Noruega ensenya als immigrants a respectar les dones

Oslo imparteix classes als centres de refugiats des de fa anys

Foto de Andrew Testa per el diari The New York Times

Classes per ensenyar als immigrants a respectar les dones. Aquest curs podria semblar una reacció a l’onada d’agressions sexuals comeses la nit de Cap d’Any a Alemanya i altres països del nord d’Europa per joves estrangers, molts d’ells refugiats procedents del nord d’ Àfrica i l’ Orient Mitjà. Tot i això, Noruega fa diversos anys que l’imparteix als seus centres d’acolliment arreu del país.

Tot va començar arran de l’augment de violacions perpetrades per estrangers registrat a Stavanger, al sud-oest del país, entre el 2009 i el 2011. Segons dades obtingudes per la televisió pública NRK, només tres dels 20 homes que van ser trobats culpables eren noruecs.

Diverses organitzacions contra la violència masclista van proposar llavors d’ensenyar als immigrants la igualtat de drets que hi ha a Occident entre homes i dones, així com les principals lleis locals en matèria de sexualitat. Quan arriben, no tots coneixen normes bàsiques de comportament, com que no es pot forçar una dona a mantenir relacions íntimes, ni tan sols dins del matrimoni.

La idea va agradar a les autoritats, que van decidir aplicar-la en diversos centres d’immigrants, dins del programa sobre cultura noruega per a estrangers.

Molts d’ells procedeixen de llocs en els quals la dona no té la llibertat de què gaudeix l’home. Han d’anar tapades i no poden sortir soles al carrer si no és en companyia del seu marit o un altre membre masculí de la família. En alguns d’aquests països, de fet, la dona és senzillament concebuda com a propietat de l’home.Per això, quan aterren en societats com la noruega, s’escandalitzen en veure com vesteixen les joves, que van soles pel carrer, es diverteixen, beuen i somriuen als homes. Són actituds que a molts països musulmans només es relacionen amb la prostitució. Per això alguns no saben interpretar correctament aquests comportaments.

“El nostre objectiu és ajudar els sol·licitants d’asil a no cometre errors a mesura que descobreixen la cultura noruega”, explicava fa uns quants dies a la premsa local Linda Hagen, de Hero, una companyia privada que gestiona el 40% dels centres per a refugiats del país.

“No es tracta de dir que hi ha un sol codi cultural que digui el que és un bon o mal comportament, perquè volem una societat lliure”, però “hi ha d’haver tolerància cap a actituds que poden ser interpretades com a immorals per algunes normes tradicionals o religioses”, concretava.

Les classes s’imparteixen en forma de debat. El professor planteja una situació comuna davant la qual els alumnes es podrien trobar i, a continuació, s’obre la discussió sobre el que es pot i no es pot fer. Per evitar estigmatitzar els immigrants, s’intenta que en les il·lustracions i el material didàctic la imatge del violador o l’home que molesta estigui sempre representada per un noruec.

La finalitat és que entenguin que, a Europa, les dones poden tenir amics i que somriure a un home o fins i tot lligar amb ell no vol dir que s’estigui donant el consentiment per a res més.

Al principi, els cursos van desencadenar algunes crítiques. Hi va haver qui va dir que fer-los era donar per fet que tots els immigrants són agressors sexuals en potència. Tot i això, en vista del que ha passat a Colònia i a altres ciutats europees, ara la idea provoca menys controvèrsia.

Els seus promotors, no obstant això, assenyalen que amb els cursos no n’hi ha prou, que han d’anar acompanyats d’una política d’integració eficaç, en la qual els nouvinguts puguin gaudir com més aviat millor d’accés al mercat laboral i d’unes bones condicions de vida.

És cert que fa anys que l’extrema dreta utilitza l’afirmació que els immigrants musulmans vénen a violar les dones. Aquest argument ha donat pàbul a agres actituds de rebuig i fins i tot agressions a estrangers arran dels fets de la nit de Cap d’Any.

Però els grups antiimmigrants, com el noruec Human Rights Service, descarten que els cursos siguin una solució i consideren que l’única manera d’eradicar el problema de les violacions és simplement tancant les fronteres.

Gloria Moreno

18/01/2016

La Vanguardia

Publiqueu les fotos més impactants”, la petició de les víctimes de desastres i conflictes

Les víctimes de desastres i conflictes demanen que es difonguin les imatges més dures per no caure en l’oblit 

Les imatges de nens famèlics a la ciutat assetjada de Madaia ( Síria) han tornat a remoure consciències. I també han posat una altra vegada sobre la taula el debat de si cal publicar fotos tan dures o no. Les organitzacions humanitàries i les oenagés que treballen en zones de conflicte o àrees devastades per catàstrofes naturals ho tenen molt clar: “Aquestes imatges són reals i per tant s’han de publicar perquè tothom sàpiga el que passa”. Ho afirma Andrés Conde, director general de Save the Children a Espanya, que a més revela que avui, en aquesta societat de la comunicació immediata, “són les mateixes víctimes d’aquests inferns qui demanen la difusió de les imatges més impactants”.

Sobre l’impacte que aquestes fotos tenen en la societat, Conde considera que “la pressió que s’aconsegueix amb una sola d’aquestes imatges (sobre els que tenen la capacitat de resoldre el conflicte) no és comparable a cap altra campanya de conscienciació”. “En aquest cas parlem de milers de nens la vida dels quals està amenaçada per la fam. No hi ha muntatges, no s’ha traspassat cap línia vermella ni tampoc és una visió esbiaixada de la realitat. La gravetat de la situació afecta la majoria”, afegeix el director general de Save the Children.

El drama que es viu a Síria ha tornat a les primeres pàgines de l’actualitat amb la publicació d’aquestes fotos de nens famèlics. “És la prova de la força que té avui el llenguatge visual”, indica Conde. I per això cal aprofitar l’arma de la imatge. Aquestes organitzacions saben, per experiència, que els conflictes que avui són notícia a escala global passaran a un segon pla a causa del que ells anomenen “fatiga informativa”. I la novetat, en una societat de la comunicació al segon, “és que les víctimes d’aquests drames també són plenament conscients que tard o d’hora les seves històries cauran en l’oblit”.

