“He volgut entendre què et fa anar a Síria”

ANNA TEIXIDOR COLOMER PERIODISTA DE TV3. AUTORA DEL LLIBRE ‘COMBATENTS EN NOM D'AL·LÀ. DE CATALUNYA AL GIHAD' (ARA LLIBRES)

Històries: Dóna veu als joves que van a fer la gihad per veure com han patit el procés de radicalització

Eines: Diu que el gran problema són els col·lectius que hi simpatitzen, i calen programes per rebatre-ho

Anna Teixidor Colomer (Figueres, 1978) és llicenciada en humanitats i periodisme per la UPF. El 2013, junt amb el seu pare, Josep Teixidor, va rebre la Beca de Recerca de la Selva per la investigació de diaris i publicacions de la comarca entre el 1868 i el 1975. I amb el càmera Marc Faro va investigar el cas de l'Ivie Okundaye, la prostituta nigeriana morta a la Jonquera, un reportatge guanyador de la segona edició dels premis de comunicació local Carles Rahola. Amb aquest bagatge, la periodista de TV3 s'ha centrat en el gihadisme a Catalunya: és autora del reportatge A la recerca del paradís , emès fa un any a 30 minuts. És una “realitat complexa”, escriu en la dedicatòria del llibre Combatents en nom d'Al·là. De Catalunya al Gihad (Ara Llibres), a la venda des de dilluns.

Quins són els motius que fan que un jove se'n vagi a fer la gihad? Per prestigi, èpica i lírica, tal com deia aquesta setmana en una tertúlia Pilar Rahola?

Ens quedaríem en la superfície si només parléssim de prestigi, èpica i lírica; va molt més enllà. Hi ha un fort component religiós. És veritat que molts senten que no formen part de res i, amb la identificació de l'islam, consideren que és la seva pàtria i, per tant, la seva raó de ser, però hi ha un fort component ideològic que explica per què decideixen abandonar-ho tot i fer la migració a Síria i allà combatre pel que creuen que és el gihad.

És la combinació de fanàtics fascinats per la guerra?

Ens equivocaríem si pensem que és una qüestió social i econòmica; és molt més complex. Hi ha diverses casuístiques en la història dels perfils a Europa. En el llibre recopilo quatre testimonis amb un denominador comú, que és la falta d'identitat, però en són només quatre. Pensa que han marxat cinc mil europeus cap a Síria. Als testimonis he constatat que els mancava aquesta identitat; no se sentien ni d'aquí ni del país dels pares.

Hi ha alguna cosa en la integració que s'ha fet malament?

Probablement els anys de la crisi han passat factura, perquè abans del 2007 sí que teníem integradors i mediadors en tots els ajuntaments, tot un equip de tècnics que mitjançaven amb les comunitats de veïns, que trepitjaven el carrer en diversos punts estratègics per copsar com estaven les comunitats estrangeres.

En una entrevista a RAC1 comentava casos d'instituts en què els alumnes s'havien negat a fer minuts de silenci pels atemptats de París o havien fet redaccions a favor de la gihad.

Sabem que són fets aïllats, que potser encara no són prou importants quantitativament, però existeixen. Sí que és important que aquest protocol de què s'està parlant des d'Ensenyament, coordinat per Interior, comenci a desplegar-se, sobretot donant eines al professorat i als equips directius per saber quan han d'actuar i de quina manera.

Tornant a la casuística, hi ha diferències entre els joves de les ‘banlieue' de les ciutats franceses, els suburbis de Birmingham o El Príncipe, a Ceuta?

El que passa és que a països del nord d'Europa com França, Alemanya o el Regne Unit estan en segones i terceres generacions. Aquí no tenim les seves problemàtiques, que són moltes, però probablement l'experiència d'aquests països ens ha de permetre de no cometre els mateixos errors. Aquí la radiografia també és diferent, tant en el nombre d'estrangers com en les nacionalitats, que canvien en funció de cada país, igual que el model d'acollida. França té un model assimilador i el dels Estats Units és multiètnic; aquí hi ha la interculturalitat.

En el llibre menciona com la sèrie ‘El Príncipe' de Telecinco exerceix de pol d'atracció.

Les noies, sobretot, m'han parlat d'aquesta sèrie: no els agrada el paper de la protagonista, una musulmana que s'enamora d'un policia i comet adulteri, però sí que he notat que volen ser confidents de la policia. Se senten implicats en aquesta lluita.

Quina anàlisi fa de la situació a Catalunya?

Seria un dels punts de l'Estat, després de Ceuta i Melilla, amb més reclutament, més persones que haurien viatjat a Síria i l'Iraq, però la principal preocupació no és aquesta, sinó que hem copsat un gran corrent de simpatitzants, de musulmans o conversos que s'acostarien als postulats d'Estat Islàmic. La majoria no se'n vol anar a lluitar a Síria, però estan disposats a finançar, a portar un paquet d'aquí a València per exemple, a fer proselitisme, fer tasques logístiques... i això és preocupant. Històricament, l'Estat ha estat una base logística. Hi ha reclutament, però també finançament i, sobretot, una adhesió espiritual.

Hi ha perill d'ascens del populisme? De l'extremisme?

En parlava avui amb un expert. A Europa ja hem vist que estan creixent els partits populistes. I si seguim el mateix guió, pot ser que aquests partits aflorin; cal veure-ho en els propers dos anys.

Està immersa en el treball de camp d'un nou reportatge. Ara ha notat més silenci que quan va fer la primera investigació?

Abans ja era complicat que la gent parlés, però encara ho feia. Ara cada cop ens costa més. Sabem fets concrets de famílies concretes, però quan hi parlem ens els neguen amb rotunditat, tot i que sabem per altres fonts que hi estarien implicades d'alguna manera, o amb algun familiar a Síria. Els atemptats a París han creat un gran silenci entorn de les comunitats.

Expliqui el mètode de captació; és similar al d'una secta, no?

Sí, els mètodes serien com els d'una secta però no es podria considerar que aquests grups gihadistes siguin grups de manipulació psicològica, sinó que són organitzacions terroristes. Funcionen com una secta perquè creen un món de teories conspiratives, sobre la fi del món, d'estar manipulats i corromputs... i segmenten aquest discurs en funció de l'audiència. Per exemple, als nois els prometen que seran guerrers, lluitaran per la justícia i contra un dictador, que és Baixar al-Assad, i a les dones se'ls fa una crida sobretot a ajudar humanitàriament. En general, se'ls fa creure que són uns escollits i han de trencar amb l'entorn, pares, professors, amics... a més de la propaganda a internet.

El paper de les xarxes socials és molt important en la captació. En el llibre menciona el cibergihadisme i tota la infraestructura de mitjans de propaganda.

Es creu que a Estat Islàmic hi ha més de cent assessors professionals d'Occident que els estan ajudant a nivell de mitjans de comunicació. Sense internet probablement el missatge gihadista i, sobretot, el d'Estat Islàmic no haurien arribat tan lluny. Internet ha estat un amplificador, fins al punt d'aconseguir mobilitzar cinc mil occidentals i més de trenta mil persones a tot el món de més de vuitanta països.

Un dels testimonis la va intentar convèncer per casar-s'hi a Síria.

Sí, els joves i adolescents es poden creure fàcilment el missatge. Perquè et dóna una raó de ser i té un sentit anar-hi. A més, et donen els diners per al viatge i hi ha moltes facilitats: amb un vol de baix cost arribes a Turquia, t'aconsellen que deixis el mòbil a casa i et connectis a xarxes públiques. A les noies les fan entrar de seguida perquè no s'ho repensin. Vam localitzar un hotel de la frontera, a Gaziantep, on tots anaven a Síria.

L'objectiu del llibre és destacar les històries humanes que hi ha darrere les detencions?

Em semblava que era important donar-los veu per veure com havien patit, sobretot, el procés de radicalització. I detectar pautes de com aquestes eines de captació, tan sofisticades, aconseguien mobilitzar tota aquesta gent, i entendre d'alguna manera com podien deixar-ho tot i anar-hi.

