Krzysztof Charamsa, exsacerdot del Vaticà que va sortir de l’armari
Vaig néixer a Polònia i visc a Barcelona amb l'Eduard, la meva parella. Un polític cristià ha de defensar els drets de les minories: això és defensar els drets de tots. Les diferències són divines; la uniformitat és una cosa diabòlica perquè exigeix una obediència cega, i en neixen les dictadures i els terrorismes
Vostè era un alt càrrec del Vaticà.
Durant dotze anys vaig ser oficial de la Congregació per a Doctrina de la Fe, després segon secretari de la comissió
teològica internacional.
I a què es dedica aquesta comissió?
En teoria és un lloc de discussió de l’Església, de debat de les noves preguntes que sorgeixen sobre la humanitat, formada per 30 teòlegs de tot el món, però en realitat és un lloc per prendre bon cafè italià.
Era un rebel, vostè?
En absolut. Va ser la Congregació la que em va permetre descobrir l’actitud que l’Església té davant les dones i les minories sexuals.
La seva rebel·lia ha estat un procés gradual?
Com a home de fe estava convençut que a l’ Església trobaria tota la veritat, que era suficient servir-la en obediència, sense gaires preguntes.
No ha estat aquest el seu camí.
L’experiència d’anys al Vaticà va suposar per a mi una veritable evolució de descobriment de quantes coses, quantes injustícies i quantes no-veritats servim nosaltres.
A què es refereix?
A la presumpció de tenir la raó i de ser l’única veritat absoluta que imposem per tots els nostres canals. La veritat no és propietat de ningú, cal tenir el coratge de discutir.
Cal, si es vol avançar.
I per mi el punt més fràgil és la relació entre l’Església i la ciència, és un espai de gran patiment, de contrast continu. Se’n recorda de l’enfrontament de Jesús amb els fariseus?
Sí, és als Evangelis.
Empraven la religió per dominar els altres, tant a nivell social com a nivell polític i existencial. Ells van ser els veritables enemics de Jesús, i això no sembla que hagi canviat.
El 2005 el papa Benet va imposar a bisbes i rectors de seminaris verificar l’homosexualitat. Com pensen detectar-la?
Hi ha mètodes. Un mètode que s’utilitza va ser condemnat per la Comissió de Tortura de l’ONU; el fan servir a l’ Àfrica, és un examen mèdic, sense base científica, que consisteix en el control de l’anus. El Vaticà dona suport a les lleis antihomosexuals a l’ Àfrica.
Suposo que aquella llei va ser motivada per l’alarma dels casos de pederàstia.
Connectar la pederàstia o la pedofília, que són un crim, amb l’homosexualitat és una posició homofòbica.
Però hi ha hagut massa casos d’abusos a l’Església...
Això està connectat amb el celibat. Què fan els homes del clergat que no poden reprimir-se? Utilitzen la seva autoritat sobre els que en depenen: nens, nenes, adolescents. És un terreny fantàstic de domini.
Per què vostè, conscient de la seva homosexualitat, va entrar a l’Església?
En aquell moment jo pensava que l’homosexualitat era una malaltia, una patologia, una cosa de la qual jo havia d’avergonyir-me i la negava, convençut que l’orientació sexual que defensa la ciència era una mentida.
Expliqui’m què feia a la Congregació per a la Doctrina de la Fe.
En el transcurs dels segles la Santa Inquisició, una organització criminal, ha canviat de nom, però no s’ha canviat a si mateixa.
Descriu la seva feina com la d’un agent del KGB.
La meva feina quotidiana no era cap altra que buscar i perseguir professors als EUA, teòlegs a les Filipines, sacerdots que atenien persones malaltes de sida a l’ Àfrica. Perseguíem els catòlics que portaven endavant l’evolució del pensament catòlic, i sense escoltar-los.
Apunta al seu llibre que el clergat està ple d’homosexuals.
Des de la meva experiència personal puc afirmar que el nombre d’homosexuals és, percentualment, molt més alt que el tant per cent de la societat. I ens ensenyen a odiar la pròpia orientació sexual, convertint-nos així en els més homòfobs. Gràcies a Déu la societat està canviant, però l’ Església no.
Vostè també era homòfob?
Sí, fins que vaig comprendre que Déu i Darwin eren compatibles i em vaig confrontar amb el model científic. I vaig conèixer l’experiència de molts gais del clergat que em van aconsellar: “Fes el que vulguis, però mantén les formes”.
Ho va fer?
No. Jo, gai, sempre vaig ser fidel a la promesa del celibat. Considero que qui aconsella guardar les formes té una gran responsabilitat en l’homofòbia de l’ Església i que té el deure moral de sortir de l’armari i d’exigir a la institució que comenci a tractar seriosament aquest tema.
El papa Francesc ho va intentar.
Sí, i jo ho admiro, però finalment va firmar un document que diu que, independentment que els homosexuals visquin en el celibat, pel fet de ser-ho no poden ser capellans.
Les dones tampoc no podem ordenar-nos sacerdots.
Jo també vaig estar convençut que hi havia arguments teològics per impedir-ho; el principal és que Jesús no ho va fer, però avui sabem que això és fals.
Va ser alliberador sortir de l’armari?
Sí, al final he complert el meu desig del principi: seguir la veritat, i l’hi he dit a la meva Església. He sortit de l’armari. No soc jo qui necessita conversió, és l’Església la que la necessita.
La llavor
El 2015 monsenyor Charamsa li va escriure una carta al papa Francesc en què afirmava que havia pres la decisió de rebutjar públicament la violència de l’ Església contra els homosexuals i altres col·lectius demonitzats. Va sortir de l’armari en el punt culminant d’una carrera de màxim nivell com a teòleg del Vaticà. Poeta, filòsof i doctor en Teologia, acaba de publicar La primera piedra ( Ediciones B), llibre que no pretén escandalitzar, però sí denunciar la hipocresia de l’ Església catòlica, “composta en gran manera per un clergat homosexual, reprimits o atrapats en la clandestinitat i, per tant, adob de la vergonyosa llavor de la pedofília si no es renova respectant l’orientació sexual de totes les persones”.
Ima Sanchís
28/01/2017
La Vanguardia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies