dissabte, 28 d’abril del 2012

Sang i llàgrimes

blood samples by photocase user widget
No és el mateix donar sang i cobrar que vendre's un ronyó, però temps al temps. Ja ho ha proposat, això de la sang, Víctor Grífols, director d'una de les farmacèutiques més importants del país, tercera productora d'hemoderivats del món. Poca broma. 

Una farmacèutica de la qual depenen, d'altra banda, un museu i unes quantes fundacions preocupades per l'ètica de la medicina, davant «el desenvolupament inadequat dels avenços científics». Hauríem de pensar, doncs, que la proposta s'emmarca en aquesta voluntat de respecte per les persones i els seus drets. 

Però en la idea de les donacions pagades hi ha un parell de detalls que no em lliguen. Ho podrien fer els aturats, ha dit Grífols, perquè, amb el que cobrarien més l'atur, «això seria una forma de viure». ¿De debò algú que es preocupa per una medicina ètica pot arribar a pensar que donar sang i cobrar és una forma de viure? ¿No és una mena d'humiliació, d'indignitat, el fet de recórrer a cedir part del teu cos per poder tirar endavant? I, en un cas extrem, ¿també s'hi valdria un ronyó? 

I el segon detall. Diu que podrien cobrar 60 0 70 euros per setmana. Les vegades que he donat sang m'han recomanat que no hi torni fins al cap de quatre mesos, com a mesura preventiva. ¿Es pot donar sang cada setmana? ¿De què treballa el pare?, pregunta la mestra. Cada dimecres li xuclen mig litre de vida, contesta el nen.

Josep Maria Fonalleres
19/04/2012

divendres, 27 d’abril del 2012

Els majors de 26 anys que no cotitzen, sense sanitat


Hauran de demostrar que no tenen recursos o pagar quota

La ministra de Sanitat, Ana Mato, no va dir res als consellers del ram ni a l'opinió pública, en les dues compareixences que va fer per explicar el reial decret de mesures urgents per garantir la sostenibilitat del sistema sanitari, sobre el fet que ciutadans espanyols majors de 26 anys es podrien quedar sense targeta sanitària, és a dir, sense assistència mèdica, si no han cotitzat a la Seguretat Social. Sempre va dir que la sanitat seria universal i "només" exclouria els immigrants sense papers i els europeus que aprofiten l'estada a Espanya per rebre assistència sanitària gratuïta.

Però no era "només" aquestes persones, que exclou, també tots aquells que hagin superat els 26 anys i que no hagin cotitzat a la Seguretat Social, incloent-hi els discapacitats que no arribin a un grau del 65%. Per què? Perquè segons el decret de Sanitat, a partir d'aquesta edat deixen de ser beneficiaris de l'"assegurat", bé el pare o la mare. Per rebre assistència sanitària hauran de demostrar que no tenen ingressos que "no superin el límit d'ingressos determinats reglamentàriament", segons figura al decret. És a dir, que no tenen recursos. Els que superin aquest límit però no hagin cotitzat a la Seguretat Social, com el cas dels rendistes, hauran de pagar l'assistència sanitària. Les professions liberals, recentment incorporades al sistema d'assistència universal, també en queden fora.


La ministra Ana Mato nega aquests extrems, al·legant que el decret no canvia el que estava establert fins ara. Però un cop llegit queda clar que aquest text dinamita gairebé trenta anys de desenvolupament del Sistema Nacional de Salut que va deixar enrere l'Assegurança i l'assistència pendent de la cartilla del cotitzador i família per convertir-se en un dret ciutadà, amb un document individual, la targeta, que donava dret a les prestacions que es paguen des de fa més de vint anys només i exclusivament a través dels impostos.


El text d'ara, en canvi, estableix: "El reconeixement i control de la condició d'assegurat o de beneficiari correspondrà a l'Institut Nacional de la Seguretat Social, (...), que establirà els requisits documentals que cal presentar en cada cas".


L'INSS, dedicat a les pensions, reneix, doncs, i serà el que determinarà qui pot rebre o no assistència sanitària, i ho indicarà a les comunitats autònomes, a partir d'ara simples tramitadores de la targeta autoritzada per l'INSS. Les autonomies hauran de subministrar les dades a la Seguretat Social.

Qui té dret a targeta?
  • Afiliat, pensionista i perceptor de prestació periòdica de la Seguretat
  • Inscrits a l'Inem, cobrin o no l'atur
  • Els que ingressen menys que els que poden accedir a una prestació mínima
  • Beneficiaris d'un altre assegurat (cònjuges, parelles, fills menors de 26 anys i grans discapacitats)


Ana Macpherson i Celeste López
26/04/2012

dijous, 26 d’abril del 2012

L'artrosi té un alt component genètic


Uns 1.300 experts de tot el món es reuneixen aquests dies a Barcelona per analitzar les noves propostes de tractaments de l'artrosi que estan sorgint a partir de les investigacions que apunten a l'important component genètic de la malaltia. 

"Ja comença a estar desfasada la visió que l'única causa és mecànica; l'artrosi no és només producte del desgast, sinó que té un component genètic i aquest nou paradigma obre les portes a noves dianes terapèutiques", ha explicat aquest dimecres el reumatòleg Francisco Blanco, l'Institut de Recerca Biomèdica de la Corunya (INIBIC). 

Blanco és un dels coordinadors del Congrés Mundial de Artrosi, organitzat per la Societat Internacional d'Investigació en Osteoartritis (OARSI, sigles en anglès) i la Societat Espanyola de Reumatologia i les primeres reunions comencen avui a Barcelona, encara que el gruix de conferències se celebraran entre demà 26 i el 29 d'abril. 

Durant aquests dies es presentaran les principals novetats en la investigació sobre l'artrosi, una inflamació crònica, de moment sense curació total, que afecta uns 5 milions de persones a Espanya. 

L'artrosi es pot donar en diferents parts del cos, com l'esquena, el maluc o el genoll, i si no s'aconsegueix frenar la seva evolució pot portar a invalidar completament les articulacions. 

Encara que històricament s'ha considerat una malaltia produïda pel desgast mecànic de les articulacions, les últimes investigacions demostren que hi ha persones que tenen una predisposició genètica a desenvolupar la malaltia. 

"Els experts treballen en la hipòtesi que l'artrosi és una combinació de factors d'edat, ambientals-obesitat o excés d'exercici físic-i genètics, així que si una persona té 60 anys, fa maratons i té predisposició genètica segurament tindrà artrosi" , ha explicat avui en conferència de premsa la presidenta de l'OARSI, Linda Sandell. 

Tenint en compte el component genètic de la malaltia, els investigadors busquen ara vies per detectar la malaltia precoçment. En aquesta línia, un de les investigacions que es presenten és el projecte proteoma humà, un estudi internacional en què participen investigadors de l'Institut de Salut Carles III i que busca identificar i aïllar les proteïnes que degeneren l'articulació. 

L'objectiu d'aquesta recerca és poder fer servir sondes genètiques que bloquejarien les síntesis de les proteïnes responsables de la degradació l'articulació i que es podrien punxar en el cartílag com si fos una infiltració. 

Al Congrés es presenta també en primícia mundial un estudi, en què han participat 32 centres hospitalaris espanyols, que ha demostrat l'eficàcia d'un test de l'ADN amb mostres de saliva que és capaç de determinar en els primers estadis a quin ritme evolucionarà 01:00 artrosi de genoll. 

La investigació, impulsada per la farmacèutica catalana Bioibérica Farma i per la biotecnològica basca Progenika, xifra el component genètic de l'artrosi de genoll, que se situa en un 70 per cent, de manera que el 30 per cent restant s'atribueix a factors ambientals, com envelliment, excés d'esport o obesitat. 

Sobre una mostra de 300 pacients amb artrosi de genoll controlats al llarg de vuit anys, els investigadors del projecte, denominat Arthrosischip, han trobat variacions genètiques diferents entre un grup de malalts que van empitjorar ràpidament i van requerir de pròtesis als tres anys del diagnòstic, i un segon grup en què el procés degeneratiu va ser més lent i no van necessitar un implant almenys abans dels vuit anys. 

Els resultats de l'estudi han demostrat que el test té una fiabilitat superior al 75 per cent i que la majoria de pacients tenen una evolució lenta de l'artrosi de genoll. Aquest test, que pot estar en el mercat en un any, només s'indica per artrosi de genoll, encara que la intenció és adaptar-lo a un altre tipus d'artrosi. 

Segons les dades de la Societat Espanyola de Reumatologia, el 43 per cent de la població espanyola pateix artrosi-el percentatge inclou els malalts que ja noten els símptomes i els que encara no-, amb una gran incidència en les dones, ja que en aquest segment la proporció s'eleva al 52,3 per cent. 

Agència Efe 
25/04/ 2012 
La Vanguardia

dimarts, 24 d’abril del 2012

PARES EN MAJÚSCULES: Què passa quan un fill emmalalteix?

"La infermera, la Iolanda,  em deia que la meva filla em donaria forces, és veritat", afirma la mare d'una nena de sis anys amb un càncer del sistema limfàtic. Ella va perdre la feina i ell va tancar el seu negoci durant vint dies "per vacances " 


En sa vida, sobretot des que van convertir-se en pares, mai se'ls havia passat pel cap que això pogués passar. Però passa. Els nens també pateixen malalties, accidents, problemes grossos. I a partir d'aquest moment comença un període d'excepció que pot durar unes setmanes o anys. Tot queda suspès: la vida familiar, l'escola, l'ocupació, els menjars, les rutines, el futur ... "Declaració de guerra", va cridar la cineasta francesa Valérie Donzelli a la seva pròpia experiència amb el seu fill a qui van detectar un tumor al cap i que ella i el pare del petit han convertit en pel·lícula. 

 

"El primer que vàrem notar va ser que no tenia ganes de sortir al carrer, no menjava com sempre, i li va sortir un bony, com una ametlla, sota l'ull. Primer ens van dir que era una sinusitis", explica Evelyn Font, mare de l'Aysha, de sis anys, que amb quatre va descobrir el que era tenir un limfoma de Burkitt, un càncer del sistema limfàtic. La majoria de malalties greus en un nen no es concreten fins després de passar diverses vegades per urgències i per consultes de diversos especialistes. 

 

Van marxar de Tarragona un dissabte cap a Sant Joan de Déu, a Barcelona, per recomanació d'un otorrino que no veia gens clar el que estava passant. Un TAC, un altre TAC als 10 minuts, aquesta vegada amb contrast. La nena es queda a l'hospital. "Dilluns van entrar a l'habitació dotze persones i ens van demanar tot el que tinguéssim". Van mirar documents i a la nena. Van sortir, "una reunió". Van tornar. Aquesta vegada es van quedar el maxil·lofacial i el pediatre. "Cal fer una biòpsia". Era un tumor, però calia concretar molt més. Com una sentència, suavitzada per l'explicació: "A Sant Joan de Déu estem acostumats a tractar càncer de nens i aquest té solució". A Evelyn li va caure el món a sobre. "I vaig telefonar al meu marit, que estava treballant". 

 

L’estrena és un dels pitjors moments. "Ningú pensa en un càncer en un nen ni en cap malaltia greu. Els nens tenen mal de cap perquè necessiten ulleres o tussen per un refredat o per una al·lèrgia. I ningú pot imaginar-se que viurà aquest tipus de coses, tots somiem que ells, nostres nens, seran els millors ", explica la Vanesa Muñoz, psiquiatre i coordinadora de suport psicoemocional a Sant Joan de Déu. El seu equip rep i treballa amb les famílies ingressades. Un grup es dedica als petits amb càncer i malalties hematològiques. Un altre grup s'ocupa dels que no es curaran però entren i surten de l'hospital intentant la millor qualitat de vida. 

 

No pot ser. "Estan tan en xoc que no em poden escoltar", explica la psiquiatra. Pensen que és un somni, que despertaran. "Però quan un nen té càncer no hi ha ni temps per pair. El tractament comença ja, demà al matí. Així que la negació, aquest mecanisme de defensa que tenim, es trenca, i el patiment és més gran". 