El llibre està estructurat a partir de les històries personals. Quin testimoni destacaria com a més impactant?

El que més m'ha impactat és el noi, en Tarek, que amb quatre anys va arribar a la província de Barcelona i amb vint va decidir anar-se'n a Síria. I tres anys després encara és allà, i convençut de la decisió que va prendre. També és impactant perquè les converses que hi vaig mantenir van durar més d'un any, van ser molt llargues.

Quant a les dues dones, la Maryam, vídua conversa, i la Ferdaous, que ha tornat desencisada, és fàcil empatitzar-hi?

Per força has de mantenir aquesta distància professional. Coneixes una persona molt radicalitzada i fas una escolta activa; no la contradius, però sí que en algun punt puntualitzes, i li comentes: “Vols dir que això és possible?”. És interessant com una persona que veus clarament que està patint un procés de radicalització t'ho explica, intenta justificar-se, i dóna més legitimitat al que li envien a través de les xarxes socials o al que li deia el marit des de Síria, que li recreava un paradís, que a les proves que tu li pots donar des d'aquí. És així com t'adones que no tens prou eines per combatre la seva narrativa, per dir-li que el que s'està fent a Síria no és compatible amb l'islam.

Cal trobar el contraargument?

El que urgeix més és elaborar una contranarrativa dels arguments gihadistes, poder contraargumentar tot això, probablement amb els mateixos elements, des de vídeos fins al testimoni de persones que hagin tornat, totalment decebudes, perquè expliquin que no era el que esperaven. Però, a part d'això, crec que s'haurien d'impulsar programes de desradicalització, com s'està fent al nord d'Europa; ni a l'Estat ni a Catalunya n'hi ha. De moment només s'està parlant de processos de detecció de radicalització. El gran problema que tenim és que ja hi ha col·lectius que estan radicalitzats, simpatitzants de la causa, i ja hauríem de tenir aquestes eines. Les redaccions i la mainada que es vol oposar als homenatges de les víctimes són episodis que han pogut passar més o menys aïlladament. Ara, un corrent simpatitzant, de musulmans i conversos, a favor dels postulats gihadistes hi és a tot al país. I fins i tot estem veient que aquests grups més radicals estan guanyant terreny als més moderats. És amb el que cal anar més alerta. La mainada que no volia participar en homenatges ho feia amb un argument lògic: “Per què hem de parar les classes i fer un minut de silenci per les víctimes de França, quan s'està morint la gent a Síria des de fa quatre anys i no n'hem fet mai cap?”.

El viatge de retorn és possible, però, en quines condicions?

El que passa ara mateix és que a la gent que detenen a l'Audiencia Nacional, o que tornen i són deixats en llibertat perquè es creu que no són una amenaça, no se'ls fa cap seguiment amb un equip per contrarestar el seu argumentari, tot i que tenen una causa per la qual se'ls considera que han patit un procés de radicalització i en algun moment o altre han format part d'una organització gihadista. L'any passat hi va haver mig centenar de detencions a Catalunya, més de cent a Espanya. Entenc que l'Audiencia no pot obligar ningú a rebre un suport psicològic, però almenys hi hauria d'haver la possibilitat que els familiars o aquells que ho vulguin puguin rebre suport d'experts. No sabem la seva evolució encara que se'ls arxivi la causa. No és tant donar suport perquè estiguis millor en el dia a dia sinó perquè tornen amb molta confusió, molta nebulosa, del que és el bo i el que és dolent. És difícil trencar amb tot això quan tens un germà mort a Síria, un cosí immolat, moltes vegades; has intentat entendre per què el teu familiar va fer el que va fer i alhora t'estàs refent de tot això.

Hi manté contacte?

Totes les converses reproduïdes en el llibre són reals. Tot està fet amb la seva connivència i ells han decidit els noms que es volien posar. El contacte només pot existir si hi ha una finalitat periodística, i si s'acaba l'objectiu periodístic has de deixar-ho, perquè semblaria que hi tens un interès personal.

Gemma Busquets
06/02/2016
El Punt Avui