Andrés Conde va ajudar les víctimes del devastador terratrèmol del Nepal. “Jo era allà quan va saltar la qüestió dels refugiats de Síria, i gent que vivia en petites viles a més de tres mil metres em va manifestar el seu temor que aquesta nova història pogués fer oblidar en els mitjans de comunicació el drama que ells encara pateixen”. Una inquietud, la d’aquests nepalesos, que demostra la teoria que tot el que passa al món se segueix avui al minut al racó més remot del planeta. I aquest temor de l’oblit explica, a més, el fet que ara com mai siguin les mateixes víctimes dels conflictes o catàstrofes naturals les que demanen la publicació de les fotos més extremes i impactants del seu infern particular.

Conde va viure una altra experiència molt similar fa només unes setmanes en un dels campaments de refugiats al costat de la frontera de Síria. “La gent s’acostava a nosaltres per manifestar-nos la seva preocupació perquè ja feia dies que no veien periodistes a la zona. Se sentien oblidats i són plenament conscients que sense la pressió d’aquestes imatges que reflecteixen la seva crua realitat els governants es relaxen a l’hora d’adoptar decisions”, revela el director general de Save the Children.

Les fotos publicades aquesta última setmana de nens famèlics a la ciutat assetjada de Madaia per les tropes de Baixar al-Assad busquen com a mínim el mateix impacte global que va tenir la foto d’ Aylan Kurdi, el nen ofegat al setembre a la platja turística de Bodrum, a Turquia. Aquesta última imatge va generar desenes de debats sobre l’encertat de la seva publicació o no. David del Campo, director de programes internacionals de Save the Children, té molt clara la seva actitud: “Aquesta foto mostra les conseqüències del conflicte i per tant s’ha de difondre”.

I a més, recalca que “com a mínim cent vint nens sirians d’edat similar a la d’Aylan van tenir l’any passat el mateix final en naufragar les embarcacions amb què fugien del seu país”. Aquesta foto reflexa, per tant, conclou del Campo, “una crua realitat majoritària que mai no s’ha d’amagar”.

Javier Ricou

17/01/2016

La Vanguardia

8 claus que t´ajudaran a entendre la trombosi

Es tracta de la principal patologia per la qual emmalalteixen més persones en occident

L'Hematologia és una àmplia especialitat mèdica que s'encarrega del diagnòstic i tractament de leucèmies, mielomes, limfomes i altres malalties neoplàsiques de la sang, a més del control i seguiment de pacients amb patologies hemorràgiques o trombòtiques. També forma part del treball dels hematòlegs la medicina transfusional, la medicina regenerativa (cèl·lules mare) i un ampli treball de laboratori.

Segons explica el doctor Pascual Marco, vicepresident primer de la Societat Espanyola d'Hematologia i Hemoteràpia (SEHH), el trombe és un coàgul sanguini que es forma dins dels vasos sanguinis i que està constituït per plaquetes, factors de coagulació i fibrina. La trombosi és l'oclusió d'un got sanguini per un trombe i pot ocórrer en venes, com les de les cames, o artèries majors com les cerebrals o les coronàries del cor.

"La trombosi és la patologia per la qual emmalalteix més gent al món occidental, més que pel càncer, la SIDA o els accidents de trànsit. Les patologies trombòtiques apareixen amb l'envelliment i la gran majoria de trombosi es poden prevenir amb una bona educació del pacient, aplicació de mesures preventives i a través d'una bona comunicació metge-pacient", assenyala el doctor Marco, cap d'Hematologia de l'Hospital General Universitari d'Alacant.

El doctor Marco aclareix, també, vuit qüestions clau sobre els trombes: 

1. Podria un trombe formar-se i mantenir-se en el nostre sistema circulatori durant anys?

El trombe gairebé sempre dóna símptomes i requereix tractament. Si està dins d'una artèria coronària produeix un infart cardíac i si es troba en el cervell un ictus. Rares vegades una trombosi no dóna símptomes, de vegades en les venes de la cama pot passar desapercebuda, però el més habitual és que en les cames produeixi incapacitat per caminar, es posi vermella i s'infli. Si existeixen factors de risc cal evitar que es formi el trombe i per a això cal engegar mitjans de prevenció.

2. Estan les embarassades en un risc més important de desenvolupar trombes?

Les embarassades són un grup especial de risc per factors com els majors nivells en la circulació sanguínia d'estrògens i proteïnes de la coagulació com el Factor VIII, però també estan sota un major risc aquelles dones que prenen tractaments anticonceptius o hormonals associats a la reproducció assistida. També es troben sota un risc més notable les dones més grans de 35-40 anys que han passat per un part per cesària i pateixen malalties cròniques com a hipertensió o diabetis. No obstant això, en dones sanes embarassades, sense factors de risc i després d'un part normal, no sol ser necessari fer prevenció.

3. Quines són les causes de la formació de trombes?

Un trombe pot formar-se quan una lesió en un got sanguini (artèria o vena) activa la coagulació (plaquetes i trombina), la qual cosa porta al fet que en aquest lloc comenci a prendre forma un coàgul sanguini. Aquestes lesions les poden ocasionar els ateromes que es formen per l'acumulació de plaques de colesterol en les artèries. Els ateromes creixen cap a la llum del got i en trencar la capa més interior del got (endoteli) es posen en contacte amb la circulació sanguínia i ocasionen inflamació en l'artèria. 

El trombe també pot formar-se en les venes com a conseqüència d'un flux sanguini lent que dóna lloc a sang estancada i que pot derivar-se d'alguna alteració patològica, la immobilització per un viatge amb avió, cotxe o un repòs perllongat en llit, o un embenatge opressiu que comprimeix el sistema circulatori.

Una altra forma molt freqüent de trombe, aquesta vegada en les artèries cerebrals, és el que ocasiona la fibril·lació auricular (un tipus d'arítmia cardíaca) que porta al fet que les contraccions cardíaques anòmales originin sang estancada en el cor que pot formar un coàgul. D'aquí la importància de la prevenció en aquests pacients.

4. Quin és el perfil més comú del pacient de trombosi?

El perfil de més risc de qui pot sofrir una trombosi és una persona gran, sedentària, obesa i amb diabetis i hipertensió. Els camps de treball més nous de l'hematologia en les trombosis venoses són identificar la falta de proteïnes que ens protegeixen de la trombosi (defectes genètics), o una situació més comuna en persones joves amb patologia immunològica (lupus o malalties reumàtiques entre altres) que els fan més propensos a produir trombes.

5. Com funcionen els fàrmacs antitrombòtics?

Existeixen fàrmacs anticoagulants per via oral, subcutània i intravenosa. Els fàrmacs anticoagulants clàssics són els que actuen inhibint l'acció procoagulant de la vitamina K, com la warfarina o l'acenocumarol (sintrom) i fan la sang més líquida.

Els nous medicaments anticoagulants orals directes, que actuen sobre una proteïna específica de la coagulació, són reversibles i presenten avantatges per al seu ús en la fibril·lació auricular per prevenir els ictus. Els seus avantatges són que rares vegades cal canviar les dosis i no precisen controls habituals de coagulació, com en el cas dels fàrmacs antivitamina K, i són superiors al sintrom en la prevenció de trombosi en casos concrets. "Són més segurs per a l'hemorràgia cerebral però requereixen vigilar la funció renal perquè s'eliminen pel ronyó", assenyala el doctor.

Finalment estan els fàrmacs com l'heparina i els seus derivats. Les heparines de baix pes molecular s'administren per via subcutània i s'empren en el tractament i prevenció de la trombosi venosa o quan s'ha de retirar el sintrom si el pacient ha de passar per alguna cirurgia. Actuen contra el factor X activat de coagulació, que és la clau final de la coagulació, amb l'ajuda de la proteïna antitrombina.

6. Quin medicament d'ús comú funciona com antitrombòtic?

Com antiagregant plaquetari, l'àcid acetilsalicílic,'Aspirina', és el millor de la història. La 'Aspirina' és el fàrmac més usat en patologia arterial i en pacients amb malaltia cardíaca isquèmica sola o associada a un altre fàrmac. Produeix el bloqueig de la generació del tromboxà i la ciclooxigenasa.

"S'empra com a preventiu en dosis baixes de 100 mg encara que el seu ús no està freturós de riscos ja que pot ocasionar hemorràgies digestives. Per aquest risc no es pot indicar sistemàticament a tothom com a prevenció primària sinó només a persones amb els factors de risc", indica el doctor Marco.

7. Qui tenen més risc de desenvolupar una trombosi?

Tabaquisme, sobrepès, hàbits alimentaris inadequats, immobilització perllongada, hipertensió i diabetis augmenten el risc de trombosi. És necessari per això una prevenció individual per controlar els factors de risc que deterioren el mecanisme natural de fibrinolisis fisiològica que impedeix la formació de trombes en persones sanes. Un estil de vida saludable, deixar de fumar, perdre pes i realitzar activitat física regular disminueixen el risc de formació de trombes encara que sempre cal mesurar el risc individual per determinar quins són les mesures preventives necessàries en cada cas.

8. Com es pot evitar la trombosi del viatger?

"Quan es viatgi més de 6 hores cal parar cada dues hores per caminar i emprar mitjanes elàstiques de compressió mitjana o normal (que comprimeixen el turmell i no a dalt) i evitar els embenatges compressius. En els casos de més risc es pot administrar una dosi d'heparina de baix pes molecular", conclou l'hematòleg.

EP

08/01/2016

Diari de Girona

“La humanitat sencera són els nostres fills”

Sakkas Kruiper, guaridora boiximana

Foto: Àlex Garcia

Tinc 48 anys. Vaig néixer al Kalahari (Sudàfrica). Estic unida a Xhop i he parit a un fill, però en la meva comunitat tots els nens son els nostres fills. Ho compartim tot. M’agradaria veure l'honestedat, al món. Tots estem connectats al gran esperit, quan morim viatgem a la Via Làctea.

Vaig néixer a la terra dels meus avantpassats, al Kalahari. ­ Sakkas, el meu nom, significa àvia. Vaig ser l’última de la meva tribu, els khomani san, que va viure de forma originària. Som antics, molt antics.

Són el poble viu més antic de la Terra.

El 1978 el govern ens va treure de la nostra terra, la va expropiar i ens va portar a Ciutat del Cap. Al 2000 ens van instal·lar a Askham, una reserva als afores del Kalahari, oblidats.

...

Però hi ve gent de tot Sud-àfrica a rebre cura­cions i obtenir les nostres medecines. El meu home i jo sabem restaurar l’energia del cos i hi treballem junts.

Han hagut de canviar de vida?

Sí, ens vam haver de posar roba i sabates, ens van obligar a anar a l’ escola a aprendre coses ridícules, ja no ens podíem valer per nosaltres mateixos, ens van prohibir caçar i recollir. I el govern, en comptes de menjar, ens enviava ­camions de Coca-Cola i d’alcohol. Vam perdre la connexió amb l’esperit.

Així i tot, les seves cerimònies continuen vives.

Són les més antigues de la Terra. Des del principi dels temps hem cantat i ballat per connectar amb el gran esperit, però quan ens van traslladar aquesta connexió es va trencar.

Com són les cerimònies?

Les dones piquem de mans i cantem i els homes entren en trànsit ballant el nostre ritme i, a través del cordó umbilical, es connecten amb la Via Làctia i amb la natura. Al foc sagrat cremen les nostres plantes medicinals, que només trobem al Kalahari.

Ja ho entenc.

Aquesta era la meva missió, preservar les nostres danses ancestrals, no perdre la connexió amb el gran esperit, la nostra saviesa, la nostra essencial comprensió de la natura: som ella i sense ella no som res. Per això, quan ens van traslladar, el meu home i jo ens vam perdre.

Què vol dir?

Vam caure en l’alcohol. Jo vaig començar a tenir unes visions horribles de violència entre germans que es van fer realitat. Quan el govern ens va permetre visitar les nostres terres ancestrals deu dies l’any, vam poder recuperar les medecines que només es troben al parc del Kalahari i guarir. El parc és el nostre cor.

Ara són motiu d’estudi, vostès.

Els científics han pres mostres del nostre ADN i han comprovat que és el més antic de la humanitat, des del Kalahari els san vam poblar la Terra. Abans que ens extradissin, els meus avis em van fer un tatuatge a l’espatlla esquerra, un sol naixent.

Què significa?

Que quan la humanitat evolucioni i sigui més conscient, serà capaç de desxifrar la informació que guarda el Sol i això facilitarà la transmutació.

