‘Botó vermell’ per silenciar l’odi

El Parlament Europeu interromprà l’emissió per TV i internet dels discursos insultants dels seus membres

Les multes i càstigs imposats pel Parlament Europeu als seus diputats per utilitzar un llenguatge racista, xenòfob o insultant en les intervencions no han tingut l’efecte dissuasiu buscat. “2.980 euros. La llibertat d’expressió surt cara a Brussel·les”, es va burlar del britànic Nigel Farage (UKIP) quan se li va imposar la sanció més gran possible per faltar al respecte a Herman Van Rompuy, llavors president del Consell Europeu. Els incidents per l’ús propagandístic que després fan a internet dels seus minuts de fama han anat a més en aquesta legislatura. També la frustració de molts eurodiputats, que han decidit prendre mesures dràstiques per impedir aquest tipus d’actuacions a la Cambra.

“El president pot decidir interrompre la retransmissió en directe de la sessió en cas que es doni un llenguatge o conducta difamatòria, racista o insultant”, afirma un nou passatge de l’article 165 de les normes de procediment de la casa aprovat al desembre per l’Eurocambra. La institució ha iniciat els preparatius per crear el dispositiu tècnic necessari per executar la mesura. L’activació del botó vermell –com se'l coneix informalment– tindrà com a efecte la interrupció de l’emissió per televisió, internet i el circuit intern de la institució. La decisió sobre el seu ús quedarà en mans de la persona que presideixi en aquell moment la reunió, i és aplicable a plens i comissions parlamentàries.

“Interrupció de l’emissió en directe. Decisió del president. Article 165.5 de les normes de procediment”, resa el missatge que el servei audiovisual de la institució emetrà quan es dugui a la pràctica la decisió. L’ Eurocambra no ha fet cap comunicació pública fins a la data sobre la mesura. La intervenció de l’eurodiputat continuarà sent gravada encara que no es difongui en directe però el president “podrà decidir esborrar” després dels arxius de la institució “les parts del discurs que continguin llenguatge difamatori, racista o xenòfob”, afirma el reglament.

La norma vigeix des del passat 16 de gener, però encara no s’ha aplicat. Fonts de la institució admeten que implica endinsar-se per un camí molt delicat i dubten que s’arribi a dur a la pràctica. “Crea més problemes dels que resoldrà”, reconeixen. Un dels riscos més citats, a més del de censura, és que acabi sent un regal per a polítics com Farage o Marine Le Pen que, segons com s’ utilitzés, no dubta­rien a denunciar la censura europea i presentar-se com màrtirs de la llibertat d’expressió. Sembla difícil, a més, impedir la seva difusió per altres vies, per exemple a través dels telèfons mòbils o tauletes dels mateixos eurodiputats. 

La decisió forma part de la reforma de les regles internes de la Cambra proposada per Richard Corbett, eurodiputat laborista ­britànic, que preveu a més un enduriment dels càstigs als parlamentaris que violin les normes de la institució. “Hi ha hagut incidents horribles de discurs racista per part d’eurodiputats. Ho fan en part perquè el Parlament Europeu els dona la plataforma per fer-ho, per difondre’l en directe i reutilitzar el vídeo com a propaganda,” argumenta Corbett a preguntes d’aquest diari. Actualment, “si un parlamentari comencés a dir que s’ha de gasar tots els jueus o alguna cosa en aquesta línia no tenim mitjans per frenar-lo i evitar que sigui emès en directe a tot el continent”. La mesura, assegura Richard Corbett, està reservada per a “situa­cions extremes”.

La iniciativa va ser consultada i debatuda amb organitzacions que treballen en la lluita contra el racisme, la xenofòbia, la defensa dels drets dels homosexuals o els refugiats. La Xarxa Europea Contra el Racisme ( ENAR) aplaudeix la decisió i lamenta que pugui faltar voluntat política per dur-la a la pràctica. “ Pensem que és una cosa positiva per frenar la difusió dels discursos d’incitació a l’odi i el racisme. El Parlament Europeu no pot ser utilitzat com un vehicle per a la seva transmissió”, afirma Sarah Chander, representant ­­de l’organització ENAR. “Alguns eurodiputats i organitzacions han criticat la mesura per les implicacions que pot tenir per a la llibertat d’expressió, però continua semblant-nos una cosa positiva”, reconeix Chander, que proposa aplicar mecanismes d’a­valuació i control per evitar possibles abusos.

El reglament preveu, per exemple, que sigui la conferència de presidents de l’ Eurocambra qui decideixi a posteriori els fragments que s’han d’esborrar de l’ arxiu audiovisual de la institució, que exerceix la funció d’acta oficial. Aquesta possibilitat ja existia abans de l’última reforma i s’ha utilitzat esporàdicament per evitar que constessin passatges que es consideren insultants per a la institució. La perspectiva d’un ús molt més ampli d’aquesta potestat ha sembrat la preocupació entre alguns funcionaris comunitaris, que temen una purga de les fonts originals de la història de la Unió Europea.

Internet i les xarxes socials han multiplicat fins a extrems fa uns anys impensables la difusió del que s’esdevé a la c ambra parlamentària europea. Els partits d’extrema dreta han demostrat ser especialment hàbils per explotar les seves compareixences a Estrasburg o Brussel·les amb finalitats propagandístiques. Vuit dels deu vídeos que apareixen en primer lloc a YouTube al buscar, en anglès, Parlament Europeu tenen com a protagonista Farage, veterà eurodiputat britànic. Entre els que han tingut més èxit figuren el seu discurs triomfal després del Brexit o els seus insults a Van Rompuy. També han tingut àmplia difusió els vídeos d’un eurodiputat neonazi grec insultant els turcs o un de polonès que va titllar d’escombraries als refugiats.

“Molts eurodiputats estan farts que alguns utilitzin tècniques subversives per captar l’atenció i això acabi tapant la feina seriosa de la majoria”, afirmen fonts parlamentàries. Es va veure aquesta setmana en el ple celebrat a Brussel·les, quan Seb Dance, un laborista britànic, va ensenyar un cartell amb la frase: “Està mentint-vos”, apuntant Farage durant la seva intervenció a favor de Donald Trump. “Ho vaig fer per frustració. Estava fart que difonguin missatges na­cionalistes i populistes com si fossin la solució als problemes de la gent”, va explicar Dance. No es pot intervenir perquè, com a cap de grup, “té assignats tres minuts de temps de paraula”.

El Parlament Europeu ha iniciat els procediments interns per donar compliment a la nova normativa. Mentre es treballa en la creació d’“un o diversos dispositius tècnics, actualment inexistents, per intervenir de forma manual o automàtica en la difusió i l’enregistrament”, explica una nota interna, els tècnics de la institució han posat en marxa un procediment manual per poder activar-lo si algun president de sessió decideix prémer el botó.

Beatriz Navarro

07/02/2017

La Vanguardia

Els perills de compartir a les xarxes

Els Mossos fan un taller perquè els adolescents s'adonin de les conseqüències que pot tenir penjar determinats continguts a Internet · Subratllen la importància de la reputació digital i alerten que una mala gestió pot tenir resultats negatius

Facebook, Instagram, Snapchat, Twitter o WhatsApp. Són uns noms que segurament fa uns anys per a molta gent podien sonar molt llunyans, però que actualment han entrat a moltes llars. Els utilitzen tant adults com menors d'edat i, si no se'n fa un bon ús, poden derivar en problemes. 

Els Mossos de Girona treballen des de fa temps el tema d'Internet i aquest any han començat a impartir un taller anomenat Share, que en anglès significa compartir, sobre les xarxes socials. Fa un parell de setmanes, van fer una de les primeres sessions a l'escola Vedruna de Girona.

El públic escollit van ser els alumnes de batxillerat, ja que, com explica l'agent Jordi Bartomeu de l'Oficina de Relacions amb la Comunitat, és un col·lectiu amb el qual ja es pot parlar «de relacions sentimentals i les conseqüències de compartir certes imatges de la intimitat quan tens relació de parella».

El taller té com a objectiu conscienciar els joves i d'entrada s'inicia amb un vídeo on apareixen un grup de personatges. A partir d'aquí, els alumnes han d'identificar una sèrie de conductes i les conseqüències que poden tenir. Per exemple, el fet de penjar alguna cosa a una xarxa social i no haver pensat que podria afectar l'altra persona. El vídeo, com recorda l'agent, acaba subratllant que hi ha «penes de presó» per faltar al dret a la imatge i la intimitat. A partir d'aquí, es fan grups i es reparteixen fitxes de cinc personatges. S'analitzen un per un i es parla de temes que van des de la pressió del grup fins a l'activitat individual de cadascun dels personatges.

Reputació digital

Bartomeu considera que en aquest taller hi ha un punt molt important per als més joves i en el qual no solen pensar, i és el fet que «qualsevol cosa que aboquin a la xarxa, per exemple un tuit, tindrà unes conseqüències en un futur perquè qualsevol pot recuperar aquest tuit». I, segons remarca, això pot «tenir unes conseqüències tant personals com també laborals». Un cas clar i que segurament encara molta gent pot tenir present és el d'un futbolista, Sergi Guardiola, que va fitxar el Barça per al seu filial el 2015 però a qui van rescindir el contracte per uns tuits ofensius contra Catalunya. Uns tuits que algú va recuperar i eren antics.

Això pot passar si no es pensa en quin ús es fa de les xarxes, diu Bartomeu. I afegeix que tenir «Instagram o Facebook no vol dir que es puguin penjar totes les fotografies, perquè «cal pensar que la xarxa social és la carta de presentació i serà la reputació que donin cara a l'exterior».

D'altra banda, en moltes ocasions els més joves utilitzen perfils públics i hi pengen les seves coses sense pensar que «qualsevol persona pot agafar la fotografia o tuit i els poden fer servir fins i tot amb greus conseqüències sense que s'ho esperin». «Les coses es poden treure de context i a vegades hi pot haver una mala intenció», subratlla Bartomeu. 

Sumar «m'agrada»

Alguns usuaris de les xarxes socials volen obtenir popularitat. L'agent dels Mossos destaca que hi ha moltes maneres de fer-ho, i algunes poden ser perilloses. Posa d'exemple «alguna noia que per ser-ho el que fa és divulgar la seva intimitat; des de fotografies o vídeos a la seva habitació o en festes privades fins a coses més perilloses com treure's la part superior de la roba o quedar-se amb roba interior» . «Saben que si ensenyen una miqueta pugen els likes i no s'adonen que no tot s'hi val a canvi de ser popular», conclou.

En aquest taller dels Mossos s'introdueixen també conceptes com el sexting, que consisteix en compartir continguts de caràcter sexual a través del mòbil, com per exemple amb el WhatsApp. Bartomeu adverteix que els joves «no s'adonen que, de la imatge que envien, la persona que la rep en pot fer el que vulgui». En els casos més extrems, la fotografia que en teoria era només per a la parella «es pot arribar a compartir entre amics o en un web sense el seu consentiment». Per això, recomana que les «relacions íntimes no es comparteixin per missatgeria».

Res s'esborra per sempre

Un dels altres perills de les xarxes i en el qual insisteix la policia és que els joves, quan parlen d'aquest tema, no s'adonen que allò publicat i que en teoria creuen esborrat pot tornar a sorgir en algun moment. L'agent ressalta que malgrat que algunes aplicacions diuen que esborren els continguts immediatament, com Snapchat, «això no significa pas que no quedi en servidors i la informació es pugui trobar o un altre usuari l'hagi gravada i es pugui recuperar». Per tot això, insisteix que cal tenir molt control.

De fet, actualment la feina dels Mossos també és a Internet. En relació a les xarxes socials, el que més tracta la policia són temes d'amenaces i insults a través de xarxes socials o casos en què es difon una fotografia que algú no vol que es comparteixi a la xarxa. En aquests casos, diu Bartomeu, es denuncia «a través de la xarxa social o es demana a la persona que la tregui». Si no, es fa una denúncia.

Després hi ha el tema del sexting. En aquests casos ja es parlaria «d'un delicte de tipus penal de conseqüències que van des d'una multa fins a treballs comunitaris o penes de presó». Si és un menor, podrien ser penes a un centre de reforma o protecció, tot i que això ja serien casos molt extrems. També hi ha altres fets que comporten que la policia estigui alerta, com per exemple el grooming, que consisteix bàsicament en el fet que una persona –que sol ser un adult– intenta aconseguir la confiança d'un menor i a canvi en vol obtenir algun favor sexual. Són gent que es fa passar per altres persones i demanen al jove que enviï fotos i vídeos.

Davant de casos així, els joves es poden dirigir als Mossos a través del seu web, però subratlla que també ho han de comunicar als seus pares. El mosso recorda que també hi ha pares que ho detecten i que fins i tot s'ha detingut una persona «que es feia passar per una altra i que volia aconseguir una relació de tipus sexual». En aquell cas, quan van registrar casa seva, hi van trobar contingut pornogràfic.

Eva Batlle

06/02/2017

Diari de Girona

“La sinagoga de Magdala va ser el bressol del cristianisme”

Jesús García, investigador del projecte Magdala

 

Tinc 39 anys. Soc de Madrid. Soc periodista i escriptor. Estic casat amb la María i tenim dos fills, en Santi (2) i la Lucía (1). Política? Desencisat! Creences? Soc catòlic practicant. Excavo com a voluntari a la sinagoga del jaciment de Magdala, el poble de Maria Magdalena, el mar de Galilea.

L’atreu Maria Magdalena...

És la dona més citada als Evangelis, després de la Mare de Déu. Tenia un lloc principal al costat de Jesús.

A catequesi em van explicar que era una bagassa redimida...

Doncs no. Era una dona adinerada de l’alta ­societat jueva, i ajudava Jesús.

Com ho sap?

Diu Lluc 8,13 que Magdalena anava amb altres dones riques com “Joana, muller de l’administrador del rei Herodes”.

Què hi veien, en Jesús?

El primer home que tractava la dona amb respecte. Van estar al peu de la creu... I “dona” és el primer que dirà en ressuscitar.

A Maria Magdalena, l’hi diu?

Sí! “Dona, per què plores?”, li diu davant del sepulcre buit. I li encarrega que expliqui la seva resurrecció: ella obre l’evangelització!

Van ser parella?

Només sabem que Jesús la va guarir (de set dimonis) i ella el va seguir. Eren molt amics, s’estimaven moltíssim.

Com era ella?

Una dona vistosa, amb iniciativa, lideratge i carisma... que va compartir amb Jesús els seus ensenyaments revolucionaris: ningú no havia afirmat abans que hi ha un estadi superior al de la justícia, a l’“ull per ull” jueu.

Quin estadi?

El perdó! Només el perdó, més que la justícia, salvarà la humanitat de la seva violència destructiva. I Jesús gosa predicar-ho, com gosa dialogar amb dones... adúlteres!

Què n’opinaven els seus coetanis?

El van matar! La humanitat ha estat sempre masclista i violenta. Però ell va sembrar la llavor dels drets humans. I ho va fer en un lloc que he excavat amb les meves mans...

On?

Magdala! El poble de Maria Magdalena! A la vora del llac Tiberíades, també conegut com a mar de Galilea.

Jesús va caminar sobre aquelles aigües?

Sí, i hi va navegar, va pescar, va multiplicar pans i peixos, va exorcitzar, va predicar... Instal·lat a casa de Pere, a la veïna Cafarnaüm, va dir: “Anem a predicar a aquelles viles a prop de la riba”. Magdala, a sis quilòmetres!

I allà hi ha excavat, em diu?

Van aflorar les ruïnes de Magdala en un terreny de la riba on el pare Juan Solana, un sacerdot mexicà, construïa una església per a pelegrins, l’any 2004. I hi va aparèixer la sinagoga, del segle I, preservada sota la sorra durant dos mil anys.

I Jesús va predicar en aquella sinagoga?

M’he assegut a les grades de pedra on ell va seure! I he desenterrat una moneda d’ Herodes, dels dies de Jesús: amb aquella moneda Maria Magdalena potser va comprar un pa.

Com era aquella Magdala?

Una vila rica gràcies a la salaó, conservació i exportació del peix del llac, situada en una cruïlla de la Via Maris.

Què és la Via Maris?

La ruta comercial que connectava Egipte amb Damasc, el delta del Nil amb la ruta de la seda. Les prèdiques de Jesús viatjaven!

El cristianisme neix en aquesta sinagoga?

Sí! Jesús els ensenya que perquè Déu sigui present no necessiten anar-se’n al lucratiu temple de Jerusalem: “On n’hi hagi dos o tres de vosaltres, hi seré jo”, els va ensenyar.

Però encara era una sinagoga jueva...

Els que s’hi reunien ( assemblea, en grec ésecclesia) eren alhora, sense saber-ho, els últims jueus i els primers cristians. I allà fan una cosa molt blasfema per al judaisme!

Què hi fan, en aquella sinagoga?

Al centre de la sala hi col·loquen una pedra cúbica... amb certes imatges esculpides, com la menorà, canelobre de set braços que il·luminava el sancta santòrum, una estança hermètica del temple de Jerusalem on hi havia Jahvè...

I això era blasfem?

Prohibidíssim representar-lo! Però a Magdala ja creuen que Jahvè és entre ells, que ells reunits són el Temple... I aquella pedra transgressora així ho representa!

Aquella pedra és el primer pedestal del cristianisme!

La custodien les autoritats d’Israel, però és propietat de la congregació del pare Juan, que va excavar en aquell lloc a la riba del llac per un miracle de la providència!

Quin miracle?

Va arribar per atzar a aquell terreny costaner, va veure que es venia, li va agradar per a la seva congregació i va buscar diners... una fortuna!I l’hi va donar un empresari mexicà: Antonio Fernández, el de les cerveses Modelo i Co­ronita.

M’agraden aquestes cerveses!

Nascut a Espanya, amb 20 anys el van enviar al front de Terol. De 900 soldats, en van sobreviure ell i vuit més. Després de la Guerra Civil va emigrar a Mèxic, sense res . I li va anar bé.

I per què va decidir donar aquella fortuna a un sacerdot com el pare Juan?

L’hi vaig preguntar al pare Juan, que només ho va saber quan Magdala va emergir...

Com va anar?

Antonio Fernández va volar a Magdala i li va dir: “Quan el vaig veure entrar al meu despatx, vaig sentir una veu: ‘Ajuda aquest home’. I la vaig obeir. I ara entenc el perquè!” I llavors Antonio li va explicar al pare Juan la seva història...

La providència

Antonio Fernández ­acaba de morir a Mèxic, nonagenari. Tenia 20 anys quan el seu supe­rior li va ordenar una missió al front de Terol: passar una noia a l’altre costat. Va marxar a cavall amb ella. Els van matar el cavall i es van amagar sota el cadàver, on van resistir un dia de trets. Es va fer fosc i van reptar. Sans i estalvis, el jove es va veure a la capa 32 forats de bala! Tota la seva llarga vida va intuir que havia sobreviscut per a alguna cosa més que per fer-se ric. Octogenari, va sentir que potser aquell sacerdot que li demanava diners... I ho va saber el dia que els seus diners... desenterraven el bressol del cristianisme! Jesús García ho relata a El proyecto (gospaarts.com).

Víctor-M. Amela

01/02/2017

La Vanguardia

Plantar cara al càncer resistent

Tot i l'augment de la supervivència, al voltant d'un 30% dels pacients no responen als tractaments 

La resistència a la quimioteràpia és el principal escull en la llarga batalla contra el càncer. “És el problema fonamental que hi ha avui en dia en la cura definitiva del càncer”. Així ho assegura Miquel Àngel Pujana, investigador i director del Programa ProCure de l’Institut Català d’Oncologia (ICO), un programa de recerca multidisciplinari constituït fa un any i mig per donar resposta a aquesta problemàtica.

