“Els transgènics són sans, i encara més per als països pobres”

Richard J. Roberts, premi Nobel de Medicina; membre del jurat dels Premis Jaume I

Colab.LV | Foto: Daniel Garcia-Sala

Edat? Fa temps que vaig deixar de celebrar aniversaris, però no d’investigar. Vaig néixer a Anglaterra i visc a Boston. Casat sense remei: viatjo amb la meva dona. L’única lògica científica és la veritat i és la meva. El metge també és responsable que ningú no pateixi més del compte: facin testament vital.

Alguna lliçó per compartir després d’una vida com a investigador biomèdic?

Escolti, que jo continuo­ ­ investigant... No em jubili, encara.

En prenc nota.

Jo diria que hem de ser científicament correctes abans que políticament correctes. Abans que agradar a ningú o ser més o menys popular, jo vull quedar bé amb la meva consciència i la veritat, i no admetre contradiccions entre totes dues.

Té pressions?

Les dels qui defensen lògiques renyides amb la ciència i la seva recerca de la veritat.

Per exemple.

La poderosa indústria farmacològica i de recerca biomèdica es guia només per la consecució de beneficis, com més i més ràpidament millor, i aquella lògica s’imposa sovint sobre la de la recerca de la salut per a tota la humanitat.

Pot ser més concret?

Malauradament, sí. La recerca s’enfoca no a aconseguir els medicaments que més curin, sinó els que més beneficis donin. I podria esmentar-ne molts exemples.

No poden curar i donar diners?

Temo que dóna molts més diners el tractament que cronifica una malaltia que el que la cura. Per això s’inverteix més a investigar les malalties que requereixen medicaments que es poden vendre durant anys i no els que curen d’una vegada.

Quins medicaments?

Els antibiòtics, per exemple, s’han deixat d’investigar, perquè curen en només una setmana, encara que ara en necessitaríem més i millors.

És cert que no en surten de nous.

En canvi, els medicaments contra l’artritis, per esmentar una de les malalties més comunes i cronificables, es prenen durant el que li quedi de vida al malalt i així poden generar beneficis ingents durant anys. I aquests sí que s’investiguen molt.

També s’investiguen locions capil·lars i cosmètics de tot tipus.

Em sembla formidable que generin grans beneficis, però no són medicaments.

Aconseguir un nou medicament requereix una inversió ingent i arriscada.

Però, en aquest procés, hi ha massa interessos privats que no coincideixen amb els de tots. Per exemple, els medicaments aprovats per la UE han de ser també després aprovats per l’ FDA als EUA. Per què? Hi ha altres dinàmiques perverses.

És preocupant, però hi veu solució?

No deixar tota la recerca farmacològica a inversors que persegueixen beneficis segons la mera lògica dels mercats.

I llavors?

Hi ha d’haver una recerca pública potent que faci el que no fa la privada: buscar medicaments com més barats millor que curin d’una vegada a tots. I és urgent, perquè, a més, la millor recerca futura no serà tan rendible.

Per què?

Els tractaments d’immunoteràpia, que estan entre els més prometedors contra el càncer, no permeten grans beneficis a escala industrial.

I la medicina personalitzada?

El mateix: qui hi investigarà a fons si no aconsegueix grans beneficis? S’adona que si deixem la nostra salut únicament a les mans de les megacorporacions farmacològiques no investigaran les línies que més ens curaran, sinó només les que més diners els donaran?

No és una lògica fàcil de canviar.

Facin tots els possibles perquè almenys a la UE hi hagi recerca pública biomèdica i farmacològica de qualitat. Per descomptat que també n’hi ha d’haver de privada –i molt potent–, però no només privada.

Sembla mentida que dir això sigui políticament incorrecte.

Ho és als Estats Units, on la salut es considera un terreny per al negoci. Però paradoxalment també ho és dir que els transgènics no perjudiquen a ningú. I ho dic perquè ha estat provat per la ciència. Els transgènics només són dolents per a la pobresa i la fam, perquè són més resistents a les plagues i requereixen menys reg.

Defensar els transgènics li crearà enemics, encara que en un altre bàndol.

Ho sé. Sé que Greenpeace, a qui devem molt pel seu activisme, ha fet causa, una causa molt rendible per cert, de la lluita contra els transgènics. Però que en busquin una altra, perquè estan frenant la lluita contra la pobresa en molts països.

Per què està tan segur que els transgènics no ens perjudiquen?

Perquè científicament ha estat impossible, després d’estudis seriosos, trobar-hi res de dolent per a la salut humana, com ha demostrat l’ Acadèmia Nacional de Ciències dels EUA. Les llavors transgèniques són tan sanes com les altres.

I la croada antitransgènica continua.

Part de l’activisme ecologista ha trobat en els transgènics una bandera d e reclutament i recaptació de fons, però no serveix a la humanitat. Espero que rectifiquin com més aviat millor.

Veritat o tranquil·litat

Triomfar és guanyar-se el dret a dir el que creus i no sols el que creus que et convé. Ser premi Nobel, com Richard J. Roberts, hi ajuda, però no més que haver dedicat la teva vida a servir la ciència. És a dir, la veritat. Ser políticament correcte, en canvi, és acceptar les falsedats més populars a canvi d’una tranquil·litat que al final surt caríssima. Roberts prefereix ser científicament correcte davant la farmaindústria nord-americana, la lògica de la qual ja no és curar per sempre sinó cobrar per sempre per medicaments que no curen mai. Amb la mateixa claredat critica l’activisme ecològic perla seva campanya contra els transgènics, malgrat que la ciència ha demostrat que són sans i més per als països pobres.

Lluís Amiguet

12/07/2016

La Vanguardia

Condemnada per vendre les filles per prostituir-les, a Salt

Imposen a la mare una pena de 22 anys de presó

Les va entregar a canvi d'un pis i un cotxe a Romania

La Policia Local de Salt va poder recuperar la documentació de les menors. Foto: LLUÍS SERRAT

Una mare ha estat condemnada a 22 anys de presó per haver venut les dues filles per prostituir-les, a Salt. Segons recull la sentència del Tribunal Suprem, les menors, de 16 anys, van arribar a les comarques gironines després que la mare signés un contracte amb una parella romanesa que feien de proxenetes. El viatge en autobús des de Romania es va fer el 21 de maig del 2011. Un cop van arribar, les van traslladar fins a un local de Salt on eren obligades a exercir la prostitució amb disponibilitat les 24 hores del dia.

Les víctimes van relatar que el dia que els deixaven fer festa havien d'anar fins a Figueres, on vivia la parella de proxenetes, per entregar-los els diners que havien guanyat.

A Figueres les forçaven

En aquest domicili, segons van denunciar les víctimes, eren obligades a ingerir alcohol i drogues i a mantenir relacions sexuals amb els proxenetes i els seus fills, també menors d'edat. Si s'hi negaven, eren agredides. Tampoc podien fugir, ja que els proxenetes tenien els seus passaports. De fet, durant l'escorcoll, la Policia Local de Salt va trobar, juntament amb els passaports originals, uns de falsos amb les fotos manipulades perquè semblés que eren majors d'edat. Al pis de Figueres, la policia va localitzar 3.000 euros en efectiu i documentació diversa.

Mesos més tard, amb l'ajuda d'una altra noia de la casa de cites de Salt i el seu xicot, les dues germanes van fugir, però per acabar a Màlaga, on van exercir la prostitució en dos clubs. Llavors, la seva mare es va traslladar de Romania a viure amb elles a la localitat de Torre del Mar, controlant els diners que cobraven forçades a fer sexe.

“Les hauria d'haver deixat morir de gana”

Però el cas es va destapar l'octubre del 2011, quan una de les filles es va presentar plorant i nerviosa a la comissaria de la Policía Nacional de Vélez-Màlaga, on va relatar que la mare les obligava, a ella i a la seva germana, a exercir la prostitució; a canvi, la dona obtindria un pis i un cotxe. Els policies es van desplaçar immediatament al domicili i van detenir a la mare, que va arribar a dir: “Les hauria d'haver deixat morir de gana perquè m'han fet treballar molt durant tota la meva vida.” La investigació va portar la policia fins a Figueres, on vivien els proxenetes i on, en una calaixera de nit, van trobar el contracte que havia signat la mare per vendre les filles.

Cinc anys després que la policia intervingués aquest contracte, ara el Tribunal Suprem ratifica la pena que va imposar l'Audiència de Màlaga –on van ser jutjats– de 22 anys de presó per a la mare pels delictes de la tràfic d'éssers humans en concurs de dos delictes de prostitució de menors. Els mateixos anys a què ha estat sentenciat el proxeneta, considerat l'ideòleg, i 20 anys per a la seva parella, com a “cooperant rellevant”. Ni la mare ni la parella de Figueres que les va explotar sexualment a Salt podran contactar amb elles per qualsevol mitjà durant un termini de 10 anys, segons també resol la sentència.

Òscar Pinilla

13/07/2016

El Punt Avui

Per què cobren més els homes que les dones?

La publicació, fa pocs dies, de l'avanç de resultats de l'Enquesta d'Estructura Salarial corresponent al 2014 de l'INE ha tornat a posar de manifest l'existència d'importants diferències salarials entre homes i dones. Concretament, a l'Estat espanyol el salari mitjà anual de les dones va ser de 19.744,82 euros mentre que els dels homes, de 25.727,24 euros, és a dir: les dones cobren un 23% menys que els homes.

Que les dones cobren menys que els homes és un fet que s'observa a pràcticament tots els països del món i, evidentment i pel seu possible origen discriminatori, és un afer que ha despertat un gran interès entre els investigadors en economia laboral i sociologia del treball. Els resultats de la recerca han posat de manifest que part d'aquestes diferències són degudes al fet que homes i dones poden diferir en característiques associades a la seva productivitat, com el nivell educatiu o l'experiència laboral. Ara bé, cada cop més aquestes diferències es redueixen o, fins i tot, sovint són favorables per a les dones, per la qual cosa la recerca s'orienta a analitzar els motius que fan que dos treballadors relativament semblants llevat del gènere rebin salaris diferents.

Una possible explicació és l'existència de discriminació que es pot relacionar amb la preferència dels clients o dels companys de feina per a un determinat sexe o el que es coneix com a discriminació estadística (s'assumeix que la persona té la mateixa productivitat que la mitjana del grup a què pertany i no la que li pertoca segons les seves característiques). Però, altres autors també argumenten que fins ara les anàlisis presenten limitacions a l'hora de comparar treballadors de diferent gènere etiquetats com a idèntics. Per exemple, algunes feines demostren l'existència de diferències entre homes i dones en trets psicològics o habilitats no cognitives que poden influir en la seva productivitat a través de les seves preferències o actituds: les dones tenen més aptituds pel que fa a les relacions interpersonals, i sembla que els homes presenten menys aversió al risc i més propensió per competir.

Aquests dos factors poden tenir un impacte directe en la seva productivitat o poden haver determinat les seves eleccions a l'hora de triar estudis.

La literatura també s'ha centrat a analitzar per quin motiu hi ha diferències entre països pel que fa a les diferències salarials per gènere. En aquest sentit, sembla que les institucions laborals com per exemple el salari mínim o bé la importància de la negociació col·lectiva hi juguen un paper determinant, però fins i tot hi ha diferències importants entre territoris que comparteixen institucions que són semblants.

Els professors Hipólito Simón de la Universitat d'Alacant i Inés Murillo de la Universitat d'Extremadura, han analitzat l'existència de diferències salarials entre homes i dones per comunitats autònomes a partir de l'anàlisi de les microdades de l'Enquesta d'Estructura Salarial dels anys 2002, 2006 i 2010. Tal com es pot observar en el gràfic, les diferències entre comunitats autònomes són molt importants: si bé a Extremadura la bretxa que s'observa entre homes i dones pel que fa al salari per hora se situa per sota del 5%, a Astúries supera el 30%. Aquestes diferències són comparables a les observades entre països. Ara bé, quan es “descompten” les diferències en la part explicada, és a dir, aquella part del diferencial relacionada amb les característiques dels individus i dels llocs de treball que ocupen, podem veure com la bretxa es redueix substancialment amb valors que oscil·len entre el 4% i el 9%.

Valors màxims

A Catalunya la bretxa observada se situa al voltant de la mitjana, però un cop “ajustada” se situa als valors màxims. A què responen, aquestes diferències? Com acostuma a passar en les investigacions regionals, encara hi ha força limitacions a les dades estadístiques que no han fet possible que es faci una anàlisi més rigorosa dels factors que hi ha al darrere d'aquestes diferències, però bona part de la part que no està explicada està relacionada amb les diferents condicions del mercat de treball, que hi hagi més o menys presència sindical, que hi hagi diferències en la manera en què es du a terme la negociació col·lectiva i altres factors demogràfics. Un cop disposem de les dades definitives per al 2014, serà interessant comprovar si aquestes diferències regionals s'han mantingut o han augmentat un cop s'ha començat a superar la crisi econòmica.

Una bretxa superior a la europea

Segons Eurostat, la bretxa salarial entre homes i dones mesurada a partir del salari per hora a la zona euro és del 16% i s'ha mantingut relativament constant durant les dues darreres dècades. En canvi, a Catalunya i el conjunt de l'estat espanyol ha augmentat durant la crisi. 

Raül Ramos

Professor d'economia del grup AQR-IREA (UB)

10/07/2016

El Punt Avui

Més de 100 gironines esperen una fecundació "in vitro"

L'hospital Josep Trueta és el centre públic català amb menor temps de demora, amb deu mesos

Unes 111 dones estan en llista d'espera a l'hospital Josep Trueta de Girona per sotmetre's a una fecundació in vitro. El centre gironí, l'únic dels quatre hospitals públics que ofereix el tractament fora de Barcelona, és de fet, el que té un menor temps d'espera, deu mesos. En total, segons dades del Departament de Salut, 2.801 dones catalanes esperaven a desembre de 2015 un d'aquests tractaments de fertilitat, amb una mitjana de 22 mesos d'espera. Segons Salut, l'hospital públic que té un major nombre de dones en llista d'espera per a una fecundació in vitro és el Clínic, amb 1.113 dones i 28 mesos d'espera, seguit de la Vall d'Hebron, amb 1.067 dones i 31 mesos i la Fundació Puigvert, amb 510 pacients i 15 mesos en espera.

Pel que fa a centres de reproducció assistida privats, a Catalunya n'hi ha 36,dels quals es desconeixen les xifres de pacients que tracten anualment, moltes d'elles procedents de l'estranger, han indicat fonts sanitàries.

Amb tot, pel que fa a la inseminació artificial -una tècnica més senzilla i ràpida, recorda Salut- el temps d'espera és molt menor i no planteja un problema important pel que fa a l'accessibilitat en la gran majoria de centres.

Ara mateix hi ha vuit centres públics a Catalunya que fan tractaments d'inseminació artificial. A més del Trueta, que va tractar 102 dones l'any passat, hi ha l'hospital del Mar (350), la Fundació Puigvert (500), el Clínic (178), el Joan XXIII de Tarragona (20), el Verge de la Cinta de Tortosa (31), Can Ruti a Badalona (10) i la Vall d'Hebron (60).

El conseller de Salut, Toni Comín, va facilitar aquestes dades durant la roda de premsa celebrada a Barcelona per donar a conèixer el nou protocol de reproducció humana assistida pel que totes les dones, independentment de la seva orientació sexual o de si viuen o no en parella, podran accedir a un tractament de fertilitat en la sanitat pública, a partir de dilluns que ve.

El protocol suposarà l'ampliació del nombre de centres sanitaris en els quals es fan inseminació artificial en tot el territori català, en funció de la demanda que es registri a partir de dilluns que ve, dia 11, i que el departament estima que pot oscil·lar entre 10.000 i 36.000 dones lesbianes de 18 i 40 anys.

A partir de l'aprovació del nou protocol, la demanda portarà a ampliar aquesta oferta a entre quinze i vint centres sanitaris més, que es repartiran per tot el territori.

El conseller va assegurar ahir que "no preveiem que l'aprovació del protocol incrementi molt les llistes d'espera", pel que fa a la fecundació in vitro i, respecte a la inseminació artificial, les llistes d'espera són gairebé inexistents, va indicar. També es preveu la creació d'un banc públic de gàmetes per fer front a la nova demanda d'inseminació artificial, ha explicat el conseller. El protocol arriba després que una cinquantena d'associacions i col·lectius de gais, lesbianes i feministes s'unissin per reclamar la implementació de la llei aprovada el 2014.

EFE//DdG

09/07/2016

Diari de Girona

Joan Massagué: "Ara, al segle XXI tenim la tecnologia per plantar cara a la metàstasi"

08/07/2016

Entrevista a  Els Matins de Tv3

Recull per EFE

El director de l'Institut Sloan Kettering de Nova York, l’oncòleg català Joan Massagué, ha afirmat aquest divendres que la ciència està "a dos o tres dècades de donar un gir al càncer, de portar-lo al mateix estadi que les infeccions amb la penicil·lina."

Massagué ha assegurat avui que la ciència ha fet "grans avenços" en la lluita contra el càncer.

"Estem en un segment, que és de dos o tres dècades, per donar un gir al càncer, per portar-lo en aquest estadi al que portem les infeccions amb el descobriment de la penicil·lina i altres antibiòtics específics durant les tres o quatre dècades centrals del segle XX", ha dit l’oncòleg.

Segons Massagué, en "els últims dos anys hi ha hagut grans avenços a través de reactivar la immunitat perquè acabi de fer el treball que se li va escapar, que és la d’eliminar el tumor quan és petit". "S’estan curant milers de persones amb una immunitat reforçada, a més d’administrar-los fàrmacs que actuen directament contra el tumor. Però només en determinats càncers", ha puntualitzat el doctor Massagué, que ahir a la nit va recollir el premi que li ha concedit la Societat Catalana de Biologia per la seua contribució a la difusió de les ciències biològiques.

Masasgué ha avançat que "ara el que estem fent són estudis per determinar per què s’aconsegueix en uns càncers i no en d’altres. I per què s’aconsegueix en unes persones i no en d’altres. "Estem allà", ha conclòs.

EFE

08/07/2016

Segre

Del Níger a l'Empordà

 “A primers de maig vaig deixar el Níger, i amb aquest país, tot Àfrica. És un dir perquè, de fet, era jo qui hi deixava l'anima i el cor. Hi deixava cinquanta anys de vida. Ja s'hi quedaran per sempre més. Els hi tindré enterrats mentre visqui, bo i esperant la resurrecció per arreplegar-los... L'emoció i els sentiments et pugen a cavall; bo i escalfant-te, et posen a to. Encara que et caigui un xàfec de lloances i d'agraïments ja no saps qui ha d'agrair més a qui, ells que han rebut la poca cosa que has pogut compartir o tu que t'has folrat d'acolliment, experiència i valors testimonials de primera mà. La duresa del clima, els mals moments passats i fins i tot les envestides brutals, es capgiren i es torna força de nova embranzida, punt d'honor que et fa tirar endavant.”

El pare Josep Frigola en una foto feta a Figueres el 2009//Foto per Manel Lladó

És un escrit del pare missioner Josep Frigola, que ha tornat del Níger, obligat per l'edat. Fins ara enviava sovint missatges explicant com li anaven les coses, a ell i al país que servia. Davant de situacions extremes viscudes –assalts i destrucció– tenia un objectiu: reconstruir i tornar a començar. Des d'Àfrica va conèixer el sacrifici del pare Joan Alsina –assassinat a Xile– i de Quim Vallmajó –assassinat a Ruanda–. Tots tres havien estat ordenats ensems, el mateix dia, i tenien una profunda amistat arrelada en la fe i el servei als altres. Hom pot imaginar l'immens dolor que havia de sofrir! Després, ell també va sentir la urpada de la devastació.

En una anterior estada, va venir a casa, i ens digué unes paraules que ens feren pensar: “Està molt bé, aquesta casa. Esteu instal·lats.” Els mots ens afectaren: “Esteu instal·lats.” Era veritat. La majoria de gent que coneixem, i nosaltres mateixos, estem instal·lats en un entorn confortable, tant més si el comparem amb les condicions de vida de poblats remots de Burkina Fasso o el Níger. Se'ns remou poc la consciencia en contemplar –ara mateix– uns no instal·lats com ho poden ser els refugiats.

Ell ha vingut per quedar-se. El senyor bisbe l'ha nomenat capellà del santuari de la Salut de Terrades, i administrador parroquial de Terrades, Sant Llorenç de la Muga i Albanyà. El prelat, amb la seva habitual perspicàcia, el situa en llocs apartats, no fos cas que escampés doctrines vives, en lloc de seguir pel camí de la conformitat en una diòcesi endormiscada. Però Frigola viurà a la comarca del seu estimat Empordà, i li resten prou recursos per treballar de valent, i desfermar-se de qualsevol cotilla!

Recordem en aquest moment unes paraules d'Hélder Câmara: “Pensa que la teva vida és l'únic evangeli que molta gent llegirà.” El pare Josep Frigola és una mostra vivent d'aquesta sentència. No ha predicat des dels llibres, sinó deixant-s'hi la pell.

Joan Ribas

03/07/2016

El Punt Avui

Quan s’esborra el record de Déu

A Catalunya, el Déu dels cristians desapareix. Se’n perd el record. El cordó umbilical que el vinculava a les noves generacions ha estat seccionat. Una cosa semblant passa als Països Baixos (on, per cert, Al·là ja és més present que Jesucrist). Està passant a tot Europa. També a Itàlia. Certament, resten moltes comunitats que viuen intensament o rutinàriament la seva fe. La tradició encara té visibilitat, sobretot en dies assenyalats. És notable, encara, el pes social de l’Església en entorns de necessitat: gent gran, malalts, immigrants, exclosos. Però en els moments de festa i alegria, en els naixements i casaments, la reculada és colossal.

Mentre el procés de descristianització avançava al galop, l’Església s’ha anat encastellant en la tradició, on està quedant aïllada. Els grans transmissors de mites i valors són la televisió i internet, profetes de la cultura de l’oci. Les catedrals del consum congreguen les masses àvides. No hi ha res que susciti tant de fervor com la gran litúrgia del futbol. Té res a fer el cristianisme en una societat que divinitza el plaer (hedonisme) i que és alèrgica a conceptes com veritat, lleialtat i compromís (relativisme)? Com hi podria arribar? Amb prèdiques morals tremendistes, com fan alguns bisbes espanyols?

Estan de moda les teories ocultistes, la meditació, la literatura d’autoajuda... A què responen? A la buidor contemporània. Un buit que l’Església no omplirà mentre estigui pendent de recuperar el poder perdut. A l’Església l’insulten; i això fa mal. Però no pot oblidar que només insultada comparteix el viacrucis. Perdut el poder mundà, l’Església està en condicions de ser una minoria creativa, com volia Benet XVI.

Un creatiu minoritari va ser Ramon Llull. Es descrivia com “lo foll”. Boig per Déu. A l’estil de sant Pau. Tots dos eren animadors de comunitats de fe. L’Església potser necessita recuperar el camí paulí: parlar amb veu enamorada; sense poder. L’exemple de Llull és clarobscur: fill del seu temps, era partidari de les croades. Però molts altres aspectes de la seva personalitat poden interpel·lar els cristians d’avui. Començant per la seva conversió després d’una vida disbauxada i mundana. També l’Església recomençaria si reconegués a fons els seus pecats mundans.

