L’agressivitat, no pas la
violència, és el motor que ens condueix a la força, al dinamisme, a la
creativitat, a la determinació
 |
| per José Pulido |
Els papers i valors que la nostra
cultura ha assignat a la dona i l’home ja no són vàlids. Com som homes avui?
Quin és el sentit de la nostra masculinitat? Quins són els valors que han
orientat i que orienten la masculinitat individual i col·lectiva? Molts homes
tenen la sensació que no han tingut un model prou masculí. L’escriptor i
activista Robert Bly ja ho va dir al seu llibre Iron John: una nueva visión de
la masculinidad fa més de vint anys. Aquesta sensació provoca una certa
desorientació i una resposta difícil a la pregunta què és avui dia la
masculinitat.
Com aprenem a ser homes? Creixem en un entorn
femení, però no hi ha cap moment en què passem a formar part del món masculí
amb l'ajuda d'altres homes i del nostre propi pare. Seria diferent si els nens
fessin algun ritual, com continuen fent algunes tribus indígenes -naturalment,
adaptat a la nostra societat-, per determinar l'entrada al món dels homes i
aprendre'n la manera de ser, amb el conseqüent compromís de la seva part de
participar més intensament en la nostra educació.
És veritat que fins ara els nostres pares han estat
molt enfeinats a proveir la família, cosa que ha limitat el temps que han
compartit amb nosaltres. Potser aquest fet ha dificultat una part dels nostres
aprenentatges i ara no sabem ben bé com hem d'actuar enfront de situacions
dispars amb els nostres fills, en la competència amb altres homes, en la
relació de parella, en la presa de decisions o davant de les pèrdues. Només en són
uns quants exemples. Cada home hi pot afegir les seves situacions importants i
plantejar com els models masculins o l'absència d'aquests models han influït en
la seva vida.
En qualsevol d'aquestes situacions vivim emocions.
Aquest és l'altre gran tema que apareix en les trobades d'homes en què
treballem la recerca de la masculinitat contemporània d'una manera
experiencial. Sovint responem a la pregunta de com gestionem les emocions amb
un "com podem". Si les mostrem, podem rebre judicis als quals no
sabem com respondre.
El fet de no mostrar les emocions es converteix
en un hàbit que ens fa perdre la consciència del que sentim. Quan això passa no
sabem quines són les nostres necessitats i això implica, a la llarga, pagar un
preu que pot ser la insatisfacció, la infelicitat o altres estats similars. Per
aquesta raó incloem en les trobades exercicis amb la tendresa i
l'agressivitat.
És evident que sentim tendresa en moltes situacions,
però ens desorientem quan els altres ho perceben. Sembla que l'aprenentatge és
que normalment els homes no mostren aquest sentiment. Només mostren tendresa
en ocasions molt concretes i la majoria de vegades a dones. Amb elles és més
fàcil perquè en general és de la mare de qui l'hem rebuda i apresa. Quan mostrem
la tendresa a altres homes i l'hi compartim, sentim proximitat, comprensió,
pertinença, una gran dosi de descans i la prova que ens sentim molt bé quan
mostrem emocions i no fem cas dels possibles judicis que pugui fer un altre home.
Per això al final ens sentim més lliures i autèntics.
Quan treballem amb l'agressivitat, entenem que
és el motor que ens porta a la força, al dinamisme, a la creativitat, a la
determinació, a l'audacia, a l'atreviment, a posar límits... En podríem
continuar posant exemples en positiu. Es important diferenciar aquesta definició
de la que també consta al diccionari i que té a veure amb la tendència a la
violència. Cal parlar d'agressivitat perquè des que som petits sentim que
"els nens són agressius". I sí, és veritat, però qui diu que sigui
negatiu, això? Químicament parlant, la testosterona, que produïm en moltíssima
més quantitat que no pas les dones, comporta agressivitat. Aleshores,
acceptem-ho i enviem missatges positius sobre aquest fet natural i lògic als
fills.
És interessant treballar amb aquestes dues
emocions entre homes: ens sentim més lliures, més clars, entenem més bé les
nostres reaccions, comprenem que mostrar la tendresa i sentir l'agressivitat és
una cosa que ens allibera. Deixant clar que ens reconeixem en l'agressivitat i
no en la violència, tot i que a còpia de reprimir aquesta agressivitat
positiva, de vegades, ens tornem violents.
A parer meu, la masculinitat contemporània
implica mostrar-se des del terreny emocional, decidir què vull deixar com a
llegat del meu pas pel món i continuar plantejant-me i investigant com vull ser
com a home, donant-me permís per canviar d'opinió i tenint clar en cada moment
o època de la meva vida quina és la meva resposta a qualsevol input del meu
entorn, i tot això sent fidel als meus valors.
Xavier Florensa
Director de l’àrea de programació neurolingüística
(PNL) de l’Institut Gestalt de Barcelona.
15/07/2012
La Vanduardia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies