“Hi ha nens a qui els fa més por una punxada que la cirurgia”

Infermera ‘child life’ Pionera Núria Serrallonga és infermera i psicòloga, i treballa com a ‘child life’ a l’Hospital Sant Joan de Déu, una figura present en tots els hospitals infantils dels Estats Units, per exemple. A Catalunya i a la resta de l’Estat ella és l’única reconeguda com a tal.

Núria Serrallonga a l’Hospital Sant Joan de Déu d’Esplugues amb una eina de treball important, els ninos de drap. / CRISTINA CALDERER

Si un nen plora, el seu cor plora. No és una metàfora, és literal. Amb la tensió es descarrega més adrenalina, el cos s’activa, tot costa molt més i la sensació de dolor és més gran. Si les constants vitals s’alteren, qualsevol intervenció, una cirurgia o una punxada, va pitjor. I la mala vivència es pot convertir en un trauma que arrossegui d’adult. Evitar-ho és la feina de la Núria Serrallonga.

Què és una child life?

És un professional sanitari que treballa a la frontera entre la infermeria i la psicologia. No tracto el malalt, faig profilaxi i prevenció dels problemes que pot implicar la vivència traumàtica de l’hospitalització i la malaltia. Cal que el nen ho visqui bé.

Què és el que els fa més por?

Cada nen és diferent. Però en general la palma se l’enduen les punxades. Hi ha nens a qui els fa més por una punxada que la cirurgia.

I com fas fora aquestes pors?

Has d’arribar al nen treballant les inquietuds i per això hi has de parlar sobre què li faran. Amb els pares cal treballar l’angoixa. Solen situar la preocupació en un punt diferent.

Una mala punxada no s’oblida...

Sí, sovint la por són males experiències. Si tenen fixada a la ment la idea que els han fet mal, cal millorar l’experiència per substituir el record per un de positiu. El nen que té por a la punxada sovint explica que per poder-los posar la injecció els havien immobilitzat subjectant-los fort. Nosaltres mai ho fem així, sempre demanem que seguin a la falda de la mare, que és on estan més tranquils.

I com s’arriba al nen?

El més complicat no és què els fa por, sinó per què. El joc és una gran eina. Per exemple, si els han d’operar i detecto que els preocupen les agulles, doncs juguem i posem una via al nino. Així poden veure-la, tocar-la, conèixer-la a nivell sensorial... I la percepció comença a canviar. I li expliquem molt bé per què és important allò que li han de fer. I li donem responsabilitat: la seva feina és estar quiet perquè tot anirà millor. Parlem també de la postura o de les distraccions que prefereix. És molt important deixar-los triar. En cas d’operació els fem un tour perquè vegin el quiròfan i l’UCI. Sovint els pregunto com se l’imaginaven i em diuen que tota fosca, com la infermeria del Harry Potter. I no hi té res a veure, té molta llum natural, colors, peixos dibuixats... Res a veure.

A més dels jocs, teniu els Pallapupes, fins i tot gossos... Va ser complicat normalitzar-ne la presència?

Ara ja són un membre més de l’equip, fa 15 anys que treballen amb nosaltres. Al principi va costar molt, hi havia metges que els veien amb prejudicis, com si no fos seriós. I en poc temps es van convertir en imprescindibles. Els mateixos que havien dubtat els demanaven.

Ets l’única child life a tot l’Estat. N’hi hauria d’haver més...

Sí, som imprescindibles per prevenir situacions traumàtiques que poden marcar el nen per a tota la vida. Si no es fa una feina abans, es poden crear situacions traumàtiques. Als Estats Units tots els hospitals pediàtrics tenen una child life per cada 20-25 malalts. Sant Joan de Déu en tindria 20, i repartides per unitats.

Com et vas formar?

Tinc família a Chicago i quan hi anava a l’estiu ho aprofitava per fer estades al Children’s Memorial. Hi vaig conèixer la feina de la child life.

I en tornar?

Calia convèncer el gerent d’aleshores de l’hospital per incorporar la figura. Va costar. Uns 6 anys intentant convèncer tothom. Recordo un germà de Sant Joan de Déu dient-me: “Ens en sortirem”. Hi va haver un canvi de gerència i van accedir a una prova. Se’n van veure els beneficis i la connexió amb la filosofia d’atenció holística de l’hospital.

I ara ve gent a formar-se amb tu.

Sí. Fins i tot l’any vinent començarem un màster universitari en child life amb la Universitat de Barcelona.

Com ha canviat l’hospital amb totes aquestes mesures?

Fa molts anys entrar al quiròfan era un autèntic drama: crits, puntades de peu, pares desesperats... El moment de la separació era horrorós. Ara els pares entren al quiròfan i el nen se’ls adorm als braços. Cal preparar-los molt bé: si no s’hi veuen amb cor val més que no entrin. Els hem de resoldre dubtes i han de poder estar pendents del nen, no dels professionals.

Explica’ns un cas recent.

Em va venir a veure l’àvia d’una nena de 6 anys a qui havien d’operar de l’esquena. Em va dir que plorava a l’escola, que estava molt trista. Li preguntava: “Quan em tallaran l’esquena?” Va venir i li vaig estar ensenyant el bisturí elèctric, i vam treballar per canviar la idea que la tallarien per la d’un instrument amb què la tractarien per dins per guarir-la.

Tenen por de morir?

Viuen molt el present, és el seu món. Parlen de l’anestèsia i la cirurgia, però no solen parlar de la mort. I els pares et diuen que els preocupa que passi alguna cosa, però no ho pregunten obertament.

Conviure amb el patiment dels nens no és traumàtic?

Aprens a desconnectar. Aquí hi ha molt de patiment i els nens necessiten que nosaltres estiguem bé.

Mònica L. Ferrado

10/03/2016

Ara.cat

“He volgut entendre què et fa anar a Síria”

ANNA TEIXIDOR COLOMER PERIODISTA DE TV3. AUTORA DEL LLIBRE ‘COMBATENTS EN NOM D'AL·LÀ. DE CATALUNYA AL GIHAD' (ARA LLIBRES)

Històries: Dóna veu als joves que van a fer la gihad per veure com han patit el procés de radicalització

Eines: Diu que el gran problema són els col·lectius que hi simpatitzen, i calen programes per rebatre-ho

Anna Teixidor Colomer (Figueres, 1978) és llicenciada en humanitats i periodisme per la UPF. El 2013, junt amb el seu pare, Josep Teixidor, va rebre la Beca de Recerca de la Selva per la investigació de diaris i publicacions de la comarca entre el 1868 i el 1975. I amb el càmera Marc Faro va investigar el cas de l'Ivie Okundaye, la prostituta nigeriana morta a la Jonquera, un reportatge guanyador de la segona edició dels premis de comunicació local Carles Rahola. Amb aquest bagatge, la periodista de TV3 s'ha centrat en el gihadisme a Catalunya: és autora del reportatge A la recerca del paradís , emès fa un any a 30 minuts. És una “realitat complexa”, escriu en la dedicatòria del llibre Combatents en nom d'Al·là. De Catalunya al Gihad (Ara Llibres), a la venda des de dilluns.

Quins són els motius que fan que un jove se'n vagi a fer la gihad? Per prestigi, èpica i lírica, tal com deia aquesta setmana en una tertúlia Pilar Rahola?

Ens quedaríem en la superfície si només parléssim de prestigi, èpica i lírica; va molt més enllà. Hi ha un fort component religiós. És veritat que molts senten que no formen part de res i, amb la identificació de l'islam, consideren que és la seva pàtria i, per tant, la seva raó de ser, però hi ha un fort component ideològic que explica per què decideixen abandonar-ho tot i fer la migració a Síria i allà combatre pel que creuen que és el gihad.

És la combinació de fanàtics fascinats per la guerra?

Ens equivocaríem si pensem que és una qüestió social i econòmica; és molt més complex. Hi ha diverses casuístiques en la història dels perfils a Europa. En el llibre recopilo quatre testimonis amb un denominador comú, que és la falta d'identitat, però en són només quatre. Pensa que han marxat cinc mil europeus cap a Síria. Als testimonis he constatat que els mancava aquesta identitat; no se sentien ni d'aquí ni del país dels pares.

Hi ha alguna cosa en la integració que s'ha fet malament?

Probablement els anys de la crisi han passat factura, perquè abans del 2007 sí que teníem integradors i mediadors en tots els ajuntaments, tot un equip de tècnics que mitjançaven amb les comunitats de veïns, que trepitjaven el carrer en diversos punts estratègics per copsar com estaven les comunitats estrangeres.

En una entrevista a RAC1 comentava casos d'instituts en què els alumnes s'havien negat a fer minuts de silenci pels atemptats de París o havien fet redaccions a favor de la gihad.

Sabem que són fets aïllats, que potser encara no són prou importants quantitativament, però existeixen. Sí que és important que aquest protocol de què s'està parlant des d'Ensenyament, coordinat per Interior, comenci a desplegar-se, sobretot donant eines al professorat i als equips directius per saber quan han d'actuar i de quina manera.

Tornant a la casuística, hi ha diferències entre els joves de les ‘banlieue' de les ciutats franceses, els suburbis de Birmingham o El Príncipe, a Ceuta?

El que passa és que a països del nord d'Europa com França, Alemanya o el Regne Unit estan en segones i terceres generacions. Aquí no tenim les seves problemàtiques, que són moltes, però probablement l'experiència d'aquests països ens ha de permetre de no cometre els mateixos errors. Aquí la radiografia també és diferent, tant en el nombre d'estrangers com en les nacionalitats, que canvien en funció de cada país, igual que el model d'acollida. França té un model assimilador i el dels Estats Units és multiètnic; aquí hi ha la interculturalitat.

En el llibre menciona com la sèrie ‘El Príncipe' de Telecinco exerceix de pol d'atracció.

Les noies, sobretot, m'han parlat d'aquesta sèrie: no els agrada el paper de la protagonista, una musulmana que s'enamora d'un policia i comet adulteri, però sí que he notat que volen ser confidents de la policia. Se senten implicats en aquesta lluita.

Quina anàlisi fa de la situació a Catalunya?

Seria un dels punts de l'Estat, després de Ceuta i Melilla, amb més reclutament, més persones que haurien viatjat a Síria i l'Iraq, però la principal preocupació no és aquesta, sinó que hem copsat un gran corrent de simpatitzants, de musulmans o conversos que s'acostarien als postulats d'Estat Islàmic. La majoria no se'n vol anar a lluitar a Síria, però estan disposats a finançar, a portar un paquet d'aquí a València per exemple, a fer proselitisme, fer tasques logístiques... i això és preocupant. Històricament, l'Estat ha estat una base logística. Hi ha reclutament, però també finançament i, sobretot, una adhesió espiritual.

Hi ha perill d'ascens del populisme? De l'extremisme?

En parlava avui amb un expert. A Europa ja hem vist que estan creixent els partits populistes. I si seguim el mateix guió, pot ser que aquests partits aflorin; cal veure-ho en els propers dos anys.

Està immersa en el treball de camp d'un nou reportatge. Ara ha notat més silenci que quan va fer la primera investigació?

Abans ja era complicat que la gent parlés, però encara ho feia. Ara cada cop ens costa més. Sabem fets concrets de famílies concretes, però quan hi parlem ens els neguen amb rotunditat, tot i que sabem per altres fonts que hi estarien implicades d'alguna manera, o amb algun familiar a Síria. Els atemptats a París han creat un gran silenci entorn de les comunitats.

Expliqui el mètode de captació; és similar al d'una secta, no?

Sí, els mètodes serien com els d'una secta però no es podria considerar que aquests grups gihadistes siguin grups de manipulació psicològica, sinó que són organitzacions terroristes. Funcionen com una secta perquè creen un món de teories conspiratives, sobre la fi del món, d'estar manipulats i corromputs... i segmenten aquest discurs en funció de l'audiència. Per exemple, als nois els prometen que seran guerrers, lluitaran per la justícia i contra un dictador, que és Baixar al-Assad, i a les dones se'ls fa una crida sobretot a ajudar humanitàriament. En general, se'ls fa creure que són uns escollits i han de trencar amb l'entorn, pares, professors, amics... a més de la propaganda a internet.

El paper de les xarxes socials és molt important en la captació. En el llibre menciona el cibergihadisme i tota la infraestructura de mitjans de propaganda.

Es creu que a Estat Islàmic hi ha més de cent assessors professionals d'Occident que els estan ajudant a nivell de mitjans de comunicació. Sense internet probablement el missatge gihadista i, sobretot, el d'Estat Islàmic no haurien arribat tan lluny. Internet ha estat un amplificador, fins al punt d'aconseguir mobilitzar cinc mil occidentals i més de trenta mil persones a tot el món de més de vuitanta països.

Un dels testimonis la va intentar convèncer per casar-s'hi a Síria.

Sí, els joves i adolescents es poden creure fàcilment el missatge. Perquè et dóna una raó de ser i té un sentit anar-hi. A més, et donen els diners per al viatge i hi ha moltes facilitats: amb un vol de baix cost arribes a Turquia, t'aconsellen que deixis el mòbil a casa i et connectis a xarxes públiques. A les noies les fan entrar de seguida perquè no s'ho repensin. Vam localitzar un hotel de la frontera, a Gaziantep, on tots anaven a Síria.

L'objectiu del llibre és destacar les històries humanes que hi ha darrere les detencions?

Em semblava que era important donar-los veu per veure com havien patit, sobretot, el procés de radicalització. I detectar pautes de com aquestes eines de captació, tan sofisticades, aconseguien mobilitzar tota aquesta gent, i entendre d'alguna manera com podien deixar-ho tot i anar-hi.

El llibre està estructurat a partir de les històries personals. Quin testimoni destacaria com a més impactant?

El que més m'ha impactat és el noi, en Tarek, que amb quatre anys va arribar a la província de Barcelona i amb vint va decidir anar-se'n a Síria. I tres anys després encara és allà, i convençut de la decisió que va prendre. També és impactant perquè les converses que hi vaig mantenir van durar més d'un any, van ser molt llargues.

Quant a les dues dones, la Maryam, vídua conversa, i la Ferdaous, que ha tornat desencisada, és fàcil empatitzar-hi?

Per força has de mantenir aquesta distància professional. Coneixes una persona molt radicalitzada i fas una escolta activa; no la contradius, però sí que en algun punt puntualitzes, i li comentes: “Vols dir que això és possible?”. És interessant com una persona que veus clarament que està patint un procés de radicalització t'ho explica, intenta justificar-se, i dóna més legitimitat al que li envien a través de les xarxes socials o al que li deia el marit des de Síria, que li recreava un paradís, que a les proves que tu li pots donar des d'aquí. És així com t'adones que no tens prou eines per combatre la seva narrativa, per dir-li que el que s'està fent a Síria no és compatible amb l'islam.

Cal trobar el contraargument?

El que urgeix més és elaborar una contranarrativa dels arguments gihadistes, poder contraargumentar tot això, probablement amb els mateixos elements, des de vídeos fins al testimoni de persones que hagin tornat, totalment decebudes, perquè expliquin que no era el que esperaven. Però, a part d'això, crec que s'haurien d'impulsar programes de desradicalització, com s'està fent al nord d'Europa; ni a l'Estat ni a Catalunya n'hi ha. De moment només s'està parlant de processos de detecció de radicalització. El gran problema que tenim és que ja hi ha col·lectius que estan radicalitzats, simpatitzants de la causa, i ja hauríem de tenir aquestes eines. Les redaccions i la mainada que es vol oposar als homenatges de les víctimes són episodis que han pogut passar més o menys aïlladament. Ara, un corrent simpatitzant, de musulmans i conversos, a favor dels postulats gihadistes hi és a tot al país. I fins i tot estem veient que aquests grups més radicals estan guanyant terreny als més moderats. És amb el que cal anar més alerta. La mainada que no volia participar en homenatges ho feia amb un argument lògic: “Per què hem de parar les classes i fer un minut de silenci per les víctimes de França, quan s'està morint la gent a Síria des de fa quatre anys i no n'hem fet mai cap?”.

El viatge de retorn és possible, però, en quines condicions?

El que passa ara mateix és que a la gent que detenen a l'Audiencia Nacional, o que tornen i són deixats en llibertat perquè es creu que no són una amenaça, no se'ls fa cap seguiment amb un equip per contrarestar el seu argumentari, tot i que tenen una causa per la qual se'ls considera que han patit un procés de radicalització i en algun moment o altre han format part d'una organització gihadista. L'any passat hi va haver mig centenar de detencions a Catalunya, més de cent a Espanya. Entenc que l'Audiencia no pot obligar ningú a rebre un suport psicològic, però almenys hi hauria d'haver la possibilitat que els familiars o aquells que ho vulguin puguin rebre suport d'experts. No sabem la seva evolució encara que se'ls arxivi la causa. No és tant donar suport perquè estiguis millor en el dia a dia sinó perquè tornen amb molta confusió, molta nebulosa, del que és el bo i el que és dolent. És difícil trencar amb tot això quan tens un germà mort a Síria, un cosí immolat, moltes vegades; has intentat entendre per què el teu familiar va fer el que va fer i alhora t'estàs refent de tot això.

Hi manté contacte?

Totes les converses reproduïdes en el llibre són reals. Tot està fet amb la seva connivència i ells han decidit els noms que es volien posar. El contacte només pot existir si hi ha una finalitat periodística, i si s'acaba l'objectiu periodístic has de deixar-ho, perquè semblaria que hi tens un interès personal.

Gemma Busquets
06/02/2016
El Punt Avui

"L'economia ha de servir a les persones"

El arquebisbe de Barcelona, un dels homes de confiança del Papa, assegura que li "fan mal" els casos de pederàstia dels maristes i admet que el protocol de l'església "és desgraciadament molt recent"

Fa només dos mesos que ocupa el càrrec. Molts el veuen fet a imatge i semblança de Francesc, el Papa que "mola" a l’esquerra més anticlerical. És igual d’astut.

Nascut a la Franja. Juan José Omella va néixer a Cretes el 21 d’abril de 1946. La seva mare li va ensenyar a parlar català encara que s’expressa millor en castellà.

L'arquebisbe Juan José Omella, a la seu de la institució.

Bisbe a Logronyo des del 2004, anteriorment havia sigut bisbe auxiliar de Saragossa i de Barbastre. Al Vaticà, ocupa un preat lloc a la Congregació per als bisbes que selecciona els candidats de tot el món.Va prendre possessió del càrrec d’arquebisbe de Barcelona el 26 de desembre passat. Va com boig amunt i avall visitant parròquies, centres socials i donant-se a conèixer. Porta anorac. Segueix tenint l’aspecte del capellà de poble que va ser. Somriu quan li recorden que és un dels bisbes de confiança del papa Francesc. El va posar dins de la comissió que selecciona els candidats a bisbe a tot el món. I el va enviar a Barcelona a lidiar amb un ajuntament dirigit per l’esquerra radical i una Generalitat independentista. I quan feia un mes que ocupava el càrrec li va explotar el cas de les denúncies per abusos sexuals en col·legis maristes de la ciutat i l’escàndol pel poema Mare Nostra llegit en un acte oficial.

Han reaccionat amb suficient contundència els maristes?

La primera cosa que hem de dir és que ens fa mal, a mi em fa moltíssim mal aquesta mena de pràctica que és dolorosíssima per a les víctimes. La primera cosa que miro és el dolor, el patiment de la víctima, que no és fàcil, perquè és un menor. ¿Com ho gestiona? És terrible. I amb els menors, els pares i els germans, els familiars que pateixen enormement. ¿Què es pot fer? Tot el que fem per ells sempre és poc. Dit això, les mateixes institucions, com pot ser l’Església, ja tenim un protocol que desgraciadament s’ha fet molt recentment. Crec que l’Església, la nostra diòcesi i totes les diòcesis del món, aquest protocol l’està complint i és dur, és sever. El tema penal, si s’ha de portar, s’ha de portar. Hem de ser molt vigilants, pares, educadors, poders polítics, tots.

No hauria de demanar perdó l’Església per aquestes coses?

Bé, sempre que algú comet un error ha de demanar perdó i en això l’Església no se n’ha avergonyit, el Papa ho ha fet en nom de tota l’Església, jo també ho faig en nom de la meva diòcesi, acabo d’arribar però pel que tingui la diòcesi de pecat en això, demano perdó. No és meu el pecat, gràcies a Déu, però sento també, d’alguna manera, que és de la pròpia família, hem d’aprendre a demanar perdó.

El Papa ha sigut en aquest tema i en altres partidari de les parets de vidre; quins canvis l’obliga?

Estem sentint la paraula de Déu i també estem escoltant la societat. En moltes coses, la societat ens interpel·la i amb raó, però en altres no.

En quines coses sí que poden fer canvis?

Doncs per exemple, la llei de la transparència. Siguem més transparents, en l’aspecte econòmic i en les activitats. A mi em sembla que això és important. Altres temes més morals, ètics, en això no casa bé amb l’Evangeli. Llavors diem: ‘miri, no, nosaltres com a cristians no hi entrem i ja està’.

Està tota l’Església compromesa en les prioritats que ha marcat el papa Francesc?

Una de les coses que impressionen el Papa primer és que sap transmetre molt bé el missatge. Un missatge curt, incisiu, que arriba al cor i que obre a l’esperança. Segon, que aquest missatge el transmet amb alegria, no llançant anatemes i condemnes. I tercer, el papa Francesc, i això m’ho han dit els periodistes, és un home coherent. Que el que diu ho fa, i el que fa ho diu.

També obliga els bisbes a posar-se les piles…

És clar, és evident.

I renunciar a privilegis ?

Ho anirem veient pel camí. El papa Francesc sí que ens està dient: hem de viure més a l’estil de Jesús, que viu en la senzillesa. No té on reclinar el cap, no fa anatemes, perdona la pecadora. Li diu: no pequis, el pecat és dolent, però jo a tu et perdono. És distingir entre persona i acció. El papa Francesc sembla que ho ha posat més en evidència i a alguns els xoca i diuen: ‘a veure si vostès ho corregeixen aviat’. Mirem-nos a nosaltres mateixos, en què puc canviar i en què he de canviar jo per bé.