Es calcula que al voltant d’un 30% dels pacients de càncer presenten resistència als tractaments, una xifra que pot variar entre el 10% i el 70% depenent d’alguns subtipus tumorals. “També dependrà d’altres factors com el moment del diagnòstic i si hi ha hagut cirurgia o no”, explica Pujana. El càncer de mama, per exemple, és un dels que generen menys resistències, mentre que el d’ovari té característiques més agressives que fan que no respongui tan bé a les teràpies.

El fenomen de la resistència de les cèl·lules tumorals als tractaments és similar al de la resistència dels bacteris als antibiòtics. I és, de fet, “intrínsec” a la definició de càncer. “La cèl·lula cancerosa és una cèl·lula que ha perdut el control de la seva biologia i això li permet adaptar-se a diferents fàrmacs. Com que les cèl·lules tumorals són modelables, poden trobar vies per escapar-se dels diferents tractaments”, afegeix Pujana. I, en adaptar-se a les teràpies, el tumor es torna més agressiu i provoca metàstasi. Pujana també alerta del cost econòmic i social d’aquest fenomen, “ja que són pacients que van passant per diferents tractaments”. I “els podem estabilitzar, però no curar”, afegeix.

La combinació de diferents teràpies o fàrmacs és l’estratègia més efectiva per vèncer les resistències. Els tractaments personalitzats mitjançant cèl·lules immunes per atacar marcadors biològics en els tumors és ja el present de la teràpia contra el càncer. La immunoteràpia -utilitzar el sistema immunitari de cada persona per atacar i anul·lar les cèl·lules cancerígenes- obre un ventall de possibilitats per a la curació. “Has d’analitzar cada pacient de manera detallada per saber quina és la millor estratègia terapèutica i intentar avançar-te al que el tumor pugui fer”, diu Pujana.

Un de cada dos homes i una de cada tres dones desenvoluparà un càncer a la seva vida. La millora dels tractaments juntament amb el diagnòstic precoç i la prevenció n’han fet augmentar la supervivència. “Entre un 30% i un 40% dels càncers es podrien prevenir amb hàbits de vida saludable”, insisteix Josep Maria Borràs, director del Pla Director d’Oncologia. Uns hàbits que inclouen una alimentació rica en fruita i verdura, fer activitat física regular i evitar el consum de tabac o alcohol. “És increïble la quantitat de càncers que ens estalviaríem si deixéssim de fumar”, recorda Ramon Salazar, cap d’oncologia mèdica de l’ICO.

“Mala sort biològica”

A aquestes rutines s’hi han d’afegir altres mesures com ara els programes de cribatge de càncer de còlon, mama i pulmó. “Ara s’està estudiant a Europa si també s’ha de fer detecció sistemàtica de càncer de pròstata i pulmó”, afegeix Borràs.

El càncer és una malaltia lligada a l’envelliment i, per tant, com més augmenti l’esperança de vida, més casos es diagnosticaran. Més d’un terç dels casos de càncer “es poden prevenir amb hàbits saludables però la resta no, són conseqüència de la vida mateixa; hi ha un component de mala sort biològica”, apunta Salazar. Es calcula que més d’un 40% dels pacients diagnosticats durant el 2025 superaran els 75 anys. “I això també complica l’estratègia terapèutica perquè serà gent amb altres patologies”, diu Borràs. Ara l’edat mitjana de diagnòstic són els 64 anys.

Avenços en recerca i novetats en l’atenció sanitària

Càncer d’endometri

Investigadors de l’IRB Lleida i de la Universitat de Lleida (UdL) han descobert el mecanisme que crea resistència al tractament del càncer d’endometri. Això suposa un pas endavant per reduir la resistència als fàrmacs d’aquest tipus de càncer, que és un dels més comuns en ginecologia, amb més de 280.000 nous casos a l’any al món occidental. El següent pas són assajos clínics en persones.

Atenció multidisciplinària

L’extensió de les unitats funcionals d’atenció oncològica -una vintena a tot l’Estat-, en les quals participen especialistes mèdics, radioterapeutes i infermeres, reduiria les esperes i ajudaria els malalts a implicar-se en la presa de decisions. Els especialistes que formen part d’aquestes unitats d’atenció oncològica de l’ICO visiten els pacients en un mateix dia, per separat i també conjuntament.

Lara Bonilla

04/02/2017

Ara.cat

Alerta: racisme sense complexos

Els experts avisen de la “normalització” d’actituds racistes, que atribueixen als discursos polítics que vinculen crisi amb immigració i atien la por a l’altre

Dos homes immigrants conversant ahir al Raval, un dels barris de Barcelona amb més presència de població estrangera. / XAVIER BERTRAL

“De racisme i xenofòbia ja n’hi havia abans, el que passa és que eren més invisibles. Ara es fan visibles i hi ha un efecte expansiu”, assegura Sergi Fàbregues, sociòleg i professor dels estudis de psicologia i ciències de l’educació de la UOC. Què ha passat perquè el racisme ocult hagi sortit de l’armari? Els motius cal buscar-los en la crisi econòmica i en els moviments socials i polítics -com el Brexit, Donald Trump o Marine Le Pen- que s’alimenten d’aquesta situació social.

Els experts alerten de la “normalització” de les actituds xenòfobes. En només dos dies, s’han denunciat públicament dues agressions de caràcter racista. Una noia d’origen indi va explicar en una carta a El Periódico que el 18 de gener un grup d’estudiants de 12 anys la van insultar quan viatjava en un vagó dels Ferrocarrils de la Generalitat, referint-s’hi com a “fastigosa” i ampliant tot seguit el menyspreu a diverses altres races, “de classe molt inferior a la nostra”. Els estudiants van poder dir tot això sense que ningú del vagó els recriminés la seva actitud.

I amb el hashtag #TotessomFatima, la xarxa va plena aquests dies de missatges de suport a la regidora de Participació i Convivència de Badalona, Fàtima Taleb, que ha denunciat que des de fa un any i mig és víctima de diverses situacions de xenofòbia pel seu origen marroquí i la seva fe musulmana. Les últimes, la setmana passada, quan un home li va escopir al mig del carrer i tres dies després una noia va començar a insultar-la pel carrer. “S’hi van sumar familiars seus i altres persones que passaven pel carrer, pensant que tenien el dret” de fer-ho, ha explicat en una carta publicada a la web del seu partit, Guanyem Badalona en Comú. Taleb atribueix aquestes actituds islamòfobes i xenòfobes al discurs “d’odi” de l’exalcalde de Badalona, Xavier García Albiol, del PP.

La portaveu de SOS Racisme, Jose Peñín, alerta que les actituds racistes s’han “legitimat” per influència dels discursos de polítics i personatges públics, “des de Trump fins al discurs antiimmigració de la majoria de països europeus”. “Si ho diuen ells, per què no ho he de dir jo?”, pensa segons ella la gent.

La por al diferent

“La gent perd la feina, té menys recursos i hi ha més precarietat, i hi ha discursos polítics que s’alimenten d’aquestes situacions límit”, alerta Fàbregues. És llavors quan actituds racistes que semblaven ocultes i invisibles surten a la llum i tenen un efecte expansiu. “El discurs identitari té a veure amb la xenofòbia, s’accentua la por a l’altre, al diferent, i això é s el que ha passat amb el Brexit o amb l’ascens de Donald Trump”, indica aquest sociòleg.

Jordi Pàmies, professor de ciències de l’educació de la UAB i membre de CERMigracions, un grup expert en migració, constata “un repunt” de les actituds racistes, però considera que no és una situació “sobrevinguda” sinó que s’ha anat “cuinant a poc a poc” des dels discursos polítics però també des de la “quotidianitat”. La crisi i els conflictes bèl·lics modifiquen l’ordre sociodemogràfic mundial i s’accentuen els fluxos migratoris. Això és aprofitat per alguns líders polítics per vincular l’atur, la pobresa o la inseguretat a l’arribada de refugiats i estrangers. “Amb la crisi hi ha hagut un desplaçament d’autòctons cap a feines menys qualificades i és llavors quan es veu els immigrants com una amenaça” i aflora el sentiment xenòfob “més ocult”, explica Fàbregues.

No es denuncia

Les agressions racistes que surten a la llum són només una petita part del que es denuncia i per això SOS Racisme considera que se li ha de reconèixer a Fàtima Taleb el valor de posar el debat sobre la taula. “Moltes persones no denuncien per por, perquè pensen que no servirà de res, per desconfiança en el sistema jurídic o perquè han normalitzat aquestes situacions”, explica Pàmies, que també posa l’accent sobre un racisme menys explícit, que es tradueix en dificultats per accedir “a l’habitatge, a una feina o a tenir els mateixos drets”.

Només el 10% dels casos d’islamofòbia es denuncien, segons l’informe Islamofòbia a Espanya, que també destaca que Catalunya és la comunitat on es produeix un nombre més gran de casos d’islamofòbia.

Els dos casos que han transcendit als mitjans són exemples dels molts altres que es produeixen cada dia. L’escriptora Marta Rojals explicava ahir al seu compte de Twitter que havia sigut testimoni de com uns joves de 17 o 18 anys humiliaven un home pakistanès en un autobús nocturn davant l’actitud impassible del conductor -els agressors eren als seients del davant del vehicle- i de la resta de viatgers, majoritàriament joves. Rojals relatava ahir a l’ARA que els joves es reien de com anava vestit i l’assimilaven a un terrorista preguntant-li on duia amagada la bomba davant del silenci de tothom. Fins i tot van arribar a donar-li copets a la cara.

Ella va intentar aturar-los, demanar respecte per aquell home, però no li van fer cas. En un principi, va dir, els va descol·locar que algú els cridés l’atenció, i asseguraven que coneixien l’home i era “amic” seu perquè treballava en un comerç del seu barri. L’home callava però semblava agrair el suport d’un dels viatgers davant l’actitud dels joves. Ahir Rojals es dolia d’haver acabat callant per por de ser també humiliada o alguna cosa pitjor, ja que viatjava sola i eren les tres de la matinada, va puntualitzar ahir.

També internet ha sigut un mitjà on aquest racisme ocult ha guanyat visibilitat i s’ha normalitzat últimament. I d’aquesta “legitimació d’actituds racistes tampoc se n’escapen els nens, com demostren els insults de caràcter xenòfob que va rebre la noia d’origen indi als Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya per part d’un grup d’estudiants de primer d’ESO. “La gent jove són part de la societat i cal una feina important de sensibilització i prevenció perquè tan important és el que es diu com el que no es diu”, conclou la portaveu de SOS Racisme.

Lara Bonilla/Elena Freixa

01/02/2017

Ara.cat

La gestació subrogada comença a sortir dels llimbs legals

A Espanya no està legalitzada encara que sentències del Suprem i la Generalitat atien el debat

Les organitzacions feministes critiquen aquestes tècniques perquè consideren que exploten la dona

La decisió de la Generalitat de donar permisos als funcionaris que recorren a la gestació subrogada a l’estranger per tenir fills ha reobert el debat sobre la legalització a Espanya d’aquesta tècnica coneguda popularment amb el nom de ventres de lloguer. Portugal va ser, l’estiu passat, l’últim país europeu que va regularitzar aquesta pràctica que des de fa 30 anys és una realitat al Regne Unit. També està autoritzada en alguns estats dels Estats Units i a Holanda, Grècia i Ucraïna.

Catalunya s’ha convertit en la primera comunitat autònoma que autoritza aquests permisos maternals i paternals als funcionaris, i el Partit Popular ha decidit debatre la legalització al seu congrés nacional. Destacats líders del PP, com Javier Maroto, principal defensor de la iniciativa i coordinador de la ponència social, i el president de la Xunta de Galícia, Alberto Núñez Feijóo, ja han alçat la veu a favor de la proposta legislativa encara que el ressò no ha arribat a tot el partit i han sorgit veus discordants. Advocats, associacions i progenitors de gestació per substitució reclamen una solució definitiva i els col·lectius feministes, amb més o menys vehemència, posen peròs a aquesta tècnica. A més, la legalització, apunten diferents experts, abaratiria un procés costosíssim al qual únicament poden recórrer persones que disfrutin d’un elevat poder econòmic.

Peticions

Malgrat la dificultat que comporta obtenir dades d’aquest col·lectiu, el ginecòleg Pedro Fuen-tes, president de l’associació Son Nuestros Hijos, afirma que cada any neixen entre 100 i 120 nens de parelles espanyoles. Barcelona i Madrid és on la demanda és més gran. Per donar una idea de l’envergadura del fenomen, l’any 2010 hi havia vuit famílies afiliades a l’organització i ara ronden les 400. Fuentes apunta que «la gestació per substitució ha sortit de l’armari» i es mostra exultant per la decisió de la Generalitat, ja que, al seu parer, «Catalunya ha donat el reconeixement definitiu al marcar la línia a seguir tal com també ha reconegut el Tribunal Suprem en diverses sentències». Pedro i la seva parella són pares d’Alonso, de 8 anys, «un xaval extravertit i divertit que coneix el seu origen», apunta el pare, i afegeix amb satisfacció mal dissimulada: «És l’únic nen de la classe que conviden a totes les festes».

El Govern català, amb aquesta mesura, «implícitament reconeix l’equiparació dels diferents tipus de famílies, perquè està donant una solució administrativa als funcionaris públics que són els únics en els quals té competències», afegeix Carlos Villagrasa, advocat expert en temes de família del Col·legi de l’Advocacia de Barcelona (ICAB).

El lletrat va més enllà i reivindica que «no s’apliquin solucions parcials, si no que es reguli el tema dels ventres de lloguer». Fonts jurídiques lamenten la contradicció que existeix a Espanya. «Per llei està prohibida la gestació per subrogació, però hi ha una instrucció notarial del 5 d’octubre del 2010 que permet a aquestes famílies inscriure la criatura, sempre que es compleixin dos requisits: que el nadó procedeixi d’un país on està legalitzada aquesta tècnica i que a més hi hagi una sentència judicial», assenyalen.

Assessoria

Tres sentències consecutives del Tribunal Suprem han obligat la Seguretat Social a equiparar els permisos per gestació subrogada als de maternitat i paternitat biològica, adopció o acolliment. Les resolucions de l’alt tribunal han facilitat el camí a la Conselleria de Governació i li han permès aplicar aquesta mesura. Sara Altamirano, advocada del despatx Vientre de Alquiler España (VAE), reconeix que la Seguretat Social feia els ulls grossos quan els sol·licitants eren una parella formada per un home i una dona, «però el tema es complicava quan era un pare solter o parelles homosexuals». A més el tema va 'in crescendo'.

El despatx VAE assessora unes 60 persones a l’any, però únicament per a embarassos als Estats Units. A aquesta xifra s’hi ha de sumar les persones que ho sol·liciten en altres destinacions. La diferència de preus entre un país i un altre és abismal. Als EUA supera els 100.000 euros. «Només l’assegurança que li vam fer a la mare del nostre fill superava els 30.000 euros», apunta Fuentes. No obstant, a Ucraïna els honoraris es redueixen a la meitat. Hi ha progenitors que han de demanar un préstec per fer front a aquests costos.

Sergio I., pare de tres nens, va haver d’ampliar la hipoteca que tenia del seu pis per poder tenir un fill. M. C. no tenia úter i quan va trobar parella van començar a estalviar per poder fer front a les factures del procés.

Crítiques feministes 

Les garanties jurídiques que ofereixen els diferents països també són molt diferents. A l’estat de Califòrnia, per exemple, que fa 40 anys que treballen en la gestació subrogada, emet una sentència ferma d’afiliació del nadó que encara ha de néixer. L’hospital ja inscriu el nen amb el nom dels nous pares. Als països en els quals no hi ha resolució judicial, «quan vas al consolat d’Espanya s’inscriu l’infant amb el nom de la gestant», puntualitza Altamirano. La falta de garanties jurídiques provoca que actualment «uns 40 nens de tot l’Estat es trobin en uns llimbs legals», indica Carlos Vilagrasa. I que altres entrin a Espanya com a turistes.

Les organitzacions feministes intervenen en el debat. Dolo Pulido, membre de Ca la Dona, espai de trobada de dones a Barcelona, considera que és necessari obrir un debat social entre les parts implicades i «sentir la veu del moviment feminista». Al seu parer, no es tracta de debatre sobre si s’ha de legalitzar o no la gestació subrogada, sinó de «protegir els drets de la mare gestant per sobre de tota la resta». Pulido apunta que en les subrogacions es produeixen casos de desigualtat de poder econòmic i es pregunta: «Si donar sang no es paga, perquè sí que es paguen les gestacions subrogades?».

L’associació No somos Vasijas ho té clar: «Les dones no es poden llogar o comprar de manera total o parcial», indiquen. A més, mostren la seva preocupació «davant els diferents pronunciaments favorables a regular la maternitat subrogada, o de la pràctica de llogar ventres de dones en favor de tercers».

Teresa Pérez

31/01/2017

El Periódico

El perill de les addiccions ben vistes

L’esport o la feina són activitats socialment valorades i això fa més difícil detectar comportaments abusius 

“He arribat a fer 30 quilòmetres sobre una cinta de córrer al gimnàs, amb la gent mirant-me com si estigués boja. Ara soc conscient que no és normal”. La Marta (nom fictici) té 43 anys i fa dos mesos que tracta la seva addicció a l’esport. Va començar fa set anys, sense adonar-se’n, augmentant progressivament la càrrega física. La mitja hora d’esport que en un principi feia de tant en tant va acabar convertint-se, en el punt més crític, en quatre hores diàries. De dilluns a divendres al gimnàs, córrer 17 quilòmetres cada dissabte i una mitja marató cada diumenge.

Era una addicció a una activitat ben vista socialment que, sense avisar, es va acabar convertint en un problema. Aquesta visió positiva és el que fa més difícil detectar el perill a qui el pateix, de vegades ocult fins que les conseqüències són ja desbordants. “Tothom em diu que com a mínim tinc una bona addicció, perquè pitjor hauria sigut ser alcohòlica o drogoaddicta, però quan comences a tenir punxades cardíaques, et vas consumint i tens problemes de salut, pot ser igual de mortal que la droga”, explica la Marta, que encara pateix ansietat.

El Guillem (també un nom fictici), de 49 anys, va viure una situació similar. En el seu cas, però, fa sis mesos que fa teràpia per superar una addicció a la feina que també li va comportar trastorns emocionals i de salut. “Em vaig adonar que tenia un problema greu a l’enterrament d’una familiar molt pròxima. Seguia treballant i pendent del mòbil a la cerimònia”, explica. “Aquell dia vaig veure que allò no podia ser. Va ser un cataclisme”, rememora.

Per al Guillem, la causa de la seva addicció és clara. “Volia ser el millor treballador, tenir-ho tot controlat, saber que tota la gent depenia de mi i jo tenia la solució per a tothom. Em feia sentir bé”, comenta. No apartava un sol moment la mirada del mòbil. “Encara que em trobés amb els amics o estigués a casa menjant amb la família, seguia amb el mòbil a la taula mirant tota l’estona si tenia mails o trucades. I, tot i saber que no hi eren, seguia mirant perquè tot just arribar el mail volia respondre’l a l’instant”, lamenta.

Un premi relatiu

Tant la Marta com el Guillem il·lustren la dificultat per detectar una addicció que l’entorn veu amb bons ulls. No va ser fins que es van veure completament superats pel problema que van recórrer a l’ajuda d’un professional. “La consulta en casos així, i en general en tots, sempre és per la simptomatologia que hi ha associada”, explica Cristina Martínez, psicòloga i directora de Gabinet Psicològic Mataró. “Un addicte a la feina, per exemple, mai et vindrà i et dirà que és addicte a la feina, sinó que vindrà perquè té atacs d’ansietat, perquè pateix un fort estrès o perquè es troba molt aïllat i molt deprimit”, afegeix.

