No pots veure morir un fill

Daniel Vázquez Sallés és escriptor, periodista i pare del Daniel i el Marc, de 14 i 4 anys. És autor de ‘Si levantara la cabeza’ (Destino) i ‘Recuerdos sin retorno. Para Manuel Vázquez Montalbán’ (Península), una carta al pare on li fa totes les preguntes que no li va poder fer.

"El meu pare no feia mai petons però al Daniel n’hi feia. Abans de marxar a Austràlia el vaig veure malament i li vaig demanar que m’acompanyés a buscar el nen a l’escola. Ho va fer i recordo que quan va sortir el seu nét el va mirar amb una melangia molt estranya. Em va fer la impressió que hi havia alguna cosa que no acabava d’anar bé."

Com així va ser.

Sí, va ser l’últim cop que el va veure. El meu pare ja no va tornar d’Austràlia. La seva maleta era plena de coses per al nen: coales de peluix i coses així. El meu fill gran té records de l’avi, el petit no. Haurà de conèixer el seu avi a través dels llibres.

Tu has sigut fill únic.

I no he volgut el mateix per als meus fills perquè quan ets fill únic tots els dimonis familiars te’ls quedes tu. He tingut dos fills però amb dos divorcis i el petit viu a Madrid. Ara bé, a l’hora d’educar-los, he volgut copiar la generositat del meu pare. No sabia renyar a temps. Això ho havia de fer ma mare. No en tinc cap queixa, d’ell. Els escriptors som gent estranya i sovint la família ens molesta. Escriure et permet anar a un món imaginari i els fills t’obliguen a tocar de peus a terra.

L’experiència amb el fill petit és dura.

El petit va néixer molt malalt i vaig estar un any i mig vivint a l’Hospital de Sant Joan de Déu. Aquests últims quatre anys han estat demolidors. T’has d’acostumar a viure amb la idea que el teu fill pot morir l’endemà. Pots veure morir un pare però no estem fets per veure morir un fill.

Què li passa al Marc?

No respira quan dorm, és una malaltia neurològica. Du una traqueotomia i quan ha de dormir cal connectar-lo a una màquina. Els nens són molt més forts del que imaginem. El meu fill és una bèstia de viure, un supervivent. Ha sobreviscut a tot.

Heu viscut moments durs.

Quan tenia tres mesos i mig, jo li estava donant el biberó una matinada i, de sobte, el nen es va posar molt rígid, va quedar corbat sobre les meves cames i va quedar mort als meus braços. No respirava. El vaig agafar. Me’l vaig endur a la seva habitació i em vaig preguntar què havia de fer amb el nen. Són aquells pensaments que et passen pel cap i que has de resoldre en segons. Li vaig començar a fer un boca a boca i un massatge cardíac i després d’una estona vaig veure una espurna en els seus ulls. Vaig seguir i seguir i finalment el nen va tornar.

Uf.

Hi ha un viatge brutal. A mi allò em va canviar. He acabat en mans d’un psiquiatre. I passa una cosa. Durant el dia tens un nen normal i afectuós. I a la nit es transforma i tens una mena de nen robot que viu connectat a una màquina. Sense la màquina no viuria. És com tenir dos fills diferents. És una sensació molt estranya. És com si el nen no fos teu.

Què vols dir?

És com si el nen fos fill de la màquina. És com una pel·lícula de ciència-ficció. No hi ha ningú que tingui aquesta malaltia que tingui més de 30 anys.

Parla’m del gran.

Du tot el sentiment per dins. No fa petons. El primer me’l va fer quan tenia set anys i em vaig emocionar. En canvi, al germà petit se’l menja a petons. Que el petit marxés a viure a Madrid va ser dur per a ell. Ara necessita espai i jo l’emprenyo. Els divendres sempre anàvem junts al cine i ara vol anar-hi amb els amics. Cal deixar-li certa llibertat, que senti que es fa gran.

El petit és a Madrid.

Una setmana al mes me n’hi vaig a viure. Sóc millor pare amb ell del que ho vaig ser amb el gran. Llavors era molt Peter Pan. He madurat. El Marc és un heroi. M’ha ensenyat què vol dir estimar la vida. I aprendre-ho als 50 anys és una gran lliçó.

Francesc Arteu

24/01/2015

Ara.cat

Cal pensar bé per sentir-se bé

Ferran Salmurri, psicòleg clínic.

Tinc 68 anys i 44 de professió com a psicòleg clínic investigant les emocions. Barceloní, casat, dos fills. Socialment i políticament ens perdem en el curt termini, per això no ensenyem educació emocional a les escoles. Som esclaus de les nostres pròpies emocions.

Fa quaranta-quatre anys que la gent ve a la meva consulta perquè se senten malament emocionalment, i quan els dono l’alta sempre em pregunto: què ha canviat?

I què es respon?

Bàsicament la manera de pensar.

No és poca cosa.

Jo a tots els pregunto el mateix: “T’has plantejat per a què vius?”. Si veiés les cares de la gent! La gran majoria no s’ho han plantejat mai.

És una pregunta trampa?

Tots vivim per ser feliços, sentir-nos bé en cada moment de la vida, això és el que busquem i el que desitgem per als nostres fills. I no és el mateix estar content que sentir-se bé de manera estable. D’acord.

I de què depèn?

Segons els neurocientífics, del que pensem.

Doncs ensenyem a pensar en lloc d’obeir, perquè cal pensar bé per sentir-se bé. En el moment que crees la norma “cal obeir”, hi ha qui s’atorga el paper de jutge i de botxí, i premiem i castiguem . Qui ens ha dit que la funció educativa és judicialitzar la vida?

Creixem així, exercint un judici permanent sobre els altres.

Sí, sense entendre que equivocar-se no és ser culpable, és ser humà. “Nen, vols recollir les sabatilles del menjador, que cada dia t’he de dir el mateix. Estic farta del teu desordre! Sempre estem igual!”. Li sona, aquesta escena?

Lamentablement, sí.

Passa a totes les cases de Barcelona on hi ha menors de 30 anys, i passa a mig món, i sap des de quan?

...

Des que existeixen les sabatilles. Però aquesta esbroncada, de vegades a crits, no ha servit mai per a res més que per fer baixar l’autoestima del noi, allunyar la comunicació i fins i tot crear comportaments deshonestos: “Jo no he estat, ha estat el gos”.

Quina alternativa hi ha?

Un comentari menys culpabilitzador i més empàtic: “Viure en el desordre em fa sentir malament. Podries portar les sabatilles a la teva habitació, sisplau?”. Cada dia en arribar a casa i veure les sabatilles del fill al menjador ens sentim malament. Sentim que no ens tenen en compte, que els hem educat malament i que en som culpables. Ens sentim frustrats.

Bona radiografia d’una mare.

Pensem una miqueta: què puc esperar de la vida? On seran les sabatilles? Doncs al menjador! Fa 2000 anys que hi són. S’espatlla la rentadora i és un gran contratemps, però quan la vam comprar ja sabíem que tenia data de caducitat! 

Fora esbroncades i discursos?

L’esbroncada no ensenya a solucionar els problemes. Ens pensem que eduquem racionalment i ho fem des de les emocions. Si el nen no estudia ens fa ràbia: “Amb tant d’esforç que hem fet!”. O por: “Què en serà, d’ell!”.

Ja ho veig.

Hem de començar per aprendre nosaltres a controlar les nostres emocions. Els éssers humans som altament imperfectes, de manera que quan veiem que els nostres fills cometen errors ho hem d’acceptar, ensenyar-los i no esbroncar-los. Se’ls ha d’ensenyar a pensar.

Com s’ensenya a pensar?

Per començar cal aprendre a detectar el que sents, i quan et sents malament dir-te: “No vaig bé”. En lloc de mirar al teu voltant buscant qui o què és el que et fa sentir malament, mira el que passa al teu cap: quina percepció has de canviar.

Ja ho entenc, cal no martiritzar l’autoestima pròpia ni la dels altres.

És fonamental aprendre a pensar bé d’un mateix.

Les persones necessitem sentir-nos acceptats, valorats, estimats, respectats i ajudats. I el que no necessitem és sentir-nos qüestionat, alliçonats, renyats, atabalats.

Els pensaments negatius són molt tenaços.

Cal mantenir un pensament positiu alternatiu durant més temps. Imagini’s una cosa que li agradi. Durant aquests minuts el pensament negatiu no hi és, i a base d’insistir-hi els ocells no fan niu allà on no els deixes. El nostre cervell es modifica contínuament partint del que fem, pensem i sentim. Si no et vols sentir malament, aprèn a sentir-te bé.

És difícil pensar bé quan les coses van malament.

Certament, cal dirigir bé la pròpia vida, marcar-te uns objectius prioritzats, realistes, i posar-hi la mentalitat necessària. Preguntar-te per a què vius i relativitzar.

Déu n’hi do.

Hem d’aprendre a controlar l’egoisme, les emocions, la inseguretat. Entendre que res exterior a tu mateix no et donarà la felicitat de manera estable.

L’exterior ens modela des del bressol.

Sí, però pots canviar. Els teus pares no t’estimaven, d’acord, i ara què? No hi ha més remei que aprendre a tenir autoestima, a pensar millor, a empatitzar, a relacionar-se, a comunicar-se, a esforçar-se.

Ima Sanchís

04/02/2015

La Vanguardia

Baixa el nombre de pacients que esperen per operar-se

Les llistes d'espera per operar-se d'algun dels catorze procediments amb temps garantit han baixat, en menor o major mesura, en tots els hospitals públics de la regió sanitària de Girona a excepció d'Olot, on s'ha incrementat, segons la informació facilitada ahir pels mateixos centres. Els catorze procediments garantits són: pròtesi de maluc i de genoll; cataractes; extirpació de les amígdales, de la vesícula biliar, de l'úter i de la pròstata; reparació dels lligaments del genoll; canals carpians; hèrnies inguinals; galindons; quists pilonidals; varius, i circumcisions.

Al llarg del 2014 es va incrementar l'activitat quirúrgica programada als centres hospitalaris, la qual cosa s'ha traduït en una reducció del nombre de pacients que estan pendents d'una operació de les intervencions esmentades, una reducció que va des del 31% de l'hospital de Palamós fins al 16% a l'hospital de Figueres. Enmig, se situen els hospitals de Salt (27%), Campdevànol (24%), Trueta (23,5%) i els hospitals de Blanes i Calella (23%).

Els hospitals Trueta de Girona i Santa Caterina de Salt, que comparteixen una gerència única en el marc del projecte CIMS, no tenen cap pacient que faci més de sis mesos que s'esperi per operar-se d'algun dels catorze procediments esmentats, una dada molt ben valorada pels responsables dels centres perquè és un dels objectius marcats pel Servei Català de la Salut (CatSalut).

Al Trueta es van fer, el 2014, un 5,8% més d'operacions dels catorze procediments que l'any anterior, un fet que ha permès reduir la llista d'espera un 23,54%. I ha passat de tenir 1.436 pacients en llista el desembre del 2013 a tenir-ne 1.098 el desembre del 2014. Tot i això, si es tenen en compte tota classe d'intervencions, al Trueta hi ha 4.272 pacients que estan pendents d'entrar en una sala d'operacions, una xifra que ha experiment una reducció del 6% respecte del 2013.

Pel que fa al Santa Caterina de Salt, l'activitat quirúrgica corresponent als catorze procediments garantits s'ha incrementat un 3,6%. Això ha permès reduir un 27% el nombre de pacients. Així, si el desembre del 2013 hi havia 847 pacients esperant-se, en el moment de tancar el 2014 la llista era de 619 pacients.

En el cas del Santa Caterina, la llista d'espera total és de 2.032 pacients, molt similar a la del 2013.

LA XIFRA

4.614

operacions programades es van fer el 2014 a l'hospital Santa Caterina de Salt, un 2,5% més que el 2013.

836

pacients

esperen per ser intervinguts a l'hospital de Palamós, un 31% menys que el desembre del 2013.

HOSPITALS DE BLANES I CALELLA

Les llistes d'espera han registrat un descens del 23%

La Corporació de Salut del Maresme i la Selva (CSMS), que gestiona els hospitals de Blanes i Sant Jaume de Calella, ha reduït un 23% el nombre de pacients que estan en espera d'una intervenció quirúrgica. La llista d'espera, que és única per als dos centres hospitalaris, ha passat de tenir 2.451 pacients a finals del 2013 a 1.988 a finals del 2014. Fonts del centre van indicar que el temps que passa entre el moment en què se li comunica la intervenció i el moment en què es du a terme l'operació, també s'ha reduït, la qual cosa ha fet possible que, a excepció de només dos tipus d'intervencions, cataractes i col·locació de pròtesi de genoll, es compleixin els objectius marcats pel CatSalut que no hi hagi cap pacient amb un temps d'espera que excedeixi el mig any.

En relació amb els pacients pendents de ser intervinguts per a la implantació de pròtesi de genoll, durant el 2014 es va implantar un nou sistema de valoració de la prioritat que, a més de basar-se principalment en el criteri clínic, es complementa amb una visió de la situació personal i social amb l'objectiu de millorar l'equitat en l'accés al tractament. I pel que fa a les intervencions de cataractes, fonts del centre van destacar que durant aquest any s'incrementarà el nombre mitjà d'intervencions per continuar reduint el temps d'espera fins a assolir els objectius marcats. I van recordar que, en casos en què el diagnòstic de la malaltia pugui revestir gravetat per les seves complicacions o pronòstic, es fan sense temps d'espera.

L'hospital de Blanes només fa activitat quirúrgica en traumatologia, oftalmologia i otorinolaringologia. Entre els dos centres hospitalaris, s'atén la població de la Selva Marítima i la de l'Alt Maresme, d'aquí l'existència d'una llista d'espera única.

HOSPITAL DE PALAMÓS

Increment d'un 6% del nombre d'operacions

A l'hospital de Palamós, l'any 2014, el nombre de pacients en llista d'espera per a les catorze intervencions quirúrgiques que tenen un màxim d'espera garantit de sis mesos, ha disminuït un 31%. El desembre del 2013 hi havia 1.207 pacients en llista d'espera per a aquests procediments garantits; en canvi, el desembre del 2014 va disminuir fins a 836 pacients. Aquesta disminució ha estat possible atès que el centre ha optimitzat els recursos disponibles i al fet que l'any 2014 ha augmentat l'activitat quirúrgica un 6% en relació amb el 2013, gràcies a la col·laboració dels professionals. Les llistes d'espera de les artroscòpies, l'alliberament del canal carpià i l'hal·lux valgus són les que han experimentat una disminució del nombre de pacients més important.

HOSPITAL D'OLOT

Atribueixen l'increment al trasllat de centre

El desembre del 2013 hi havia 402 pacients dels catorze procediments garantits esperant per operar-se a l'hospital d'Olot, i al desembre, 441. Fonts de l'hospital comarcal de la Garrotxa van explicar ahir que, si bé la xifra absoluta és superior (un 9,7% més), s'havia fet un gran esforç per controlar el màxim temps de demora de determinats procediments, com ara en les pròtesis, i evitar un increment important a conseqüència del període de tancament pel procés de trasllat al nou edifici. Les mateixes fonts, que parlen de “contenció” de la llista d'espera, confien que amb les noves instal·lacions, aquesta situació es remuntarà.

HOSPITAL DE CAMPDEVÀNOL

Millores en les cataractes i la implantació de pròtesis

Aquest centre ha aconseguit disminuir en un any un 30% les llistes d'espera per als catorze procediments garantits. En el tancament del 2013, la llista d'espera estava formada per 175 pacients i, a finals del 2014, la llista s'havia reduït fins als 123 pacients. I no hi ha, en aquests procediments, cap pacient amb una espera superior a sis mesos. La millora de la llista d'espera s'ha concentrat en els procediments de cataractes, pròtesi de maluc i pròtesi de genoll. El doctor Joan Grané, director gerent de l'hospital, va explicar ahir que la reducció respecte del 2013 ha estat deguda a un increment del 2,78% de l'activitat quirúrgica.

HOSPITAL DE FIGUERES

Més de sis mesos per a les pròtesis de maluc i genoll

L'hospital de Figueres va incrementar el 2014 l'activitat quirúrgica un 12% respecte del 2013. L'hospital va reduir la llista d'espera de pacients pendents d'una intervenció quirúrgica de 2.628 a 2.307, la qual cosa suposa una disminució del 12,2%. Aquest decrement és més rellevant pel que fa als catorze procediments amb temps garantit, amb una disminució de casos de més del 16% respecte del 2013. El principal dèficit que presenta la llista d'espera garantida a sis mesos és en les pròtesis de maluc i de genoll, atès que 135 pacients superen els 180 dies d'espera per ser intervinguts. Tanmateix, la direcció fa una valoració positiva de l'esforç que representen aquests resultats, i encara més tenint en compte que es fa en un context de continuïtat pressupostària.

Núria Astorch

29/01/2015

El Punt Avui

Un de cada tres joves accepta la violència masclista de control

L'últim estudi del CIS dóna dades preocupants sobre el masclisme entre els més joves: un de cada tres joves veu acceptable controlar la parella o prohibir-li que vegi els amics. Per això hem volgut abordar aquests comportaments que poden ser un primer indici de maltractament físic futur. N'hem parlat amb una representant d'una entitat que treballa en aquest àmbit, l'Alba Fernández, que és coordinadora del Servei de Violència de la Fundació IReS, i amb el professor de Secundària Francisco Castaño. També hem sentit el testimoni d'una noia que durant més de tres anys va patir una relació d'abusos i maltractaments, la Carla Tormo, que ha vingut al plató, i hem sentit altres testimonis que han trucat al programa: la Maria, de Badalona; la Maria Antonieta, d'Almenar, i la Marta, de Tarragona.

Els Matins/TV3 

El 33% dels joves espanyols d'entre 15 i 29 anys veuen inevitable o acceptable en algunes circumstàncies la denominada violència masclista de control, que consisteix a impedir que la parella vegi la seva família o amistats, no permetre-li que treballi o estudiï, vigilar els seus horaris i, en definitiva, dir-li el que pot fer o no pot fer. La dada figura en l'enquesta 'Percepció social de la violència de gènere entre joves i adolescents', portada a terme per la Secretaria d'Estat d'Igualtat i el Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS) i presentada aquest dimarts.El 33% dels joves espanyols d'entre 15 i 29 anys veuen inevitable o acceptable en algunes circumstàncies la denominada violència masclista de control, que consisteix a impedir que la parella vegi la seva família o amistats, no permetre-li que treballi o estudiï, vigilar els seus horaris i, en definitiva, dir-li el que pot fer o no pot fer. La dada figura en l'enquesta 'Percepció social de la violència de gènere entre joves i adolescents', portada a terme per la Secretaria d'Estat d'Igualtat i el Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS) i presentada aquest dimarts.

La secretària d'Estat d'Igualtat, Susana Camarero, ha considerat "alarmant" la dada perquè confirma altres estudis anteriors on s'havia detectat una tolerància alta de les víctimes adolescents a aquest tipus d'actituds que "són els senyals incipients" del que en el futur pot passar a violència física.

La comparació amb l'enquesta portada a terme l'estiu passat sobre el conjunt de la població mostra un altre conclusió preocupant: els joves són "una mica més tolerants" amb aquesta violència de control que els adults, concretament tres punts percentuals més.

Aquesta diferent percepció segons les edats s'observa també quan es pregunta sobre la situació de la igualtat entre els homes i les dones. El 63% de les joves són conscients de la situació de desigualtat, mentre que en el conjunt de la població la percepció és del 71%. Crida l'atenció que la majoria dels homes joves (66%) no creuen que hi hagi cap mena de discriminació envers les dones, un percentatge que s'eleva al 50% quan es pregunta als de totes les edats.

Segons Susana Camarero, l'estudi demostra que "queda molt per fer" en la conscienciació dels joves i ha anunciat el llançament de noves campanyes al llarg de l'any 2015.

En contrast amb la resta de dades, el rebuig global a la violència masclista inclou gairebé la tots els joves, el 97%, fet que abona la idea que les actituds de control no són considerades com a violència per aquest terç dels enquestats.

Manuel Vilaseró

27/01/2015

El Periódico.cat

Una mare demana la prohibició de webs que fomenten l'anorèxia i la bulímia

Recull firmes perquè el Ministeri de Justícia persegueixi i bloquegi les pàgines anomenades pro-Ana i pro-Mia 

Clicar aquí per més informació

Una de les pàgines pro-Mia i pro-Ana que ensenyen a les noies com aprimar-se. 

"Si et ve de gust una cosa, i no t'hi pots resistir, mastega-la i després l'escups", "Recorda que l'obesitat és fastigosa", "Consells per vomitar sense que els teus pares se n'adonin". Aquests són alguns dels titulars que es poden llegir a les pàgines de les anomenades pro-Ana i pro-Mia, un eufemisme que amaga webs que fomenten l'anorèxia i la bulímia entre les i els adolescents. Fa quatre anys, per exemple, l'Agència de Qualitat d'Internet (Iqua) ja denunciava que entre el 2006 i el 2008, aquests llocs a la xarxa van augmentar un 475%, per sobre del percentatge de creixement de gegants com Facebook o Myspace.

Igual com la llei de propietat intel·lectual persegueix la pirateria i recentment s'han clausurat pàgines de descàrregues de pel·lícules i sèries, una mare ha obert una petició a Change.org per reclamar al Ministeri de Justícia que faci el mateix en el cas de les webs que expliquen als adolescents com perdre quilos.

"El 75% de les persones que consulten aquesta mena de pàgines són menors d'edat. El 80% són noies. Adolescents com la meva filla, en una edat difícil, que troben en aquestes pàgines tota mena de consells i suports per perdre pes fins a nivells que afecten greument la seva salut i fins i tot posen en risc les seves vides, i parlo per experiència: ja fa un any que lluitem contra aquesta malaltia, primer interna en una unitat de recuperació psiquiàtrica durant 51 dies, 21 d'ells aïllada, sense poder veure-la ni parlar amb ella. Ara està interna en un centre especialitzat en trastorns alimentaris i de conducta. No us podeu imaginar que dur que és si no ho heu viscut", escriu aquesta mare en la seva petició per recollir firmes (de moment, superen les 220.000; i es necessita arribar a les 300.000).

Laura Estirado

02/02/2015

El Periódico

La discussió per l'ús del mòbil deriva en agressions de fills a pares

Les noves tecnologies estan modificant les relacions que es desenvolupen en el nucli familiar. Aquests canvis també arriben a tenir incidència en l'àmbit de la violència. La necessitat d'un determinat artefacte o d'un nou telèfon intel·ligent pot desencadenar la violència de fills contra pares o avis, si aquests últims fan de tutors. A Catalunya cada any es produeixen una mitjana d'entre 150 i 160 detencions de menors per casos que s'anomenen de violència filioparental. L'experiència de les unitats especialitzades en aquesta àrea policial assenyala que cada vegada amb més freqüència els detonants de l'esclat de la violència de fills a pares estan relacionats amb discussions derivades de l'ús o la falta d'articles electrònics. 

Foto: Laura Guerrero

Pel que fa a les estadístiques, el fenomen de la violència filioparental no ha variat gaire al llarg dels darrers anys. És una expressió més del que s'anomena un delicte ocult. De la mateixa manera que ha passat progressivament amb els casos de violència masclista, les víctimes han començat a denunciar. No vol dir que n'hi hagi més, es diu des d'instàncies policials; és que es denuncia més. I això, segons fonts dels Mossos d'Esquadra, és el que fa que hi hagi la sensació que hi ha més casos.

Els fets que passaven fa 20 anys no tenen res a veure amb els que es donen avui dia. Els menors tenen més accés a tecnologia i a informació, i tenen més dependències d'articles com el telèfon mòbil. Està molt més marcat pel que suposa l'ús de la tecnologia. "Un menor sense telèfon mòbil sent que no és ningú, i per això l'exigeix -explica el sergent Jordi Manent, cap de la unitat de menors dels Mossos d'Esquadra-. Tot això ha fet que el comportament canviï totalment i que els menors tinguin més dependència econòmica dels pares". Davant aquests nous requeriments, imperiosos moltes vegades, "els pares no poden donar tot el que volen els fills, i aquest és l'origen de molts enfrontaments", explica Manent.

Quan la violència entra en una casa a causa dels fills de la família, els pares, en general, segons les dades històriques amb què treballen els Mossos, esperen que la situació es calmi o intenten resoldre-la a la seva manera abans de recórrer a la denúncia. Confien que la situació millorarà. Però de vegades s'arriba a un punt de no-retorn, que sol ser un assumpte concret de discussió que desencadena una agressió física.

Quan la família acudeix a una oficina dels Mossos d'Esquadra ja arriba molt deteriorada anímicament, afirma el sergent responsable de la unitat de menors, i moltes vegades ja està en tractament psicològic. Als pares o tutors els costa molt de presentar denúncia perquè moltes vegades se senten culpables de la situació quan sovint no ho són.

"Els expliquem que l'autor del que ha passat és el seu fill, no ells", diu Manent en descriure l'intent del personal especialitzat per convèncer les víctimes que elles no són les responsables de la situació. "Això fa que costi més que vagin a denunciar. Costa molt denunciar un fill. Ho fan quan ja no poden més", resumeix el sergent.

L'experiència del sergent Manent li indica que els menors s'han tornat més agressius. El tipus de vocabulari i el tracte que s'estableix entre pares i fills és molt diferent del d'aquells temps llunyans, explica aquest responsable policial, en què es parlava de vostè als progenitors. "Ara els fills criden cada vegada amb més freqüència als pares pel nom", reconeix Manent mentre repassa mentalment les vegades en què ha assistit a discussions entre pares i fills.

Dels 150 o 160 casos de violència filioparental en què anualment un menor acaba detingut a Catalunya, el 25% estan protagonitzats per noies i el 75% per nois. En general, les noies exerceixen una violència més psicològica. Tot i això, els nois tendeixen als fets físics. "I fan més por i es denuncien amb més freqüència", concreta Manent. La majoria dels arrestos es produeixen entre adolescents o joves a punt d'arribar a la majoria d'edat. Per sota de, per exemple, els 12 o 13 anys, els progenitors encara es poden imposar d'una manera o altra sense veure's obligats a una confrontació física.

Els policies que combaten aquest tipus de casos necessiten nodrir-se d'informació, que els arriba principalment a través de tres vies principals, segons les dades aportades des de la unitat de menors.

La primera, que es podria anomenar fase embrionària, és aquella en què les famílies s'acosten als Mossos d'Esquadra a demanar informació. Estan preocupats perquè comencen a detectar canvis de comportament. Els menors comencen a no respectar els horaris marcats pels adults o deixen d'estudiar. En aquest estadi, els nois fins i tot poden començar a consumir algun tipus de substància o beure alcohol. Són principalment aquests problemes de conducta els que poden anunciar situacions pitjors en el futur.

La segona fase o segona via és la que ja conté inicialment violència verbal. El problema augmenta. El menor comença a recórrer amb molta més freqüència als insults i de vegades arriba a l'agressió física. Els pares o tutors recorren a la denúncia a comissaria perquè veuen que la situació que tenen a casa s'ha descontrolat i se senten incapaços de poder reconduir-la. En aquest punt, la policia intervé i deté el menor.

Finalment, hi ha la intervenció a cop calent. És aquella actuació dels Mossos d'Esquadra que es produeix després d'un requeriment de les víctimes a través del telèfon 112. En aquests casos, es trasllada una patrulla al domicili i sol acabar amb la detenció del menor. "La patrulla troba objectes trencats a terra, portes amb alguna puntada de peu o trencades. De vegades és la televisió o algun mòbil dels pares. Llavors, expliquen que el menor els ha agredit".

La ciutat de Barcelona concentra el nombre més elevat d'aquest tipus de casos a Catalunya. Després d'una intervenció a cop calent, el detingut és portat a dependències de la unitat de menors dels Mossos d'Esquadra, que comunica a la Fiscalia de Menors de guàrdia la nova situació del noi o la noia.

En el 95% dels casos, el ministeri públic demana que els menors passin a la seva disposició perquè entén que es tracta d'un cas greu i perquè, a més a més, solen tenir antecedents previs recollits per la policia. Això significa que el fiscal pren directament declaració al menor. En una part d'aquests casos, el fiscal demanarà al jutge de menors de guàrdia l'internament en una institució de reclusió.

Enrique Figueredo

22/01/2015

La Vanguardia

El Papa actualitza la ‘Humanae vitae’

Bergoglio reformula la doctrina catòlica sobre la natalitat, fidel a la línia de Pau VI però amb un nou llenguatge

Francesc deixa de vegades una mica perplexos tots –inclosos els cardenals de la cúria– pel seu estil tan directe, col·loquial i desinhibit. És el que va passar dilluns passat després d’afirmar davant la premsa, durant el vol entre Manila i Roma, que ser bon catòlic no significa reproduir-se “com conills” sinó exercitar la paternitat d’una manera responsable. La seva expressió va generar molts comentaris i algun equívoc si la frase s’aïllava del seu context.

Jorge Mario Bergoglio no havia tractat en profunditat fins ara, com a pontífex, la qüestió del control de la natalitat. El viatge a les Filipines, un país superpoblat i jove –amb molts nens malvivint als carrers– era l’ocasió ideal. En el seu discurs a les famílies, en un estadi de Manila, Francesc va lloar el “coratge” de Pau VI, a la seva encíclica Humanae vitae (1968), per la seva visió a llarg termini, per defensar l’obertura a la vida de les famílies que, segons ell, s’haurien vist amenaçades de destrucció amb la negativa a engendrar fills. Paral·lelament, tot i això, el Papa va destacar –i va subscriure– el consell donat per Pau VI als confessors de ser “molt misericordiosos i comprensius” en els casos concrets en què les parelles no complissin la doctrina de l’Església.

Davant les famílies filipines, Francesc va plantejar un nou concepte, el perill de “la colonització ideològica”; és a dir, les formes de vida i actituds importades que soscaven l’estabilitat i la supervivència de les famílies. El Papa va parlar com llatinoamericà, en primera persona, i va dir que “igual que els nostres pobles, en un cert moment de la seva història, van ser bastant madurs per dir no a totes les formes de colonització política, també en les nostres famílies hem de ser molt savis, molt astuts, molt forts, per dir no a tots els intents de colonització ideològica de les nostres famílies”.

Durant el vol de tornada a Roma, Francesc, arran de la pregunta d’un periodista alemany, va ampliar la seva reflexió i va recordar que no estar oberts a la vida és causa de nul·litat matrimonial per a una parella. El Papa va tornar a elogiar la resistència de Pau VI al neomaltusianisme (en al·lusió a la cèlebre teoria del demògraf anglès Thomas Robert Malthus) de la seva època, que intentava posar límits al creixement de la població.

Va ser llavors quan va esmentar, com a exemples de natalitat excessivament baixa, per sota de l’1%, a Itàlia i Espanya. Més endavant va dir la frase sobre els conills, va reiterar la necessitat d’una paternitat responsable i va esmentar la xifra de tres fills per parella com la que recomanen els experts per mantenir l’equilibri de la població.

Les paraules del Papa van obrir un debat. En un comentari en portada, sota el títol de “Papa conill”, el diari torinès La Stampa va afirmar, en to jocós, que la línia de Francesc és la de “creixeu i multipliqueu-vos, però sense exagerar”, cosa que significaria, per lògica, acceptar els anticonceptius. L’editorialista advertia el Pontífex que si al seu llenguatge assenyat i directe no el segueixen fets concrets, s’arrisca a perdre autoritat i credibilitat.

També a les Filipines, encara abans del discurs del Papa a les famílies, alguns mitjans, com el diari Philippine Daily Inquirer, van criticar amb duresa el rebuig de l’Església catòlica als anticonceptius en un país superpoblat que ha d’enviar molts dels seus fills a l’estranger a treballar com criats, mal pagats i de vegades víctimes d’abusos, també sexuals.

Francesc, en l’audiència general de dimecres a Roma, va parlar del viatge a les Filipines i va reblar el clau dels seus arguments. “Dóna consol i esperança veure tantes famílies nombroses que acullen els fills com un veritable do de Déu”. El Papa va agregar que li semblava “simplista” la idea que tenir molts fills és causa de la pobresa, ja que aquesta és conseqüència d’un sistema econòmic injust i excloent, de “la cultura del descart”.

El Papa, en fi, s’ha mostrat a tota hora fidel continuador de la línia de Pau VI, encara que amb el seu propi llenguatge i la seva anàlisi del context actual.

Eusebio Val

25/01/2015

La Vanguardia

El Govern xinès ha forçat 400 milions d'avortaments

Chen Guangcheng, dissident xinès, activista contra els avortaments forçats.

Tinc 43 anys. Vaig néixer a Shandong (Xina), em van empresonar, em vaig escapar fa dos anys i visc a Washington (Estats Units). Sóc professor a la Universitat Catòlica d'Amèrica. Sóc casat, amb dos fills (11 i 9 anys). Política? Llibertat individual. Crec en la meva consciència.

Per què el van detenir?

Em vaig enfrontar al poder omnímode del Govern xinès, he contestat les seves lleis inhumanes, sobretot una llei ...

Quina llei?

La llei que prohibeix l'embaràs a tota dona sense permís previ del Govern. Ningú pot engendrar un fill sense demanar permís!

No ho sabia.

És aberrant, atempta contra els drets humans. Em van empresonar per denunciar-ho.

Des de quan s'aplica aquesta llei?

Des del 1979, i comporta moltíssim dolor. Jo era petit quan es va començar a aplicar en el meu poble, i recordo bé els crits d'aquelles dones ...

Què els passava?

Cada tres mesos, el comissari local del partit envia el poble a dos homes molt forts: si una dona està embarassada sense permís, van a buscar-la ...

I què li fan?

La fan pujar a un cotxe, li donen una pallissa, la condueixen al centre de planificació familiar i la sotmeten a un avortament forçós.

Això passa ara mateix?

Sí! De vegades la dona es desespera i salta del cotxe en marxa: ha hagut moltes morts per aquestes mesures estatals.

Hi de haver dones que se n'escapen...

Hi ha pànic a les represàlies contra la família, germans, parents, veïns, contra el poble sencer! Però sí conec algun cas...

Expliqui-m'ho.

Una dona del meu poble va aconseguir parir d'amagat, criar a la seva filla... i avui és universitària. És una excepció: aquesta llei ha interromput uns 400 milions d'embarassos a la Xina ...

Què pretén el Govern?

Que les parelles tinguin el fill quan al poder li convingui, i que cap parella tingui més d'un sol fill. És la política xinesa del fill únic, per alentir el creixement demogràfic a la Xina.

És que vostès són molts...

Cap poder hauria d'interferir en la lliure determinació de cada un sobre la seva vida!

Quan va començar a oposar-se a la llei?

La vaig considerar injusta des que es va començar a aplicar, quan jo era un nen de set anys. Em feia pena sentir a aquelles dones i em queixava, però ningú fa cas a un nen cec.

Des de quan és cec?

Des que tenia un any, per unes febres infeccioses que vaig patir.

Com era el seu poble?

Rural, petit, apartat, humilíssim.

Rescati'm un record.

El terrabastall d'un tractor amb una cadena de ferro que enderrocava una casa, com a càstig a una dona embarassada.

Quina bestiesa.

És així: el partit roba tots els béns de la família infractora i tira a terra la casa.

És a dir, queda en la misèria.

Em va revoltar un cas: a una pobra dona li quedava només una cabra per sobreviure ... i es la requisar! Per matar de fam.

I què fa la gent?

Paralitzada, atemorida: el Govern penalitza famílies senceres ... i a tot veí que es solidaritzi. És una política medieval!

Com es va oposar vostè a la llei?

Vaig ajudar i vaig acollir a dones, em vaig presentar al centre de planificació per impedir avortaments, vaig recollir casos reals per difondre'ls per internet ... Avorten embarassos de nou mesos, vaig sentir els crits de nadons... En porten les seves restes al camp amb camions, com a adob...

No li feia por oposar-hi?

No podia viure callat. Van pegar a la mare, a la meva dona ..., però sempre em van donar suport.

I el van detenir.

L'any 2006, en una presó negra, sense judici, i després en una presó oficial, amb pallisses diàries... Vaig sortir l'any 2010, vaig quedar sota arrest domiciliari.

Com va fugir de casa i de la Xina?

Vaig caure malalt, defecava sang i vaig saber que moriria si no m'escapava ràpid. Casa meva estava envoltada per 60 vigilants..., però amb la meva dona i l'ajuda d'uns amics... els vaig esquivar! Vaig anar a Pequín i vaig aconseguir entrar a l'ambaixada dels Estats Units...

I ara què?

Segueixo denunciant el calvari a la Xina de les dones, dels discapacitats...

Què passa amb els discapacitats?

Les sobrecarreguen d'impostos. I si no paguen ..., els condemnen a treballs forçats!

Buf.

Vaig presentar al Congrés dels Estats Units els noms de 44 funcionaris xinesos implicats en abusos contra drets.

Amb quin resultat?

No podran entrar als Estats Units.

Però que fa l'ONU contra els avortaments forçosos a la Xina?

Occident anteposa els seus interessos econòmics als seus valors ètics, per desgràcia. I el Govern xinès s'aprofita d'això.

Suavitzarà les seves lleis el Govern xinès?

Difícil: avui, l'enemic número 1 del Govern xinès és el propi poble xinès.

Què en pensa de la legalitat de l'avortament lliure a Europa?

No tinc tota la informació per opinar-ne.

Si una dona espanyola li demanés ajuda per avortar d'acord amb la llei, l'ajudaria?

No Respecte massa la vida que ve.

Víctor-M. Amela

28/01/2015

La Vanguardia

Coltan, el mineral de la mort i els nostres mòbils tacats de sang.

Clicar al damunt del video per veure el petit documental de TV3, gràcies.

El coltan, mineral format per Tantalita i Columbita , és un gran negoci per a tothom menys per al Congo, la ignorància occidental o la de mirar a una altra banda, no serveix per frenar la cobdícia desmesurada per l'explotació d'aquest mineral que està acabant amb milers de vides humanes, i està provocant l'empobriment i explotació dels congolesos, en aquest mateix moment que estàs llegint aquest article.

Per què és tan important el coltan?

L'explotació sense control del coltan, un mineral del que estan fets tots els mòbils, tauletes i altres dispositius electrònics del mercat, està afectant al medi ambient i a la explotació de la població del Congo, primer país productor. Tots els drets humans són violats.

Aquest mineral s'extreu en condicions infrahumanes, i la rivalitat entre potències mundials per la seva extracció, ha provocat més de conflictes bèl·lics, situacions de destrucció dels tres humans, violacions, assassinats, mutil.lacions, esclavitut, desforestació i aniquilació de la fauna.

El nostre consumisme està provocant aquests greus problemes socials i ambientals a milers de quilòmetres d'on vivim. La necessitat d'organitzar l'economia segons la justícia, el respecte a l'home i el consum de recursos naturals no és ja una qüestió d'opció moral o política. És un imperatiu vital i exigeix ​​a tots posar de la nostra part.

El coltan està directament relacionat amb la Guerra del Congo

El mineral coltan, és el causant d'un conflicte bèl·lic que s'ha cobrat la vida de quatre milions de persones des de 1997 i la desaparició de poblacions de goril·les a la república democràtica del Congo. Uganda i Rwanda s'aprofiten sense cor per matar i violar en massa a la població, convertint aquesta regió un un genocidi orquestrat, on els països del primer món miren a una altra banda sense fer res. O més ben dit, en fan ús mirant cap a un altre costat.

L'extracció de coltan, un mineral molt escàs i que és usat per crear productes d'alta tecnologia; ha provocat un llarg conflicte bèl·lic intern al país, que des de 1997 (una dècada) fins als nostres dies, ha causat més de quatre milions de morts. El control per les mines d'aquest mineral, així com per l'extracció de diamants, ha originat que aquest conflicte durés tants anys i es cobrés tantes morts davant els ulls tancats de la comunitat internacional. Han existit i existeixen encara veritables fams en moltes regions d'aquest país que suporta un deute extern gairebé insostenible. No obstant això, és un dels països amb major riquesa, essent "La conca del riu Congo", la segona selva més important de la terra.

A les muntanyes del parc Nacional Kakuzi Biega, on s'extreu el Coltan, han acabat amb la vida de centenars de goril·les, perdent per sempre poblacions molt importants per a la supervivència d'aquest simi en perill d'extinció. A més per a la declaració de Parc Nacional, es va expulsar tribus indígenes abandonant a la seva sort sense fer res per ajudar-los. Els nens moren de malalties i malnutrició cada dia perquè són incapaços d'aconseguir un hospital millor equipat.

Coltan, l'or del segle XXI

Milers de civils han fugit a l'interior de la selva, on s'enfronten a la fam i a malalties. En menys d'una dècada es calcula que han mort quatre milions de persones, sobretot de fam i malalties causades pel conflicte. Ha estat la guerra que més morts ha generat des de la segona guerra mundial, amb mil víctimes mortals diàries. Altres milers van acabar amb les seves mans mutilades, violacions a menors i fins a la inqualificable aberració d'obligar a pares a cometre canibalisme amb els seus propis fills una vegada assassinats. Un veritable infern en què el món va tancar els ulls per clars interessos econòmics. Mercenaris estrangers alimentaven els enfrontaments canviant armes pels preuats metalls, mercenaris pagats pel món civilitzat, el mateix que utilitzava les matèries primeres amb olor de mort, el mateix que es va horroritzar de les matances, el mateix que comandament als cascos blaus a no fer res.

Però tots aquests moviments tant d'uns països africans a altres, van ser consentits per la Comunitat Internacional que treia benefici d'aquest conflicte i qui de veritat va patir les conseqüències i que encara les pateix, és el poble, els llogarets, els nadius. La guerra ha acabat, però la pressió del propi Govern de la RDC i de les multinacionals que operen sota la capa protectora del Govern, segueixen devastant les selves, emprant mà d'obra barata i mal pagada a nens i dones, permetent que els seus ciutadans morin de fam i per falta de mitjans sanitaris. Els diners que rep el govern de la RDC de la UNESCO per la declaració de Patrimoni de la Humanitat de la part que li correspon del Parc nacional de Virunga, on es troben els últims goril·les de muntanya, en lloc de ser emprat per a escoles, ajuda sanitària i millorar la vida dels pigmeus i nadius que viuen al costat de la vora del Parc Nacional, és desviat per als interessos d'Estat que no són ni de bon tros l'ajuda a les poblacions necessitades.

No soluciona el problema només amb reciclar els mòbils

L'explotació del coltan no repercuteix en la millora econòmica de la població, des de l'anomenada "febre del coltan", la Republica del Congo és cada vegada més pobre. És important reciclar els telèfons mòbils per reduir la quantitat d'escombraries electròniques que acaba en els abocadors, amb components perillosos que provoquen greus problemes de contaminació de sòls i aigües. Però lamentablement, això no soluciona el problema de fons de l'explotació del coltan.

• S'hauria d'exigir una legislació en aquests països d'origen i als fabricants perquè no existeixi aquesta explotació dels congolesos. El Congo és al punt de mira dels fabricants de mòbils, que s'escuden en que la cadena de subministraments és molt gran i no poden controlar d'on procedeix el coltan. Però ja hi ha iniciatives com el projecte Fairphone que fabrica Smartphones compromesos amb el planeta, la societat i el medi ambient. Amb una política de transparència i bones pràctiques, és el primer telèfon que certifica la procedència del coltan i dissenyat amb materials reciclables.

• S'hauria d'exigir transparència als fabricants de smartphones per lliurar del coltan tacat de sang. En aquest aspecte el consumidor tenen molt més poder del que pensem per poder frenar aquest genocidi. Però clar això encariria el material, afectant al producte final. És una pena que tota aquesta massacre estigui provocada per l'avarícia de l'home, com va dir Quevedo, 'Poderós Cavaller és Don Diner'.

Pedro Pozas Terrats 

14/01/2015

Conciencia Eco

Causes de l'erosió actual dels drets humans

Vivim en un món en el qual els Drets Humans són violats pràcticament en tots els àmbits: familiar, local, nacional i planetari. L’Informe Anual d’Amnistia Internacional del 2013, que cobreix 159 països, fa aquesta dolorosa constatació. En comptes d’avançar en el respecte a la dignitat humana i als drets de les persones, dels pobles i dels ecosistemes, estem retrocedint a nivells de barbàrie. Les violacions no coneixen fronteres i les formes d’aquesta agressió se sofistiquen cada vegada més.

La forma més covarda és l’acció dels “drones”, avions no pilotats que des d’una base de Texas, dirigits per un jove militar davant d’una pantalla de televisió, com si estigués jugant, aconsegueix identificar un grup d’afganesos que estan celebrant un matrimoni, en el qual presumiblement hi ha d’haver algun guerriller d’AlQaeda. N’hi ha prou amb aquesta suposició per, amb un petit clic, llençar una bomba que aniquila tot el grup, amb moltes mares i nens innocents.

És la forma perversa de la guerra preventiva, inaugurada per Bush i duta endavant criminalment pel president Obama, que no ha complert les promeses de la seva campanya en allò que fa referència als Drets Humans, ja sigui el tancament de Guantànamo o la supressió de l’"Acte Patriòtic" (antipatriòtic) segons el qual qualsevol persona pot ser detinguda als Estats Units per terrorisme, sense necessitat d’avisar la seva família. Això significa segrest il·legal que nosaltres a Amèrica Llatina coneixem de sobres. En termes econòmics i també de Drets Humans s’està produint una veritable llatinoamericanització dels Estats Units a l’estil dels nostres pitjors moments de l’època de les dictadures militars. Avui, segons aquest Informe d’Amnistia Internacional, els Estats Units és el país que més viola els drets de les persones i dels pobles.

Amb la més gran indiferència, com un emperador romà absolut, Obama es nega a donar cap justificació sobre l’espionatge mundial que du a terme el seu govern amb el pretext de la seguretat nacional, cobrint àrees que van des de l’intercanvi de correus amorosos entre dos enamorats fins als negocis sigil·losos i multimilionaris de Petrobrás, violant el dret a la privacitat de les persones i la sobirania de tot un país. La seguretat anul·la la validesa dels drets irrenunciables.

El continent que més violacions pateix és Àfrica. És el continent oblidat i vandalitzat. Les grans corporacions i la Xina compren terres (land grabbing) per produir-hi aliments per a les seves poblacions. És una neocolonització, més perversa que l’anterior.

Els milers i milers de refugiats i immigrants per causa de la fam i de l’erosió de les seves terres són els més vulnerables. Conformen una subclasse de persones, rebutjades per gairebé tots els països, en una “globalització de la insensibilitat”, com la va anomenar el Papa Francesc. La situació de moltes dones, diu l’Informe d’Amnistia Internacional, és dramàtica. Són més de la meitat de la humanitat, moltes d’elles pateixen violències de tota mena i a diverses parts d’Àfrica i d’Àsia encara estan sotmeses a la mutilació genital.

El fonament darrer del conreu dels Drets Humans resideix en la dignitat de cada persona humana i en el respecte que li és degut. Dignitat significa que ella és portadora d’esperit i de llibertat que li permeten modelar la seva pròpia vida. El respecte és el reconeixement que cada ésser humà posseeix un valor intrínsec, és un fi en si mateix i mai un mitjà per cap altra cosa. Davant de cada ésser humà, per anònim que sigui, qualsevol poder troba el seu límit, també l’Estat.

El fet és que vivim en una mena de societat mundial que ha posat l’economia com el seu eix estructurador. La raó és només utilitarista, i tot, fins la persona humana, com denuncia el Papa Francesc, és convertit en “un bé de consum que un cop usat es tira”. En una societat així no hi ha lloc per a drets, només per a interessos. Fins i tot el dret sagrat a menjar i a beure només està garantit per a qui pugui pagar. Si no pot, estarà al peu de la taula, amb els gossos, esperant alguna engruna que caigui de la taula plena dels epulons.

En aquest sistema econòmic, polític i comercial s’assenten les causes principals, no exclusives, que porten permanentment a la violació de la dignitat humana. El sistema vigent no estima les persones; només la seva capacitat de produir i de consumir.

La tasca, a més d’humanitària i ètica, és política: com transformar aquesta societat malvada en una altra en la qual els humans puguin tractar-se humanament i gaudir de drets bàsics. Si no, la violència serà la norma.

Leonardo Boff

Petrópolis, RJ, Brasil

Agenda Llatinoamericana, 2015