Víctima de l’exili, la repressió i les matances, l’esquerra resol els plets pendents de la tragèdia de la Guerra Civil i del franquisme a la manera de l’Església: santificant els seus màrtirs. L’Església del crucificat encara ignora el perdó i el reconeixement de les culpes pròpies (nacional catolicisme). Si ella, a Espanya, no abandera la culpa, el perdó i la reconciliació, qui ho farà?

Llull al segle XIII es va posar a estudiar llengües per poder raonar l’evangeli als estranys: potser abans de predicar al món convé entendre el llenguatge del món. Té sentit convertir en senyal identitari de l’Església allò que pertany a mentalitats d’altres èpoques (com ara tradicionalisme de l’antic règim, que l’Església va abanderar fins al Vaticà II; i que ha ressorgit com a refugi durant la postmodernitat)? Si el nucli de la fe cristiana és l’amor il·limitat, per què confondre fe i moral?

Sense nostàlgia del poder, l’Església, reagrupada entorn de l’amor evangèlic, podria proposar als desconcertats d’avui una espiritualitat genuïna. I podria qüestionar les seguretats del món d’avui des d’una visió despullada i transcendent de l’existència. És el que el papa Francesc descriu com a “hospital de campanya”. Per cuidar els pobres de butxaca, per descomptat, però sobretot per rehabilitar els pobres de cor, els malalts de sentit i els addictes a la sensualitat, que són encara molts més.

La personalitat de Llull i la del seu personatge Blanquerna coincideixen amb la de Bergoglio. La fe no és una ideologia, per a Llull, sinó una forma de vida radicalment exigent, despresa i, per damunt de tot, espiritual. La fe no és una posició moral, sinó un ideal de vida. Un ideal que culmina en la vivència mística, és a dir, en la comunió. Quan Blanquerna, aconsegueix acabar la reforma de la cristiandat després d’haver reformat els monestirs, les diòcesis, l’Església i la societat, es retira del món. Abandona la pretensió d’imperar sobre els altres (pretensió de les ideologies) per dedicar-se a allò que realment anhela: la comunió amb l’amat.

Antoni Puigvert

03/07/2016

La Vanguardia

Assetjament a l’assetjament

Les intervencions ‘antibullying’ a les escoles topen contra la cultura familiar

La professora va ensenyar un bitllet impecable de 20 euros a la vintena d’alumnes que atenien la seva classe. Té valor?, va preguntar. Esclar!, va contestar el grup a l’uníson. Gelats, hamburgueses, llaminadures, roba. Quantes coses es poden comprar amb un bitllet blau quan es tenen 12 anys. Inespe­radament, la tutora va arrugar el bitllet fins a reduir-lo a una bola, després el va llançar a terra i va saltar-hi a sobre, trepitjant-lo. L’aula va emmudir. Vint parells d’ulls van mirar com recollia el parrac de paper, el desenvolu­pava donant-li la seva forma original i el mostrava, marcat de plecs com a cicatrius. Va repetir la pregunta: Té valor?

Hi ha nens amb l’autoestima impecable, com bitllets tot just sortits de fàbrica. D’altres estan fets un nyap perquè algú els ha ­arrugat i trepitjat repetidament davant la mirada dels seus companys i la inacció dels adults. “Cada dia, a l’hora del pati, una alumna d’un centre de Lleida se n’anava al lavabo, s’asseia sobre la tassa del vàter i es menjava l’entrepà fins que tornava a sonar el timbre”, relata Gemma Filella, investigadora de la Universitat de Lleida i autora d’un videojoc contra el bullying. Aquests van ser els esbarjos d’aquella nena de setembre a maig, mes en què es va advertir de la seva absència al pati. “L’assetjament escolar –indica Filella– adquireix dimensions que no imaginem perquè es fa a l’esquena dels adults”, continua, “que tampoc no actuen amb una bona gestió emocional quan ho descobreixen”. La investigadora, que ha recorregut desenes d’ escoles catalanes i ha donat formació a docents, ha topat amb pares que defensen els seus fills assetjadors i amb professors que accepten certs comportaments que amb una mirada més ètica són reprovables. “Hi ha confusió sobre quan i com actuar davant les incidències escolars”, afirma Filella, que ha provat el programa Happy en 1.500 alumnes. “Als professors els costa de diferenciar entre una desavinença accidental, un brot de violència, o un assetjament fet al llarg de dies”. I quina és la responsabilitat de l’escola quan el bullying es produeix fora del recinte? I què passa quan s’estén a les xarxes socials?

Sovint, els professors treuen importància a uns fets per paci­ficar el grup. “Cal deixar-los que s’arreglin sols”, consideren. Una de les claus, indiquen els experts en assetjament, és que els nois no tenen prou confiança que rebran suport si ho expliquen als adults encara que evidenciïn el seu patiment. Els mateixos ­mestres que van rebre formació antibullying admeten que no ­tenen prou coneixement sobre aquest tema i reclamen més ­formació per saber veure amb altres ulls la problemàtica i actuar en conseqüència. 

Per a aquella nena que es refugiava al lavabo, com per a altres nois, l’escola és un horror. Potser no hi ha cops que deixin blaus, ­però s’utilitzen paraules, insinuacions a WhatsApp o fotografies alterades a Facebook. En tot cas, reben la humiliació d’un company, aclamat per uns quants seguidors, i observat, divertidament o silenciosament, per la resta del grup. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) estima que entre un i dos nens de cada deu són ­assetjats. Segons Save the Children, al nostre país fins i tot un 22% dels nens de secundària pateixen bul­lying, una acció que deixa conseqüències en el futur. Com els bitllets, valen l’equivalent a 20 euros, però la seva aparença no és la mateixa ni per als altres ni per a si mateixos. La manca d’autoestima condicionarà la seva trajectòria de vida.

Segons els experts, hi ha diverses explicacions psicològiques al fenomen de l’assetjament escolar basades en el fet que l’agressor utilitza la violència per resoldre problemes amb els seus iguals o que arrosseguen conflictes de casa. Es pot donar en personalitats complexes, amb baixa tolerància a la frustració i poca empatia, dificultats per complir les normes i respectar els límits. Són personatges que hi ha en tota mena d’escoles, però que sobreviuen millor a les escoles que busquen resultats alts introduint estratègies de competició entre els alumnes.

“Sovint, els agressors busquen popularitat, ser reconeguts pel grup”, explica Jenny Dettmann, directora del Colegio Escandinavo de Madrid. “Llavors cal ensenyar formes positives per aconseguir-ho”. Des que aquest any s’han desenvolupat els programes Kiva en aquesta escola s’han produït millores evidents en la convivència al centre, nascut com a ­cooperativa de pares nòrdics, entre els valors màxims del qual hi ha el respecte. “Tot el claustre té ara ulls per al benestar dels nens –afirma la directora–. Sabem què hem de fer per prevenir i actuar”. El resultat és la tranquil·litat al ­pati i la devolució de la confiança dels nens, més conscients també, en els adults.

Falten els pares. Durant el curs es va produir un cas d’assetjament. El protocol Kiva es va activar immediatament. Es va anotar tot. Qui en va informar, qui n’era la víctima, qui hi va participar. Per simplificar: es va arribar a un compromís de bona convivència i es va sancionar el responsable. “Són només nens”, es van queixar els pares de l’agressor. “Així es fan forts i aprenen a ­conviure”, ­argumentaven. La universitat finlandesa no havia previst que els pares, una peça fonamental en l’engranatge antibullying, desautoritzés l’escola en la seva ac­tuació a favor del respecte. A l’abric d’experiències semblants al món llatí, Kiva s’està plantejant crear eines per a les famílies en el seu programa en castellà (ara només es dóna en anglès).

Filella també té experiències ­similars, de pares que minimitzen els fets adduint que són bromes i defensen la lògica de la super­vivència. Una alumna li va dir: “Aquesta molt bé tot això que expliques, poder dir que et sents ­malament, que l’actitud de l’altre et fa mal, acudir a un adult si fa ­falta. Però això no serveix fora de l’escola. Ningú a la meva família no ho entendria”.

Carina Farreras

06/07/2016

La Vanguardia

El 80% de les llars que tenen dret al bo social per pobresa energètica no el tramiten

El desconeixement o les traves burocràtiques fan que famílies vulnerables no rebin el descompte del 25% a les seves factures

Segons les últimes dades publicades per l’Idescat l’octubre passat, 358.100 persones a Catalunya no poden mantenir el seu habitatge a una temperatura adequada / CRISTINA CALDERER

 Un 80% de les famílies que tenen dret al bo social energètic –que assumeixen les companyies distribuïdores– no el tenen tramitat. Així ho ha posat de manifest la diputada de l’àrea de Benestar Social de la Diputació de Barcelona, Maite Fandos, durant la presentació del Primer Congrés Català de Pobresa Energètica. Les llars amb pocs ingressos tenen garantit legalment un descompte del 25% en les seves tarifes, però moltes no s'hi acullen per desconeixement o per les dificultats burocràtiques, segons la Diputació.

Paral·lelament, les sol·licituds d'ajuda als serveis socials pel pagament de les factures han crescut en el 95% dels municipis de la demarcació. L'augment ha estat dispers, segons les dades de la Diputació de l'últim any, entre el 20 i el 100%, segons el municipi, mentre les partides dels ajuntaments destinades a la pobresa energètica van créixer en un 78% el 2015.

Més enllà de l'ajuda pública

"La pobresa energètica no és una plaga bíblica sobre la qual no es pugui actuar". Amb aquesta premissa la tinent d'alcalde de drets socials de Barcelona, Laia Ortiz, ha cridat a buscar "noves maneres de combatre aquesta xacra" de cara al Congrés que tindrà lloc al novembre. En aquest sentit, ha interpel·lat les grans companyies a "coresponsabilitzar-se" perquè "no només les administracions paguin les factures" a les persones que no ho poden fer.

En la línia de buscar solucions que vagin més enllà de l'ajuda pública, la Diputació de Barcelona ha posat de manifest les visites que realitzen a llars vulnerables per potenciar l'" eficiència energètica". Apunten a la instal·lació de leds de baix consum o dispensadors a les aixetes com una mesura que permet estalviar prop de 300 euros anuals a les llars, així com informació i ajuda en el tràmit del bo social del 25%.

Arnau Garcia

05/07/2016

Ara.cat

El 30% de les malalties hereditàries podrien evitar-se amb tests genètics

Un 3% de les parelles comparteixen una mutació que causa malaltia 

Tots els humans són portadors d’alguna mutació genètica i la majoria no ho sabran mai. Perquè són individus sans en relació amb aquella alteració de la qual són mers portadors. I segurament ningú de la família no recorda que algun dels seus membres tingués en el passat fibrosi quística, sordesa congènita, alfa-talassèmia, hiperplàsia suprarenal...

Però la confluència amb un altre humà amb la mateixa mutació silenciosa (recessiva) dóna un 25% de possibilitats de procrear un descendent en qui la malaltia es manifesti. Un bon nombre d’aquestes mutacions són perceptibles amb un test genètic, la qual cosa permetria evitar gairebé una tercera part de les malalties transmeses amb l’ADN dels pares. En la unitat de medicina genòmica del Centre de Salut de la Dona Dexeus apliquen un tipus de test genètic que detecta 200 mutacions associades a 300 d’aquelles malalties, les més freqüents en aquest territori. L’utilitzen principalment per aconsellar diferents solucions a parelles que intenten una reproducció assistida en la qual utilitzaran òvuls de donant. “Els oferim a totes les donants d’òvuls per evitar aquelles malalties en els embarassos de reproducció assistida i de vegades és difícil per a elles, dones joves que ni s’havien plantejat la seva pròpia reproducció, encara que després resulti una informació valuosa per al seu futur”, explica la genetista Anna Abulí. “Per a les parelles receptores no hi ha problema: si coincideixen en alteració genètica amb la donant, se n’hi assigna una altra”. A més de mutacions recessives, analitzen malal­ties lligades al cromosoma X. Són aquelles, com l’hemofília, la distròfia muscular de Duchenne o la síndrome X-frágil, que les transmeten les dones i es manifesten en la meitat dels seus fills mascles. Aquesta part del test és potser el més dur per a les joves que donen els seus òvuls perquè l’alt risc de transmissió no només les descarta com a donants sinó que afecta directament els possibles fills que volguessin tenir en el futur. En aquest cas no depèn que coincideixi amb la seva parella en la mutació. El risc va sempre amb ella. I no ho sabia.

En els més de 1.300 tests genètics realitzats a la recerca d’aquestes mutacions, a la Dexeus van descobrir que el 56% de la població és portadora d’alguna d’aquestes alteracions sense manifestar, i que el 3% de les parelles compartien la mateixa. En algun dels casos, la parella va decidir continuar endavant i fer-se proves durant la gestació. D’altres van arribar a la conclusió que la malaltia que podrien transmetre al seu fill tenia un bon pronòstic amb un tractament precoç, la qual cosa era possible en estar advertits. En un altre cas, en el qual les possibilitats d’una hemofília eren molt elevades, es va optar per elegir un embrió sa amb un diagnòstic preimplantacional.

“Creiem que s’hauria d’oferir a totes les parelles, sobretot en reproducció assistida, perquè tecnològicament és possible i tenim la possibilitat que tinguin un fill sa. Ens han arribat parelles amb fills afectats que es pregunten per què no es va evitar si es podia”, reflexiona Abulí.

El test genètic que utilitzen en aquest centre, el qCarrier, detecta les 300 malalties més freqüents, però és possible encarregar exàmens molt més amplis per internet. I en aquest cas és possible que qualsevol descobreixi que és portador d’entre 2 i 8 malalties hereditàries. “Nosaltres hem trobat un 56% de portadors d’alguna o algunes d’aquelles 300 malalties, la qual cosa coincideix amb el que troben molts altres equips. Però és molt important no només detectar-les, sinó explicar abans i després del test què significa tenir aquella informació. Els qui escruten les seves alteracions genètiques han de ser conscients que poden trobar-se amb una informació que costa de digerir i que potser s’enfrontin a solucions diferents de les que imaginaven a l’hora de tenir un fill”, explica la genetista.

Ana Macpherson
04/07/2016
La Vanguardia