Ramió, nou cap de neurologia dels hospitals de Girona i Salt

El responsable de la unitat d'esclerosi múltiple ha assumit el càrrec per la jubilació del doctor Genís

El doctor Lluís Ramió ha assumit la direcció del servei de neurologia dels hospitals Josep Trueta de Girona i Santa Caterina de Salt després de la jubilació del doctor David Genís, que havia assumit les funcions de coordinació de l'especialitat en els darrers mesos. Aquest servei va ser un dels primers que es van unificar arran de la implantació de la gestió compartida entre el Trueta (ICS) i el Santa Caterina (IAS). La unificació del servei va quedar confirmada amb la signatura, a primers d'any, del conveni que renova el compromís de continuar endavant amb el procés. El doctor Ramió és llicenciat en medicina per la UAB l'any 1997. Després de fer la residència al Trueta per l'especialitat de neurologia, va fer una estada a Anglaterra, al Queen Square Hospital, on es va endinsar en la recerca de l'esclerosi múltiple, malaltia en la qual s'ha especialitzat. Ha estat metge adjunt del servei de neurologia des del 2003, i és el responsable de la unitat de neuroimmunologia i esclerosi múltiple territorial, ubicada a l'hospital de Salt. Dirigeix el grup de recerca de neuroinflamació i neurodegeneració de l'Idibgi.

Els doctors Josep Comet i Lluís Ramió, cap dels serveis d'urologia i neurologia del Trueta // EPA/Manel Lladó

Per altra banda, el doctor Josep Comet va assumir, el 10 de setembre, el càrrec de cap de servei d'urologia del Trueta. La coordinació del servei l'havia estat duent a terme el doctor Narcís Torrent, cap de secció del mateix servei d'urologia, que es jubilarà en els propers mesos. El doctor Comet és llicenciat en medicina per la UB el 1990 i es va especialitzar en urologia l'any 1996 a l'hospital Germans Trias i Pujol (Can Ruti) de Badalona. Forma part del servei d'urologia del Trueta des del 1997 i és professor associat de la facultat de medicina de la UdG.

En aquests moment, hi ha oberts dos processos per a la cobertura de dues places de caps de servei. Una és per a l'especialitat de cardiologia del Trueta i del Santa Caterina, després que el passat 1 de juliol el doctor Gabriel Vázquez renunciés voluntàriament al càrrec. També està oberta la convocatòria de cap de servei de cirurgia pediàtrica. A mitjan agost es va jubilar la doctora Montserrat Ros, fins aleshores cap de secció de l'especialitat i que coordinava el servei.

Núria Astorch

03/10/2016

El Punt Avui

Reiki i ioga per superar millor el càncer de mama

El 43,6% de les dones enquestades en el projecte DAMA manifesten que han buscat ajut en teràpies no convencionals 

Els professionals les animen a continuar

Rosa Puigpinós, ahir, explicant els resultats preliminars de l'estudi DAMA Foto: ALBERT SALAMÉ.

Les dones que han patit un càncer de mama recorren cada cop més a teràpies alternatives per millorar la seva qualitat de vida. L'Agència de Salut Pública està duent a terme un estudi, batejat com a DAMA, amb el qual pretén confirmar la hipòtesi que una modificació en l'estil de vida de les dones diagnosticades i tractades de càncer de mama pot contribuir substancialment a la seva recuperació. I, de moment, els resultats preliminars de l'estudi, presentats ahir per la investigadora Rosa Puigpinòs, així ho confirmen.

De les 2.200 dones entrevistades –totes elles diagnosticades de càncer de mama entre el 2003 i el 2013, el 43,6% diuen haver seguit algun tipus de teràpia d'autoajuda, la majoria tècniques de relaxació, com ara meditació, ioga, txikung, tai-txi o reiki. En general, la majoria assegura que ho fan per millorar la seva qualitat de vida i que quan ho expliquen als professionals que les atenen amb teràpies convencional de quimioteràpia o radioteràpia aquests sempre les animen a continuar fent les teràpies alternatives.

Les enquestes també han servit per constatar que les dones amb un nivell cultural i econòmic més alt viuen la recuperació de la malaltia d'una manera més amable. La majoria segueix algun tipus de teràpia alternativa.

L'estudi impulsat per l'Agència de Salut Pública té el suport de la xarxa hospitalària. Entre les dades que de moment s'han donat a conèixer destaca que un 31,9% de les entrevistades asseguren que de manera habitual tenen dificultats per fer activitats físiques, com ara portar una bossa; el 18% reconeixen que els costa “entre molt i bastant” fer un passeig llarg. Un 20% diuen sentir-se menys atractives, un 30,8 preocupades per la seva salut i un 16%, insatisfetes amb el seu cos.

LA XIFRA

31,9

per cent 

diuen que els hi costa entre molt i bastant fer activitats físiques cansades, com ara portar una bossa.

Primera mamografia amb 35 anys

La Societat Espanyola de Ginecologia i Obstetrícia (SEGO) recomanarà que les dones es facin la seva primera exploració acompanyada d'una mamografia als 35 anys amb la finalitat de poder determinar quin tipus de mama té i la seva morfologia i, per tant, la seva predisposició a desenvolupar un càncer de mama. Aquesta recomanació, que s'inclourà en una pròxima oncoguia, no suposarà un avançament en l'edat del cribatge de càncer de mama, que consisteix en mamografies periòdiques cada dos anys entre els 50 i els 69 anys, sinó en una primera consulta i prova als 35 anys.

Així ho va avançar ahir el coordinador de la secció de ginecologia de la SEGO, Javier de Santiago, durant un acte organitzat per l'Associació Espanyola contra el Càncer amb motiu del Dia del Càncer de Mama que se celebrarà el 19 d'octubre vinent. Tot i que el nombre de càncers augmenta, actualment la supervivència és del 83% als cinc anys de diagnòstic.

Virtudes Pérez

06/09/2016

El Punt Avui

Rafael Santandreu: "Et fa por morir-te? Doncs t’asseguro que passarà"

Directe i sense embuts, creu que "ens donem massa importància a nosaltres mateixos" i això provoca una gran infelicitat. Proposa viure més al dia i ser molt conscients que el nostre pas per aquest planeta és temporal i efímer 

Aquest psicòleg dedica molts esforços, a través de la seva consulta i els seus llibres, a intentar que la gent sigui més feliç i disfruti plenament de la vida. El seu últim llibre, Ser feliç a Alaska (Rosa dels Vents), proposa fer una “reprogramació mental” per abandonar les emocions negatives i apreciar el present, sigui quin sigui.

Quins són els principals problemes que porten una persona a la consulta d’un psicòleg?

Principalment, els problemes amorosos, de parella, però també problemes d’ansietat i d’estrès, molts relacionats amb la feina. Molts d’aquests problemes els provoquem nosaltres mateixos amb un estil determinat de pensament.

Què vols dir, què és culpa nostra patir per aquestes coses?

Sí. Tenim una malaltia que és creure que necessitem moltes coses per ser feliços. En realitat només ens cal aigua i menjar, la resta són necessitats creades. Si entrem en el cap d’una persona deprimida per un desamor veurem que es passa tot el dia, des del matí fins a la nit, repetint-se, com un mantra, una sèrie de frases de l’estil: “La meva vida és una merda”, “No trobaré ningú més, “Sense parella estic desvalgut”... Si a la ment humana li repeteixes constantment unes coses les acaba interioritzant i fan patir molt. Cal trencar aquest cercle i sobretot cal veure que la majoria d’aquestes coses que ens repetim són totalment falses.

Tu què proposes per aconseguir-ho?

La psicologia cognitiva proposa que cadascú tingui el control del seu pensament. Per això cal cuidar el diàleg intern i reeducar-se. Un s’ha d’esforçar per canviar aquestes idees tan arrelades i que es van repetint al llarg del dia, i per fer-ho cal fer servir arguments convincents. El que intentem des d’aquest enfocament de la psicologia és donar un compendi de contraarguments per a les neures de la gent, com l’estrès, la por als canvis, el desamor...

Però aquestes neures fan patir molt.

Sí, però en realitat cada necessitat creada és una càrrega, perquè si no l’aconsegueixes ets un desgraciat. Si jo crec que per ser feliç necessito una parella i no la tinc, seré infeliç. Tenir parella no és una necessitat, és un objectiu, i això és diferent. El problema és que ens bombardegen amb aquest missatge quan la realitat -i les estadístiques ho demostren- diu que no és cert.

Per tant, què hem de fer per ser feliços?

La felicitat només depèn de dues coses: la teva capacitat d’estimar la vida i la teva capacitat d’estimar els altres, en general. El problema és que ens donem massa importància a nosaltres mateixos.

Però les experiències negatives existeixen i són una amenaça per a la felicitat.

Sí, però pensa que al llarg d’una vida les persones tenim, de mitjana, unes 20.000 adversitats, des de les més petites i quotidianes fins a les grans desgràcies. Això vol dir que són inevitables, que no ens han de robar la felicitat, perquè les adversitats hi són i hi seran.

I com s’aconsegueix?

Cal acceptar que les adversitats formen part de la vida i que no són prou importants per fer-nos perdre la felicitat. La nostra societat pateix un excés de por, tot és vist com una possibilitat terrible, i en canvi la gent més feliç i més forta no viu així. Un exemple és Stephen Hawking. Fa més de 40 anys que no pot moure’s, ni tan sols parlar, i tot i això és un dels millors científics de la història i és una persona feliç. Per a ell no hi ha res terrible, pot ser feliç tot i les seves circumstàncies. La seva lliçó és que si et quedes tetraplègic pots ser feliç, i és una lliçó fonamental.

La por a la malaltia i també a la mort les tenim molt arrelades.

Sí, però el cert és que podem desterrar la por de la nostra vida si aprenem a pensar correctament. Dir, pensar i creure que la salut és el més important de la vida és una creença irracional, perquè la salut és una cosa que segur que perdrem. Hi ha molta gent que ha estat greument malalta però que eren feliços, com Lance Armstrong. ¿Et fa por morir-te? Doncs si tu creus que el pitjor que et pot passar és morir-te t’asseguro que passarà. Per tant, on és el dramatisme?

A tu no et fa por la mort?

No. M’he convençut que la mort és bona, necessària i bonica. Si no ens moríssim, el planeta i els éssers humans tindríem un gran problema, seria insostenible. A més, la mort forma part de tots els fenòmens naturals, els cicles de la natura que ens sobrepassen, que formen part d’una cosa més gran. El problema és que nosaltres hem desterrat la mort de la nostra societat, l’amaguem, no en parlem, així que ens fa molta por. En realitat la mort és un fenomen natural que ens afecta a tots, en canvi vivim en una espècie de deliri com si haguéssim de viure per sempre. Això és dolent i estressa moltíssim. Jo crec que no cal estressar-se per les petites coses, cal viure més el present i per aconseguir-ho hem de tenir la mort més present. Per això la mort és positiva, perquè ens deixa viure amb passió el nostre present. La immortalitat seria insuportable.

Thaïs Gutiérrez

04/10/2016

Ara.cat

Els Mossos localitzen cada any dues mil prostitutes, la majoria forçades a exercir

La policia autonòmica diu que la xifra és molt més elevada però que és impossible localitzar-les perquè estan en pisos

De les de 2.000 prostitutes que cada any localitzen els Mossos d'Esquadra a Catalunya, prop d'un 90% exerceixen obligades pels seus proxenetes. Malgrat aquesta dada, les denúncies contra els grups criminals que hi ha al darrere no arriben a la cinquantena. De fet, el cap de l'Àrea Central de Crim Organitzat de la policia catalana, l'inspector Antoni Rodríguez, detalla que hi ha «moltes més dones explotades» però que és impossible localitzar-les perquè estan en pisos on s'exerceix la prostitució i que no denuncien per por. La majoria de les prostitutes estan en carrers, carreteres o locals i vénen de països de l'est, sobretot Romania, i en menor mesura del continent africà. Ara com ara els mossos controlen uns 180 establiments on s'exerceix la prostitució a Catalunya.

Malgrat que els Mossos d'Esquadra només reben una mitjana de quatre denúncies al mes, cada any detecten prop de 2.000 dones que exerceixen la prostitució. La policia fa més d'un centenar de detencions anuals relacionades amb xarxes d'explotació sexual. Una feina complicada, tal i com reconeix Rodríguez, ja que per detenir calen indicis, i les organitzacions busquen la forma d'evitar donar-ne. «En moltes de les inspeccions que fem no acabem detenint, perquè no tenim indicis», afirma Rodríguez.

A banda de les dones que la policia localitza al cap de l'any exercint la prostitució, l'inspector assegura que n'hi ha moltes més que viuen explotades en pisos. En aquests casos encara és més complicat perquè no obren i, per tant, la policia no pot actuar. Aquesta situació és habitual en noies procedents de la Xina. De fet, després de l'Europa de l'est i l'Àfrica, la Xina és el principal país des d'on arriben més dones.

Pel que fa a les xarxes que controlen la prostitució en carreteres, les dominants són albaneses i búlgares, que es reparteixen el territori des de fa molts anys i que deixen delimitades les seves zones. A la ciutat, en canvi, el repartiment és diferent. Les bandes xineses tenen una estructura que inclou perruqueries, centres de massatge i pisos mentre que el carrer està controlat per xarxes albaneses, romaneses i de l'Àfrica subsahariana.

Corrupció de funcionaris

El camí que segueixen els grups criminals que porten dones a prostituir-se a Catalunya és llarg i complex. S'inicia captant les víctimes amb la promesa d'anar a treballar en perruqueries o restaurants. La segona fase és el trasllat a través del que anomenen «cap de serp», que és qui les embarca en el mitjà, ja sigui vaixell, avió o autobús, i s'assegura que hi pugin. A l'arribada una altra persona espera les noies per portar-les on seran explotades. Segons ha explicat Rodríguez, en molts casos cal la corrupció de funcionaris del país d'origen que facilitin el trasllat.

El problema per a aquestes noies s'agreuja un cop aquí, perquè han contret un deute amb la xarxa i estan obligades a retornar-lo. Aquesta és una de les principals pors per denunciar. Això ha fet que moltes cometin delictes per intentar tornar aquest deute, explica Rodríguez. «Moltes acaben robant i d'aquesta manera poden tornar més ràpid el que deuen a l'organització», afirmava l'inspector. Rodríguez també ha explicat l'existència de l'anomenat SEC (Supreme Cofrernity), una organització a nivell mundial que dóna suport a les organitzacions criminals.

Des del Consell de l'Advocacia Catalana, que celebra un congrés a Figueres centrat en l'explotació sexual, s'ha reclamat més cooperació entre advocats i policia. El seu president, Carles McCragh, ha explicat que moltes vegades des de la policia «veuen els advocats com uns enemics» i que en realitat la voluntat és la de cooperar plegats. McCragh ha reconegut que des de l'advocacia es vol participar de forma més activa en aquests assumptes oferint serveis legals per a aquestes dones. La major cooperació és, de fet, un dels elements de futur que Rodríguez ha assenyalat com a més importants, sobretot amb altres països. L'inspector explica que en ocasions demanar una dada a un país estranger en el transcurs d'una investigació suposa donar a conèixer tot el procés i «això és contraproduent».

Però la major col·laboració entre països no és l'únic repte que Rodríguez considera que cal aconseguir en els propers anys. Per a l'inspector, cal «prohibir el lucre» amb la prostitució per tal de poder tenir recursos a l'hora d'actuar. També reclama que s'agilitzin els processos judicials perquè actualment «són molt lents» i obliguen la víctima a estar molt temps implicada en el cas. En darrer lloc, Rodríguez ha demanat implicació des de l'àmbit educatiu per explicar la problemàtica tant a nens com a joves. «És una qüestió a llarg termini, però ja anem tard», ha assegurat.

Congrés a Figueres

El segon Congrés de Drets Humans del Consell de l'Advocacia Catalana es va tancar ahir a la tarda amb la intervenció de la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell. Durant les dues jornades que ha durat el congrés s'han fet una quinzena d'actes entre conferències d'experts, taules rodones i projeccions de documentals.

ACN/DdG

03/10/2016

Diari de Girona

A punt per als nadons ‘amb tres pares’

A Espanya és tècnicament possible, però ningú no demana de gestar nens lliures de malalties com les del cas de Mèxic

“Si volguéssim aplicar una tècnica de transferència pronu­clear, com la realitzada a Mèxic perquè naixés el nen mal anomenat dels tres pares, tècnicament podríem fer-ho sense problemes, però es necessitaria l’aprovació de la Comissió Na­cional de Reproducció Humana Assistida”, assegura la presidenta de l’Asebir, l’Associació per a l’ Estudi de la Biologia de la Reproducció Assistida, Montse ­Boada. “Però no tenim cap demanda, potser perquè les malalties que evita aquesta tècnica són rares i potser també perquè aquí la donació d’òvuls, una solució molt més senzilla al mateix problema, està molt més desenvolupada que en altres països”, apunta des de la seva experiència com a cap de Biologia de Salut de la Dona Dexeus.

Ibrahim, el nen jordà que va néixer a Mèxic de la fecundació in vitro d’un òvul en què el nucli era de la seva mare i la resta, el citoplasma amb els mitocondris, eren d’una donant, es va convertir aquesta setmana en el nadó dels tres pares encara que realment té el 99,9% d’ADN del seu pare i mare i una mínima porció d’una donant, la dels seus mitocondris. La família va optar per aquesta tècnica perquè dos fills nascuts abans van morir de la malaltia de Leigh, una de les malalties rares i molt greus vinculades a una alteració de l’ADN mitocondrial, aquell 0,1% del material genètic. Aquesta porció és responsable de diverses malal­ties de molt poca freqüència però extremadament greus que afecten òrgans vitals i provoquen la mort en edats molt primerenques.

“Als centres de reproducció assistida espanyols s’hauria proposat probablement una fecundació amb un òvul procedent d’una donant que no tingui aquell problema mitocondrial”, explica Boada. “Però per a moltes parelles la transmissió de la seva càrrega genètica és molt important i si tècnicament pot resoldre-ho, com passa a partir que és possible fer diagnòstic preimplantacional per seleccionar els embrions no malalts en determinats casos que autoritza la llei, les parelles ho prefereixen a la donació”.

Montse Boada, presidenta de l'Associació per a l'Estudi de la Biologia de la Reproducció, Asebir

El Regne Unit va aprovar

l’any passat l’ús d’aquesta tècnica de transferència pronuclear en la qual s’investiga des de fa ­alguns anys i encara no se’n coneixen resultats. Els Estats Units van desenvolupar una tècnica semblant als anys noranta però va acabar prohibint-la pels mals resultats. Llavors no es transferien els nuclis a òvuls amb un citoplasma sa, sinó que s’injectava citoplasma sa d’una donant al mateix òvul malalt esperant que la suma de tots dos reduís el risc d’aquelles malal­ties rares. El sistema utilitzat a Mèxic per l’equip dels Estats Units de John Zhang extreu el nucli de l’òvul de la mare i el transfereix a l’òvul de la donant al qual se li ha tret prèviament el nucli. Queda així un òvul amb citoplasma de la donant i nucli de la mare. Aquell òvul es fecunda amb esperma del pare i l’embrió resultant té una petita porció d’ADN, el mitocondrial, aliè a la parella, però lliure de malaltia. El Parlament britànic va aprovar el 2015 l’ús d’aquesta tècnica per a dones que transmetessin aquestes malalties lligades a l’ADN dels mitocondris, però els equips britànics empren una tècnica una mica diferent que sembla que té, sobre el paper almenys, resultats més segurs. Ells fecunden els dos òvuls, el malalt i el de donant, i quan el zigot té una sola cèl·lula però dos nuclis, transfereixen el parell de la parella amb malaltia al zigot obtingut a partir de l’òvul de la donant i destrueixen l’altre que es queda sense nuclis. Zhang no va utilitzar aquest sistema perquè la família jordana no volia que es destruís cap embrió.

“Estem tots expectants pels possibles resultats britànics, que eren la nostra referència, perquè Zhang ho va fer a Mèxic atès que allà ningú no el controlaria i encara hi ha massa dades desconegudes, com si hi va haver més intents”, explica Montse Boada.

El diagnòstic preimplantacional dels embrions es fa servir a Espanya per evitar malalties greus d’aparició precoç i que no tenen tractament després del naixement, com la fibrosi quística o l’hemofília. També es permet per a possibles malalties dels cromosomes i s’autoritza cas per cas quan es tracta de predisposicions genètiques a alguna mena de càncer o per tenir un fill lliure de malaltia que pugui curar un altre germà ja nascut. Però tècnicament no és útil per a aquestes altres malalties rares associades als mitocondris, responsables de generar energia a les cèl·lules.

Per Montse Boada, presidenta d’ Asebir i membre del Comitè de Bioètica de Catalunya, “hem de ser cauts, analitzar amb deteniment què s’aconsegueix i no oblidar que aquesta petita porció d’ADN potser codificarà per a altres coses que avui desco­neixem”.

Ana Macpherson

02/10/2016

La Vanguardia

“Som una xarxa de tendresa”

Ana Bella Estévez, ànima de la multipremiada Fundació Ana Bella

Tinc 44 anys. Sóc sevillana. Estic separada i tinc 4 fills i una néta. Les dones continuem renunciant als nostres drets fonamentals per amor. Les lleis justes es filtren a tota la societat. He fet de la meva vida el meu missatge perquè altres dones puguin també ser felices. Hi ha vida després del maltractament. Catòlica.

Onze anys sent maltractada?

Em vaig casar als 18 anys i als 19 ja era mare. L’estimava. La primera pallissa me la va clavar un dia que es va despertar de la migdiada i jo havia sortit.

Què va fer vostè?

La maleta, però em va convèncer que m’estimava. Pel meu bé em va prohibir sortir sola de casa, maquillar-me, llegir llibres... Cada vegada que algun dels meus fills plorava em pegava. En una ocasió, després d’una pallissa, em va tancar una setmana, sense tele ni ràdio ni telèfon...

Quin va ser el seu pecat?

Estendre la bugada al balcó (un segon pis). Em va acusar de provocar els homes que passaven exposant la meva roba interior. Un dissabte a la nit em va sotmetre a la prova de travessar una discoteca sense que ningú em fregués.

És un boig.

El seu cosí em va treure a ballar sevillanes i jo m’hi vaig negar, però el meu marit va insistir. Quan vaig arribar a casa em va clavar una pallissa terrible. “No m’obliguis a semblar un gelós !”.

Però i la seva família?

M’insistien que l’abandonés, però a ell ningú no li deia res, i de cara a l’exterior era formidable. Jo estava aïllada i confosa.

Quan va reaccionar?

Onze anys després va venir amb un document que volia que firmés en el qual em compro­metia a continuar casat amb ell encara que em pegués. Per primera vegada li vaig dir que no. “El nostre és amor o mort” –em va dir–, i em va clavar el bolígraf a la cama. Va començar a estrangular-me i no m’hi vaig resistir, preferia morir, però el meu nadó va començar a plorar i l’instint de mare em va fer obeir. Després em va violar, com tantes altres vegades.

Un pertorbat.

Una de cada deu de les dones que l’envolten viu en un infern semblant.

Com es va escapar, vostè?

Així que se’n va anar a treballar vaig agafar els meus quatre nens, vaig marxar de Marbella i me’n vaig anar a Sevilla a una casa d’acollida, acabava de denunciar el pare dels meus fills, ­això et fa sentir molt culpable.

I després?

Em van oferir feina de netejadora i un subsidi de 320 euros. Jo havia arrencat un negoci amb el meu marit i parlo anglès. Vaig estripar aquell paper i em vaig dir que no era una víctima sinó una supervivent. Vaig aconseguir feina, vaig comprar un pis que encara pago (ningú no et vol de lloguer) i em vaig formar.

Vostè va canviar les regles del joc.

Sabia que veure dones amb ulls de vellut o amb la cara coberta explicant el seu cas per televisió l’únic que aconsegueix és espantar-te. Vaig decidir sortir a cara descoberta i explicar que si trenques el silenci hi ha vida després del maltractament. Em van trucar més de mil dones.

I va crear la Fundació Ana Bella.

Sí, una xarxa de dones supervivents que utilitzem la nostra empatia, amor i testimoni positiu per acompanyar les dones maltractades durant tot el procés i per empoderar-les.

Un gran treball.

Cal ser molt fort per trencar el silenci, però després surts de la casa d’acollida i la societat et continua veient amb l’ull de vellut, l’administració et dóna un certificat de víctima i les empreses només t’ofereixen feines ocultes, sense prestigi social i poc remunerades.

De netejadores.

Una feina digníssima, però inadequada si t’han repetit que sols serveixes per fregar escales. Les dones que hem sobreviscut al maltractament tenim una alta resistència i tolerància al fracàs, som pacients i perseverants, entenem molt bé el llenguatge del cos i ens reinventem cada dia per tirar endavant.

Més que pena mereixen un aplaudiment.

Jo després de les pallisses anava a vendre a la nostra botiga a Puerto Banús, a més de cuidar la casa i els meus fills. Acostumades a viure amb el pes del maltractament, quan ja no el tens voles.

Totes aquelles qualitats enfocades al món laboral són un diamant en brut.

Exacte! Som treballadores molt eficaces. Totes les empreses necessiten promocionar els seus productes i nosaltres necessitem una feina que ens torni l’autoestima, de cara al públic, per ­això vam crear un servei d’ambaixadores de marca i una escola de formació.

Excel·lent idea.

Hem donat formació i feina a 948 dones, aconseguint reduir l’absentisme laboral de les empreses amb la quals col·laborem del 40% a l’1%, i n’hem incrementat les vendes. Busquem més empreses que necessitin treballadores compromeses.

Dones victorioses i no víctimes.

La primera dona maltractada que vaig acollir a casa era una psicòloga que avui ajuda moltíssimes dones. Som una xarxa de tendresa.

L’horror no s’acaba amb la denúncia.

Després hi ha el judici, muntar una vida, recuperar-se de l’estrès posttraumàtic... Oferim ajuda constant, incondicional, no els deixem anar la mà, som una xarxa d’amigues en la qual la víctima es converteix al seu torn en agent de canvi social, ajudant altres dones.

Va decidir dedicar-los la seva vida.

Sí, quan una noia em va demanar que ajudés la seva cosina que va resultar ser la nòvia del meu exmarit. Vaig veure que si jo, que havia estat la víctima d’aquell home i sabia el que era capaç de fer, havia oblidat que hi havia una altra dona al meu lloc, com no se n’oblidaria la societat?

Heroïnes

“Si he estat capaç d’aguantar 11 anys de maltractaments i ho he superat –diu–, no sóc una víctima, sóc una supervivent i un valor positiu per a la societat”. Aquest canvi d’enfocament ens permet llegir la realitat d’una altra manera, no es tracta que una de cada deu dones a Espanya sigui maltractada, pobreta; sinó que un de cada deu homes (al món un de cada tres) no està bé del cap i maltracta, pega, humilia, a qui diu estimar. El problema el tenen ells, les conseqüències les pateixen les dones. Aquest canvi d’enfocament li ha permès crear la Fundació Ana Bella, xarxa de dones supervivents que n’ajuden d’altres a trencar el silenci i refer la vida, una a pp internacional, una escola de capacitació...

Ima Sanchís

29/09/2016

La Vanguardia

Famílies trencades per les audiències judicials dels Testimonis de Jehovà

JUSTÍCIA PARAL·LELA

Enrique Carmona explica com l'expulsió d'aquell credo ha minat la relació de quatre generacions

Portaveus de la confessió admeten que s'ha de mantenir una relació "de mínims" amb els repudiats

El 14 d’abril de 1988 la Wachtower, la cúpula que dirigeix des dels EUA els vuit milions i mig de testimonis de Jehovà que estan repartits per tot el planeta, va comunicar una nova ordre als membres de la seva comunitat. A Espanya va arribar a través de la publicació Atalaya –el seu canal de comunicació habitual–. L’article es deia Disciplina que pot donar fruit pacífic. Enrique Carmona el recorda bé perquè aquesta decisió, presa des de l’altre costat de l’Atlàntic, li va canviar la vida.

La família dels Carmona, més de 60 membres, pertanyia a aquesta confessió. El seu pare, però, n’havia sigut expulsat el 1964 per beure massa. «Ho va superar i va ser un bon pare, però no va voler tornar amb els Testimonis», explica Enrique. A partir del 1988, li van demanar al jove, que llavors tenia 30 anys, que «deixés de parlar» amb el seu progenitor, seguint la nova directriu. Enrique va mirar de resistir-s’hi i va intentar convèncer la seva dona que «la família» era «més important» que aquella norma. No va tenir èxit. El 2002, ell també en va ser expulsat. «Hi ha molts clubs amb normes internes que expulsen els socis que no les compleixen. Però no li prohibeixen a la teva família que parli amb tu», evidencia per subratllar el preu que suposa l’expulsió sentenciada per un comitè judicial d’aquest credo.

El casament d'una filla

Un dels episodis més durs d’aquesta restricció familiar el va viure el dia del casament de la seva filla. Esperava al consistori de Lugo l’arribada de la núvia, amb la videocàmera a punt. Va aparèixer del braç d’un altre home, un desconegut, membre de la comunitat, que la va conduir fins a l’altar perquè així es va decidir. Tampoc va poder entrar a la cerimònia celebrada al Saló del Regne –el local de la congregació de la seva filla– ni participar en el banquet nupcial.

El 2014, el pare d’Enrique va morir. Durant els mesos que va passar hospitalitzat, no va rebre cap visita de les seves nétes. I últimament, Enrique també veu amb resignació com la seva exdona pressiona ara els seus descendents perquè tampoc parlin amb ell. «Som quatre generacions trencades per culpa d’aquesta secta», acaba dient.

Josep Morell, delegat a Catalunya dels Testimonis Cristians de Jehovà (el nom espanyol d’una confessió internacional), reconeix únicament que les relacions que una família ha de mantenir amb un membre expulsat és «de mínims». «Si falten al respecte a Jehovà tampoc em respecten a mi», raona. Ho compara amb un pare que aparta un fill que «roba» o que «agredeix un dels seus germans».

Subratlla també que aquesta decisió no es va prendre el 1988, sinó que prové del segle I. Cita la Bíblia (Corintis, capítol 5, versicle 11: «… us vaig escriure que no anéssiu en companyia de ningú que, dient-se germà, és una persona immoral, o avara, o idòlatra, o difamadora, o borratxa, o estafadora; amb aquest, ni tan sols hi mengeu» i 13: «Però Déu jutja els que són fora. Expulseu d’entre vosaltres el malvat»).

Un vídeo de producció interna de la confessió penjat a Youtube, que es va projectar en assemblees regionals aquest estiu, mostra que efectivament ha d’allunyar-se el parent expulsat. En la gravació es narra la història d’una noia que, al complir la majoria d’edat, és expulsada de casa. «El meu pare em va explicar que no podia seguir vivint amb ells. Perquè jo no volia canviar el meu estil de vida. Em va dir que jo era una influència negativa per als meus germans petits», explica la veu en off de la protagonista.

"Et fa molt mal"

El vídeo fins i tot convida a rebutjar el contacte telefònic: «Ells m’estimaven i desitjaven que jo tornés a Jehovà. Vaig mirar de comunicar-me amb ells. (...). Ells també pensaven acostar-se a mi. Però sabien que si tornaven a tenir contacte amb mi, encara que fos només una mica per saber com estava, amb aquella petita dosi n’hauria tingut prou. M’hauria fet creure que no necessitava tornar a Jehovà». Marta Herrera va ser batejada –moment a partir del qual una persona entra en el credo– als 13 anys i es va casar als 22. «El matrimoni era una pantomima. Érem simples companys de pis», explica. Amb 40 anys, a l’abandonar l’organització i iniciar una nova relació, va ser expulsada. Sortir-ne no va ser tan fàcil com pot semblar. «Em vaig sentir perduda, tot el que havia cregut va deixar de tenir sentit per a mi –diu entre llàgrimes–, psicològicament és molt complicat, perquè els teus et giren l’esquena, et fa molt mal». 

Pràctiques fosques en els testimonis de Jehovà

Els testimonis de Jehovà són una entitat religiosa que reuneix els requisits marcats per l'Estat, està registrada des de 1970 i té el reconeixement legal de Notori Arrelament, atorgat per la Comissió Assessora de Llibertat Religiosa, des de fa 10 anys. No es pot parlar estrictament, doncs, de problemàtica sectària en relació amb les seves actuacions, encara que el cert és que podem tenir dubtes raonables a partir de determinades pràctiques. Una de les més notòries és la prohibició als adeptes de rebre transfusions de sang, un detall que sempre és qüestionable i encara més quan es tracta de menors.

Una altra, potser menys coneguda, és l'existència de tribunals paral·lels als estatals, uns comitès judicials interns que vetllen pel manteniment de les normes morals que regeixen aquesta organització teocràtica. La incidència d'aquest tipus de judicis -opacs, secrets i inquisitorials- en les persones que els pateixen suposa per a elles una humiliació personal que fins i tot arriba fins al desarrelament familiar.

Alguns casos recents de corrupció i acusacions d'abusos; la disciplina i l'estructura religiosoempresarial centralitzada en una multinacional amb seu a Nova York; i exemples com el que publica EL PERIÓDICO referits a una pressió gairebé sectària, insistent, arcaica i amb pinzellades d'homofòbia, ens han de posar en alerta contra tota conculcació de la llibertat dels ciutadans, siguin o no creients.

Guillem Sànches/Roger Pascual

28/09/2016

El Periódico

Una família siriana destapa els errors de l’asil a Espanya

L’ Estat va denegar els ajuts a un matrimoni amb set fills menors i establert a Catalunya perquè no va voler anar a un centre de Sevilla

 

Don Quixot ha tornat a lluitar contra els molins de vent i ha guanyat. Tard, però ha guanyat. Les persones que van acollir una família siriana –un matrimoni i set fills, tots menors de edat– han destapat les incongruències de la política espanyola d’asil i del “sistema d’acollida i integració per a sol·licitants i beneficiaris de protecció internacional”. Després d’una llarga batalla i d’estavellar-se contra la burocràcia, la secretaria general d’ Integració dels Immigrants i la Defensora del Poble els ha donat la raó.

Els amfitrions de la família han pledejat contínuament perquè els seus hostes gaudeixin de tots els ajuts a què tenen dret i que no rebien perquè es van negar a anar a un centre de refugiats. El centre era a Sevilla i l’anunci del trasllat va arribar tres mesos i nou dies després de la seva arribada, quan ja s’havien instal·lat a casa seva i havien començat a normalitzar la seva vida. L’Estat, tanmateix, entenia que si renunciaven al centre, tot i que fos perquè ja tenien un allotjament digne, també renunciaven a la resta d’ajuts.

Ara el Ministeri d’Ocupació i Seguretat Social, del qual depèn la secretaria general d’ Integració dels Immigrants, fa marxa enrere. Tot i això, la victòria, que ja no servirà de res, arriba quan els reclamants han aconseguit, entre altres èxits, que la Generalitat faciliti a la família un habitatge social a Vilafranca del Penedès i una ocupació en una fàbrica per al pare. Però aquest exemple pot ajudar d’altres i fer que no hagin de recórrer el mateix laberint.

L’expedient ministerial 949/16 explica que van sortir de Síria el 16 d’octubre del 2012 amb destinació a Jordània, on van estar fins al 7 de setembre del 2014, quan van arribar amb avió al Prat. Aquí els esperaven amb els braços oberts una advocada navarresa establerta a Catalunya i el marit, que treballa per a una multinacional d’assegurances. Tots dos els van conèixer en un viatge a Síria i els van cedir una casa al Vendrell.

Els amfitrions els van tractar com a parents. Els fills van ser escolaritzats i els més petits van rebre beques menjador. Ells i els seus pares estaven empadronats en aquesta localitat del Baix Penedès, tenien carnet de família nombrosa i targetes sanitàries, rebien ajuts de Càritas i feien cursets de castellà i català. Ja havien començat a teixir relacions socials quan el 16 de desembre del 2014 Accem els va comunicar que havien d’anar a un centre per a refugiats de Sevilla. Accem és la sigla de l’ Associació Comissió Catòlica Espanyola de Migració, una de les entitats que mantenen convenis amb l’ Estat per ajudar aquestes persones. N’hi ha d’altres, però les més importants són la mateixa Accem, la Creu Roja i l’Acnur.

El programa espanyol d’asil preveu tres fases (una d’acollida, una altra d’integració i una tercera d’emancipació). L’ Estat, amb competències exclusives en aquesta matèria, té quatre centres –a més dels subvencionats de les oenagés– “per garantir la cobertura de les necessitats bàsiques dels refugiats” i iniciar tot el mecanisme. Un és a Sevilla, n’hi ha un altre a Mislata ( València) i dos més a Alcobendas i Vallecas (Madrid).

Malgrat que la llei 12/2009 del dret a l’asil preveu que els ajuts “podran ser diferents quan ho requereixin les circumstàncies dels sol·licitants”, a la pràctica la burocràcia espanyola no admet excepcions i entén que si una família renuncia a anar a un centre d’acolliment renuncia també a la resta d’ajuts previstos.

Les reclamacions van xocar contra una paret. La contestació invariable era que la “renúncia voluntària” a traslladar-se a Sevilla “implicava l’exclusió de la resta d’avantatges”, com ara l’ abonament d’una petita assignació. Les respostes obviaven que fins i tot els documents oficials del ministeri preveuen la possibilitat, en casos justificats, de “renunciar al centre sense que per això decaiguin els drets restants”.

I si hi ha un cas justificat és aquest, diu ara la secretaria general d’ Immigració i Emigració, que per fi ha emès un dictamen a favor dels àngels de la guarda de la família. Ni ells ni els qui van rebre la seva hospitalitat durant gairebé dos anys no volen focus a sobre. Mentre lluitaven contra els molins de vent no els va importar donar la cara (l’hemeroteca d’aquest diari en té la prova), però d’ençà que han vist acceptades les seves raons volen l’anonimat.

Recursos, decepcions... Aquesta batalla ha tingut un alt cost sentimental per al matrimoni navarrès del Vendrell. “La renúncia a entrar en un centre –els deia el correu d’una oenagé– suposa la renúncia a les fases d’acollida següents. No es pot sol·licitar la possibilitat d’excloure la primera fase i accedir directament a la segona” perquè així ho estableix “el procediment”, i les oenagés “no són òrgans de l’ Administració i no poden modificar els procediments”. Procediments, procediments. Cada vegada que llegien la paraula, l’advocada i el seu home pensaven en El procés, de Kafka.

Domingo Machena

28/09/2016

La Vanguardia

“Per actuar amb dignitat cal tenir valentia”

Sakyong Mipham, lama del llinatge budista Shambhala, corredor de maratons

Tinc 53 anys. Vaig néixer a l’India i visc a Colorado. Casat, tinc tres filles. Encapçalo el llinatge budista Shambhala i una àmplia xarxa de centres de meditació. Considero la humanitat bona, íntegra i digna, però hi ha una tendència a abandonar la idea d’humanitat.  Hem de confiar en la nostra pròpia vàlua

El meu pare, Chögyam Trungpa Rimpoché, va ser un cèlebre mestre tibetà, erudit i governant.

Custodi dels ensenyaments més sagrats.

...I més antics. Era clarivident, va predir la ­caiguda del Tibet, la qual cosa li va permetre preparar la fugida de centenars de persones. Travessant l’ Himàlaia va tenir la visió de crear una societat humana il·luminada que donés pas a una xarxa de saviesa i bondat.

No deu ser fàcil estar a la seva altura.

Teníem una potent connexió, érem amics molt íntims.

Vostè també creu en la possibilitat d’una societat il·luminada?

Si podem confiar en la nostra pròpia bondat, aquesta il·luminarà la nostra vida, les nostres llars, llocs de treball, hospitals, escoles, polítics..., i tota la societat.

Sembla utòpic.

Tota persona vol ser respectada, estimada i cuidada. Els conflictes i la violència neixen quan dues persones no es reconeixen.

Persones que han estat cuidades i estimades només pensen en elles mateixes.

Necessiten introspecció. En aquell moment aparentment insignificant en què sentim la nostra pròpia bondat, té lloc un moviment ­sísmic.

Quin és el principi fonamental de la filosofia Shambhala?

Per actuar amb dignitat cal tenir valentia, viure en el desafiament, però les persones temem i dubtem.

La covardia és producte del dubte?

Sí. Els covards s’oculten darrere de la negativitat que escampen al seu pas. Vivim immersos en continus desafiaments externs i interns. Ens debatem entre el dubte i la confiança.

Confiança és una paraula molt gran.

Es tracta de conquerir una ment prou relaxada per confiar en l’il·limitat de la seva saviesa i compassió inherents.

Difícil creure-s’ho si mires al teu voltant...

Podem riure amb equanimitat de quant ens esforcem a intentar mantenir les nostres presses i baralles. En lloc de queixar-nos podem riure i oferir paraules amables. Tot el que ens surt al pas és una oportunitat per triar la confiança.

Confiança en un mateix?

Sí. Però quan ens sembla que som deficients ens maltractem, i després maltractem d’altres de la mateixa manera. Si això es prolonga en el temps l’estat depressiu i agressiu es converteix en la norma.

...I anem clavant morrades.

Si confiem en la nostra pròpia vàlua, la ment té més fortalesa, flexibilitat, intel·ligència i magnanimitat respecte als seus propis sentiments i opinions. Ens hem d’oblidar de la preocupant sensació que som culpables d’algun tipus d’error fonamental.

Això sustenta la nostra cultura.

Apreciar on ens trobem ara mateix és un antídot contra la depressió el resultat del qual és l’alegria. Animar-se i estar alegre estabilitza la confiança. Necessitem compassió i connexió perquè la societat sigui saludable.

Tal com és dins és fora.

Exacte. El problema és que la influència de la societat és omnipresent i som incapaços de distingir els nostres propis valors i pensaments. Repetim el socialment acceptat.

Cal qüestionar?

Cal deixar anar pensaments i emocions, és a dir: deixar d’aferrar-se. Meditar sobre això, i després sortir al carrer amb un objectiu: ser amable.

Què és l’amabilitat?

És una energia que et permet sentir l’altre com una cosa teva. Ningú no sap el que passarà en la vida, hi estem junts plens de por i esperança. Amabilitat és reconèixer la vulnerabilitat pròpia i aliena.

Ser valent davant la incertesa.

La covardia és com estar congelat, no deixar que flueixi l’energia. La valentia sempre mirarà el potencial de les coses. Cal estar obert al que passi en el moment, viure en la immediatesa amb fortalesa i sensibilitat.

I la tendresa?

És aquí dins, hi hem de connectar, amb el no saber, amb la vulnerabilitat, amb la teva pròpia solitud. Si no ho fas, t’endureixes i deixes de sentir la vida. Tendresa vol dir sentir.

Una societat il·luminada, comença en un o en dos?

En dos, però cadascuna de les persones parteix del seu propi valor.

Les relacions són l’aspecte més difícil.

Però la felicitat està precisament en la connexió amb els altres. El problema és que ens dediquem a lluitar contra nosaltres mateixos; entretinguts amb qui volem ser, no sabem qui som. Cal apreciar en comptes de conquerir. Si la felicitat és un objectiu, no succeeix.

Aquesta claredat és esmunyedissa.

Quan em sentia desconcertat, el meu pare em deia: “Simplifica. Treballa en el moment, senzillament i adequadament, amb molta sinceritat. Sigues qui ets profundament. Així el que és simple pot comprendre el que és complicat.

...

Cada moment té la seva energia, o se’ns emporta o la conduïm. De vegades el meu pare m’agafava de la mà i em deia: “Siguem”. Així em mostrava que si podem sentir, llavors podem simplement ser.

El dubte

Encapçala el llinatge budista tibetà Shambhala que va heretar del seu pare i mestre, una comunitat global de més de 200 centres de meditació els ensenyaments dels quals es basen en la contemplació i el nodriment de la bondat fonamental que habita en cada ésser humà, una suma que ens encamina cap a una societat il·luminada. Reencarnació de Mipham el Gran, també és corredor de maratons i té diversos llibres publicats. Ediciones La Llave ha traduït Correr y meditar, ensenyaments per entrenar el cos i la ment, i El , basat enels diàlegs espirituals que pare i fill van mantenir sobre la bondat fonamental i la possibilitat d’aconseguir una societat il·luminada i com el fill vadissipant els seus dubtes.

Ima Sanchís

24/09/2016

La Vanguardia

Cinc medicaments per a nens que també han estat restringits

El Dalsy no és el primer producte farmacèutic infantil que es posa en el punt de mira de consumidors, pares i metges. Diversos medicaments han hagut de ser retirats o restringits recentment després d'haver arribat a les farmacioles de les llars.

Repassem algunes medicines per a nens que no eren ni tan bones ni tan innòcues com deien els seus prospectes.

Ibuprofen

L'any passat l'Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris (AEMPS) va retirar un lot de ibuprofèn Kern Pharma, de Farmasierra Manufacturing. Va prendre la mesura per un "un resultat fora d'especificacions" detectat en els controls rutinaris. En aquests estudis, el xarop presentar un nombre de llevats superior al límit, encara que la companyia va assegurar que "es tracta de llevats no patògens ni nocius per al consum humà".

Al gener de 2013, Sanitat va paralitzar també la venda d'un lot del xarop Junifen (el principi actiu és també ibuprofèn), en concret el G07. Només es va justificar com a "mesura de precaució".

Codeïna

També el 2015 es va limitar l'ús de medicaments amb codeïna per alleujar la tos lleu o moderada. Sanitat va prohibir la seva ingesta a nens menors de 12 anys i dones lactants, ja que els efectes secundaris poden resultar molt greus en els nens que metabolitzen aquest analgèsic en gran quantitat o ràpidament. Prèviament s'havien detectat diversos casos greus, alguns fatals, de menors que havien patit intoxicació per morfina després de prendre codeïna.

Supositoris amb terpènics

La seva eficàcia contra la tos i afeccions bronquials no està demostrada del tot i, no obstant això, el risc que pugui induir convulsions i epilèpsia és elevat. Aquests derivats de plantes es comercialitzen com a supositoris a través de marques com Pilka i Brolla, contraindicats en menors de 30 mesos.

Metoclopramida

Continguda en el conegut Primperan contra els vòmits, aquest compost va quedar desaconsellat fa tres anys en nens i adolescents, alhora que contraindicat en menors d'un any tant per l'Agència espanyola com per la seva homòloga europea pel seu elevat risc de provocar reaccions cardiovasculars adverses .

Domperidona

Des de fa sis anys, diversos estudis vinculen la domperidona amb l'aparició d'arítmies ventriculars greus o mort sobtada d'origen cardíac. S'ha comercialitzat al nostre país amb les marques Motilium, Domperidona Gamir i Domperidona Pensa. Des de llavors, l'Agència recomana el seu consum en nens i adults en la menor dosi eficaç possible. Segons alguns pediatres, el seu escàs impacte en l'alleujament de vòmits i les seves reaccions el fan un medicament a evitar.

DdG

20/09/2016

Diari de Girona