“La societat i la família premien aquestes conductes, però fins a un cert punt. El moment en què es detecta com un problema és quan ja fa molt de temps que dura o quan ja ha tingut una gran evolució i comença a generar altres problemes associats a l’àmbit familiar o mèdic”, matisa el doctor Carlos Roncero, cap de la secció d’addiccions i patologia dual del servei de psiquiatria de l’Hospital de la Vall d’Hebron. En el cas de la Marta, el seu marit va ser qui la va convèncer que la seva passió per l’esport s’havia convertit en un autèntic problema. El Guillem, per la seva banda, es va divorciar mentre l’addicció anava creixent. Això va empitjorar les coses: “Només em centrava en la feina, els caps de setmana també, res de vida social ni familiar”.

“A vegades hi ha un límit molt complicat per saber en quin punt estem començant a ser addictes i a tenir problemes”, confessa Roncero. “Parlem d’addicció quan la persona presenta un descontrol sobre la seva conducta i experimenta una forta dependència psicològica. La conducta passa a ser una necessitat que, si no es cobreix, genera molta angoixa i preocupació”, rebla Martínez. Segons afegeix, les persones que acaben patint una addicció tenen factors en comú en moltes ocasions. “Una característica clàssica d’aquest tipus de persones és un tret de la seva personalitat que s’anomena cerca de sensacions i té a veure amb la necessitat constant de buscar nous estímuls”, resumeix. L’èxit de la teràpia per sortir-se’n depèn “del nivell de motivació del pacient, que a la vegada depèn de les conseqüències adverses que experimenta”, puntualitza.

En els casos de la Marta i el Guillem l’evolució és favorable. Ella ha deixat de córrer i fa ioga i pilates, mentre que ell treballa només vuit hores al dia i desconnecta fins l’endemà. Lluiten per tornar a convertir en normal el que, en silenci, es va convertir en un malson.

David Bigorra

29/01/2017

Ara.cat

«El coneixement profund de la malaltia infecciosa no farà que no aparegui»

El doctor Fernando Fariñas va participar dimecres en una sessió del programa «Promoció de la Salut» que duen a terme el Col·legi de Veterinaris i la Diputació de Girona. Va impartir la conferència «Un món, una salut: la importància de les zoonosis en un món globalitzat»
Doctorat en Medicina, Biologia i Veterinària, s'ha especialitzat en les malalties infeccioses. Aquesta setmana ha estat a Girona, on ha impartit una conferència sobre les zoonosis, les malalties infeccioses que es transmeten d'animals a humans, com la grip, el Zika o la sida, un grup de patologies en augment per factors com la globalització o el canvi climàtic.

El canvi climàtic, la invasió d'alguns ecosistemes, la globalització i el trànsit de persones i animals són alguns dels factors que han propiciat l'expansió de les zoonosis, les malalties infeccioses que es trasmeten d'animal a humà o a la inversa. Fariñas destaca la importància de conèixer al màxim aquestes patologies, no per evitar que apareguin, perquè assegura que continuaran sorgint, sinó per fer més efectius els sistemes de vigilància i detecció, evitar alarmes i poder actuar a temps per minimitzar la seva afectació.

Primer de tot, què és una zoonosi?

Són les malalties infeccioses que es trasmeten entre animals i homes, de l'home a l'animal o de l'animal a l'home. La zoonosi alimentària és una de les més importants i algunes s´han anat incrementant, seria la legionela, per exemple, o les relacionades amb animals de caça que mengem sense control veterinari, com la triquinosi, un paràsit que pot produir una malaltia molt severa. Altres sistemes de transmissió serien les vies respiratòries, les digestives, per contacte, picades...

Quin percentatge de malalties infeccioses que ens afecten estan relacionades amb els animals?

Més del 60% de les causes de les malalties infeccioses són d'origen animal. Potser la gent no associa la paraula «zoonosi» a res concret, però si parlem de grip, grip aviària, sida, Zika o Ebola, àntrax... tothom sap què és perquè generen malaltia i sobretot, por.

Com han canviat aquestes malalties darrerament? Quin efecte hi té la globalització?

El trànsit d'animals i persones, la facilitat amb què ens movem a l'altra punta de món en hores, implica que també es faciliti el trànsit d'elements que poden infectar diverses poblacions. Això abans no era així, i fins i tot, la persona o l'animal podia morir durant el trajecte. Però no només és el moviment, també hem envaït zones on abans l'humà no arribava, i hem tingut contactes amb agents infecciosos fins ara desconeguts.

Quins altres factors faciliten l'expansió d'aquestes patologies?

Quan sorgeix una malaltia d'aquest tipus el seu efecte no només depèn de l'agent infecciós, també de la capacitat defensiva de les persones. El problema és que cada cop tenim més gent en situació d'immunocompromís, és a dir, que les seves defenses no funcionen bé. Tenim persones en països en vies de desenvolupament amb unes taxes de desnutrició o malnutrició importants, i això va íntimament lligat a la immunodepressió i contribueix a fer aquestes malalties més greus i que s'expandeixin més.

I el canvi climàtic també hi està relacionat?

Per descomptat. L'ampliació de la banda càlida equatoriana fa que vectors que no podien viure aquí, per la temperatura, ara sí que ho facin. L'alteració climàtica implica també que s'hagin redistribuït els vectors de transmissió i que en tinguem de nous.

Seria el cas del mosquit tigre, que s'ha adaptat bé al nostre clima tot i venir de zones tropicals?

Exacte. Va entrar per Catalunya i s'ha estès a tota l'àrea mediterrània. És un vector de transmissió de moltes malalties, com el Zika, el dengue o la febre groga. El control i la vigilància sobre el seu creixement és fonamental.

Tots aquests factors són difícils de controlar, com es poden frenar aquestes patologies?

Conscienciant el professional i la població. Hem de saber que el coneixement profund d'aquestes malalties no farà que no apareguin, perquè sí que ho faran tot i no sabem on, quan i amb quin nivell. Pot ajudar, però, a fer que quan sorgeixin, els nostres sistemes de vigilància siguin més efectius i la seva afectació, menor.

Els sistemes de control actuals són els adequats?

Sí, però sempre són millorables. La millora, però, no dependrà dels professionals, sinó dels estaments polítics. Per establir aquests serveis de vigilància fa falta equipament humà i material, és a dir, recursos i sovint no s'hi destinen els necessaris per consolidar aquests equips de vigilància i pagar els professionals.

O ho fem en el moment d'alarma i després ens relaxem...

Efectivament. Jo en dic la síndrome de Santa Bàrbara, perquè només ens en recordem quan trona. Això ens passa amb les zoonosis, quan sorgeixen, volem resoldre-ho tot en cinc dies, tenir els equips formats i els laboratoris a punt, però no, ho hem de tenir tot llest abans, perquè aquestes malalties venen i vindran igualment. Necessitem que els governs s´involucrin més i que financin els equips.

I com es pot lluitar contra l´alarma que generen?

És complex gestionar una alarma. Per evitar-la, el que cal demanar als mitjans que la informació que donin estigui contrastada i recorrin a experts de veritat, no als experts que sorgeixen igual que l´epidèmia. Tenim molt bons professionals, amb molt coneixement, però sovint trobo a faltar que, els primers dies de l´aparició d´una d´aquestes malalties no surtin ells, sinó gent amb menys coneixement.

Alba Carmona

30/01/2017

Diari de Girona

“Jo, gai, sempre vaig ser fidel a la promesa del celibat”

Krzysztof Charamsa, exsacerdot del Vaticà que va sortir de l’armari

Vaig néixer a Polònia i visc a Barcelona amb l'Eduard, la meva parella. Un polític cristià ha de defensar els drets de les minories: això és defensar els drets de tots. Les diferències són divines; la uniformitat és una cosa diabòlica perquè exigeix una obediència cega, i en neixen les dictadures i els terrorismes

Vostè era un alt càrrec del Vaticà.

Durant dotze anys vaig ser oficial de la Congregació per a Doctrina de la Fe, després segon secretari de la comissió teològica internacional.

I a què es dedica aquesta comissió?

En teoria és un lloc de discussió de l’Església, de debat de les noves preguntes que sorgeixen sobre la humanitat, formada per 30 teòlegs de tot el món, però en realitat és un lloc per prendre bon cafè italià.

Era un rebel, vostè?

En absolut. Va ser la Congregació la que em va permetre descobrir l’actitud que l’Església té davant les dones i les minories sexuals.

La seva rebel·lia ha estat un procés gra­dual?

Com a home de fe estava convençut que a l’ Església trobaria tota la veritat, que era suficient servir-la en obediència, sense gaires preguntes.

No ha estat aquest el seu camí.

L’experiència d’anys al Vaticà va suposar per a mi una veritable evolució de descobriment de quantes coses, quantes injustícies i quantes no-veritats servim nosaltres.

A què es refereix?

A la presumpció de tenir la raó i de ser l’única veritat absoluta que imposem per tots els nostres canals. La veritat no és propietat de ningú, cal tenir el coratge de discutir.

Cal, si es vol avançar.

I per mi el punt més fràgil és la relació entre l’Església i la ciència, és un espai de gran patiment, de contrast continu. Se’n recorda de l’enfrontament de Jesús amb els fariseus?

Sí, és als Evangelis.

Empraven la religió per dominar els altres, tant a nivell social com a nivell polític i existencial. Ells van ser els veritables enemics de Jesús, i això no sembla que hagi canviat.

El 2005 el papa Benet va imposar a bisbes i rectors de seminaris verificar l’homosexualitat. Com pensen detectar-la?

Hi ha mètodes. Un mètode que s’utilitza va ser condemnat per la Comissió de Tortura de l’ONU; el fan servir a l’ Àfrica, és un examen mèdic, sense base científica, que consisteix en el control de l’anus. El Vaticà dona suport a les lleis anti­homosexuals a l’ Àfrica.

Suposo que aquella llei va ser motivada per l’alarma dels casos de pederàstia.

Connectar la pederàstia o la pedofília, que són un crim, amb l’homosexualitat és una posició homofòbica.

Però hi ha hagut massa casos d’abusos a l’Església...

Això està connectat amb el celibat. Què fan els homes del clergat que no poden reprimir-se? Utilitzen la seva autoritat sobre els que en depenen: nens, nenes, adolescents. És un terreny fantàstic de domini.

Per què vostè, conscient de la seva homosexualitat, va entrar a l’Església?

En aquell moment jo pensava que l’homosexualitat era una malaltia, una patologia, una cosa de la qual jo havia d’avergonyir-me i la negava, convençut que l’orientació sexual que defensa la ciència era una mentida.

Expliqui’m què feia a la Congregació per a la Doctrina de la Fe.

En el transcurs dels segles la Santa Inquisició, una organització criminal, ha canviat de nom, però no s’ha canviat a si mateixa.

Descriu la seva feina com la d’un agent del KGB.

La meva feina quotidiana no era cap altra que buscar i perseguir professors als EUA, teòlegs a les Filipines, sacerdots que atenien persones malaltes de sida a l’ Àfrica. Perseguíem els catòlics que portaven endavant l’evolució del pensament catòlic, i sense escoltar-los.

Apunta al seu llibre que el clergat està ple d’homosexuals.

Des de la meva experiència personal puc afirmar que el nombre d’homosexuals és, percentualment, molt més alt que el tant per cent de la societat. I ens ensenyen a odiar la pròpia orientació sexual, convertint-nos així en els més homòfobs. Gràcies a Déu la societat està canviant, però l’ Església no.

Vostè també era homòfob?

Sí, fins que vaig comprendre que Déu i Darwin eren compatibles i em vaig confrontar amb el model científic. I vaig conèixer l’experiència de molts gais del clergat que em van aconsellar: “Fes el que vulguis, però mantén les formes”.

Ho va fer?

No. Jo, gai, sempre vaig ser fidel a la promesa del celibat. Considero que qui aconsella guardar les formes té una gran responsabilitat en l’homofòbia de l’ Església i que té el deure moral de sortir de l’armari i d’exigir a la institució que comenci a tractar seriosament aquest tema.

El papa Francesc ho va intentar.

Sí, i jo ho admiro, però finalment va firmar un document que diu que, independentment que els homosexuals visquin en el celibat, pel fet de ser-ho no poden ser capellans.

Les dones tampoc no podem ordenar-nos sacerdots.

Jo també vaig estar convençut que hi havia arguments teològics per impedir-ho; el principal és que Jesús no ho va fer, però avui sabem que això és fals.

Va ser alliberador sortir de l’armari?

Sí, al final he complert el meu desig del principi: seguir la veritat, i l’hi he dit a la meva Església. He sortit de l’armari. No soc jo qui necessita conversió, és l’Església la que la necessita.

La llavor

El 2015 monsenyor Charamsa li va escriure una carta al papa Francesc en què afirmava que havia pres la decisió de rebutjar públicament la violència de l’ Església contra els homosexuals i altres col·lectius demonitzats. Va sortir de l’armari en el punt culminant d’una carrera de màxim nivell com a teòleg del Vaticà. Poeta, filòsof i doctor en Teologia, acaba de publicar La primera piedra ( Ediciones B), llibre que no pretén escandalitzar, però sí denunciar la hipocresia de l’ Església catòlica, “composta en gran manera per un clergat homosexual, reprimits o atrapats en la clandestinitat i, per tant, adob de la vergonyosa llavor de la pedofília si no es renova respectant l’orientació sexual de totes les persones”.

Ima Sanchís

28/01/2017

La Vanguardia