L’esport o la feina són activitats socialment valorades i això fa més difícil detectar comportaments abusius
“He arribat a fer 30 quilòmetres sobre una cinta de córrer al gimnàs, amb la gent mirant-me com si estigués boja. Ara soc conscient que no és normal”. La Marta (nom fictici) té 43 anys i fa dos mesos que tracta la seva addicció a l’esport. Va començar fa set anys, sense adonar-se’n, augmentant progressivament la càrrega física. La mitja hora d’esport que en un principi feia de tant en tant va acabar convertint-se, en el punt més crític, en quatre hores diàries. De dilluns a divendres al gimnàs, córrer 17 quilòmetres cada dissabte i una mitja marató cada diumenge.
Era una addicció a una activitat ben vista socialment que, sense avisar, es va acabar convertint en un problema. Aquesta visió positiva és el que fa més difícil detectar el perill a qui el pateix, de vegades ocult fins que les conseqüències són ja desbordants. “Tothom em diu que com a mínim tinc una bona addicció, perquè pitjor hauria sigut ser alcohòlica o drogoaddicta, però quan comences a tenir punxades cardíaques, et vas consumint i tens problemes de salut, pot ser igual de mortal que la droga”, explica la Marta, que encara pateix ansietat.
El Guillem (també un nom fictici), de 49 anys, va viure una situació similar. En el seu cas, però, fa sis mesos que fa teràpia per superar una addicció a la feina que també li va comportar trastorns emocionals i de salut. “Em vaig adonar que tenia un problema greu a l’enterrament d’una familiar molt pròxima. Seguia treballant i pendent del mòbil a la cerimònia”, explica. “Aquell dia vaig veure que allò no podia ser. Va ser un cataclisme”, rememora.
Per al Guillem, la causa de la seva addicció és clara. “Volia ser el millor treballador, tenir-ho tot controlat, saber que tota la gent depenia de mi i jo tenia la solució per a tothom. Em feia sentir bé”, comenta. No apartava un sol moment la mirada del mòbil. “Encara que em trobés amb els amics o estigués a casa menjant amb la família, seguia amb el mòbil a la taula mirant tota l’estona si tenia mails o trucades. I, tot i saber que no hi eren, seguia mirant perquè tot just arribar el mail volia respondre’l a l’instant”, lamenta.
Un premi relatiu
Tant la Marta com el Guillem il·lustren la dificultat per detectar una addicció que l’entorn veu amb bons ulls. No va ser fins que es van veure completament superats pel problema que van recórrer a l’ajuda d’un professional. “La consulta en casos així, i en general en tots, sempre és per la simptomatologia que hi ha associada”, explica Cristina Martínez, psicòloga i directora de Gabinet Psicològic Mataró. “Un addicte a la feina, per exemple, mai et vindrà i et dirà que és addicte a la feina, sinó que vindrà perquè té atacs d’ansietat, perquè pateix un fort estrès o perquè es troba molt aïllat i molt deprimit”, afegeix.
“La societat i la família premien aquestes conductes, però fins a un cert punt. El moment en què es detecta com un problema és quan ja fa molt de temps que dura o quan ja ha tingut una gran evolució i comença a generar altres problemes associats a l’àmbit familiar o mèdic”, matisa el doctor Carlos Roncero, cap de la secció d’addiccions i patologia dual del servei de psiquiatria de l’Hospital de la Vall d’Hebron. En el cas de la Marta, el seu marit va ser qui la va convèncer que la seva passió per l’esport s’havia convertit en un autèntic problema. El Guillem, per la seva banda, es va divorciar mentre l’addicció anava creixent. Això va empitjorar les coses: “Només em centrava en la feina, els caps de setmana també, res de vida social ni familiar”.
“A vegades hi ha un límit molt complicat per saber en quin punt estem començant a ser addictes i a tenir problemes”, confessa Roncero. “Parlem d’addicció quan la persona presenta un descontrol sobre la seva conducta i experimenta una forta dependència psicològica. La conducta passa a ser una necessitat que, si no es cobreix, genera molta angoixa i preocupació”, rebla Martínez. Segons afegeix, les persones que acaben patint una addicció tenen factors en comú en moltes ocasions. “Una característica clàssica d’aquest tipus de persones és un tret de la seva personalitat que s’anomena cerca de sensacions i té a veure amb la necessitat constant de buscar nous estímuls”, resumeix. L’èxit de la teràpia per sortir-se’n depèn “del nivell de motivació del pacient, que a la vegada depèn de les conseqüències adverses que experimenta”, puntualitza.
En els casos de la Marta i el Guillem l’evolució és favorable. Ella ha deixat de córrer i fa ioga i pilates, mentre que ell treballa només vuit hores al dia i desconnecta fins l’endemà. Lluiten per tornar a convertir en normal el que, en silenci, es va convertir en un malson.
David Bigorra
29/01/2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies