Una dona aconsegueix ser mare sense ovaris

Després de patir càncer d'úter i gràcies a la fecundació in vitro ha aconseguit tenir un fill

Una dona de 31 anys a qui li han extirpat els dos ovaris després de patir un càncer, ha pogut ser mare gràcies a la congelació de vuit ovòcits abans de perdre el segon ovari, i a la preservació de l'úter. D'aquesta manera, un any i cinc mesos després de superar el tumor, la dona ha pogut gestar un embrió fecundat in vitro, i podrà tornar a ser mare si ho desitja, ja que ha mantingut ovòcits i embrions encara congelats. El nadó va néixer el 2 de juny passat i és la primera vegada que es dóna un naixement en una mare que ha superat un càncer d'ovaris. La tècnica s'ha desenvolupat a l'Institut Dexeus on el departament de reproducció assistida i d'oncologia han treballat conjuntament per fer-ho possible. 

Per primera vegada una dona sense ovaris ha pogut complir el somni de ser mare. Vanessa Pastor va ser diagnosticada de càncer el 2009, i en una primera operació, li van extirpar un ovari. Un temps després, li van anunciar que li havien d'extirpar l'altre ovari, i abans de perdre la possibilitat de ser mare, va voler demanar més d'una opinió. A l'Institut Dexeus li van oferir la possibilitat de preservar la fertilitat abans de tornar-se operar, per poder decidir més endavant si volia quedar-se embarassada o no. 

Per això, l'equip mèdic que la va atendre, va optar per vitrificar, la darrera tècnica de congelació, ovòcits, ja que no es podia congelar teixit ovàric pel risc que implicava de tornar a desenvolupar la malaltia més endavant. Així, abans de la segona operació, la Vanessa es va sotmetre a un tractament d'estimulació perquè li poguessin preservar aquests ovòcits, és a dir, òvuls immadurs. Un any i mig més tard, després de superar el càncer i amb el vist-i-plau de l'equip oncològic, la Vanessa es va sotmetre a una fecundació in vitro i ha pogut gestar el seu primer fill, el Mario. El nen que va néixer el passat 11 de juny i va pesar 2.650 grams, està en perfecte estat de salut. 

Aquest dimecres, membres de l'equip que ho ha fet possible i la mare que s'ha sotmès al tractament, han explicat com s'ha desenvolupat les diferents tècniques. Pere Barri, president de la Fundació Dexeus, ha explicat que és un cas ''excepcional'' ja que mai abans s'havia pogut oferir aquesta possibilitat a pacients oncològiques, i ha destacat que s'obren noves opcions per a moltes dones. 

Per aquest motiu, Barri ha destacat la importància de donar a conèixer les tècniques que ho fan possible i ha volgut para especial importància en l'agilitat. Per Barri és important la col·laboració entre diferents equips mèdics oncològics i de reproducció, però sobretot la col·laboració entre la medicina privada i pública per ser ràpids i aprofitar les hores prèvies de les intervencions oncològiques per poder preservar la fertilitat dels pacients o les pacients. 

Per l'oncòleg Rafael Fàbregas, l'important de desenvolupar aquestes tècniques és donar futur a les dones malaltes. Per Fàbregas s'ha de tenir en compte que el càncer es pot curar i per tant, és imprescindible pensar en el futur de la dona que pateix un tumor, per triar futur un cop superada la malaltia. Fàbregas per això ha destacat que a banda dels ovòcits s'ha preservat l'úter de la dona, que en situacions com la que ha viscut, segurament també se li hagués extirpat. D'aquesta manera, es garantia la possibiltiat que la Vanessa passés per un embaràs. 

Així, Anna Veiga, directora científica de l'Institut Dexeus, també ha destacat la importància que en aquests casos té pensar en el futur, per tal d'afrontar amb èxit la malaltia. Veiga creu que ''és bo'', tot i que no estigui documentat, les persones que tenen plans, superen amb més facilitat la malaltia, ja que veuen la possibilitat de curar-se més a prop. 

''Només m'importava ser mare''  

Vanessa Pastor, de 31 anys, va haver d'enfrontar-se al càncer amb tan sols 28 anys, quan encara no havia pogut ser mare però tenint clar que ho volia ser. Per això, ha assegurat que quan se li va plantejar la necessitat d'extirpar el segon ovari, se li va ''esfondrar'' el món. Va venir de Saragossa a Barcelona en busca d'una segona opinió i es va quedar amb les opcions que li donaven a la Dexeus, on des del primer moment li van explicar que es podia preservar la fertilitat. 

''Només m'importava ser mare'', ha explicat la Vanessa, traient importància al tumor i centrant tots els seus esforços en la maternitat. L'11 de juny passat el seu somni es va fer realitat i per això anima a totes les dones perquè tots els obstacles ''es poden superar'', ja que ella es considera negativa i en canvi ho ha pogut fer. No descarta tornar a ser mare en un futur, ja que l'Institut encara li manté ovòcits i embrions vitrificats. Ara però, es vol centrar en la criança del Mario.

ACN

18/08/2012

Diari de Girona

Els meus monyons són aletes, i la meva única cama, la cua de sirena

Tinc 39 anys. Vaig néixer a Guadalajara i visc a Madrid amb Xabi des de fa 18 anys. Llicenciada en Periodisme, dirigeixo un programa de televisió. El món i el dia a dia es mouen per les persones, així que crec en elles i no en els partits, i en la reencarnació i en la destinació

Lary León, directora del Programa d'Assistència Hospitalària de la Fundació Antena 3

S'ha reencarnat gaires cops? 


Uns quants cops, però crec que aquest és l'últim. Miri'm. 

... 
Tots naixem d'una manera determinada per portar alguna cosa, ensenyar alguna cosa i aprendre alguna cosa. Jo vaig néixer sense braços i sense una cama i he vingut al món per somriure, per ensenyar a altres persones que l'important és el que portem dins. 



És una gran destí. 


Jo no crec en les discapacitats, tots som capaços d'alguna cosa. Em sento una privilegiada perquè he descobert per a què serveixo i en gaudeixo: porto felicitat als nens malalts que estan ingressats als hospitals i consol a les seves famílies. 

... 
I tinc clar que en una altra vida vaig ser sirena. 



Una sirena? 


Els monyons són les meves aletes, i la meva única cama, la meva cua de sirena. Vaig créixer amb aquesta fantasia, potser per donar-li una explicació a la forma del meu cos o perquè des que em vaig banyar el primer cop al mar, als sis mesos, vaig sentir que l'aigua era l'origen de la meva existència. 



Parli'm del dia que va arribar al món. 


Ningú sospitava com era, llavors no s'estilaven les ecografies. Vaig ser una sorpresa per al meu pare i per als metges, que no sabien què fer amb mi, i segueixo sent una sorpresa per a moltes persones. 



Com van reaccionar els seus pares? 


El meu pare, el primer a veure, es va quedar paralitzat, però gràcies a ell tot va evolucionar. Va buscar els millors metges perquè tot fluís i poguéssim seguir endavant. 



La seva mare? 


Van passar dies i ningú li ensenyava la seva filla perquè no sabien si se'n sortiria. Estava molt nerviosa, però quan per fi em va veure va dir: "Però si ets la cosa més bonica d'aquest món! Com volies que no et vingués a buscar?". Les infermeres van trencar a plorar. 



Els seus germans? 


Amb autenticitat. Però en Joaquím, que tenia 14 anys, el més tímid, el més gran dels cinc, em va estimar des del primer moment. "Ocellet sense ales", em deia. 



I a partir d'allà? 


Coratge i normalitat. Per sort, tenia ganes de ser independent i alegria, els demanava que em deixessin caure i escriure amb el peu. Van formar un equip perfecte, i aquest és el secret de la meva infància. 



Feliç? 


Molt feliç malgrat totes les operacions, perquè vaig néixer amb el limbe invertit, el maluc no s'aguantava i em van haver de posar pròtesis que em van donar molts problemes. 



Li van posar braços ortopèdics? 


Sí, però quan vaig tenir 10 anys vaig aconseguir convèncer-los que no els volia portar. Em defenso molt més bé sense; pesaven moltíssim i m'ocasionaven rascades. 



Com va ser l'escola? 


M'ho vaig passar pipa. No hi va haver cap problema perquè escrivia amb els braços ortopèdics, amb els monyons i amb el peu, i el que podia ser una dificultat era un avantatge perquè totes les nenes intentaven fer el que jo. 



Llavors, una mica de maga doncs. 


Es tracta de buscar el positiu al que tenim i al que no tenim. Amb el riure, amb la màgia i amb la innocència dels nens no vaig tenir cap problema. 



De vegades són cruels. 


Et deixen anar el primer que els hi ve, però m'encanta. Tots em pregunten: "Per què no tens braços?" i "com menges? ...". Els ho explico i s'obliden que no tinc braços. 



Abans, s'amagava qui era diferent. 


Sí, però els meus pares no ho feien. La gent es parava a mirar, se senyava. Jo ho veia com un joc, i perquè els meus pares veiessin que no m'influïa, saludava amb el peu o amb els monyons, i això també transforma la reacció de la gent. 



No devia pas ser tot tan bonic, per això. 


Hi ha morbo, però amb tenir-ho clar i pensar que qui no ho fa millor és perquè no sap, la resta es suavitza amb un somriure i l'actitud. 



Vostè és una caixa de sorpreses. 


No té tanta importància. La meva no és una història de superació perquè jo he nascut així, no he superat res. A la universitat tothom em copiava els apunts, tinc una lletra bonica. 



Com va ser la universitat? 


Bé. Crec que com un es sent ho fa sentir als altres. De petita volia ser locutora de ràdio i ho vaig aconseguir. I ara, dirigir el canal de televisió per a nens hospitalitzats és un luxe, perquè té molt a veure amb la meva infància. Puc donar-los el que jo no vaig tenir. 



Què se'n queda d'aquests nens? 


La meravella de l'esperança i la innocència. 



Tenia por de no trobar parella? 


No m'ho havia plantejat mai. Em deixava portar i sempre he tingut un munt d'amics. En realitat, en la vida tot té sentit, fins el metge que li va dir a la meva mare que jo passaria la meva vida en una cadira de rodes, perquè els va empènyer a lluitar. 



Què ha estat el difícil de veritat? 


Encara no m'ho he trobat. De petita veia que les nenes no eren com jo, però no em sentia ni menys ni més, sabia treure avantatges de les meves diferències: si em cansava de fer els deures amb els monyons, els feia amb el peu. La vida és com un joc. 



Bona filosofia. 


No vull anar de happy flowers, però és que he tingut la sort de néixer així. M'agrada que algú em vegi i es digui: "Si aquesta està somrient, per què no vaig a somriure jo?". 

Ima Sanchís

18/07/2012

La Vanguardia

La dignitat de ser home

L’agressivitat, no pas la violència, és el motor que ens condueix a la força, al dinamisme, a la creativitat, a la determinació

per José Pulido

Els papers i valors que la nostra cultura ha assignat a la dona i l’home ja no són vàlids. Com som homes avui? Quin és el sentit de la nostra masculinitat? Quins són els valors que han orientat i que orienten la masculinitat individual i col·lectiva? Molts homes tenen la sensació que no han tingut un model prou masculí. L’escriptor i activista Robert Bly ja ho va dir al seu llibre Iron John: una nueva visión de la masculinidad fa més de vint anys. Aquesta sensació provoca una certa desorientació i una resposta difícil a la pregunta què és avui dia la masculinitat.

Com aprenem a ser homes? Creixem en un en­torn femení, però no hi ha cap moment en què passem a formar part del món masculí amb l'aju­da d'altres homes i del nostre propi pare. Seria diferent si els nens fessin algun ritual, com conti­nuen fent algunes tribus indígenes -natural­ment, adaptat a la nostra societat-, per determi­nar l'entrada al món dels homes i aprendre'n la manera de ser, amb el conseqüent compromís de la seva part de participar més intensament en la nostra educació.

És veritat que fins ara els nostres pares han estat molt enfeinats a proveir la família, cosa que ha limitat el temps que han compartit amb nosal­tres. Potser aquest fet ha dificultat una part dels nostres aprenentatges i ara no sabem ben bé com hem d'actuar enfront de situacions dispars amb els nostres fills, en la competència amb al­tres homes, en la relació de parella, en la presa de decisions o davant de les pèrdues. Només en són uns quants exemples. Cada home hi pot afe­gir les seves situacions importants i plantejar com els models masculins o l'absència d'aquests models han influït en la seva vida.

En qualsevol d'aquestes situacions vivim emo­cions. Aquest és l'altre gran tema que apareix en les trobades d'homes en què treballem la recerca de la masculinitat contemporània d'una manera experiencial. Sovint responem a la pregunta de com gestionem les emocions amb un "com po­dem". Si les mostrem, podem rebre judicis als quals no sabem com respondre.

El fet de no mostrar les emocions es conver­teix en un hàbit que ens fa perdre la consciència del que sentim. Quan això passa no sabem qui­nes són les nostres necessitats i això implica, a la llarga, pagar un preu que pot ser la insatisfacció, la infelicitat o altres estats similars. Per aquesta raó incloem en les trobades exercicis amb la ten­dresa i l'agressivitat.

És evident que sentim tendresa en moltes si­tuacions, però ens desorientem quan els altres ho perceben. Sembla que l'aprenentatge és que normalment els homes no mostren aquest senti­ment. Només mostren tendresa en ocasions molt concretes i la majoria de vegades a dones. Amb elles és més fàcil perquè en general és de la mare de qui l'hem rebuda i apresa. Quan mos­trem la tendresa a altres homes i l'hi compartim, sentim proximitat, comprensió, pertinença, una gran dosi de descans i la prova que ens sentim molt bé quan mostrem emocions i no fem cas dels possibles judicis que pugui fer un altre ho­me. Per això al final ens sentim més lliures i au­tèntics.

Quan treballem amb l'agressivitat, entenem que és el motor que ens porta a la força, al dinamisme, a la creativitat, a la determinació, a l'audacia, a l'atreviment, a posar límits... En po­dríem continuar posant exemples en positiu. Es important diferenciar aquesta definició de la que també consta al diccionari i que té a veure amb la tendència a la violència. Cal parlar d'agressivitat perquè des que som petits sentim que "els nens són agressius". I sí, és veritat, però qui diu que sigui negatiu, això? Químicament parlant, la testosterona, que produïm en moltíssi­ma més quantitat que no pas les dones, compor­ta agressivitat. Aleshores, acceptem-ho i enviem missatges positius sobre aquest fet natural i lògic als fills.

És interessant treballar amb aquestes dues emocions entre homes: ens sentim més lliures, més clars, entenem més bé les nostres reaccions, comprenem que mostrar la tendresa i sentir l'agressivitat és una cosa que ens allibera. Dei­xant clar que ens reconeixem en l'agressivitat i no en la violència, tot i que a còpia de reprimir aquesta agressivitat positiva, de vegades, ens tor­nem violents.

A parer meu, la masculinitat contemporània implica mostrar-se des del terreny emocional, decidir què vull deixar com a llegat del meu pas pel món i continuar plantejant-me i investigant com vull ser com a home, donant-me permís per canviar d'opinió i tenint clar en cada moment o època de la meva vida quina és la meva resposta a qualsevol input del meu entorn, i tot això sent fidel als meus valors.

Xavier Florensa

Director de l’àrea de programació neurolingüística (PNL) de l’Institut Gestalt de Barcelona.

15/07/2012

La Vanduardia

Un total de 1.512 denúncies per violència masclista

Els Mossos d'Esquadra implanten un nou sistema per millorar el control dels riscos

Una agent del GAV mostra el nou
dispositiu d'informació

Un total de 2.064 persones amb seguiment policial per casos de violència masclista o domèstica a Girona. 1.480 víctimes el 2011. 1.512 denúncies i 651 arrestos. Per casos exclusius de violència masclista, 271 víctimes el 2011, 94 detencions i 226 denúncies. I 19 agents per treballar-hi. Els Grups d'Atenció a les Víctimes (GAV) van sorgir i es van estendre per les comissaries de Mossos d'Esquadra de Catalunya arran d'una prova pilot posada en marxa a Girona el 1998. Ara, un centenar d'agents a tot el país vetllen per la seguretat de les persones amenaçades per integrats de les seves esferes més íntimes. Són, per exemple, 1.772 víctimes a la Regió Policial Central. O 5.294 a la Regió Metropolitana Nord. 3.903 més al Camp de Tarragona, 723 a Terres de l'Ebre i 1.110 a la Regió Policial de Ponent, per posar tan sols alguns exemples. 

Si bé els responsables que van presentar ahir el nou sistema de control de la informació policial sobre les víctimes de la violència personal van evitar parlar de restriccions i retallades, està clar que la perspectiva d'un cos on cada vegada entraran menys agents nous, perquè ja gairebé frega el límit plantejat (ja s'han superat els 17.000 i el nombre a assolir són 18.000) obliga a buscar eines que optimitzin uns serveis que ja no creixeran gaire més. En aquest context, i per garantir que totes les persones afectades per aquests delictes rebran arreu de Catalunya el mateix servei i el mateix tracte, els Mossos d'Esquadra han desenvolupat un sistema informàtic que aglutina i relaciona tota la informació d'aquesta mena de víctimes: cada nova denúncia, els permisos penitenciaris dels presumptes o agressors condemnats -tot i que pertoca als jutjats avisar les víctimes en aquests casos, un conveni amb Justícia permetrà intervenir en l'assumpte- o qualsevol actuació policial en què hi intervingui el nom d'una víctima d'aquests delictes. 

El sistema també permetrà enregistrar les converses entre els agents i les víctimes, per si mai són requerides com a prova en un judici; i disposa també d'un mapa de recursos locals. Des de la comissaria en què es rep la denúncia, els agents podran consultar quins recursos -públics o per part d'entitats privades- té a prop la víctima per tal que se l'ajudi amb els conflictes derivats del delicte de què ha estat objecte. I amb el nou sistema, qualsevol patrulla que detecti el nom d'una víctima inclosa en el sistema sabrà exactament quin és el seu problema. 

"Els professionals treballaven de manera diferent segons els indrets. El fet que ara hi hagi un programa de seguiment allibera l'actució policial de decisions personals i garanteix que arreu hi ha una pauta a seguir", explica la responsable del GAV a Girona, la inspectora Rosa Negre.

E. Padilla

17/07/2012

Diari de Girona

Circumcisió: religió o delicte

Un tribunal de Colònia desferma la polèmica en declarar la intervenció quirúrgica “lesió física” El col·lectiu jueu, que practica l'operació com a precepte sagrat, se sent “assenyalat” i recorda els orígens de l'Holocaust nazi 

El president de la Conferència Europea de Rabins,
Pinchas Goldschmidt, aquesta setmana a Berlín
Foto: Tobias Schwarz / Reuters

Com si no hi hagués prou problemes en el món actual, la justícia alemanya va obrir la caixa dels trons amb una sentència que converteix en delicte la circumcisió. És a dir, un dels preceptes religiosos dels jueus i dels musulmans declarat, de cop i volta, “lesió física” del menor a qui es practica. L'enrenou en el col·lectiu jueu ha adquirit dimensions semblants al causat recentment per l'escriptor i premi Nobel de Literatura, Günter Grass, en acusar Israel de pretendre “aniquilar” la població iraniana amb el seu programa nuclear, mentre la classe mèdica es demana què ha de fer: practicar o no aquesta petita intervenció. 

Els intents del govern alemany per calmar les aigües en dir que farà el que calgui per garantir la llibertat religiosa no han aclarit gran cosa, perquè impliquen el precepte també sagrat de la independència del poder judicial, fonament de tot estat de dret. La qüestió ara és com actuar, un cop la justícia s'ha ficat de peus a la galleda en un país que més de seixanta anys després de l'Holocaust i la fi de la Segona Guerra Mundial ha d'actuar amb la màxima prudència amb tot el que implica el col·lectiu jueu. 

Tot va arrencar al juny, amb una sentència de l'Audiència de Colònia, segons la qual la circumcisió d'un menor per motius religiosos, com la que es practica en el món jueu i islàmic, és una “lesió corporal” que implica un “canvi irreversible” en el cos d'un nen. El dictamen va passar llavors desapercebut, però setmanes després ha inflamat el col·lectiu jueu. “Si la sentència crea jurisprudència, no veig futur per als jueus a Alemanya”, va declarar aquesta setmana el president de la Conferència Europea de Rabins, Pinchas Goldschmidt, en una reunió a Berlín. 

“Haurem de marxar d'Alemanya un altre cop”, va continuar el rabí, segons el qual la sentència és “el pitjor senyal” que pot enviar aquest país des de l'Holocaust. Ràpidament es van afegir a les crítiques la comunitat musulmana, mentre que la conferència episcopal donava suport als drets de tots dos col·lectius als seus preceptes. 

A Alemanya viuen uns tres milions i mig de musulmans, majoritàriament d'origen turc, mentre que el col·lectiu jueu està integrat per unes 100.000 persones. La reconstrucció d'aquesta comunitat, després del trauma del nazisme, ha estat mimada des del 1945 per tots els governs alemanys, fossin conservadors o socialdemòcrates, com un símbol de normalització democràtica del país que va organitzar l'Holocaust en què van morir assassinats sis milions de jueus. En aquest context, la sentència de Colònia és un còctel d'insensibilitats anòmal en el món judicial de qualsevol país occidental, més encara a Alemanya. 

La ministra de Justícia, Sabine Leutheusser-Scharrenberger –del Partit Lliberal, amb forts lligams al col·lectiu jueu–, s'ha compromès a buscar la manera de garantir que la circumcisió religiosa no quedi tipificada com a delicte. Donat que el seu ministeri no pot col·locar-se per damunt del món judicial, demana al Tribunal Constitucional o al Suprem que ho aclareixin. Cosa que pot perllongar-se mesos, durant els quals els metges queden en terra de ningú. De moment, el president de la Cambra de Metges, Frank Ulrich Montgomery, recomana no fer aquestes intervencions, fins que l'estament polític no aclareixi la situació, per molt que reconeix com a “insensible i incorrecta” la decisió de l'Audiència.

100.000 jueus, aproximadament, viuen actualment a Alemanya,

mentre que els musulmans són prop de tres milions i mig, majoritàriament turcs.

Gemma C. Serra

15/07/2012

El Punt Avui

El fracàs significa haver-ho intentat, mereix un aplaudiment

Javier Iriondo, exesportista d'elit, avui expert en màrqueting i desenvolupament personal 

Tinc 45 anys. Vaig néixer a Biscaia i visc a València. Separat, tinc 4 fills. Vaig abandonar els estudis per l'esport. Sóc membre executiu d'una gestora de projectes al Brasil. Els partits polítics s'han convertit en sectes, només crec en les persones. Tinc la meva fe particular. 

El meu horitzó sempre va ser Amèrica, i gràcies a la pilota basca ho vaig aconseguir, encara que el camí va estar ple de lladres de somnis. 

Lladres de somnis? 

Sí, tots aquests que et diuen: "Tu no pots, millor et dediques a alguna cosa productiva". Gent amb bones intencions i amb mals consells producte de les seves pors. Un ha de prendre decisions encara que s'equivoqui una i altra vegada. 

I què va se'n va fer, del seu somni? 

Es va convertir en un malson. Vaig arribar amb 20 anys als EUA orgullós de ser un jugador professional, però al cap de vuit mesos va començar una vaga de pilota basca que va durar dos anys. Els diners es va acabar, però no les factures. Hi havia uns quants esquirols i jo estava en un piquet, insultant a tothom, ple de ràbia. 

Una situació delicada. 

Allò es va convertir en un infern tòxic i cruel. L'ambient era tan negatiu que molts ens lliurem a l'alcohol. 

Adéu al somni americà? 

Em vaig convertir en el meu gran enemic. L'únic moment en què no em torturava era quan estava borratxo com una sopa. La meva ment em deia: "No vals per res, no tens estudis, no tens recursos i estàs sol". Un dia em vaig trobar tirat a terra sobre els meus propis vòmits, cridant al cel i considerant l'opció del suïcidi. 

Però va decidir viure. 

Vaig començar a fer esport sis hores diàries i vaig aconseguir una feina de guardaespatlles. Davant una situació com la que jo vaig viure, o davant aquesta crisi, ens sentim innocents. 

El victimisme destrueix. 

Sí, i ara hi ha massa gent adscrita al club de la queixa. Cal protestar, però si només parles del dolent, el perpetues. 

Cal agafar perspectiva. 

L'entorn ens influeix molt més del que pensem, afecta la nostra manera de pensar i de viure. Hauríem de ser conscients que cada vegada que obrim la boca som per a l'altre una influència: destrueixes o construeixes. És estèril repetir com lloros males notícies, ser un malastruc. 

Parli'm de la seva experiència. 

El "tot és una merda" col·lectiu em va deixar sense capacitat de reacció, així que vaig fugir d'aquest entorn i vaig buscar, per primera vegada, ajuda en els llibres. Em vaig llegir seixanta en un any. 

I què llegia? 

Autoajuda, i em va ser molt útil: vaig guanyar autoestima posant en pràctica els consells que llegia. Al cap de tres anys vaig tornar a Espanya. 

Quines idees el van transformar? 

No pots pretendre que les coses canviïn si penses i actues de la mateixa manera. Si vols aconseguir alguna cosa, has de convertir-te en la classe de persona que s'ho mereix. 

Disciplina. 

Sí. Tots hem tingut projectes il·lusionants, però sovint la por ens assalta i es queden pel camí. Per vèncer aquestes pors has de conquerir-te a tu mateix i entendre que l'important no és el que aconsegueixes, sinó la classe de persona en la qual et converteixes durant el procés. 

El fracàs no té consol. 

Cal desmitificar el fracàs en aquest país, si el Barça perd un partit, el titular: "El Barça ha fracassat" està garantit. La por ven. Però el fracàs significa haver-ho intentat i mereix un aplaudiment. 

I el consol? 

El consol és el que han après, els fracassos esculpeixen el caràcter. Qui no té problemes és el que està al cementiri. 

D'acord. 

La societat de consum ha condicionat la valoració de les persones en funció de fites molt banals, per ser cal tenir. El mantra de l'ego és més: com més tingui, més sóc. Ens hem convertit en animals incomplets que sempre volem el que no tenim. 

Què va ser de vostè? 

Em vaig convertir en un expert en màrqueting i vaig començar a donar conferències pel món. Però abans em vaig passar dos anys reprogramant els meus pensaments, conscient que som esclaus de la nostra ment i que cada vegada que assenyales amb un dit cap a fora, tres et apunten a tu. 

Està parlant de responsabilitat. 

Sí, un sentiment esquiu. Tothom entén que si vols estar bé físicament has de cuidar el que menges, la ment és igual: si alimentes la teva ment de pensaments escombraries, tindràs una ment escombraries. 

De quins altres fracassos ha ressorgit? 

De la ruïna i de la separació. Als 40 anys vaig sentir que ja havia arribat i vaig deixar de formar-me, de tenir metes, i va començar la caiguda. Sense motiu aparent sentia frustració i tensió, estava malament amb mi mateix. 

Tot el que puja baixa. 

A la vida no hi ha un altiplà a la qual arribar: "Aquí em planto". Ens creem una foto de futur: "A hores d'ara hauria de tenir una família feliç, fills modèlics, i estabilitat emocional i financera". 

Una pel.lícula de Walt Disney. 

Sí, i comparem el que se suposa que hauria de ser la nostra vida amb la realitat, i si el present no quadra amb les expectatives, sentim que ens falta alguna cosa. 

És així. 

La plenitud personal és ser el camí, continuant millorant. Som aprenents durant tota la vida, i per estar alegre no hi ha res millor que ajudar els altres. 

El somni americà 

Als 20 anys va complir amb escreix el seu somni: triomfar a Amèrica com a esportista d'elit. Però el somni va durar vuit mesos, al cap dels quals es va convertir en un fracassat, en un arraconat del somni americà. Ho va perdre tot i va començar a reconstruir amb esport i llibres d'autoajuda duts a la pràctica. Quinze anys després ha escrit una novel·la, Donde los sueños te lleven (Oniro), que té molt de biogràfica i que arrenca amb una dedicatòria que de per si situa el lector en les coses essencials: "Dedicat als meus perquès, Kelly, Kevin, Kimmy i Keith (els seus fills) ". I que acaba amb una frase que resumeix el seu camí: "Ara saps que el teu passat no determina el teu futur".

Ima Sanchís

14/07/2012

La Vanguardia

La nostra fe

La nostra fe no és la dels nostres pares; no és la del carboner; la nostra fe no es fonamenta ni en grans veritats universals, ni en dogmes indiscutibles. La nostra fe és molt més petita, molt més fràgil, molt més voluble; molt més d'avui; és una fe fonamentada en una esperança difusa, distant, a voltes incongruent i sovint contradictòria; és una esperança inspirada en la confiança en la bondat dels homes i dones, i el potencial que aquesta bondat unida a la saviesa i a la bellesa pot oferir al món. No creiem en la bondat, la bellesa i la saviesa de la humanitat abstracta, sinó en la dels homes i dones concrets. 

No és una espera passiva sinó una esperança que es va construint, cada dia, cada moment. És una esperança que es conjuga amb el verb estimar en la seva funció activa, «jo estimo», i en la seva possibilitat recíproca, «jo sóc estimat». Estimem amb devoció els pares que ens han dut al món, ens han educat i han tingut cura de nosaltres; estimem encaridament els marits, les mullers i les parelles, perquè compartim amb ells un projecte i un camí de vida; estimem amb passió els fills i filles que amb la seva existència allarguen la nostra i ens fan durar més enllà de la mort; estimem amb amor els amics i les amigues que són en la nostra vida el pebre i la sal, el sucre i la mel. 

La nostra fe en els homes i dones, en llur bondat, saviesa i bellesa, en l'amor, és, en el fons, el motor principal de la nostra esma, del nostre tarannà; la raó d'aixecar-se i mirar de cara el mirall; el motiu d'anar a treballar, de tornar a casa, d'abraçar la família... 

Que no ens parlin d'economia; que s'ho estalviïn, que ens ho estalviïn. Cal renovar en profunditat la política, treure-la del segle XX, on està ancorada, i de la partitocràcia, on està atrapada; cal humanitzar-la, dotar-la de valors ètics i morals, d'ideals i d'esperances. Cal una política més a l'abast de tothom; una política a l'alçada de la nostra fe.

Jordi Vilamitjana

12/07/2012

Diari de Girona

Els treballadors socials rebutgen les retallades a la llei de la dependència

El Col·legi Oficial considera que l'augment del copagament als beneficiaris de la llei és "injust" i pot "ofegar econòmicament"

El Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya (TSCAT) considera que l'augment del copagament als beneficiaris de la llei de la dependència anunciat dimarts per la ministra Ana Mato "és injust" i "pot ofegar econòmicament persones en situacions de molta fragilitat". 

Segons un comunicat del TSCAT fet públic aquest dimecres, amb les mesures restrictives anunciades ahir per la ministra en el Consell Interterritorial i que s'aprovaran en el consell de ministres de divendres que ve dia 13, "és possible que una persona dependent que cobra 400 euros mensuals hagi de contribuir al pagament dels serveis que rep, ja s'ha rebaixat el llistó d'aquells que no havien de pagar". 

A més, els treballadors socials consideren que comptabilitzar la renda familiar a l'hora de concedir una paga per al cuidador suposarà un incompliment de la llei, ja que en el seu article 33.1 estableix que l'ajuda anirà en funció de la "capacitat econòmica personal" dels beneficiaris. 

El col·legi de treballadors socials, que agrupa uns 5.000 professionals, demana que en totes les mesures "la màxima prioritat sigui sempre la millora de l'autonomia personal del beneficiari" i rebutgen l'objectiu "purament d'estalvi del Govern central, que ha aprofitat l'ocasió per retocar a l'alça la participació de la persona dependent en el cost de la prestació". 

Segons els treballadors socials, en el cas de Catalunya, el fet de no haver desenvolupat la cartera de serveis socials amb els equipaments i serveis necessaris ha fet que cresqués l'opció per a la prestació de cuidador no professional, que s'ha compatibilitzat amb serveis de dia o ajudes municipals, "molt necessaris sobretot per a les persones amb dependència severa". 

"Si aquesta compatibilitat desapareix, s'hauran de seguir de prop els efectes del canvi", adverteix el col·legi professional.

EFE Barcelona

11/07/2012

Ara.cat

I si se n'ocupessin les dones?

El nostre món està en crisi. Això ja no és un secret per a ningú; i, més que en crisi, jo diria que l'estructura de poder que hem conegut fins ara, el sistema, perd els darrers brins de credibilitat que tenia. La societat civil, tot i que tímidament, suposo que perquè està massa ocupada a refer els seus fonaments i a cobrir les seves necessitats més bàsiques, comença a demanar un canvi radical de rumb. Jo no he viscut cap guerra i vaig néixer quan ja feia quinze anys que hi havia postguerra, però tinc la sensació que som en un període semblant, en què tot és destruït, no pas per la força de les armes sinó per la força de la corrupció i de la incompetència. En aquesta guerra no hem perdut vides o béns físics; hem perdut alguna cosa més profunda i difícil de construir: la moral; els uns per les seves pràctiques o els seus silencis; els altres, com a víctimes. 

El sistema s'ensorra, no pas perquè hi hagi hagut una revolució que l'hagi fet caure, sinó que es desintegra per la seva ineficiència, inoperància i incapacitat, que ha arribat a uns nivells tan evidents que la societat civil, majoritàriament, demana un canvi de rumb radical per poder construir una cosa completament diferent. 

Cada cop hi ha més col·lectius que es pregunten: i si se n'haguessin ocupat les dones, hauríem arribat on som? La primera reacció és pensar que les dones que han arribat al poder, amb algunes excepcions, no han marcat gaire diferència, segurament perquè per arribar-hi han hagut d'adoptar maneres de fer copiades dels únics que han tingut com a model. 

Aquest és un debat que va prenent força en el pla global. Es parla de womenomics, concepte difícil de traduir, d'una nova domesticitat, de l'emergència i l'ascens del que és femení, d'un exèrcit sense comandament, d'energia femenina. No es tracta de prendre el poder, perquè tampoc no estic segura que ens interessi; es tracta d'actuar altrament. En tot cas, el que necessitem són nous valors, solucions pràctiques i projectes a llarg termini en què la cosa important no sigui la lluita pel poder sinó la cerca de solucions pràctiques i urgents. 

Observo un canvi de comportament en les dones que no té res a veure amb el feminisme tradicional sinó amb una manera diferent de veure les coses, amb valors que hem desenvolupat per la nostra condició de mares o cuidadores. Les dones anem deixant enrere velles maneres de treballar i d'entendre el currículum professional perquè hem entès que no porten enlloc més que a l'estrès, la frustració i el cansament. 

Som diferents, i aproximacions diferents és el que el món necessita per trobar una sortida, perquè, com va dir Einstein, no podem pretendre solucionar problemes amb el mateix tipus de raonament que vam fer servir quan els vàrem crear. Però, per aconseguir-ho, nosaltres també hem de canviar d'actitud i hem de sortir de la zona de confort, acceptar responsabilitats, i sobretot, no tenir por de fer les coses a la nostra manera: el treball flexible, el canvi d'horaris o el rebuig de reunions tan llargues com ineficients en hores intempestives. Què hem de fer? El que ens indica la nostra intuïció al marge de les consideracions de l'entorn. 

Als Estats Units, on tant els agrada el que anomenen “converses nacionals”, n'han iniciat una d'intergeneracional entre les idealistes dels setanta i les estrategues del 2000 que comença preguntant-se on són les dones que han sortit de les millors universitats en un nombre més gran que els homes i continua advertint a les seves filles que no es deixin enganyar, que no ho podran tenir tot com volíem nosaltres, almenys mentre la societat estigui econòmicament i socialment organitzada pels homes. Tot és amor, maternitat, poder i bona consciència. Cada dia em trobo amb gent que em diu que el que ens falta és ambició. Que bé! Quina bona notícia! Però per a mi el que ens passa és que no gosem ser com som.

Imma Tubella

09/07/2012

El Punt Avui

La crisi dispara el voluntariat social i n’amplia els perfils

Entitats i la Generalitat preparen una llei per protegir i regular la feina altruista dels més de 600.000 ciutadans que les associacions estimen que presten diferents tipus d’ajuda de manera desinteressada a Catalunya. 

Una cosa bona té la crisi, per voler veure-hi algun aspecte positiu: ha fet aflorar de manera contundent la solidaritat ciutadana. Perquè en paral.lel a les dramàtiques situacions en què estan quedat milers de famílies per una persistent conjuntura econòmica que ni ha tocat fons, s’ha disparat el nombre de persones que volen ajudar amb el seu temps. Ho estan constatant des del 2007, quan va començar la debacle, les oenagés que breguen diàriament amb unes peticions d’ajuda que no poden assumir, ja que malgrat que sumen més mans resten diners, perquè a més de les retallades públiques ha baixat l’aportació econòmica de ciutadans i empreses, perquè les seves butxaques no passen precisament el seu millor moment. 

L’ajuda no material, per tant, és cada vegada més ben rebuda, i com a plus s’estan sumant perfils molt valuosos per a les organitzacions: joves de sobres preparats i persones prejubilades o jubilades amb una bona formació laboral. Un altruisme que ara es vol protegir, motiu pel qual s’està elaborant una llei del voluntariat que, entre altres, evitarà que algunes administracions, principalment de petits municipis, substitueixin professionals per voluntaris. Com denuncien les entitats que ja està passant. 

Aquesta nova llei, que podria es- tar a punt d’aquí un any, i sobre la qual ja s’està treballant, pretén deixar clar quin és el concepte, què és un voluntari i quin paper desenvolupa. Perquè, segons explica Francina Alsina, presidenta de la Federació Catalana del Voluntariat Social (FCVS), que aplega prop de 300 entitats sense ànim de lucre, s’estan confonent termes. «Un voluntari no és aquella persona que serveix per a tot, té bona fe i pot suplir un treballador», reivindica. Aquesta nova regulació es basarà en l’actual Carta del Voluntariat de Catalunya, un document redactat el 1996 que estableix drets i deures per a aquells que per motius de solidaritat i altruisme contribueixen a resoldre necessitats socials. 

Responsabilitat social

Un dels reptes que tindrà la llei, segons coincideixen les entitats del tercer sector, és aclarir conceptes. Per exemple, continua la responsable de la FCVS, pel que fa a l’àmbit de les empreses: «N’hi ha que empenyen treballadors a fer una tasca social o mediambiental un dia concret, de la mateixa manera que abans feien partits de futbol... Encara que és cert que hi ha una responsabilitat social, és un fals voluntariat, perquè a l’empresa li està costant diners perquè es fa dins de l’horari laboral». O sigui, entre altres coses, en el text haurà de quedar clar què és voluntariat i quina solidaritat, encara que per Alsina, que estima en uns 600.000 els voluntaris que hi ha a Catalunya, el més important és «el reconeixement de la feina de les persones que s’entreguen perquè la societat sigui millor», una xifra creixent en els últims anys i una tendència que està adobant amb bons resultats un magnífic camp de cultiu, el de la joventut. 

«Fem xerrades en escoles i és sorprenent la sensibilització que veiem. Cada vegada més xavals ens pregunten com poden ajudar», explica satisfet Alsina, que coincideix amb Jaume Casassas, responsable de l’Escola de Formació de Càritas de Barcelona, en la importància que tenen els cursos bàsics per atendre a qui ho necessita. Perquè no tothom pot ser voluntari. 

Aules de formació

Com en la majoria d’entitats, aquesta oenagé vinculada a l’Església catòlica està vivint un creixement del voluntariat, a més d’un augment de la petició de formació a les seves aules. «Hi ha molta més sensibilització», constata Casassas, que subratlla que les persones altruistes no estan substituint cap lloc de treball, sinó que «són un magnífic plus de qualitat». I cada vegada més. Advocats, empresaris, persones procedents del món de la banca, de l’Administració..., molts d’ells prejubilats, són perfils fa anys poc habituals que ara no és gens estrany trobar a la llista de voluntaris de moltes entitats, i que porten a terme una feina que és rebuda amb els braços oberts en aquelles entitats que breguen amb els nous problemes que ha portat la crisi, com renegociacions d’hipoteques, desnonaments, impagament de lloguers... 

Malgrat que molts joves s’han sumat a entitats perquè disposen de temps al no aconseguir accedir a un lloc de treball, també n’hi ha que prioritzen entre els seus motius, a més del solidari, la possibilitat de donar-li un plus al seu currículum i l’oportunitat d’aprendre a treballar en equip, com subratlla el director de Voluntariat i Formació de la Creu Roja de Catalunya, Antonio Pérez, que assenyala que és una cosa que valoren cada vegada més els responsables de recursos humans de les empreses, com és habitual en altres països europeus. 

Pérez, igual que Alsina i Casassas, espera que la nova llei preservi i cuidi la definició i la figura del voluntari. I, sobretot, la posi en el lloc que es mereix: «És tan professional com un assalariat», reivindica Pérez. Perquè encara hi ha qui pensa que un voluntari ho és perquè li sobren hores o perquè s’avorreix. Quan del que es tracta és de prioritzar el temps.  

Rosa Mari Sanz 

06/2012 

Suplement de Solidaritat Ciutadana enllaç complert: aquí 

El periódico