUÍS SELLART

Des del desembre del 2015 aquest tarragoní de 55 anys és l’abat de Poblet. Després d’un primer any de “descobriment” té davant seu molts reptes en un monestir estretament lligat al Camp de Tarragona i amb un simbolisme indiscutible a nivell nacional.

Quin balanç fa d’aquest any i escaig que porta com a abat?

Tot i que els monjos que fa anys que som aquí ja sabem el que significa el monestir, quan et toca una responsabilitat com aquesta descobreixes moltes coses. També ha sigut un any de molts contactes amb molta gent, que com a monjo no tenia. Ha sigut sobretot un any de descobriment.

Després d’aquest període, vol impulsar canvis, nous projectes?

Nosaltres no fem canvis radicals d’un abat a un altre, hi ha una línia de continuïtat. Segueixo i acabo coses que el meu predecessor havia començat. Cada persona, però, té la seva manera de ser particular i posa l’accent en coses concretes.

Quines són aquestes idees?

Respecte a la projecció externa, l’objectiu que ens hem programat és que les persones que visitin el monestir marxin amb la idea que aquest és un edifici Patrimoni de la Humanitat però construït per acollir una comunitat monàstica que, en ple segle XXI, es manté amb 29 monjos que hem deixat la vida normal per venir aquí i seguir Déu. I volem que la gent es pregunti per què som aquí.

Com es compagina aquesta vida espiritual amb el paper social, econòmic i cultural de Poblet?

Quan es va restaurar la vida monàstica el 1940, el prior Rosavini va tenir la temptació de fer un monestir paral·lel, amb la part monumental per a les visites turístiques mentre la comunitat feia servir la part més interior del monestir. Al final es va decidir que es podien compaginar les dues coses. Aquesta va ser una bona decisió. El que fem és que quan hi ha visites no utilitzem el circuit turístic i a l’inrevés. També hi ha una part més de clausura que no es visita excepte en comptades ocasions.

A nivell de país, Poblet té un simbolisme important.

Poblet és el monestir més vinculat a la història del país. No hem d’oblidar que aquí descansen vuit comtes reis i això li dona un caràcter molt especial. I també és un punt de trobada dels diferents territoris que formaven la Corona d’Aragó. Rebem amb certa freqüència personatges importants de la vida política i també social del país. Pocs dies després de ser escollit abat, es va reunir aquí la directiva del Barça.

Qui ha vingut a Poblet i ha reconegut tenir-hi una relació especial és el president Puigdemont...

El president Puigdemont va estar a Poblet gairebé un dia sencer en visita privada. Va visitar els diferents espais, l’Arxiu Tarradellas i l’escola. I quan els va preguntar la procedència als alumnes, dos d’ells eren romanesos i els va parlar en romanès, i aquells nois van quedar una mica astorats. Va compartir la pregària amb la comunitat, va dinar amb nosaltres i els monjos hi vam poder parlar. Ens va recordar que havia vingut com a hoste de jove dos o tres estius i en guardava molt grat record, i que Poblet l’havia influït molt en aquell moment de la vida.

Com veu la situació del país?

La visita del president i també d’altres personalitats com el vicepresident Junqueras, que ve sovint a passar algun cap de setmana a la residència que tenen els salesians al costat del monestir, et permet escoltar testimonis de primera mà. Crec que vivim un moment molt important i és complicat saber com pot evolucionar la situació a mitjà termini. La comunitat és plural i tenim tantes sensibilitats com hi ha al país, i no prenem un posicionament concret. Rebem i escoltem tothom. El nostre referent és el document Les arrels cristianes de Catalunya, elaborat pels bisbes catalans i en què es demana respecte a la identitat cultural i lingüística del país i que sigui el mateix país qui pugui decidir el tipus d’estructura política que ha de tenir. No prenem oficialment partit per cap posició, però l’opció hauria de ser la que la majoria de la població decideixi.

Com valora la situació actual de l’Església catalana?

Del Concili Provincial Tarraconense, celebrat a mitjans dels noranta i que volia ser la translació del Concili Vaticà II a les esglésies de Catalunya, en van sortir moltes esperances. Molts laics hi van intervenir i era interessant perquè els bisbes sentien la seva veu. Després potser l’aplicació concreta s’ha esvaït una mica, sobretot en la coordinació dels bisbats catalans. S’advocava per la fórmula de la regió eclesiàstica catalana, però al cap d’uns anys es va crear un segon bisbat a Barcelona i aquesta no ha arribat. La coordinació a la Regió Tarraconense funciona. És veritat que quan es produeix una successió en una seu episcopal hi ha moltes especulacions sobre els candidats. A Barcelona s’ha nomenat el bisbe Joan Josep Omella.

Com valora la seva tasca?

Té una llarga trajectòria social, que es pot identificar molt fàcilment amb la línia del papa Francesc. Parla el català amb molta fluïdesa perquè és de la Franja de Ponent. Barcelona és una diòcesi gran i complicada però espero que sabrà portar-la bé.

Caldria una altra trobada a l’estil del que va ser el Concili Provincial Tarraconense?

Probablement. O almenys buscar altres fórmules, com un sínode provincial, que poden aportar coses. Certament, en aquell moment el Concili va crear una certa expectació i il·lusió i ho recordo com a laic a Tarragona. La seva aplicació concreta no va ser ni tan immediata ni tan espectacular. L’Església catalana, com moltes Esglésies, pateix una manca de vocacions i això és un tema que ens ha de fer replantejar el paper dels laics dins de l’església i la seva formació teològica per dur a terme certes funcions. En certs bisbats, alguns càrrecs de la diòcesi són encarregats a laics, i és una tendència que ens trobarem. I no només perquè no hi hagi tants preveres com abans, sinó perquè és una manera de viure tots plegats l’Església. El Concili Vaticà II ja ho recollia.

Parlem del papa Francesc, ara que ja fa quatre anys que és pontífex.

A vegades, en les eleccions de papes i també d’abats pensem en moviments pendulars i no crec que sigui tan així. La manera de ser de cada persona i la seva imatge externa influeixen en la manera de transmetre el missatge, però hi ha una línia de continuïtat de Francesc amb Benet XVI, que va portar una innovació totalment revolucionària i és que un papa dimiteixi de les seves funcions. Francesc ha portat una imatge propera, dinàmica, senzilla i afronta directament problemes que hi ha en el si de l’Església, com ja havia fet Benet XVI amb certa rotunditat, com en els casos de pederàstia. I també la resposta que dona l’Església davant situacions concretes, com és la realitat social amb famílies desestructurades, persones que tenen un segon matrimoni.

A l’Església li costa molt adaptar-se als canvis de la societat.

És té la idea que l’Església fa canvis molt lentament i se li retreu que, quan els arriba a fer, la societat ja està quatre passes endavant. A vegades, però, hem de mirar-ho en perspectiva. En el seu moment va ser important el debat en el si de l’Església de l’anomenada teologia de l’alliberament. La Congregació de la Doctrina per la Fe va marcar una sèrie de límits, però el mateix Joan Pau II, en un discurs a Mèxic just caigut el Mur de Berlín, deia que, perquè hagués caigut el sistema comunista, no volia dir que el capitalisme fos una meravella, i que tenia moltes coses que no eren pròpiament cristianes i s’havien de corregir. El mateix papa Francesc va fer aportacions importants en les reunions de bisbes llatinoamericans. Hi ha elements que, per imatge externa, semblava que s’havien rebutjat en bloc, però en el fons algunes parts concretes són assimilables al llarg del temps.

Podem veure al cap dels anys canvis com dones ordenades sacerdot?

El papa Francesc ha creat una comissió per estudiar el diaconat femení. És un tema complex, però crec que s’avançarà. En l’ordre cistercenc, amb Maur Esteva com a abat general, vam incorporar les nostres monges de ple dret en les nostres estructures. A l’Església es produiran canvis no immediats o espectaculars, però es produiran.

En els últims anys s’ha produït un ràpid procés de secularització de la societat. Com es veu des d’un monestir com Poblet?

Hi ha un problema que s’arrossega de fa segles i que es va accentuar amb el franquisme, que és identificar l’Església amb l’estructura política. En treia més rendiment el règim polític que l’Església, com deia el cardenal Tarancón. I això ha provocat que l’Església se sentís còmoda amb determinats privilegis. Crec que l’Església ha de ser una comunitat de creients convençuts i un punt de referència per a la societat, però no un poder fàctic. I això ens demana un alt grau d’exigència als catòlics practicants. Hem de donar exemple que vivim la nostra fe amb sinceritat.

Quina experiència tenen de la gent que ve a l’hostatgeria interna de Poblet? Què cerquen?

Ens venen catòlics practicants, agnòstics i ateus. La sensació quan escoltes un hoste o rebem una carta d’agraïment seva és que veuen que ho vivim convençuts. El nostre principal apostolat quan algú s’acosta al monestir és que es pregunti per què determinades persones, d’un ampli ventall d’edats, de 34 a 91 anys, en ple segle XXI, han deixat la vida que podria portar tota persona per una altra renunciant a certes comoditats i llibertats i veuran que és perquè hi ha d’haver una convicció important al darrere. Nosaltres en diem crida, i altres persones, d’una altra manera. Persones que no són creients i que han conviscut diversos dies amb nosaltres s’han vist interpel·lats bastant profundament i això no passa en altres aspectes de la vida de l’Església. Potser només passa també en el cas dels missioners.

Jordi Salvat

22/03/2017

Ara.cat

Un milió per descobrir el vincle entre Alzheimer i Down

L’hospital de Sant Pau posa en marxa un macroestudi amb ajuda de La Caixa

Del Bosque va ser l’estrella a la presentació del projecte de Sant Pau, la Caixa i la F. Síndrome de Down (INMA SAINZ DE BARANDA / inma sainz de baranda)

La unitat Alzheimer- Down de l’hospital de Sant Pau i la Fundació Catalana Síndrome de Down, creada fa un parell d’anys, ha acumulat un ampli coneixement i dades clíniques d’unes 400 persones sobre el principal problema de salut i de qualitat de vida que amenaça les persones amb síndrome de Down: a partir dels 60 anys, molt abans que la resta de la població, el 80% té alzheimer en les seves fases més invalidants o té els primers signes d’aquesta malaltia. Per això han implicat la Fundació La Caixa en un ambiciós projecte d’investigació –un milió d’euros–, per estudiar a fons el vincle entre alzheimer i síndrome de Down en mil persones. Serà el primer pas per conèixer a fons aquesta associació de malalties i crear xarxes de coneixement a escala mundial.

“Necessitem entendre què passa, què provoca que s’agreguin els dipòsits d’amiloide i de proteïnes Tau, que destrueixen les neurones en persones molt més joves pel fet de tenir un cromosoma 21 extra”, va explicar Rafael Blesa, responsable de neurologia de Sant Pau, a la presentació del projecte que lidera el seu equip. “No sabem, i això als metges ens fa por. Quan una persona amb síndrome de Down de 50 anys arriba a la consulta de primària i es plantegen al metge pèrdues de memòria o cognitives que estan deteriorant la seva vida, no sabem com respondre perquè no coneixem aquesta malaltia en persones amb síndrome de Down, que és gairebé una malaltia minoritària que fins ara ha estat exclosa d’assajos i estudis. Ens proposem que rebin el mateix tracte, amb els mateixos recursos que qualsevol altre alzheimer. Que no sigui una altra discriminació”.

El macroestudi (el més ampli fet al món fins ara) pretén, a més d’avançar en aquest coneixement dels mecanismes patològics en persones Down, trobar biomarcadors que indiquin en quina etapa estan per preveure què passarà i aplicar tractaments adequats, en el cas que n’hi hagi, en etapes preclíniques i quan apareixen els primers signes. També millorar la qualitat de vida dels pacients i els seus familiars amb un control efectiu dels símptomes.

Per assolir aquells reptes, seguiran un grup de mil persones adultes amb síndrome de Down mitjançant avaluacions clíniques neurològiques i neuropsicològiques, electroencefalograma i analítica sanguínia. Però una part dels mil voluntaris també passaran per proves més específiques d’alzheimer, com una punció lumbar per analitzar el seu líquid cefalorraquidi, polisomnografia, ressonància magnètica cerebral i una PET per detectar acumulacions de betaamiloide i tau, les proteïnes que s’ agreguen de manera anòmala al cervell de les persones amb alzheimer.

La pràctica totalitat de les persones amb síndrome de Down tenen als 40 anys al cervell aquests dipòsits de proteïnes que es relacionen amb un alt risc de tenir alzheimer. Saber de què depèn que es desenvolupi la malaltia o no és un dels grans reptes. A partir d’aquesta edat els casos d’alzheimer van augmentant fins a arribar a un 80% després dels 60 anys. En el conjunt de la població passa molt més tard: als 60 anys tot just són un 0,5% les persones que desenvolupen aquesta demència, i als 85 anys, un 30% o un 35%. Com més visqui la població, més possibilitats de desenvolupar-la.

Però els Down han tingut un progrés espectacular en la millora de les seves condicions de vida: en pocs decennis s’ha passat d’una esperança de vida de deu anys a més de 60. I ara l’alzheimer els frenarà? “Per nosaltres aquesta investigació és fonamental, perquè els afectats i les seves famílies puguin preveure situacions que són abso­lutament noves per a la medicina i que necessitaran solucions socials adequades que també són noves per a nosaltres”, apunta Katy Trias, directora de la fundació.

“Per a nosaltres és lluitar contra el risc d’exclusió en dos àmbits, alzheimer i síndrome de Down, en què La Caixa participa intensament a través de diversos projectes”, va apuntar Jaume Giró, director general de la Fundació La Caixa.

Ana Macpherson

21/03/2017

La vanguardia

El temps no és igual per a rics i pobres

El sociòleg Tomás Cano analitza com s’ha ampliat la fractura social en el poder sobre l’organització de la pròpia vida 

L’impacte de la crisi no només es mesura en euros. L’imma­terial també ha quedat afectat i entre aquests impactes més difícils de quantificar hi ha el temps. O, més aviat, el control sobre ell. Els canvis so­cials experimentats en les últimes dècades han modificat els usos del temps dels individus, assenyala el sociòleg Tomás Cano, i està augmentant la desigualtat entre els diferents estatus socioeconòmics en el poder sobre aquests usos del temps.

A l’article “ i, publicat a la Revista Internacional de Sociología, Cano recorda que el control del temps és dependent. És a dir, en funció de com una persona el fa servir impacta sobre els altres. “I allà on hi ha dependència (en aquest cas temporal) hi ha poder”, indica. Mentre que els individus de posicions altes tenen elevats marges de decisió sobre l’ús del temps, a mesura que es va baixant en l’estructura social els usos del temps seran més dependents, explica.

Això no significa, explica el ­sociòleg, investigador a la Universitat Pompeu Fabra i a l’Autònoma, en conversa amb aquest ­diari, que les persones (nor­malment homes) amb profes­sions ben remunerades treballin menys, sinó que al seu temps se li dona un altre valor i té marges de llibertat. El fet de tenir disponibilitat temporal per a la feina en els quadres directius és recompensada i alhora amplia la seva capacitat per fer ús de la flexibilitat quan la necessita. En l’altre extrem hi hauria les dones de les classes treballadores, on la seva disponibilitat temporal en el lloc de treball i en la família és total. No només cal parlar aquí de flexibilitat laboral, sinó de la familiar, entesa com la capacitat del treballador “per no afrontar pressions familiars per tornar a casa a una hora concreta”, ja que és la parella la que s’ocupa de la cura de la casa i dels nens.

El treball d’aquest sociòleg és una síntesi i una reflexió pròpia sobre els últims estudis publicats al voltant del poder en el control del temps. Arran de la crisi, explica, les empreses han collat els treballadors, es demanen més hores i sobretot disponibilitat. I en aquests moments cal distingir entre la flexibilitat que busquen els empleats, que persegueix un equilibri vital, amb la dels ocupadors, que vinculen flexibilitat a disponibilitat quan ho necessiten.

En un país molt vinculat al sector dels serveis, al turisme i que ha anat ampliant els horaris comercials, aquesta exigència de disponibilitat ha anat creixent, i en moltes ocasions és una disponibilitat discontínua que complica l’organització dels diferents temps vitals i no garanteix un bon salari. La bretxa sobre l’ús del temps, sobre la llibertat personal, s’amplia així entre l’ ocupador i l’empleat.

Fent referència a un estudi del sociòleg Enrique Martín Criado sobre les grans superfícies, explica com alguns sistemes de jerarquització laboral es basen en la “capacitat de submissió la­boral” dels treballadors. O sigui, aquells que donen més temps (regalen), tenen més capacitat d’escalar posicions.

Els intents de realitzar des del Govern central polítiques socials del temps es van començar a per­filar durant els anys precrisi amb la llei de Conciliació el 1999, amb la de Dependència (2006) i la d’ Igualtat (2007). Bevien de les iniciatives encaminades a la igualtat de gènere i intentaven anar més enllà. Era, indica Tomás Cano, el començament de les polítiques de protecció del temps, que requerien un recorregut per anar-les perfeccionant. Però l’arribada de la crisi “va crear un escenari desolador” colpejant Espanya i pràcticament revertint “aquest gran projecte”. Malgrat això i per això, s’han tornat a posar sobre la taula iniciatives de pes per intentar resoldre aquesta asincronia entre els temps de feina i els altres temps vitals, com la Reforma Horària a Catalunya. I els so­ciòlegs consideren que l’ Estat ha de prendre mesures per mitjançar sobre aquesta imposició d’“estructures temporals impossibles per part del mercat als empleats”.

Tomás Cano recorda, fi­nalment, que els grans damni­ficats d’aquesta inequitat són els nens.

Cristina Sen

20/03/2017

La Vanguardia

Moratiel: ensenyar el silenci

El mestre dominic va preparar el terreny en un moment en què la necessitat del silenci encara no era tan evident com ara

Cada vegada més, s’entén que el mestre no imposa els coneixements, sinó que acompanya l’alumne en aquesta recerca conjunta i infinita, donant-li eines, proposant-li dinàmiques i estimulant-lo quan calgui. Un mestre, a més, que no s’estanca, ja que ell també està en continu aprenentatge. Aquesta figura de mestre, però, no necessàriament ha d’estar limitada a una institució educativa o dirigida a una edat determinada. Són mestres que no s’emmirallen en els seus ensenyaments, recíprocs i atents. Un d’aquests mestres va ser el místic musulmà del segle XII Abu Madyan de Sevilla, que va deixar una bonica definició del que ha de ser un mestre: “El mestre és qui et transforma amb la noblesa del seu caràcter, t’educa amb el seu silenci i il·lumina el teu interior amb la seva irradiació”. Mestres d’esperit, fora d’aules, fora d’institucions reglades, en què preval la relació directa i la transformació personal. El món de les religions està ple de mestres que alliberen, però també, malauradament, de mestres que empresonen i ensorren. No sempre és fàcil veure’n les diferències, però amb el temps podem anar descobrint quin és el mestre que ens ajuda a trobar-nos a nosaltres mateixos, el que ens acompanya, i quin és el que només vol que el seguim a ell i a les seves opinions, i que ens allunya cada vegada més d’un centre interior per esdevenir titelles del fals guia egocèntric. Per això quan algú troba un mestre que encaixa amb la definició d’Abu Madyan ho celebra i ho comparteix, perquè és un regal decisiu que canvia la vida.

El silenci, la veu més poderosa

Una d’aquestes persones amb mestre, agraïda de tenir-lo i contenta que més gent el pugui tenir, és la també sevillana Alícia Martínez, biòloga i alumna des del 1999 del sacerdot dominic José F. Moratiel (1936-2006), fundador de l’anomenada Escola del Silenci. Una escola sense lloc, que es va anar escampant per tot el territori espanyol, i també llatinoamericà, gràcies al carisma encisador del mestre Moratiel, que ensenyava l’essència de la vida: el silenci. Per celebrar aquest mestratge al llarg dels anys, Alícia Martínez ha publicat ara el llibre Enseñanzas del Silencio de Moratiel (editorial Desclée de Brouwer), que es va presentar la setmana passada al CETR (Centre d’Estudi de les Tradicions de Saviesa) de Barcelona, i on recull els apunts que aquesta alumna anava prenent durant els recessos amb el mestre, anomenats també “silencis” i que, com ella mateixa explica, “tenien pocs elements, bàsicament un horari en què la major part del temps l’ocupava l’oració, o meditació asseguda”. “Portava unes fitxes de cartó amb cites de la Bíblia que havia escollit per compartir en aquella trobada...” I de què s’ha de parlar quan es parla de silenci? Martínez diu que, com ja deia el mateix Moratiel, sempre parlava del mateix, no li feia res repetir-se, perquè la repetició tenia un sentit molt especial: “Aquest tornar una vegada i una altra sobre el mateix se’m feia com una carícia, però a la vegada era potent, com una força imparable. També tenia un altre sentit: no s’alimentava la ment amb massa contingut, ni amb disquisicions. Moratiel ens deia que si no sabíem veure la novetat en la vida, si ens avorríem, era perquè estàvem distrets, perquè la nostra mirada no estava atenta”.

Un altre mestre del silenci, Xavier Melloni, també present a la presentació d’aquest llibre i autor de la introducció, diu que Moratiel es va avançar a la seva generació: “Va preparar el terreny en un moment en què la necessitat del silenci encara no era evident. Diverses dècades abans, va senyalar aquell lloc, aquell estat interior que cada vegada ens sembla més imprescindible”.

Estimar la solitud

Les paraules del dominic nascut a Lleó però que va passar mitja vida a Pamplona eren directes, endolcides amb poesia i mística, sense per això allunyar-se del cor de qui l’escoltava, cosa que el feia molt estimat allà on ensenyava. “És millor estar atents al que fem, més que al que pensem, i des d’allà, viure el que hi ha-explicava concís-. No som el que veiem, no és bo confondre’s amb els fantasmes, els dolors, etc. L’ull que veu l’enveja, l’orgull, no és envejós. És necessari mantenir la distància perquè res s’apropiï de nosaltres. El millor gest d’escolta és la distància. Les reaccions són inconscients, però la lucidesa és la que dona les respostes. Hem d’estar atents per respondre, però no per reaccionar, estar atents abans que s’apropiï de nosaltres la ràbia cap a l’altre”.

Immers en la seva tradició dominica, amb referents com el mestre Eckhart, i també influenciat per altres tradicions espirituals del món, com el sufisme i, en especial, el zen, Moratiel defensava la inutilitat, un missatge diametralment oposat a alguns corrents de l’atenció plena ( mindfulness ) que preconitzen la rendibilitat i l’eficàcia per adaptar-nos al sistema actual. “Ser servidors inútils, no buscar res. Per rebre s’ha d’estar lliure, ser inútil, no buscar el guany”, deia, tot citant el mestre musulmà Ibn Arabi de Múrcia: “Ho seràs tot si fas de tu no-res”.

“Nosaltres ens silenciem perquè allò que s’amaga en nosaltres tingui dret a expressar-se. El silenci és un camí per retrobar-se amb el que està oblidat”, expressava bellament Moratiel. I advertia: “¿Qui ens farà adonar-nos que estem fets per a l’assossegament, per conviure amb nosaltres mateixos? Si no et fa por la solitud, pots viure emparat. La solitud és pura, verge, meravellosa. Tothom està sol, és una solitud que hem d’estimar, hem d’enamorar-nos-en, aquesta solitud ens agermana, no ens aïlla. Quan la solitud no es tolera, busquem els altres, els utilitzem per fugir de la solitud que no volem. No utilitzeu a ningú per fugir de la solitud. No us deixeu utilitzar per ningú que vulgui fugir de la solitud. En el silenci se’ns acull, perquè és l’únic lloc on cabem. Només cabem en el nostre buit, en la nostra solitud”, deia Moratiel entre una audiència entregada i que, onze anys després de la seva mort, continua activa i creixent. I és que els mestres veritables tenen una altra virtut: quan moren, no moren. Les seves paraules continuen captivant.

Dídac P. Lagarriga

15/03/2017

Ara.cat

"Paguem un preu pel consum indiscriminat d’antibiòtics"

Entrevista a Fernando Azpiroz, cap de servei d’aparell digestiu de l’Hospital de la Vall d’Hebron i president de la Secció Microbiota for Health

Foto per Francesc Melcion

El cos humà no està complet sense els seus microbis, sobretot els que viuen en el tracte intestinal. És la microbiota. Hi ha qui diu que és un supraòrgan que mereix la mateixa atenció que qualsevol altra part del cos. Aquest cap de setmana s’han reunit a París científics i professionals de la salut en la sisena edició de la Cimera Mundial sobre Microbiota Intestinal per a la Salut per analitzar els últims avenços en recerca.

No es pot parlar de salut sense parlar de microbiota.

Es considera que l’aparell digestiu va de la boca a l’anus, però l’última part, l’intestí gros, està plena de microorganismes i es comporta com una bossa marsupial que serveix per acollir la microbiota. És una biomassa d’entre mig quilo i un quilo i funciona com un òrgan més. La microbiota modula diferents funcions del cos humà, sobretot en la primera infància, com ara el desenvolupament del sistema autoimmune, que protegeix l’organisme. En les societats modernes aquests microorganismes van florir per la dieta i hi ha més al·lèrgies i malalties autoimmunes que en altres societats que tenen una microbiota més primitiva i completa.

Quin pes té l’alimentació en la microbiota?

Del que mengem, tot el que és útil s’extreu fins a l’intestí prim, i el gros, que és l’última part de l’intestí, està ple de residus que no s’han aprofitat i que serveixen d’aliment per mantenir la microbiota. Tradicionalment, es feia una dieta poc processada de cereals i llegums, i aquests aliments el cos no els absorbeix i passen a l’intestí gros, on serveixen d’aliment per a la microbiota. En canvi, en la dieta moderna -més carnívora, amb més greixos, amb més sucres refinats i més allunyada de la dieta mediterrània- la quantitat que arriba al còlon és menor i és un factor que es creu que ha anat empobrint la microbiota intestinal generació a generació.

Què més influeix en la microbiota?

Hi ha dades que indiquen que la microbiota es comunica amb l’organisme. És una comunicació bidireccional. L’organisme envia senyals que poden influir en la microbiota i la microbiota envia senyals que poden modular l’organisme. I fins i tot modula funcions del sistema nerviós que estan relacionades amb l’estat d’ànim i la sensació de benestar. I hi ha experiments amb rates en què s’ha vist que modificant la microbiota, es modifica el seu comportament. Hi ha dades que suggereixen que alguns estats de l’organisme, com l’estrès, podrien influir en la microbiota intestinal. També hi ha experiments inicials en nens amb autisme que apunten que la microbiota podria estar empobrida i que, de manera experimental amb un trasplantament de microbiota, podria haver-hi certa millora. Encara no n’hi ha evidències, però sí que totes aquestes dades demostren la potència que hi ha darrere la microbiota.

La microbiota podria actuar com a factor causal d’algunes malalties. En quines hi juga un paper?

S’està investigant la relació de la microbiota amb les malalties metabòliques. També pot jugar un paper en algunes intoleràncies alimentàries i en les malalties funcionals digestives. En pacients en què no hi ha una causa clara dels seus trastorns digestius, hi ha dades que indiquen que podrien tenir una microbiota empobrida.

Com pot canviar el coneixement de l’ecosistema intestinal l’assistència sanitària?

S’ha de tenir clar que totes aquestes dades estan basades en investigacions i que la seva aplicació al dia a dia encara és molt limitada. No és realista pensar que els pacients aniran al metge i que els faran una anàlisi fecal per saber què tenen. Però, com a òrgan, s’ha de prevenir el deteriorament de la microbiota amb bons hàbits de vida i amb una dieta equilibrada. I també l’ús d’antibiòtics, sobretot orals, és una de les causes que ha anat massacrant i afectant de manera progressiva la diversitat, la riquesa i l’estabilitat de la microbiota intestinal. El missatge més important a la població ha de ser: tenir una dieta rica i no prendre indiscriminadament antibiòtics, ja que paguem un preu per fer-ho.

A la cimera també s’ha parlat de trasplantament fecal. Què és?

Quan en un òrgan, com el fetge, hi ha una insuficiència, es fa un trasplantament. En cas de pacients amb una microbiota insuficient se’ls pot fer un trasplantament de microbiota aliena, més rica, perquè recuperin la seva. Pot ser útil en casos d’infeccions intestinals, però encara és una tècnica experimental amb indicacions molt restringides i que s’ha de realitzar en condicions molt controlades.

Lara Bonilla

20/03/2017

Ara.cat

Creen un virus que permet atacar només les cèl·lules canceroses

Els virus infecten només les cèl·lules tumorals i no les sanes. Els investigadors volen combinar aquest tractament amb d'altres que ja s'apliquen

Els tres investigadors responsables del descobriment, d’esquerra a dreta: Raúl Méndez, Eneko Villanueva (a la pantalla) i Cristina Fillat. / IDIBAPS

El tractament contra el càncer provoca sovint efectes secundaris, perquè a vegades s’eliminen tant les cèl·lules canceroses com les sanes. Un descobriment fet públic ahir, però, podria canviar les coses: un grup d’investigadors de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (IDIBAPS) i de l’Institut d’Investigació Biomèdica (IRB) de Barcelona han aconseguit crear uns virus modificats genèticament que ataquen de forma selectiva les cèl·lules tumorals, sense que les sanes es vegin afectades.

L’estudi, publicat a la revista Nature Communications, neix arrel de la tesi doctoral d’ Eneko Villanueva i l’han coliderat Cristina Fillat, cap del grup de teràpia Gènica i Càncer de l’IDIBAPS, i Raúl Méndez, investigador de l’IRB.

L’objecte d’estudi, en realitat, no és nou: altres investigadors ja han utilitzat els virus oncolítics –virus modificats perquè només infectin les cèl·lules tumorals–, sobretot en tractaments anticàncer. El cert és, però, que a mesura que s’augmentava la potència d’aquests virus, també ho feia la toxicitat del tractament i, per tant, els efectes secundaris. La principal novetat del descobriment dels tres científics catalans és que el virus que han creat és molt més selectiu i només elimina cèl·lules tumorals.

Els investigadors confien que d’aquí a uns anys el descobriment pugui aplicar-se a les persones -fins ara, només s’ha provat en cultius de laboratori i en ratolins–, per poder combatre càncers que ara tenen un nivell molt baix de supervivència (com el de pàncrees) i també reduir els efectes secundaris dels tractaments que ja existeixen.

Un virus creat expressament

Com ho han descobert? Els investigadors van comprovar que atacar només les cèl·lules canceroses era molt difícil perquè és complicat detectar-les, mentre que combatre un virus és més fàcil. Així, van buscar la via d’eliminar les cèl·lules tumorals infectant-les abans per un virus modificat genèticament. “Quan els virus modificats entraven en les cèl·lules tumorals, replicaven el seu genoma i, en sortir, destruïen la cèl·lula alliberant més partícules del virus, capaces d’infectar, al seu torn, més cèl·lules cancerígenes”, explica Cristina Fillat.

La clau del descobriment és, per tant, la creació d’un adenovirus d’una alta especificitat que només combat les cèl·lules tumorals. En realitat, els adenovirus són una família de virus que poden provocar infeccions a les vies respiratòries i urinàries, i també conjuntivitis i gastroenteritis, però que tenen unes característiques que els fa “molt atractius” per ser usats com a teràpia enfront dels tumors, segons relata Fillat.

Ara bé, com detecten quines cèl·lules són canceroses i quines no? Els investigadors han aprofitat que els dos tipus de cèl·lules tenen una “expressió diferent” d’un tipus de proteïnes, les CPEBs, segons va explicar Raúl Méndez, un dels investigadors. Es tracta d’una família de quatre proteïnes d’unió a l’àcid ribonucleic (ARN), que controlen els gens i mantenen la capacitat de reparació dels teixits en condicions normals. Però quan aquestes CPEBs es desequilibren, canvien l’expressió dels gens en les cèl·lules i contribueixen al desenvolupament de patologies com el càncer.

Desequilibris reveladors

“Ens hem centrat en el doble desequilibri de dues d’aquestes proteïnes en teixits sans i en tumors”, va assenyalar Méndez. Una de les proteïnes, la CPEB4, té una expressió elevada en cèl·lules canceroses i és necessària perquè creixi el tumor, i l’altra, la CPEB1, es perd en els teixits tumorals i s’expressa en els sans. El virus que han creat ataca les cèl·lules amb nivells alts de CPEB4 i baixos de CPEB1, de manera que només afecta les cèl·lules tumorals i ignora les sanes.

Així, els investigadors han aconseguit que l’activitat del virus es frenés en les cèl·lules normals, mentre que en les canceroses es va mantenir o, fins i tot augmentar. El proper pas serà trobar un laboratori que els financiï els assajos clínics per fer l’aplicació humana a un descobriment que pot arribar a canviar la vida dels qui pateixen càncer.

Laia Vicens

16/03/2017

Ara.cat

'¡Cómo puedes comer eso!': la indústria alimentària al descobert

Bona part dels aliments que mengem han passat per la indústria alimentària. Segons les grans empreses i les autoritats del sector, són aliments absolutament segurs que han passat per estrictes controls de qualitat. Christophe Brusset no n'està tan convençut. I sembla ser que sap de què parla. Ell va treballar durant molt de temps a la indústria alimentària, i assegura que no és així. I Brusset coneix molt bé el sector: com a enginyer agroalimentari i com a directiu ha estat durant 20 anys al sector. I ara, completament desenganyat de la seva experiència, publica ¡Cómo puedes comer eso! Un juicio sumarísimo a la industria alimentaria (Península), on explica les males pràctiques del sector.

Res és impossible

Brusset assegura que moltes de les pràctiques nocives de la indústria alimentària s'amaguen escrupolosament als ulls de les autoritats i dels consumidors. Però ell documenta casos que ell ha viscut personalment o que han arribat als mitjans de comunicació o als jutjats. I posa de manifest un reguitzell de fraus gravíssims: importacions de carn produïda fora de la UE i criada amb mètodes prohibits a la UE; producció de cremes de gruyère sense ni un sol gram de gruyère; ús d'additius que no figuren entre els ingredients perquè es consideren un "additiu tecnològic" i no un aliment; mel que només és una sofisticada barreja de sucres; "fumats" que s'elaboren mitjançant la injecció d'un líquid a l'interior del producte a "fumar"; iogurts de gerds, fets amb pasta de gerds i cucs; ús de cartró reciclat amb residus d'olis pesants en envasos de menjar; dates de caducitat clarament abusives; productes elaborats amb ametlles de la llavor de l'albercoc, en lloc d'ametlles d'ametllers; gelats de vainilla fets amb vainilla "esgotada", que no té gens d'aroma, i aromes artificials... Ara, segons Brusset, el premi a la manipulació se l'enduen els xarcuters industrials, "autèntics mags, mestres de l'art de donar gat per llebre". Un exemple és el pernil que es ven amb aroma "a pernil", i en blocs de deu per deu centímetres i un metre de llarg... Tot això elaborat per una "manteguera industrial", que no és sinó una immensa formigonera d'acer inoxidable.

L'enganyifa del luxe

Els productes luxosos no estan exempts de fraus. Brusset posa alguns exemples: les tòfones xineses, d'una qualitat molt inferior en gust a les europees, es venen habitualment com si fossin tòfones franceses; el que durant anys es va vendre com a gelea reial no tenia ni un gram de gelea, sinó que era un subproducte de la mel que arribava de la Xina a un preu molt econòmic. Segons Brusset, malgrat tot, el rei dels productes adulterats és el safrà: molt sovint es ven flor de càrtam en lloc de safrà. Alguna gent usa escalunyes en lloc de cebes per elaborar determinats plats; és lògic perquè l'escalunya té un gust més delicat. El problema és que sovint la indústria alimentària ven cebes poloneses com si fossin escalunyes: i tenen gust de ceba, per més que siguin poloneses. Contra els apocalíptics Christophe Brusset no és un purista. No és algú que rebutgi de pla el menjar industrial. És més, reconeix que gràcies a les produccions industrials, la gent pot menjar molt millor que no menjava fa un segle. A més a més, gràcies a aquests processos la despesa de les llars en alimentació ha minvat amb el pas de temps, i això, en principi, és positiu. La qüestió, per a l'autor, no és tant suprimir els processos industrials, com regular-los estrictament.

Falta de control

Brusset denuncia que no hi ha una voluntat real de controlar la indústria alimentària. Els escàndols sobre la falsedat de certs continguts es repeteixen periòdicament i no hi ha qui hi posi remei. Per una banda, la indústria actua amb absolut cinisme: dedica ingents recursos a enganyar els consumidors i a buscar les fissures del sistema per continuar amb els seus fraus. "Cal ser astuts", era la consigna de la gran companyia on treballava Brusset... Per altra banda, les inspeccions són molt esporàdiques i les sancions molt petites en relació amb els beneficis. I, a més a més, es compta amb la complicitat de la indústria agroalimentària xinesa, que té uns mecanismes de control mínims i que està interessada a exportar el màxim a Europa. 

A ¡Cómo puedes comer eso! expliquen que la indústria alimentària intenta no esbrinar mai els fraus, encara que els sospiti, perquè sap que legalment no serà perseguida si no es demostra que coneixia el frau. Per això treballen sovint amb una sèrie de societats pantalla, com les societats financeres més tèrboles. Brusset defensa que alguns dels fraus detectats, com l'ús durant dècades de carn de cavall en lloc de carn de vedella a les hamburgueses, han estat possibles per les complicitats generalitzades dins el sector: assegura que en un cas així els responsables de les empreses implicades saben molt bé què passa. Ell explica que quan treballava en un gran conglomerat industrial van comprar uns xampinyons a preu molt baix perquè eren de color blau: no sabien què podia haver passat amb ells però els van recol·locar arrebossant-los.

Crida a empoderar-se

Brusset vol deixar molt clar que aquesta evolució de la indústria alimentària condueix cap a un deteriorament de la qualitat de vida i fins i tot de la salut humana. Denuncia, sobretot, que les grans cadenes de supermercats han rebentat els mercats i han forçat als productors a rebaixar la qualitat dels aliments. I per això crida als ciutadans a prendre les regnes de la seva alimentació i a intentar evitar les estafes. Per començar, Brusset proposa uns consells molt bàsics: llegir bé les etiquetes, rebutjar els productes triturats o inidentificables, apostar pels productes de proximitat... I, sobretot, exigeix que els poders públics comencin aplicar una vigilància dura i sistemàtica a la indústria alimentària.

Conèixer el que cal

¡Cómo puedes comer eso! és un llibre incòmode de llegir, sobretot perquè ofereix una mirada d'una part de la cadena alimentària que ningú mira, i que tothom prefereix no mirar. Aquesta lectura ens obliga a replantejar-nos el dinar, el pot de cereals que tenim al rebost, la compra de la setmana al supermercat, la visita periòdica a l'hamburgueseria... Però en una època on l'obsessió pel menjar sa es combina amb un domini absolut del mercat per part de la indústria alimentària, aquest és un llibre absolutament necessari per obrir-nos els ulls sobre les prioritats que cal establir a l'hora de "menjar sa". La indústria alimentària, que no para d'inventar nous productes que ens presenten com els més sans, és la responsable de produir aliments d'allò més insans. Mentre els mites alimentaris proliferen, Brusset ens adverteix d'on hem de posar la nostra vigilància per tal de garantir la nostra salut.

Gustau Nerín

13/03/2017

El Nacional

“Ja no podia alimentar la gent amb menjar i ho feia amb música”

Aeham Ahmad, el pianista que tocava sota les bombes a Iarmuk (Damasc, Síria)

Tinc 28 anys. Soc un palestí sense estat i un siri sense passaport (vaig néixer al camp de refugiats de Iarmuk). Fa un any que visc a Alemanya, amb la meva dona i els meus dos fills. Vaig fer la carrera de piano. A Siria es mata amb armes russes, americanes, europees...   Jesús i els seus pares també van ser refugiats

Quants dies va tocar el piano, entre les ruïnes de Iarmuk?

Quatre anys, del 2012 al 2015. La ­situació era inhumana, estàvem assetjats per les tropes de Baixar al-Assad. Atrapats, sense menjar i sense medecines, morint.

I tenia humor per tocar el piano?

Feia falafels amb una muntanya de llenties per a ocells que uns familiars van deixar quan van fugir. Però al cap de sis mesos les llenties es van acabar.

I va treure el piano al carrer?

Va ser un impuls. Si ja no podia alimentar la gent amb menjar, ho faria amb música.

Com se sent, ara que ha fugit d’allà i que és una persona famosa?

Culpable, sento vergonya perquè els havia promés als nens de Iarmuk que no me n’aniria.

Qui el va gravar tocant el piano en aquell paisatge arrasat i ho va penjar a YouTube?

El meu amic Mahmud Tamim. No teníem aigua ni electricitat ni menjar, però teníem internet. Per aconseguir energia vam inventar un sistema amb pedals de bicicleta. Quan vaig arribar a Alemanya vaig saber que un milió de persones ho havien vist. Les grans cadenes de televisió del món i la premsa havien parlat de mi.

Expliqui’m la seva història.

El meu avi va fugir de Palestina el 1948 i va arribar al camp de refugiats de Iarmuk, als afores de Damasc, que amb el temps es va convertir en un animat barri de la ciutat.

Hi eren feliços?

Sí, vivíem en comunitat. El meu pare era vio­linista, tocava en casaments. Quan es va començar a quedar cec als vuit anys va decidir aprendre a tocar el violí. Teníem una botiga d’instruments que ell mateix fabricava.

I li va encomanar l’amor per la música?

Es va entestar que aprengués a tocar el piano. Jo preferia jugar a futbol, però ell insistia que era un refugiat i que la música era una bona manera d’expressar la meva identitat.

Al final li va agradar.

Dels 5 als 18 anys ho vaig detestar. Avui sé que sense la música el meu destí hauria estat molt diferent.

Com va començar la guerra, a Síria?

No era una guerra, era una revolució pacífica, gent com vostè i com jo reclamant llibertat. Al desembre del 2012 els avions de Baixar al-Assad ens van bombardejar: 60 persones van morir a l’instant i més de 100 van acabar mutilades.

A vostè el va encertar la metralla.

El que vaig viure i viuen els que encara són allà és la bogeria. A Iarmuk convivíem pacíficament 600.000 persones, la meitat sirians i la meitat palestins. Després del bombardeig hi va haver un gran èxode i només en vam quedar 120.000. Als cap de sis mesos molts havien mort de gana.

L’ONU els facilitava menjar.

Havíem de fer cues immenses, només podien proveir mil persones cada dia, la gent queia i moria aixafada per la massa, pels edificis que s’ensorraven a sobre o per les bales dels franc­tiradors que ens disparaven.

El 2015 va entrar el Daeix.

Sí, d’algun lloc del sud, va ser molt estrany..., que no estàvem assetjats? Avui queden 10.000 persones atrapades a Iarmuk, dues d’elles els meus pares. El meu germà està pres en un lloc on sabem que han mort 30.000 persones.

Quins moments no oblida?