...?

És la connexió amb els elements primordials el que ens dóna la comprensió, i nosaltres ho fem a través de la vibració que generen les nostres cançons; per això els avis es van preocupar tant perquè jo les conservés per poder-les transmetre als meus fills.

Al seu fill.

Vostè també és filla meva. La humanitat sencera són els meus fills.

El seu poble va patir un gran genocidi.

Fa poc més de cent anys els blancs podien adquirir un permís per caçar els san a Sud-àfrica i a Namíbia. No se’ns menjaven, ens penjaven dels arbres, ens aniquilaven per divertir-se.

És una història molt trista.

Ara m’enduc els blancs al Kalahari, fem retirs espirituals i els explico la nostra història, i llavors ploren.

Per què va permetre el genocidi, el gran esperit?

Hi ha una raó per a tot. Els blancs van oblidar quin era el propòsit de la humanitat, es van embriagar de poder, però aquella etapa d’oblit arriba a la seva fi i nosaltres hem sobreviscut per retrobar junts el camí. Haver oblidat que tots som u és la malaltia de la humanitat.

Com era la vida al Kalahari?

Feliç i senzilla. No ens calia roba ni cotxes ni electricitat ni plàstic... Vivíem en harmonia amb la natura, que ens donava el que necessitàvem; mai no acumulàvem res i acceptàvem les coses com eren.

Tots perdem sense la seva saviesa.

Els meus pares ballaven, els meus avis m’ensenyaven tot el que em calia saber: recollir aliments i plantes per guarir el cos i l’esperit. Al capvespre ens reuníem entorn del foc, que és la connexió amb la vida, per transmutar els nostres problemes; i a través del trànsit obteníem i obtenim poders.

Quina mena de poders?

La visió.

Què és la visió?

La comprensió global de tot, de la unitat, que ens permet adquirir la força del lleó, la visió de l’àguila, d’agermanar-nos amb els animals, la capacitat de netejar la nostra energia. Tinc un missatge per a la humanitat.

...!

Heu de guarir el vostre cor i buscar la llibertat, allunyar-vos de les coses materials, això no enriqueix, empobreix. Jo abraço i perdono tot el que ens han fet perquè vull viure amb el cor obert. A mesura que evolucionem se’ns atorga poder: és a l’abast i és immens!

Ima Sanchís

12/01/2016

La Vanguardia

Un test que analitza cinquanta gens millora la teràpia del càncer de mama

Després de deu anys, un 85% de les afectades estan vives i sense rastre de càncer El Clínic i Vall d’Hebron ja apliquen el test en alguns casos seleccionats Actualment el cost és d’uns 2.000 euros per al Servei Català de la Salut

Un test que analitza 50 gens permet distingir millor els diferents tipus de càncer de mama que les proves que s’utilitzen actualment per identificar els tumors, segons demostra una investigació liderada per l’hospital Clínic que obre la via a millorar el tractament de la malaltia.

El càncer de mama s’ha convertit avui dia en una malaltia amb bon pronòstic en la majoria dels casos gràcies als avenços científics realitzats els últims anys. Un 85% de les dones afectades estan vives i sense rastre de la malaltia deu anys després del diagnòstic, informa Aleix Prat, cap del servei d’oncologia del Clínic i primer autor de la investigació. Tot i això, entre les dones que es curen després de ser tractades amb quimioteràpia, un 20% es curarien igual encara que no rebessin aquest tipus de tractament, segons els resultats de l’estudi publicat a la revista BMC Medicine. En canvi, un 10% d’aquelles que no reben quimioteràpia, perquè en el moment del diagnòstic es considera que no la necessiten, sí que se’n beneficiarien.

El nou test genòmic permet distingir les característiques dels diferents tipus de tumor, de manera que algunes pacients es podran estalviar els efectes secundaris de la quimioteràpia i d’altres podran augmentar les possibilitats de curació amb un tractament més agressiu.

“És el futur”, destaca Aleix Prat. A Catalunya, la sanitat pública ja ha incorporat el test per a un grup reduït de pacients als hospitals Clínic i Vall d’Hebron. Ara per ara, el test es restringeix a algunes dones que ja han estat operades en casos en què l’oncòleg té dubtes sobre si els convé rebre quimioteràpia o no. L’objectiu és oferirlo a totes les pacients des del moment del diagnòstic, abans de la cirurgia, per guiar les decisions de tractament des del principi, afirma l’oncòleg del Clínic.

La prova té actualment un cost d’uns 2.000 euros per al Servei Català de la Salut. Amb 4.500 casos de càncer de mama diagnosticats a l’any a Catalunya, estendre el test a totes les afectades suposaria un cost màxim de 9 milions d’euros anuals –encara que el cost final seria inferior, ja que una compra a gran escala permetria negociar el preu a la baixa amb la companyia que el comercialitza–.

El test genòmic també podria ser útil per a aquelles dones que han superat un càncer de mama i continuen fent-se revisions periòdiques en els anys següents. Si s’han conservat mostres del tumor que van tenir, es podrien analitzar per aclarir quin tipus de tumor era. En el cas que fos poc agressiu, el resultat les podria tranquil·litzar i potser se’ls podrien recomanar revisions menys freqüents i un tractament hormonal més personalitzat, assenyala Prat. La investigació, en la qual han participat la Universitat de Carolina del Nord (EUA) i l’Institut d’Oncologia de Vall d’Hebron (VHIO), s’ha basat en dades de 957 pacients que incloïen tots els tipus descrits de càncer de mama, així com diferents estratègies de tractament. La mitjana d’edat de les dones, la majoria d’elles dels Estats Units, era de 50 anys en el moment del diagnòstic.

A l’estudi s’han analitzat mostres dels tumors de totes les participants. Els resultats indiquen que les anàlisis genòmiques no sempre coincideixen amb la classificació clàssica dels tumors. Així, una minoria de càncers que al principi tenien aparença poc agressiva han resultat ser més problemàtics quan el test genòmic en revela la identitat. I viceversa: alguns tumors tractats amb quimioteràpia per precaució per evitar que progressessin han resultat no necessitar-la. És significatiu el cas d’un grup de pacients amb un perfil genòmic de baix risc. Entre les que van rebre quimioteràpia, un 97,5% (o 39 de cada 40) estaven vives i lliures de càncer set anys més tard. Entre les que no reben quimioteràpia, el percentatge és molt semblant.