Però aquest Papa és molt concret, no només apel·la a la solidaritat i a la caritat, sinó que també apel·la a canviar les estructures econòmiques que condueixen a la injustícia, com l’evasió fiscal, i l’Església no paga alguns impostos com l’IBI...

S’ha de distingir una miqueta. A veure. L’economia ha d’estar al servei de la persona i no dels diners. I això ho diu molt bé el Papa. I quan no està al servei de la persona pot entrar la corrupció, pot entrar la injustícia, etcètera. I segon, el tema de l’IBI no és cap privilegi: la llei permet que un bé quan serveix per a la societat no tingui un gravamen. Això ho tenen els sindicats, ho tenen els centres de l’administració i ho té també l’Església perquè serveix la societat. Si això es treu, doncs es treu i nos­altres pagarem com tots. Si canvia la llei, que la canviïn, però que sigui per a tots. I en això l’Administració també ha de ser honesta. Bé, tots hem de ser honestos.

Vostè va dues vegades al mes a Roma… Aquest impuls renovador del Papa està trobant molta resistència?

El Papa ha posat el rail de l’AVE. Serà molt difícil treure’l. El Papa està marcant un camí i malgrat algunes resistències, que sempre n’hi pot haver i n’hi ha, el Papa, i crec que amb ell moltíssima gent, diu: ‘endavant’. Ara, a vegades no es va a la velocitat que un vol.

Però hi ha gent que té por que se’l car­reguin…

Bé, això són els periodistes que diuen al Vaticà que si enverinen el Papa, que si se’l carreguen… De fet, ningú està lliure d’un atemptat. Joan Pau II ja en va tenir un, però no ho crec. Si la pregunta anava per dins de l’Església, entre bisbes i cardenals, som bona gent, no matarem el Papa.

I a vostè, què li ha demanat el Papa que faci a Barcelona?

Li vaig dir: m’envia a una ciutat, jo no sóc bisbe de ciutat, jo sóc un bisbe rural que sempre he estat en pobles. Però ell, amb la senzillesa i la profunditat que té, em va dir, doncs sigui pastor, vostè és pastor i ja està. Això és estimar la gent, sigui qui sigui, establir ponts d’unió, perquè això és estimar, crear una societat més fraterna, faci el que pugui en aquesta línia i no de crispació o de separació.

I el secretari d’Estat, que s’ocupa d’assumptes més mundans; quina consigna li va donar?

Són molt murris els periodistes i ho volen saber tot. Amb ell em trobo alguna vegada. ¿Com li va per Barcelona? Doncs miri, molt ben acollit. Doncs segueixi. Són molt respectuosos, són de la carrera diplomàtica.

Què és el que més l’ha impressionat d’aquests dos primers mesos a Barcelona?

Doncs hi ha dues coses. És una ciutat molt cosmopolita, on hi ha moltís­simes races, colors, llengües. I la segona, la gran acollida. Jo veig la gent pel carrer, i molta gent em diu: ‘l’he vist en una entrevista’, ‘el vaig sentir a la ràdio’… I em saluden, em parlen, i això no pensava que passaria en una gran ciutat com és Barcelona. Em fa pensar que dins de les grans ciutats la gent busca la relació humana, la comunicació.

Què s’ha trobat a Barcelona que no havia llegit als diaris?

Quan vaig al Raval, quan vaig a la Mina, veig el que està fent l’Església a prop del dolor de la gent, no només ella, hi ha altres organitzacions –també l’administració es fa present–, i em quedo impressionat. És una ciutat amb cor. A la Mina, em va impressionar la presència d’una comunitat religiosa que viu, certament, en un dels edificis més, diríem entre cometes, degradat. On a l’entrar et trobes tot ple de pintades, escombraries pel carrer, pel pati de la casa, i veure allà la presència d’uns religiosos que comparteixen el dolor, el patiment de la gent, a mi em va impactar. Vaig dir: davant d’això t’has de treure el barret, que maco.

Molts barris de Barcelona viuen una situació d’emergència social. La societat està responent a aquest repte?

Crec que és una mostra del que està passant en la nostra societat actual, també a Europa. I he de dir que la societat espanyola i veig que Catalunya, també Barcelona, està responent amb el mateix paràmetre. Descobreixo molta soledat, molt patiment, molta marginació, però a la vegada també descobreixo molta resposta solidària. I fixi-s’hi, en dono una mostra. En aquest temps de crisi, que hem viscut a Espanya i a Europa, pràcticament al món, les aportacions a Càritas s’han triplicat. Dic Càritas, però podríem citar també les altres. Amb els d’aquí i també amb els d’allà evidentment, que també hi ha gent que mor de fam al món i aquests sí que viuen en crisi, no només de tres anys, sinó des que neixen fins que moren.

Com és la seva relació en un ajuntament que està molt allunyat de l’Església? Tinc entès que s’ha reunit amb el tinent d’alcalde Gerardo Pisarello.

Les organitzacions que treballen amb la marginació i amb la pobresa treballen molt en xarxa. Això ho tenen molt clar. Treballen junts, perquè junts és com podem incidir en la realitat i fer que evolucioni i canviï. Això és molt important. Nosaltres no podem anar de genets solitaris. Caminem junts en una realitat que ens supera. I en això també s’hi apunta, pel que veig, l’Administració. I en el diàleg que he tingut amb els polítics, amb l’Administració, veig que tenen una sensibilitat especial en aquest camp i per treballar conjuntament amb l’Església, i crec que l’Església també té una actitud de col·laborar i treballar amb ells. He detectat sintonia en aquest món de la marginació, que és del que més parlem. Amb totes les administracions.

I amb l’alcaldessa Ada Colau ja s’hi ha ­reunit?

No he arribat a parlar amb ella, tinc cites pendents encara, però anem en aquesta línia. Em sembla molt important. Perquè som aquí per anar establint ponts de diàleg. L’important no és una confrontació, sinó acostar posicions i col·laborar tots, colze a colze, tinguem la religió que tinguem, tinguem la ideologia política que tinguem.

Està tota l’Església amb les piles posades en aquest compromís social?

Hi ha moltes piles, unes són Duracell, altres tenen una mica menys de força, però gastades del tot no n’he trobat cap. Els japonesos sembren la llavor de bambú a la terra i durant sis anys la van regant, dia a dia, setmana a setmana, sense que surti res. I el setè any, en sis mesos, surt i creix dos metres. Però han hagut d’esperar sis anys sense veure cap resultat.

Parlant de polítics, aquesta crisi social ha provocat un canvi molt substantiu, per exemple, a l’ajuntament de Barcelona, i una majoria independentista al Parlament. ¿És massa nacionalista l’Església de Barcelona com diuen alguns?

L’Església és molt respectuosa de les diferents realitats, en aquest cas, de les institucions. L’únic que busco i per allò que vull treballar és que no fem fosses de divisió sinó de comunió i d’acostar posicions. En aquests moments a mi ningú em parla d’aquest tipus de bel·ligerància nacional, més aviat al contrari, he vist persones que volen servir la societat. Hi pot haver algun cas, en això ja no hi entro, i per descomptat no els faig l’examen de quin partit són. I ells tampoc.

Ja sap que aquí sempre que vénen bisbes que no parlen català hi ha un cert enrenou...

Bé, quan vaig venir sentia aquest missatge que sempre hem sentit: Volem bisbes catalans. Bé, jo dic, doncs tenen raó. Això també ho diuen els aragonesos. A mi em deien, tu podies ser bisbe de Saragossa, que ens coneixes i coneixes la terra, doncs normal. Però d’això no se’n fa una batalla sine qua non. Sóc aragonès, sóc de la Franja com diuen aquí, però m’han rebut molt bé i no he percebut cap menyspreu.

Vostè diria que hi ha una visió desenfocada a la resta d’Espanya del que està passant a Catalunya.

He arribat aquí i dic, doncs certament, els catalans no són el que a vegades es creu un fora. ¿Qui contribueix a aquesta imatge? Aquí és on hem de fer tots anàlisis. Els uns per creure que només és aquest missatge i els altres per enviar aquest missatge, involuntàriament, perquè crec que és involuntari.

El col·lectiu e-cristians li ha demanat que porti als jutjats l’incident de la lectura del poema Mare nostra als premis Ciutat de Barcelona.

A mi em dol que en un acte públic es tingui aquesta falta de respecte a un munt de persones que tenen unes creences i en una cosa tan sagrada, com en aquest cas és el Pare Nostre. Pots creure o no pots creure, però fer d’això una espècie de burla a mi em dol moltíssim. Dit això, el respecte que jo demano el tinc també. Potser és bo saber callar. Igual que respectem un musulmà en la seva creença, un ortodox en la seva creença, un protestant, un polític d’un partit o d’un altre, també demanem respecte per a l’Església, perquè nos­altres també el volem practicar amb tots.

Vostè ha intentat fer gestos com els del Papa, al palau amb el seu bisbe auxiliar sense servei...

Parem la taula, ens escalfem el menjar i després freguem. I riem. Seré el que era sempre. Unes coses les podré fer, d’altres no, però si he d’anar a comprar vaig a comprar, i si haig d’anar a l’hospital a veure un malalt, doncs vaig a veure un malalt.

M’han dit que va en metro.

Sí, ja hi he anat diverses vegades. Vaig en metro, vaig caminant també, i altres vegades en cotxe, és clar. Normal, com fa tothom, ¿no?

Molts bisbes no ho fan….

Ells mateixos. Jo no sé el que fan.

Albert Sáez

06/03/216

El Periódico

8 de març, Dia de la Dona

De nou aquest any tenim motius per celebrar de forma reivindicativa el dia de la dona treballadora. Dones de tot el món continuem en múltiples situacions de desigualtat laboral i social. Vivim un canvi d’etapa, estem en un món molt canviant i la dona hi juga un paper important.

Les dones en la família

A la societat, es continua sense reconèixer el treball de cura de les dones. La feminització d’aquestes feines de dedicació a la família fan que siguin les dones les que normalment sol·liciten excedències o reduccions de jornada. I en conseqüència apareix l’economia submergida i una gran desprotecció legal.

Les dones i el món laboral

Començant per les dones joves que en temps de crisi no tenen assegurada la feina i els estudis són cada vegada més cars. Tot això provoca perspectives de futur incertes que fan que l’emancipació arribi cada vegada més tard i es faci difícil conciliar vida personal, familiar i la vida laboral. Un cop incorporades al món del treball encara s’ha de superar el “sostre de vidre” (la dificultat de les dones per accedir a responsabilitats dins dels llocs de treball), o la desigualtat de salaris.

Les dones i la immigració

Partint que el millor és lluitar per un món de pau i superar les diferències culturals i lingüístiques, davant del fenomen de les persones refugiades que vivim avui dia hem de lluitar per facilitar la integració d’aquestes dones que venen de països en guerra. En els conflictes bèl·lics la dona és una de les més vulnerables, objecte de violacions i maltractaments per part dels altres.

Les dones i la política

La dona s’incorpora públicament en el món de la política. Però són discriminades i es valora la seva capacitat a partir de criteris no polítics, sinó per criteris físics, estètics o de personalitat. Així doncs, també en aquest camp la lluita per la igualtat encara està molt present. Encara hem d’arribar a una política de tots i totes.

Nosaltres, dones obreres i cristianes, acollim el missatge de Jesús de Nazaret que ens proposa que cercant l’AMOR i la JUSTÍCIA, tot home i tota dona pot viure amb dignitat vers la seva plenitud. Posem de manifest el valor de tota persona, especialment de la dona per totes aquestes situacions que encara vivim.

Cap de nosaltres no pot ser menyspreada, ni pot ser tractada socialment com a un objecte de consum o mà d’obra barata.

És per tot això que com a militants cristianes afirmem: Déu va crear l'home, a la seva imatge ho crea, va crear l'home i la dona. Gn 1,27. Déu ens va crear iguals i no inferiors.

Un any més, continuem plantejant-nos qüestions essencials que devem respondre si volem garantitza un futur per a tothom, dones i homes:

* Reconeixem suficientment el valor central de les dones que acompanyen cap a la plenitud del que és humà en la societat i en l’Església, en totes les seves dimensions?

* Les tasques de cura continuen sent “cosa de dones” (“àngels de la llar”)? Tenen reconeixement econòmic? Com traduir aquesta expressió a nivell soci-al? I en l’Església?

* La pobresa, situació de la majoria de dones del món, és la causa i la conseqüència de la violència contra elles, sigui física o psíquica. Denunciem el feminicidi?

* Quina és la expectativa per dones i homes, respecte al temps dedicat al mercat de treball i tenint en compte l’elevada concentració sectorial de les dones en llocs de treball precaris?

* Que ens plantegem fer per evitar pràctiques de con-sum, basades en la explotació humana i concretament la de les dones?

* És possible esforçar-nos conjuntament en la construcció d’espais comunitaris de solidaritat i dignitat, que com a conseqüència de la crisi de llocs de treball i del sistema actual de benestar, porten a tantes dones a una situació global de precarietat?

* Com hauria d’educar, formar i quins valors necessita exercitar una societat realment democràtica per un canvi individual i col·lectiu pel benestar de tota la comunitat?

Des de la POC ens sentim cridats i cridades a ser-hi presents en aquestes situacions que pateixen moltes dones i ens comprometem a treballar per la seva dignitat.

MOVIMENTS I COL·LECTIUS OBRERS CRISTIANS DE CATALUNYA I BALEARS: ACO, GOAC, JOC I MIJAC, CAPELLANS OBRERS, RELIGIOSES/OS EN BARRIS OBRERS I POPULARS I DELEGACIONS DE PASTORAL OBRERA DE LES DIÒCESIS DE CATALUNYA

Març 2016

El masclisme s’adapta als nous temps

Tot i els avenços i el discurs igualitari, la societat patriarcal perpetua els rols tradicionals d’home i dona

El masclime a la llar    [Clicar damunt la foto per fer-la més gran]

Que aixequin la mà els masclistes de la sala. Ningú, oi? Proclamar-se masclista és políticament incorrecte. Ningú ja no qüestiona el dret de la dona a accedir al mercat laboral o a la universitat. Dimarts se celebra el Dia Internacional de les Dones i les lleis i la societat són avui teòricament igualitàries, però tot i els avenços evidents, continuem sent una societat masclista. “El discurs és igualitari però després no respon a la pràctica”, diu la sociòloga Sara Moreno. Es reprodueixen models tradicionals. “Un dels problemes és que a la generació filla de la democràcia se la va educar en un hipotètic context d’igualtat però a casa es reproduïen els rols tradicionals d’home i dona i això condiciona molt”, afegeix. Han desaparegut les formes més evidents de masclisme -una dona ja no necessita el permís del seu marit per obrir un compte bancari- però el masclisme agafa formes més subtils. “Vivim en una societat patriarcal. El masclisme ha suavitzat les formes per adaptar-se als nous temps i, en el fons, tots som còmplices d’un sistema que perpetua aquestes actituds”, diu el sociòleg i professor de la UdG Paco Abril. Repassem algunes de les formes que adopta el neomasclisme.

Nens ‘guerrers’: eduquem diferent nenes i nens

Al costat de nous models masculins conviuen actituds molt masclistes que, segons els sociòlegs, tenen el seu origen en la manera com eduquem els nens i les nenes. “Des que neixen als nens se’ls segueix tractant com els protagonistes i se’ls educa com a guerrers i triomfadors que han de ser durs, i de la nena s’espera que sigui tranquil·la, protectora i es porti bé”, apunta la sociòloga Marina Subirats, que assegura que als tres anys els nens ja tenen adquirida la jerarquia de gènere i es creuen superiors a les nenes perquè la societat així els hi ha transmès a través de diferències en el joc i les joguines, els colors o els dibuixos. Elles, princeses Disney i color rosa. Ells, superherois i color blau. “I a partir d’aquí, els masclismes es van desenvolupant”, alerta Subirats, que assenyala el pati de l’escola com un altre focus de micromasclisme, ja que s’ha imposat com a únic model de joc la pràctica de l’esport en què el nen és el protagonista. “Fins que no eduquem els nens i les nenes sense aquests mandats de gènere, serà difícil canviar les coses, però primer hem de transformar la societat; és un peix que es mossega la cua”, raona Abril. No és només l’educació que reben a casa, és també el que veuen: dones mestres a l’escola bressol i professors a la universitat.

Rols sexistes en les relacions adolescents

Què ha passat perquè hi hagi adolescents que reprodueixin en les seves relacions actituds com la gelosia, el control o la possessió? “Això -opina Sara Moreno- no es pot desvincular d’una societat de consum que dóna missatges masclistes i que hipersexualitza el cos de la dona”. Les pel·lícules, les cançons i alguns programes televisius reprodueixen relacions desiguals entre home i dona en què es potencia la imatge de dona sexi i provocativa i d’home fort i mascle.

“Els nois segueixen creient en la masculinitat agressiva i potent que recorre a l’extrem i a la violència per reafirmar-se”, diuen Margarita Petit i Montse Prat, autores de l’estudi Prevenció de la violència de gènere en l’adolescència. L’amor romàntic i els estereotips “posen les bases per instaurar una relació d’abús i submissió que acabarà en violència”, sostenen. Un terç dels joves pensen que és normal que ells controlin les seves parelles, i el mòbil i les noves tecnologies es posen al servei del masclisme.

Els micromasclismes de la vida quotidiana

Anar a un concessionari i que el venedor s’adreci majoritàriament a l’home o demanar una cervesa i un refresc i que s’assumeixi que la cervesa és per a l’home. La vida quotidiana és plena del que s’anomena micromasclisme, actituds gairebé imperceptibles que hem acceptat com a normals. El llenguatge quotidià és ple d’expressions masclistes, però també l’imaginari col·lectiu. Els joves reconeixen que un noi que lliga està ben valorat mentre que a una dona se la considera una fresca. ¿I quants homes no han compartit en els grups de WhatsApp vídeos o acudits sexistes mentre pensen que ells són d’allò més igualitaris?

“Vivim en un context en què té més valor el que és construït com a masculí per sobre del que és construït com a femení, i aquest és l’origen dels micromasclismes”, raona Moreno, que apunta que si existeix el micromasclisme és perquè la feina es distribueix de forma “desigual”: “La remunerada és responsabilitat principal de l’home, i la domèstica i de cura, de la dona”.

L’arribada dels fills, font de desigualtat

Les parelles joves són teòricament igualitàries fins que arriben els fills. Llavors és quan es tradicionalitzen. En parelles sense fills els homes assumeixen una part important de les feines de casa -tot un avenç respecte de generacions anteriors- però a mesura que la càrrega familiar augmenta i les responsabilitats professionals també, ells donen prioritat al vessant laboral, conclou l’estudi Ideals igualitaris i plans tradicionals: anàlisi de parelles primerenques a Espanya. “No és com abans, que els homes no entraven ni a la cuina. Ara hi entren però un «què vols que faci?» és molt diferent a ocupar-se realment de l’organització de la llar”, diu Subirats. En la majoria de parelles estudiades, els homes es conformen amb el rol de cuidador secundari i argumenten que no agafen excedències ni reduccions de jornada perquè els penalitzaria en la seva carrera professional (i a la dona, no?), no està ben vist a l’empresa o no volen reduir ingressos. A vegades, la decisió pot semblar racional: qui es redueix la jornada és qui té un sou inferior. Però la pregunta clau, segons Moreno, és: per què cobra menys, la dona?

Maternitat intensiva: dones que no deleguen

Així com hi ha moltes formes de ser pare també hi ha molts tipus de maternitat, i hi ha dones que estan convertint la maternitat en una qüestió “identitària” que “dificulta la implicació dels pares i reforça els rols de gènere”, diu Moreno. És un espai en què la dona vol conservar el protagonisme. Elles assumeixen que “cuidaran els fills més bé que ningú i no deixen espai a l’home”, indica Abril. I homes que, per comoditat, ho accepten: “Ella ho fa millor”. Si el canvi és només individual, però no social, la mare pot sentir-se culpable si cedeix a l’home tot el pes de la criança. No està ben vist. En canvi, a ells no se’ls qüestiona que passin moltes hores a la feina.

Noves masculinitats: pares compromesos

No obstant, també han sorgit moviments que reivindiquen una nova masculinitat. Però amb permisos de paternitat de 15 dies no ho tenen fàcil. “La societat no facilita que es dediquin a la cura dels fills”, apunta Abril. El masclisme ha atribuït als pares només la responsabilitat de ser proveïdors i molts s’han perdut l’experiència de participar plenament en el desenvolupament dels fills i se n’han desvinculat emocionalment. Això explicaria que tant nois com noies diguin que tenen més bona comunicació amb la mare, cosa que reafirma el rol de mare cuidadora i pare poc predisposat al diàleg. Calen nous referents paternals perquè són la clau per configurar el concepte d’home en generacions futures, ja que els nens reproduiran el que vegin a casa. I aquest és el camí cap a una societat més igualitària.

Lara Bonilla

06/03/2016

Ara.cat

El 21% dels immigrats que atén Creu Roja no tenen cap ingrés

Les condicions laborals del col·lectiu han empitjorat

La meitat dels treballadors no tenen contracte

Dones immigrades en una mercat de Salt. Foto d'arxiu: LLUÍS SERRAT

Les situacions de pobresa i vulnerabilitat entre les persones d'origen immigrant que van arribar a les comarques gironines durant els anys de bonança s'han cronificat arran de la crisi. Aquest fet es posa de manifest a partir de les dades presentades ahir per responsables de Creu Roja a Girona i que corresponen al 9è estudi de l'Observatori, que està centrat, en aquesta ocasió, en “les persones immigrades en situació vulnerable”. L'estudi s'ha fet a partir de 191 enquestes telefòniques a usuaris del programa de lluita contra la pobresa de Creu Roja el 2015, que n'atén uns 2.500. Segons aquest estudi, set de cada deu persones immigrades han vist empitjorar les seves condicions laborals en els últims cinc anys. La fotografia d'aquest col·lectiu és que un 54% no tenen un lloc de treball i, entre les persones que treballen, un 68% tenen uns ingressos inferiors a 600 euros mensuals (un 10% per sota del salari mínim interprofessional). Cal destacar que, d'entre el 30% dels immigrats que tenen un lloc del treball, la meitat no tenen contracte. Aquest percentatge de treballadors immigrats sense contracte és el més alt de Catalunya. A més, hi ha un 21,5% que no tenen cap mena d'ingrés estable.

A més de la precarietat laboral, només un 45,5% dels immigrats reben algun tipus de prestació. I sobre aquesta qüestió la directora de l'Observatori, Pilar Millán, va fer notar que, contràriament a la creença popular, un 69% de la població autòctona rep alguna prestació envers el 50% de la població immigrada. L'estudi també fa notar els problemes del col·lectiu per fer front a les despeses, de manera que més del 50% de les persones immigrades que s'adrecen a Creu Roja tenen alguna mensualitat pendent de pagament. Les dificultats econòmiques també afecten la cobertura de les necessitats bàsiques, com ara l'alimentació, i un 56,5% dels enquestats depenen d'ajudes. En aquest sentit, ressalta que un 28% dels nens han de dinar a casa perquè els pares no poden pagar-los el menjador i un 67% tenen problemes per garantir-los una alimentació adequada durant les vacances escolars.

Repercussió en la salut

Les representants de Creu Roja van indicar que la situació de vulnerabilitat en què està el col·lectiu ha afectat la seva salut física o emocional en prop del 68% dels casos. Amb tot, Millán va posar en relleu la fortalesa mental del col·lectiu per fer front a algunes situacions que resultarien força més insuportables per a la majoria d'autòctons. La responsable d'immigració i persones refugiades de Creu Roja a Girona, Anna Serra, va denunciar les traves administratives amb què el col·lectiu immigrat topa i que els impedeixen de tenir un ple accés als drets socials.

Núria Astorch

04/03/2016

El Punt Avui

Quin és el secret per envellir bé?

Ens veiem inundats amb productes que ens prometem allargar la joventut. Però el secret per envellir bé no es troba en cap producte de consum, sinó en la nostra actitud

Els estereotips ens presenten la vellesa com un moment de declivi / GETTY

Ho va dir el filòsof Francis Bacon: "Mai seré vell. Per a mi, la vellesa sempre té quinze anys més que jo". La cita pot semblar una frase enginyosa més, però diferents estudis de psicologia han revelat, quatre segles més tard, que Bacon tenia fins a cert punt raó, que l'acte d'envellir no respon només a inevitables canvis físics, sinó a actituds estrictament personals. Ens veiem inundats amb productes que ens prometem allargar la joventut. Però el secret per envellir bé no es troba en cap producte de consum, sinó en el nostre interior.

La vellesa importa, i cada vegada més: hi ha més gent gran, que viu més anys, i que representa un percentatge més elevat de la població. Durant la major part de la història el percentatge de persones de més de 65 anys no superava el 4% de la població mundial. Ara és un 12% de la població i, si es manté el ritme actual, serà un 22% l'any 2050. Des de les pensions fins als serveis públics, la societat i les polítiques s'hauran d'adaptar a un món més envellit que mai. Per evitar problemes, és important que fer-se gran no equivalgui a fer-se un ancià inactiu, sol, dependent. És impossible? Vellesa i decadència van inevitablement juntes?

Envellir és inevitable. Les cèl·lules obtenen energia dels aliments que ingerim i de l'aire que respirem, un procés durant el qual generen una sèrie de residus tòxics, entre ells els radicals lliures. Alguns estudis apunten que aquest és el motiu pel qual menjar molt i respirar molt (com fan els esportistes professionals) escurça la vida. No és casual que els animals més longeus, com les tortugues de les Galápagos (fins a 175 anys de vida) o les esponges de l'Antàrtida (1.550 anys), siguin especialment resistents al procés d'oxidació, que accelera l'envelliment de les cèl·lules. Si les cèl·lules triguen més a envellir-se, el cos triga més a desenvolupar malalties relacionades amb l'edat, com el càncer, la diabetis o l'Alzheimer. 

El factor més determinant en el procés d'envelliment és el nostre comportament / GETTY

Què vol dir fer-se gran?

Però envellir no és només una qüestió física, sinó també psicològica. O, dit d'una altra forma, no només les nostres cèl·lules sinó també nosaltres decidim com envellim. Aquí comencen els problemes, perquè ni tan sols queda clar què vol dir fer-se gran. La vellesa té a veure amb l'edat? I, si és així, a partir de quina edat som vells? Som vells quan canviem els rols socials, quan ens jubilem, quan els nostres fills es fan adults? O potser quan les nostres capacitats físiques i psíquiques minven, quan ja no som capaços de fer allò que sempre havíem fet? La vellesa és un estat social, físic o mental?

Les preguntes semblen retòriques, però no ho són. Diferents estudis psicològics apunten que el factor més determinant en el procés d'envelliment és el nostre comportament, la nostra actitud. Més enllà dels components físics (malalties) i socials (el nivell econòmic, el lloc de residència), és la nostra manera de viure la vida el que determina com ens fem grans. El secret d'envellir bé, diuen els psicòlegs, es basa a seguir tres consells. El primer, tenir cura de la nostra salut (menjar bé, fer exercici, descansar). El segon, mantenir vincles (amics, família) i contribuir al món que ens envolta (participant en alguna associació, fent-nos voluntaris). I el tercer, mantenir vives (o descobrir) les nostres habilitats, manuals, intel·lectuals…

Però dir-ho és més fàcil que fer-ho, perquè vivim en una societat que considera la joventut un valor. I com que ser jove és magnífic, la lògica implica que ser vell no ho és. Els estereotips negatius sobre la vellesa impregnen les societats occidentals. Durant bona part de la nostra història la vellesa era sinònim de saviesa, d' experiència, de resistència. Ara, en canvi, la vellesa ja no és sinònim de saviesa o d'experiència, sinó de dependència, de malaltia, de lletjor, d' inactivitat. Segons les estadístiques, tres de cada quatre persones grans asseguren haver-se sentit discriminades per culpa dels prejudicis contra la vellesa. I no és només una qüestió de percepció: les dades demostren com, davant d'una mateixa condició clínica, les persones grans no reben el mateix tractament que les joves.

Profecia autocomplerta

Aquesta discriminació no només és un problema legal i social, sinó que acaba tenint conseqüències en l'àmbit personal. Estudis com l''Irish Longitudinal Study' demostren que aquelles persones que tenen una visió negativa de la vellesa envelleixen pitjor i viuen el seu envelliment com un trauma. És una profecia autocomplerta. Si ens deixem endur per tots els estereotips sobre la vellesa acabem per assumir-los i viure la nostra pròpia vellesa com un fet negatiu. I la profecia es compleix perquè aleshores, efectivament, els problemes físics s'acceleren. Un estudi de la Universitat de Yale arriba a la conclusió que simplement canviant l'actitud davant la vellesa s'aconsegueix que persones grans amb problemes físics millorin de forma substancial. Deirdre Robertson, investigadora de la Universitat de Columbia, de Nova York, hi està d'acord: "És possible canviar la forma com envellim simplement canviant la percepció que tenim de la vellesa".

No podem evitar envellir. Però sí que podem alentir el procés vivint-lo amb un esperit positiu, mantenint-nos actius i tenint cura de la nostra salut i el nostre entorn. No és fàcil, evidentment. Els mitjans de comunicació, la publicitat, la literatura, el cine… ens presenten la vellesa com un moment de declivi. Un moment on no hi ha històries d'amor, on no es viuen aventures, on no es coneix gent nova, on no es tenen experiències excitants. Un moment en què toca comprar cadires reclinables, ulleres per llegir, pega per a la dentadura postissa o compreses per a les pèrdues d'orina. Enfrontats a aquesta pluja d'imatges i estereotips, acabem per interioritzar que fer-se grans és un drama. I, alerten els experts, interioritzar que és un drama és el primer pas per fer que realment ho sigui.

Isidre Estévez

03/03/2016

Ara.cat

"Justícia per a les esclaves sexuals de Guatemala", quan la batalla es juga al cos femení.

Un tribunal condemna a 140 anys un militar retirat per la humanitat, en un judici històric

Guatemala ha fet història en jutjar i condemnar responsables de la violència sexual com a arma de guerra. Un tribunal ha condemnat a 120 i 140 anys de presó un paramilitar i un tinent coronel retirat, respectivament, per haver forçat un grup de 15 dones a l’esclavatge domèstic i sexual durant els anys 80, en ple conflicte armat del país centreamericà.

Durant tres dècades les 15 dones i cinc homes de l’ètnia maia q’equchi havien guardat silenci sobre les violacions, desaparicions i abusos de tot tipus que havien patit al voltant del complex Sepur Zarco, un lloc on els poderosos militars guatemalencs anaven per descansar però que en realitat es va convertir en una mena de casa dels horrors. L’any 2012, el grup de víctimes va decidir portar el cas davant de la justícia perquè es conegués la veritat i acabar amb la impunitat, en un país que ha passat de puntetes en els crims comesos durant la dictadura. Ara, un jutjat ordinari els ha donat la raó.

En la lectura del veredicte, la jutgessa Yassmín Barrios va assenyalar l’exmilitar Esteelmen Francisco Reyes Girón i el civil Heriberto Valdéz Asij com els que van orquestrar els abusos sistemàtics i els va acusar d’haver ocasionat un “dany irreparable” a “tota una població”. Jurídicament, als dos homes, en presó provisional des de fa gairebé dos anys, se’ls imputa els delictes de lesa humanitat, desaparició forçada, i assassinat. 

En el judici les dones havien relatat com entre el 1982 i el 1983 se les obligava a ser esclaves domèstiques i sexuals dels militars de la caserna, que es creien amb tot el dret del món d’assaltar-les a qualsevol hora i lloc, fins i tot davant dels fills. “ Em tractaven com un animal, ells [els soldats] em tractaven així perquè no tenia marit. Ens enviaven al riu a rentar la roba i allà també hi abusaven”, recordava una de les víctimes. A més, les forçaven a resar, sota l’amenaça de ser assassinades sinó obeïen.

L’agressió a aquestes dones formava part d’una estratègia planejada i orquestrada per castigar els indígenes que reclamaven la seva sobirania per conrear les seves terres. Tot, amb la connivència del dictador Efraín Ríos Montt, a qui se li va anul·lar la condemna per genocidi i està pendent que el seu judici es torni a repetir.

El 1982 Ríos Montt va acceptar construir la caserna a la localitat de Sepur Zarco, a l’estat caribeny d’Izabal, amb majoria q’equchi, a petició dels grans terratinents que disputaven la terra als indígenes. A partir d’aquí, els militars van organitzar ofensives i persecucions contra els líders veïnals, alguns dels quals van desaparèixer o van ser assassinats extrajudicialment. L’estratègia de guerra, a més, va incloure atacar les seves esposes, que van ser tractades com a botí i arma de guerra.

El cas Sepur Zarco suposa una fita important per a les organitzacions dels drets humans perquè per primer cop un tribunal ordinaris (ni 'ad hoc' ni internacional) ha escoltat les veus de les dones que han estat utilitzades com a armes de guerra. La premi Nobel de la Pau Rigoberta Menchú ha assistit a la lectura de la sentència, juntament amb una altra guardonada, la nord-americana Jody Williams.

Quan la batalla es juga al cos femení

Les dones pateixen un doble abús en les guerres perquè són vistes com a botí

Conferència de l'ONU a Nairobi (1985) on la dona es comença a incorporar com actor. ZUMAPRESS

“L’acte per excel·lència pel qual un home demostra a una dona que és conquerida, vençuda”. El 1975 la periodista Susan Brownmiller descrivia amb aquestes paraules la violació a Contra nuestra voluntad, en què denunciava els casos d’abusos sexuals dels soldats nord-americans amb les vietnamites durant la guerra que acabava aquell any. La violència sexual contra les dones en zones en conflicte no és un crim nou i s’ha utilitzat sempre com a estratègia de guerra. La novetat, si se’n pot dir així, és que 40 anys enrere era considerada una qüestió secundària, obviada i ignorada durant el conflicte i en la resolució. L’impuls de les mateixes dones -organitzades i mobilitzades- ha aconseguit, però, trencar un silenci que feia segles que durava. A Colòmbia un grup de dones es va adonar que en el conflicte incrustat des dels anys 60 el seu dolor passava desapercebut i el 1995 van engegar Ruta Pacífica. L’objectiu era “fer visible a les comunitats i al món com la guerra afecta la dona i el seu cos” i acompanyar les víctimes en el camí “del dolor a la resistència i de la resistència a la persistència i la presència”, explica des d’Antioquia Teresa Arizabaleta, fundadora de l’entitat.

La definició de violació de Brownmiller no és gratuïta. Tot i que no a tot arreu ni tota la violència sexual exercida en guerra té una intencionalitat bèl·lica, molts exèrcits, rebels i grups paramilitars han fet de les dones i els seus cossos un camp de batalla en què un atac individual té un efecte multiplicador. Els agressors tenen diferents “motivacions”, indica María Villellas, investigadora de l’Escola de Cultura de Pau de la UAB. En societats patriarcals, en les quals la dona és tractada com a propietat dels homes, “atacar-les a elles és fer mal als homes i a tota la comunitat”, apunta l’experta. 

El trofeu es fa encara més gran perquè l’agressor sovint actua en grup i veu en l’atac sexual una manera “de crear camaraderia i cohesionar-se internament”, que, alhora, serveix per dissuadir els desertors perquè fora de la banda creixen els riscos de ser castigat. Villellas, que ha escrit sobre l’afectació d’aquest tipus de violència, subratlla que “genera desplaçaments forçats”, que, com diu Arizabaleta, es tradueixen en “desarrelament i pèrdua d’identitat”, i també comporta el “trencament del teixit social”. El 60% dels set milions de colombians que han hagut de fugir de casa són dones, a més dels milers de dones que han desaparegut o han vist com els seus fills eren reclutats a la força. Sense oblidar els fills fruit d’aquestes violacions, estigmatitzats -si no abandonats- perquè recorden la barbàrie i són el símbol de la victòria de l’agressor. A Ruta Pacífica les dones arriben “sense autoestima, culpabilitzant el seu dolor” i el personal les acompanya tant en “la via judicial com en la psicosocial”, relata Arizabaleta, feminista de pedra picada.

En algunes parts de l'Àfrica els agressors, a més, introdueixen objectes punxants, vidres o plàstics calents a les vagines de les dones, que a més de seqüeles psicològiques pateixen seqüeles físiques de per vida i que impediran que puguin treballar, cosa que les condemna a la pobresa i l’exclusió, segons assenyala Villellas.

Però el paper de la dona en conflictes no sempre és passiu, matisa Villellas, que assenyala que els estereotips encara amaguen les dones combatents, que tenen més problemes per a la reinserció, sovint, perquè els programes de pau no les tenen en compte en els programes de desmilitarització.

Marta Rodríguez

06/11/2016

Ara.cat