Quan el meu piano va cremar, quan el meu veí i amic va morir de gana, quan jo mateix vaig estar a punt de morir d’inanició... I no oblidaré mai les cues de dies sencers per aconseguir un petit paquet de llet per als meus fills d’un i tres anys. He vist coses terribles.

Què ha vist?

Mentre jo tocava el piano i els nens cantaven al meu voltant vam veure com els franctiradors disparaven i mataven; sabíem quin bàndol era segons d’on venia el tret... Li explicaré una cosa que ja he explicat però ningú no ha publicat, i vostè tampoc no ho farà.

Provi-ho.

L’únic que els importa als periodistes és que els gihadistes em van cremar el piano; escriuen que va ser el motiu pel qual vaig marxar de Síria.

I no ho va ser?

No. Un dia estava tocant amb nou criatures al voltant. La Zeinab, una nena de vuit anys, era just al meu costat cantant quan va rebre un tret. Va ser llavors quan vaig decidir abandonar Síria, quan la Zeinab va caure morta a sobre meu.

Quin missatge vol transmetre als ciutadans europeus?

No he vingut a treure-us la vostra feina ni la vostra casa. Tinc una terra molt bonica, digueu als vostres polítics (i als russos i americans) que abandonin els seus interessos en la nostra terra, així hi podrem tornar. Totes les coses dolentes venen de la política.

En el seu èxode el vaixell es va enfonsar.

... a poques milles de la costa turca. Érem 70 persones a bord, només 30 vam arribar a la platja. Tocar el piano em permet distreure’m de tots els horrors que he viscut i explicar a la gent en quines condicions estan els drets humans.

També ha trobat gent bona.

Moltíssima, per això parlo, perquè vull despertar aquella gent bona. Vaig fer un concert a ­Munic, van acudir 700.000 persones i van cridar amb una única veu: “Volem ajudar els refugiats”. Aquest és l’ésser humà.

Què n’ha fet, de la ràbia?

Parlar amb tu: explicant la meva història estic menys rabiós.

Colpidor

Ho pots veure a YouTube: en un carrer de Damasc destrossat per les bombes, solitari, un home amb un vell piano canta una cançó colpidora. Això és el que va fer Ahmad durant quatre anys, treure el seu piano al carrer amb un vell carretó i tocar. Les lletres parlen de com és viure sota les bombes, de la pèrdua de les arrels, dels refugiats, del somni de tornar a casa... Ell ho té malament: un palestí sense terra, un sirià sense passaport, avui un refugiat a Alemanya després de patir la ruta dels Balcans: “Vaig pagar 10.000 euros, 3.000 me’ls va donar un periodista alemany que vaig conèixer per S kype”. Avui recorre el món fent concerts, demanant solidaritat. Ha actuat a la plaça del Rei convidat per l’Associació Catalana per la Pau.

Ima Sanchís

14/03/2017

La Vanguardia

Ser nena i pobre multiplica les possibilitats de patir malalties greus a Catalunya

Salut analitza per primera vegada l'impacte de les desigualtats socioeconòmiques en el benestar 

El Departament de Salut ha donat a conèixer els resultats d'un estudi que confirma que les persones amb menys recursos econòmics experimenten de mitjana, entre d'altres, més hospitalització psiquiàtrica, més hospitalitzacions evitables i més consum de fàrmacs, mentre que l'ús de l'atenció primària o de les urgències és molt més igualitari entre nivells.

L'estudi apunta que les persones amb menor nivell socioeconòmic tenen una probabilitat 4 vegades major de morir abans dels 65 anys. A més, i en el que suposa una de les conclusions més rellevants, aquestes desigualtats marquen la salut des dels primers anys de vida de les persones, de manera que els nens i nenes presenten un gradient elevat en funció del nivell socioeconòmic dels seus progenitors.

Les nenes i els nens de famílies de menor nivell adquisitiu, les que han esgotat el subsidi d'atur o perceben una renda mínima d'inserció, presenten respectivament 4 vegades i 2,8 vegades més de probabilitats de pertànyer al grup de persones que pateixen malalties greus respecte als nens i nenes de major nivell socioeconòmic, corresponent a famílies amb rendes superiors als 100.000 € anuals. De la mateixa manera, la taxa d'hospitalització psiquiàtrica d'un nen amb pocs recursos és gairebé 7 vegades superior a la d'un amb majors rendes familiars. I pel que fa al consum de psicofàrmacs, la probabilitat és de 3,4 vegades superior en infants amb menys recursos.

L'existència de gradient socioeconòmic des de la infància es coneix com la mobilitat intergeneracional de la salut i s'explica, en part, per la gran importància del període intrauterí i dels primers anys de vida en la formació de les capacitats que promouen el benestar al llarg de tot el cicle vital, de manera que el risc de malaltia augmenta més ràpidament amb l'edat en les poblacions desfavorides.

Salut i pensions

L'anàlisi també assenyala que la salut i la utilització de serveis sanitaris públics de les persones de 65 anys i més estan fortament relacionades amb la quantia de les seves pensions: en concret, la taxa d'hospitalització evitable és d'entre 8 i 9 vegades superior en persones amb pensions no contributives respecte les que cobren més pensió. A més, les persones pensionistes d'entre 55 i 64 anys tenen pitjor salut, utilitzen més serveis sanitaris i prenen més fàrmacs que les persones actives.

S'entén per hospitalització evitable els supòsits de complicacions mèdiques pròpies de persones grans o amb malalties cròniques que es poden manejar a nivell ambulatori en cas que la persona tingui un bon suport de l'entorn, tan social com comunitari. Parlem, en aquest sentit, de complicacions de diabetis, insuficiències cardíaques, malaltia pulmonar obstructiva crònica, asma, angina de pita, infeccions del tracte urinari, pneumònia bacteriana, deshidratació o hipertensió.

Per àmbits, l'atenció a la salut mental és la que presenta més gradient socioeconòmic, mentre que l'atenció primària i les urgències són els serveis que menys gradient mostren.

Per últim, l'estudi posa de manifest que les desigualtats de gènere estan presents a totes les edats i a tots els nivells socioeconòmics: en aquest sentit, en les dones s'experimenta una major atenció en centres de salut mental i un major consum de psicofàrmacs, mentre que als homes és superior la mortalitat, els casos de complexitat elevada i l'hospitalització evitable.

Diari de Girona

14/03/2017