“A aquestes pacients amb un pronòstic excel·lent d’entrada, se’ls haurien d’estalviar els efectes secundaris de la quimioteràpia i se’ls hauria d’extirpar quirúrgicament el tumor”, escriuen els investigadors a BMC Medicine. Tot i que no rebessin quimioteràpia, se’ls hauria de mantenir un tractament hormonal i radioteràpia si els metges ho consideressin convenient. “Cal avaluar cas per cas amb un equip mèdic multidisciplinari” que inclogui almenys un oncòleg mèdic, un oncòleg radioteràpic, un ginecòleg, un patòleg i un radiòleg, destaca Prat. 

Josep Corbella

13/01/2016

La Vanguardia

Dret a saber d’on venim

Cada cop és més freqüent que els fills adoptius o nascuts per reproducció assistida vulguin conèixer els seus orígens. Un dret que el codi civil català només recull en el cas de les persones adoptades, cosa que desperta profunds debats ètics i legals

La diversitat familiar és un fet real dels nostres dies. Famílies amb pare i mare, dos pares o dues mares, famílies monoparentals o reagrupades han trobat el seu lloc a la societat, i no només això, sinó que també l’enriqueixen. Algunes han trobat en l’adopció, la donació de gàmetes -reproducció assistida- o la gestació subrogada la fórmula per esdevenir pares i mares de família.

L’equilibri entre el dret a la informació i a la intimitat

Malgrat el llarg període que comporta i l’interminable periple de gestions que les envolta, hi ha pares i mares que encara confien i esperen que el seu procés d’adopció arribi a bon port. No obstant, al nostre país el nombre d’adopcions ha disminuït fins a un 61% en els últims cinc anys (segons dades del ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat del desembre del 2014), un balanç que es contraposa amb el nombre de famílies cada vegada més gran que confien en la maternitat subrogada, a través de la qual van arribar al nostre país més de 1.000 nadons l’any 2014, segons dades de l’ONG Familias de Colores.

Aquestes xifres, en qualsevol cas, posen sobre la taula una qüestió cabdal: quin dret tenen els infants a conèixer quins són els seus orígens biològics. Es tracta d’un tema que, d’entrada, pot provocar el neguit o la inquietud de les famílies adoptives o receptores, tot i que, ben gestionat, pot ajudar les criatures a conformar la seva pròpia identitat.

La genealogista familiar Mireia Nieto fa un èmfasi especial en aquest aspecte: “Els infants que tinguin uns orígens fora de la procreació amb coit, pares heterosexuals i filiació natural i legítima -aspectes que la societat cataloga encara com a “normals”- necessiten que el seu entorn proper pugui parlar amb naturalitat de la seva genealogia. No han de pensar que han d’amagar la informació per no fer mal a la criatura o perquè sigui acceptada”. Segons Nieto, les persones adoptades i les nascudes gràcies a donació de gàmetes “tenen els mateixos drets morals que la resta de població a conèixer els seus orígens”.

Criteris diferents

Quan el 1988 es va aprovar a Espanya la primera llei sobre tècniques de reproducció assistida (TRA), el legislador va optar per l’anonimat del donant de gàmetes, assumint la filosofia de la donació d’òrgans, que també és anònima. “Sobta que aquest fos el referent i que, en canvi, el legislador espanyol, que va ser un dels primers a Europa a aprovar una llei sobre TRA, obviés la llei sueca del 1984, la primera que va optar per suprimir l’anonimat del donant”, subratlla Esther Farnós, professora de dret civil a la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Uns precedents que no canvien l’opinió de Farnós, que creu que, en qualsevol dels casos, “la persona nascuda hauria de poder saber la manera com va arribar al món i, si ho desitja, conèixer la identitat de la dona que la va gestar”.

Els experts apunten que és cert que en l’adopció pot existir una història prèvia que pot justificar un desig més gran de conèixer els orígens per part de les persona adoptades que no en el cas de les concebudes mitjançant gàmetes o embrions donats. Però quan qualsevol d’aquestes persones demana “conèixer la identitat dels pares biològics, del donant o de la dona que els va gestar, al davant hi tenim un ésser humà que vol conèixer un component de la seva identitat”, apunta Farnós. “Qui és l’Estat per impedir-li accedir a aquestes dades que, a més, consten en algun registre públic o privat?”, es pregunta la professora de la UPF. “Cal plantejar-se si podem fer distinció entre els dos àmbits o bé aquest mateix dret hauria de ser reconegut per a aquells que han nascut amb donants de gàmetes o per gestació subrogada”, apunta Núria Terribas, jurista i directora de la Fundació Víctor Grífols i Lucas. “Uns i altres tenen uns orígens biològics propis, que probablement no se’ls han explicat i menys encara se’ls ha donat accés a conèixer-los, i saber-los pot ser part fonamental en la constitució de la seva pròpia identitat i salut, a tots els efectes”, afegeix Terribas.

Informació genètica

Precisament la salut va ser un dels motius esgrimits a favor del dret a conèixer els orígens biològics dels fills concebuts per donació de gàmetes i/o maternitat subrogada durant el seminari El dret a conèixer els orígens: reptes ètics i legals que la Fundació Victor Grífols i Lucas i el Consorci Universitat Internacional Menéndez Pelayo de Barcelona van celebrar durant el mes de novembre. Allà, alguns dels participants van ressaltar la necessitat que aquesta informació estigués enregistrada en algun lloc per resoldre enigmes a l’entorn de determinats càncers i malalties degeneratives de base genètica.

“Si un dels elements fonamentals de conèixer aquests orígens és disposar de la informació genètica per prevenir, si s’escau, o actuar davant possibles malalties hereditàries, caldria tenir un cens acurat dels donants de gàmetes a tot el territori, però també dels cedents en adopció, cosa molt més complexa quan traspassem fronteres”, subratlla Terribas. I lamenta: “Tot i tenir regulada la reproducció assistida des del 1988, el nostre país no disposa encara de cap cens que reculli aquestes dades”.

On hi ha el límit entre el dret al coneixement dels fills i el dret a la intimitat tant dels pares biològics com dels adoptius? Quin dels dos drets hauria de tenir més pes a l’hora de resoldre el conflicte? “Probablement, ni pares que cedeixen en adopció ni donants de gàmetes s’han plantejat que un dia algú els pugui venir a picar a la porta dient que és el seu fill o filla genètic i/o biològic”, apunta Núria Terribas, tot i que, en el cas de les adopcions, el fet de voler aportar transparència al procés ha provocat que cada cop més famílies facin el seu propi viatge de retorn, on les criatures viatgen acompanyades de la seva nova família al país d’origen per conèixer d’on provenen.

Aquest viatge és el que van fer, precisament, la Mercè Marzo i el seu fill Bernat, de 13 anys. Mare i fill, vuit anys després de culminar el seu procés d’adopció, van tornar aquest estiu a Etiòpia perquè l’adolescent conegués de primera mà els seus orígens i la seva família biològica.

Una cosa natural

La Mercè mai s’havia plantejat com abordaria el tema de l’origen biològic del seu fill, però tot va sorgir de manera natural. “Sabíem, perquè així constava als papers, que la seva mare biològica era molt jove, el seu nom, i poca cosa més”, explica. Des del primer moment, la Mercè va oferir al seu fill la possibilitat de tornar a Etiòpia a retrobar la família biològica, “sense insistir-hi tampoc massa en cap moment”.

La qüestió és que el maig passat, la Mercè i el Bernat van coincidir al restaurant etíop Addis Abeba amb una de les famílies amb què ella havia compartit el procés d’adopció, els quals havien fet el seu viatge de retorn feia relativament poc. “La filla parlava entusiasmada i obertament dels seus germans d’Etiòpia, i la mare també estava molt contenta de l’experiència”, recorda la Mercè. En aquell moment, el Bernat ho va tenir clar i va demanar-li d’anar a Etiòpia a retrobar la seva mare biològica. “El meu fill estava a punt de fer 13 anys i jo veia important poder fer aquest pas abans d’una possible adolescència plena de preguntes i de dubtes”, recorda.

La Mercè va voler fer conscient el noi que, “tot i fer el possible per tenir notícies de la seva mare biològica, no seria una tasca gens fàcil”. Per sort, però, a l’agost la Mercè i el seu fill van arribar a Etiòpia i van poder trobar la mare biològica. “La satisfacció de la mare en aquell moment va ser immensa. També la dels seus quatre fills, tres dels quals eren més petits que el Bernat”, recorda la Mercè.

El principal motiu per cedir en adopció el noi, 13 anys enrere, va ser la falta de recursos per atendre les seves necessitats bàsiques i l’educació, així com voler assegurar-li un futur millor. El viatge de la Mercè i el Bernat també va suposar una oportunitat per a la família biològica del nen. A més de dur les maletes plenes de roba i joguines per als germans més petits, els dos més grans -de 9 i 10 anys- van ser escolaritzats. “El viatge em va fer conscient que el Bernat devia haver estat molt ben cuidat de petit amb una mare senzilla i poc cultivada, però amorosa, alegre i feliç”, conclou la Mercè.

Donants anònims?

Els estudis que s’han fet en països que han suprimit l’anonimat en la donació de gàmetes, com Suècia, Holanda i el Regne Unit, apunten que, poc temps després de la reforma, el nombre de donants va disminuir, tot i que, amb el temps, les dades s’han estabilitzat. “Al Regne Unit, per exemple, un estudi que es va fer l’any passat, deu anys després de l’entrada en vigor de la reforma, va mostrar que, en aquest període, no només ha augmentat el nombre de donants, sinó que el perfil ha canviat, ja que la majoria són persones més joves”, diu la professora de dret civil de la UPF, Esther Farnós. En canvi, en països com Espanya o França, que mantenen l’anonimat dels donants, la meitat de les pacients que se sotmeten a tècniques de reproducció assistida són estrangeres.

Esther Escolán

09/01/2016

Ara.cat

Ni amor, ni sexe, ni drets

Una organització ultracatòlica s'estén per ciutats italianes intentant evitar relacions homosexuals a través d'una teràpia espiritual

Itàlia és un dels països de la UE que més discrimina per raó d'orientació sexual

Nou persones assegudes en cercle en un local cedit per l'Església. Són a Reggio Emilia, la città rossa, una de les ciutats més progressistes d'Itàlia. D'una en una, s'aixequen i es presenten. El primer a parlar és un noi jove i tímid, que intenta no encreuar la mirada amb ningú. “Hola, em dic Paolo i sento atracció per persones del mateix sexe”, diu, amb un fil de veu. “Hola, Paolo, aquí trobaràs l'ajuda que necessites”, respon un mossèn. El mètode copia els dotze passos dels Alcohòlics Anònims. Però en comptes de curar l'alcoholisme, pretén “curar” l'homosexualitat.

Es tracta d'un grup d'apostolat catòlic anomenat Courage, fundat als anys vuitanta a Nova York, que s'ha escampat arreu del món. A Itàlia, s'ha implantat a Roma, Torí i, recentment, a Reggio Emilia. Tenen èxit i d'aquí a poc, gràcies al suport de l'arquebisbe Angelo Scola, formaran grup a Milà. El seu objectiu és oferir una “teràpia espiritual” que ajudi els homosexuals a abstenir-se de mantenir relacions romàntiques o sexuals amb persones del mateix sexe. El coordinador és un jove que assegura que havia estat homosexual però que, al final, resant, s'ha “guarit”, i fins i tot s'ha casat amb una dona, malgrat que practica l'abstinència. El grup prohibeix pronunciar els mots gai i lesbiana. Gai només es pot fer servir per referir-se al poderós lobby que, segons diuen, influencia la societat per difondre “ideologia de gènere”. Fan llegir textos del bisbe d'Alcalà d'Henares, Juan Antonio Reig Pla, conegut per fer declaracions homòfobes i perquè sosté que l'homosexualitat “té cura”. Entre les perles del bisbe, que ha celebrat misses amb la rojigualda preconstitucional, hi ha la de comparar l'homosexualitat amb la pederàstia.

Fa 25 anys que l'Organització Mundial de la Salut (OMS) –amb força retard respecte a les principals associacions de psiquiatria– va deixar de considerar una malaltia l'homosexualitat. Som al 2016 i al capdavant de l'Església catòlica hi ha un papa que ha dit: “Qui sóc jo per jutjar els gais?” Però en l'associació ultracatòlica prefereixen citar els pontífexs anteriors, com ara Joan Pau II, que va dir que “Courage compleix l'obra de Déu”. O el papa emèrit, Benet XVI, que el 1986, quan era el prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, va definir l'homosexualitat com “un desordre moral contrari a la saviesa creadora de Déu”. Malgrat les protestes d'associacions de drets humans, psiquiatres i diversos regidors de l'Ajuntament de Reggio Emilia, i de l'impacte que va tenir un reportatge publicat en el setmanari L'Espresso sobre el tema, l'Església italiana, a través del diari dels bisbes, Avvenire, s'ha posicionat en defensa de Courage. Tot això succeeix en un país que té un greu problema d'homofòbia. Segons el darrer informe de l'Agència dels Drets Fonamentals de la UE (FRA), Itàlia ocupa les primeres posicions en homofòbia i discriminació per raons d'orientació sexual. L'homofòbia és inversament proporcional als drets aconseguits.

El col·lectiu LGTB, a Itàlia, no té cap llei específica que el tuteli, ni que el protegeixi contra l'homofòbia. És més, el país no té cap llei d'unions civils. Fa temps que està encallada al Senat perquè una majoria catòlica, tant del centredreta com del centreesquerra, rebutja, per motius de consciència, incloure-hi les parelles homosexuals. Ara, no tenen cap mena de reconeixement.

25 anys

fa que l'Organització Mundial de la Salut (OMS) va deixar de considerar l'homofòbia una malaltia.

Alba Sidera Gallart

10/01/2016

El Punt Avui

“Tots tenim traumes que es van forjar en edat molt primerenca”

David Grand, psicoterapeuta creador del mètode ‘brainspotting’ 

Foto: Llibert Teixidó

 Tinc 63 anys. Novaiorquès Casat. Un fill (31). Estem en un moment crític en el qual podem progressar o retrocedir dècades i només depèn del nostre lideratge. La meva creença espiritual va en paral·lel amb la ciència. En sabem ben poca cosa, però crec que hi ha un poder que ho conté tot.

Què és brainspotting ( BSP)?

És una teràpia relacional entre el cervell i el cos que utilitza el camp visual com una manera d’accedir al cervell més profund.

On mires afecta el que sents?

Els ulls escanegen l’entorn tota l’estona. És un procés intuïtiu però no casual: que mirem cap a un lloc o un altre té un significat.

El cervell fixa i reté esdeveniments que la memòria no recorda?

La tija cerebral, que és la part més primitiva del cervell, l’anomenat cervell rèptil, és el que ens indica en quina direcció hem de mirar perquè és el responsable de la nostra supervivència, i en aquesta zona cerebral no hi ha llenguatge ni pensament.

Pura reacció?

Sí, i per això les psicoteràpies que fan servir primordialment el llenguatge no tenen accés a les parts neurofisiològiques més bàsiques.

Posi’m un exemple.

Si a una persona la va envestir un cotxe que ­venia per l’esquerra, quan ho recordi mirarà ­inconscientment cap aquest costat, i això ens dóna accés al cervell més profund.

Com?

A través de la posició ocular localitzem on està mantenint el problema el cervell.

Com ho va descobrir?

Jo estic especialitzat en rendiment esportiu, i l’any 2003 una de les meves pacients era una patinadora professional que estava molt bloquejada a l’hora de realitzar un salt triple.

Què li passava?

Tenia una història traumàtica: la seva mare la va rebutjar quan ella va decidir ser patinadora. Realitzant exercicis oculars lents amb ella vaig observar que de manera ostensible els seus ulls saltaven en un punt concret.

I per què li va fer moure els ulls?

És sabut que quan el cervell intenta fer dues ­coses alhora, com pensar i parlar fent mo­viments oculars, processa la situació d’una altra manera.

Curiós.

En veure que els ulls de la patinadora saltaven en un punt, li vaig fer seguir el meu dit fins allà i quedar-s’hi. La sorpresa va ser que durant deu minuts va estar traient emocions molt profundes, memòries oblidades. El trauma va sorgir i es va alliberar. Jo no havia vist això en 25 anys de pràctica professional.

Va fer el triple salt mortal?

Sí, no va tornar a tenir problemes. Em va semblar que acaba de descobrir una cosa important, ho vaig compartir amb col·legues que van començar a practicar-ho amb excel·lents resultats i al cap d’un any ja estava donant formació, primer als Estats Units i després de dotze anys ja ho faig a 30 països.

Ha treballat vostè amb víctimes del terrorisme, supervivents de desastres naturals, traumatitzats de guerres...

Abans de descobrir i definir la teràpia EMDR ( eye movement desensitization) jo ja treballava amb supervivents de l’11-S i vaig poder comprovar com de poderosa és aquesta teràpia. Al cap de dos anys vam tenir l’huracà Katrinaal sud dels Estats Units.

Va treballar amb els afectats?

Sí, in situ. També he tractat els soldats que han tornat de l’ Afganistan i l’Iraq i afectats del conflicte israeliano-palestí; i vaig ser requerit per tractar els nens supervivents de la matança escolar de Newtown, a Connecticut.

Però en aquests casos no es tracta de ­traumes oblidats.

El cervell és una màquina de processar informació, té més d’un quadrilió de connexions. Conté el registre d’una vasta i complexa realitat impossible de conèixer tant pel terapeuta com pel pacient.

I?

Quan el cervell pateix un trauma que no aconsegueix integrar, l’experiència queda bloque­jada independentment que el subjecte la recordi o no. Sempre hi ha trossos d’aquest esdeveniment que cal anar processant.

Hi ha traumes que no es deixen enrere mai.

Cal arribar a la part més profunda del cervell, a les estructures subcorticals. Quan el cervell està ferit som un ésser humà ferit però també un animal ferit, cal guarir l’humà i a l’animal.

Fa servir el brainspotting més enllà de la teràpia, per potenciar els rendiments...

El món és un lloc cruel i tots guardem traumes que es van forjar en una edat molt primerenca. Qualsevol situació que faci detonar el trauma ens afecta: l’atleta perdrà rendiment i l’home de negocis efectivitat en les decisions. En alliberar aquest vell trauma que bloqueja el rendiment, s’expandeix el potencial de la persona.

Sembla abracadabra...

De la mateixa manera que hi ha posicions oculars relacionades amb el trauma n’hi ha de relacionades amb el talent. Quan trobes el punt on hi ha un nivell potencial d’habilitat i accedeixes al cervell reptilià pots alliberar el potencial.

...

El brainspottingno s’ocupa del que està ocult en la ment sinó del que està ocult al cervell. La ment és un concepte, el cervell és un òrgan.

Però si el cervell està danyat, ho està.

Avui sabem que el cervell es pot modificar a si mateix (neuroplasticitat) i recuperar-se de coses que crèiem que no podia, però el tema va més enllà: el cervell pot desenvolupar noves cèl·lules (neurogènesi), i els escàners cerebrals ens ho demostren.

Ima Sanchís

11/01/2016

La Vanguardia

Serge Sivya: “Hem entès que no hem d’esperar res dels polítics ni de l’estranger”

Sivya ha vingut a Barcelona convidat per Amnistia Internacional en el marc de la campanya pro drets humans #PersonasXPersonas. / LAURA GÓMEZ

LUCHA, així en castellà, és l’acrònim de Lutte pour le Changement (Lluita pel Canvi), un moviment fundat per Serge Sivya i sis amics més el 2012. Estudiant de medicina a la Universitat de Goma, de 28 anys, Sivya il·lustra la gran sacsejada que protagonitza la joventut africana, que sovint s’equipara amb els indignats. El jove combina estudis amb l’assessoria de salut sexual.

A qui i com assessora?

Sóc conseller de salut sexual i reproductiva a través del telèfon d’Oxfam. Els joves em fan una trucada perduda i jo els torno la trucada per donar-los consells sobre salut i fisiologia en relació als petits problemes amb què es troben. El sexe encara és un tabú i els joves s’informen a través dels amics.

Què és LUCHA?

LUCHA no és una lluita política sinó un moviment de lluita cívica i sobretot social, format per molts estudiants però també per intel·lectuals, conscienciats sobre com poden ajudar en el destí del país. El 2012 ens vam organitzar amb altres amics apel·lant a la responsabilitat, com a joves i ciutadans, de construir un Congo millor per a nosaltres i els nostres fills.

I on són quatre anys després?

LUCHA s’ha convertit en un estat d’esperit, amb molts joves que han començat la militància i s’han posicionat en contra de com estan funcionant les coses. Les generacions més joves del Congo critiquem els adults, els nostres pares i avis, perquè han fallat al país i ara nosaltres no volem que els nostres fills ens acabin fent els mateixos retrets.

Què retreuen els joves als adults?

El seu comportament en la dictadura de Mobutu, a qui en 32 anys ningú li va plantar cara. Ara tenim [Joseph] Kabila, que ja porta 14 anys al poder i intenta accedir a un tercer mandat. Nosaltres volem evitar que es torni a repetir. La gent creu que el gran problema és la guerra o la pobresa, i no pensa que el pitjor de tot és que tenim una mala governança.

A l’Àfrica estem veient molts indignats que es mobilitzen.

Sí, els èxits d’uns encoratgen la lluita dels altres. Hi ha un vent de canvis socials que bufa pel continent, amb desenes de moviments, com Filimbi (Xiulets) o LUCHA , al Congo; Le Balai Citoyen (l’Escombra Ciutadana), de Burkina; o Y’en a Marre, del Senegal, que són actius, com demostra que els governs els tenen por i els reprimeixen. Els joves hem entès per fi que som els amos del nostre futur, que no hem d’esperar una solució dels polítics ni de l’estranger.

Vostè va estar detingut i ara demana la llibertat d’uns companys.

La repressió és la nostra quotidianitat, amb gasos lacrimògens, a vegades foc real. Hem desenvolupat la nostra estratègia per evitar la por.

Com per exemple?

Ens saludem entrellaçant les mans com si fossin pinyes, com a símbol que la fortalesa d’uns supleix la feblesa dels altres. Quan ve la policia ens agafem així i mai en deté un de sol, sempre són cinc o sis les persones arrestades, cosa que fa que no estiguin soles a la presó. Fa poc hi va haver cinc detinguts i els estudiants van convocar una vaga per exigir-ne la llibertat. El govern sap que en cada acte de repressió les nostres accions tenen més ressò.

La tortura és també quotidiana?

Sí que hi ha tortures, però ara els policies s’ho miren més per no deixar rastre: simulen ofegaments a l’aigua o t’obliguen a mirar 10 minuts sense protecció cap al sol. També hi ha molta corrupció i si no pagues et fan netejar les latrines, amb el risc que hi ha de contreure infeccions, com li ha passat ja a un opositor a Mobutu.

Quina relació mantenen amb l’oposició a Kabila?

No volem caure en cap trampa ni que creguin que com que protestem contra Kabila estem al seu costat. Ja els hem dit que no hi confiem fins que no presentin propostes de reforma per canviar-ho tot.

Coneix el 15-M espanyol?

Sí. Un investigador belga que va escriure sobre LUCHA ens va anomenar “els indignats de Goma” quan va venir a fer-nos un reportatge el 2013 i, encuriosits, vam googlejar i ens va agradar la comparativa. En vam aprendre la protesta pacífica, l’ús de les xarxes socials o el fet de construir el moviment a partir de les bases.

Sap que del 15-M n’han sorgit Podem i Barcelona en Comú? També li pica el cuc de la política?

No, LUCHA no és un moviment polític. Al Congo si et dediques a la política no estàs legitimat perquè la població no confia en tu. El nostre plantejament és diferent del cas espanyol perquè no aspirem a canviar la política sinó a canviar la població. Una ciutadania més educada pressionarà més el govern.

Ada Colau tampoc no volia...

Potser hi ha algun militant que té vocació política, però és una aspiració individual. La nostra és una lluita per crear un moviment social. Si el canvi ve de la base serà un canvi més lent però molt més sòlid.

Vostè és un afrooptimista?

Evidentment, és la raó de la lluita. Però també s’ha de tenir en compte la veu de l’Àfrica en els grans reptes de la humanitat, com el canvi climàtic, el terrorisme o la depravació del capitalisme.

Marta Rodríguez

08/01/2016

Ara.cat