“Els transgènics són sans, i encara més per als països pobres”

Richard J. Roberts, premi Nobel de Medicina; membre del jurat dels Premis Jaume I

Colab.LV | Foto: Daniel Garcia-Sala

Edat? Fa temps que vaig deixar de celebrar aniversaris, però no d’investigar. Vaig néixer a Anglaterra i visc a Boston. Casat sense remei: viatjo amb la meva dona. L’única lògica científica és la veritat i és la meva. El metge també és responsable que ningú no pateixi més del compte: facin testament vital.

Alguna lliçó per compartir després d’una vida com a investigador biomèdic?

Escolti, que jo continuo­ ­ investigant... No em jubili, encara.

En prenc nota.

Jo diria que hem de ser científicament correctes abans que políticament correctes. Abans que agradar a ningú o ser més o menys popular, jo vull quedar bé amb la meva consciència i la veritat, i no admetre contradiccions entre totes dues.

Té pressions?

Les dels qui defensen lògiques renyides amb la ciència i la seva recerca de la veritat.

Per exemple.

La poderosa indústria farmacològica i de recerca biomèdica es guia només per la consecució de beneficis, com més i més ràpidament millor, i aquella lògica s’imposa sovint sobre la de la recerca de la salut per a tota la humanitat.

Pot ser més concret?

Malauradament, sí. La recerca s’enfoca no a aconseguir els medicaments que més curin, sinó els que més beneficis donin. I podria esmentar-ne molts exemples.

No poden curar i donar diners?

Temo que dóna molts més diners el tractament que cronifica una malaltia que el que la cura. Per això s’inverteix més a investigar les malalties que requereixen medicaments que es poden vendre durant anys i no els que curen d’una vegada.

Quins medicaments?

Els antibiòtics, per exemple, s’han deixat d’investigar, perquè curen en només una setmana, encara que ara en necessitaríem més i millors.

És cert que no en surten de nous.

En canvi, els medicaments contra l’artritis, per esmentar una de les malalties més comunes i cronificables, es prenen durant el que li quedi de vida al malalt i així poden generar beneficis ingents durant anys. I aquests sí que s’investiguen molt.

També s’investiguen locions capil·lars i cosmètics de tot tipus.

Em sembla formidable que generin grans beneficis, però no són medicaments.

Aconseguir un nou medicament requereix una inversió ingent i arriscada.

Però, en aquest procés, hi ha massa interessos privats que no coincideixen amb els de tots. Per exemple, els medicaments aprovats per la UE han de ser també després aprovats per l’ FDA als EUA. Per què? Hi ha altres dinàmiques perverses.

És preocupant, però hi veu solució?

No deixar tota la recerca farmacològica a inversors que persegueixen beneficis segons la mera lògica dels mercats.

I llavors?

Hi ha d’haver una recerca pública potent que faci el que no fa la privada: buscar medicaments com més barats millor que curin d’una vegada a tots. I és urgent, perquè, a més, la millor recerca futura no serà tan rendible.

Per què?

Els tractaments d’immunoteràpia, que estan entre els més prometedors contra el càncer, no permeten grans beneficis a escala industrial.

I la medicina personalitzada?

El mateix: qui hi investigarà a fons si no aconsegueix grans beneficis? S’adona que si deixem la nostra salut únicament a les mans de les megacorporacions farmacològiques no investigaran les línies que més ens curaran, sinó només les que més diners els donaran?

No és una lògica fàcil de canviar.

Facin tots els possibles perquè almenys a la UE hi hagi recerca pública biomèdica i farmacològica de qualitat. Per descomptat que també n’hi ha d’haver de privada –i molt potent–, però no només privada.

Sembla mentida que dir això sigui políticament incorrecte.

Ho és als Estats Units, on la salut es considera un terreny per al negoci. Però paradoxalment també ho és dir que els transgènics no perjudiquen a ningú. I ho dic perquè ha estat provat per la ciència. Els transgènics només són dolents per a la pobresa i la fam, perquè són més resistents a les plagues i requereixen menys reg.

Defensar els transgènics li crearà enemics, encara que en un altre bàndol.

Ho sé. Sé que Greenpeace, a qui devem molt pel seu activisme, ha fet causa, una causa molt rendible per cert, de la lluita contra els transgènics. Però que en busquin una altra, perquè estan frenant la lluita contra la pobresa en molts països.

Per què està tan segur que els transgènics no ens perjudiquen?

Perquè científicament ha estat impossible, després d’estudis seriosos, trobar-hi res de dolent per a la salut humana, com ha demostrat l’ Acadèmia Nacional de Ciències dels EUA. Les llavors transgèniques són tan sanes com les altres.

I la croada antitransgènica continua.

Part de l’activisme ecologista ha trobat en els transgènics una bandera d e reclutament i recaptació de fons, però no serveix a la humanitat. Espero que rectifiquin com més aviat millor.

Veritat o tranquil·litat

Triomfar és guanyar-se el dret a dir el que creus i no sols el que creus que et convé. Ser premi Nobel, com Richard J. Roberts, hi ajuda, però no més que haver dedicat la teva vida a servir la ciència. És a dir, la veritat. Ser políticament correcte, en canvi, és acceptar les falsedats més populars a canvi d’una tranquil·litat que al final surt caríssima. Roberts prefereix ser científicament correcte davant la farmaindústria nord-americana, la lògica de la qual ja no és curar per sempre sinó cobrar per sempre per medicaments que no curen mai. Amb la mateixa claredat critica l’activisme ecològic perla seva campanya contra els transgènics, malgrat que la ciència ha demostrat que són sans i més per als països pobres.

Lluís Amiguet

12/07/2016

La Vanguardia