 

La biòpsia, portacat per a la quimio, agulles. Comença la rutina hospitalària. Fora queden la vida laboral, l'esmorzar per sortir corrents a l'escola, les preguntes infantils. L'Aysha, als seus quatre anys, vol saber-ho tot, què li passa, què li han posat, quina prova li acaben de fer. Els metges expliquen als pares tots els detalls que demanen. 

 

La nena està enfadada, li fa mal, té la boca plena de fils i escup coàguls. Tothom està molt nerviós. "Començo a veure la realitat. Ens havia tocat", recorda l’Evelyn. "la Iolanda, la nostra infermera de la planta d'oncologia, em va agafar a part i em va dir que em relaxés, que l’Aysha estava dormint. Jo no podia parar de plorar, i em deia que sempre hi ha una llum, que la meva filla em donaria les forces. I és veritat ". Infermera de nens greus superexperta. "Cal saber entendre i reconduir la ràbia i una cosa tan difícil per a uns pares com és deixar en mans d'un altre al més preuat", explica Anna Negre, infermera d'oncologia. 

 

Portaven 25 dies a l'hospital. Ella va perdre el treball en el que acabava de començar ("em faltava un mes per ser fixa") i ell va tancar el seu negoci durant vint dies, "per vacances". Passat aquest període, calia seguir: ella a l'hospital, amb una baixa per depressió (el sistema habitual per estar al costat dels fills greument malalts). Ell, a la seva perruqueria, a Tarragona. L’Aysha, sempre conscient i al corrent del que tenia. "Va ser superdur, però el va portar molt bé, tan madura. Sabia que tenia càncer". La doctora Muñoz posa l'accent a evitar incerteses als nens. "Si et veuen plorar, cal explicar". 

 

Els següents mesos van ser un anar i venir de l'hospital a casa, un parell de dies, i tornada. La quimio, les carreres perquè hi ha febre o un vòmit de sang. "I sort de tenir els meus pares al costat, i als voluntaris, són increïbles. Així podia anar-me'n a menjar". El seu marit tancava abans, sopava amb ella i tornava a Tarragona. Les expectatives de guarir-se pugen i baixen, hi ha metàstasi, els proposen un tractament que millora les supervivència en adults. "Cal jugar totes les cartes". 

 

El gener del 2011, als 4 mesos, és evident que està neta, però no curada, hi pot haver una recaiguda. Un any més de tractaments i controls. Ara va a l'escola, tot i que la setmana passada van córrer a urgències. No va ser res greu. 

Ana Macpherson 
23/04/2012 
La Vanguardia

dilluns, 23 d’abril del 2012

Manifest del Primer de Maig de 2012


Signat per: Moviments Obrers Cristians i Delegacions de Pastoral Obrera de Catalunya
Abril de 2012

diumenge, 22 d’abril del 2012

No era psicològic. La síndrome del còlon irritable, amarga el 15% de la població


El còlon irritable, avui anomenat intestí irritable perquè se sap que el dany és més extens, no és una malaltia psicològica ni funcional com fins ara es pensava, sinó absolutament orgànica. "Perquè encara que tingui un component psicosocial associat en la meitat dels casos, en tots els malalts hi ha una alteració biològica clara de diverses proteïnes que converteixen la membrana intestinal en més permeable i per tant més inflamable i vulnerable", explica el doctor Javier Santos , director de l'estudi i responsable del grup de neuroinmunogastroenterología del VHIR. 



L'impacte de la troballa, demostrat a través de centenars de biòpsies "de pacients que sostenen que 'ja l'hi deia jo'", s'ha convertit després que s’hagi publicat a la revista American Journal of Gastroenterology i destacat ara a Nature Reviews Gastroenterelogy & Hepatology en un enrenou esperançador i en una nova cascada d'investigacions a la recerca de marcadors d'aquestes alteracions que es puguin veure en anàlisi de sang o de saliva i que siguin al seu torn dianes terapèutiques.
"Perquè es tracta d'una malaltia que afecta el 15% de la població, principalment dones joves, i és crònica recurrent i avui només es tracten els seus símptomes; amarga la vida a molta gent", recapitula el doctor Santos, que a més d'investigador atén a 4.000 pacients amb aquesta malaltia a la consulta de la Vall d'Hebron. 

La majoria d'aquests pacients es consideraven en l'argot professional malalts pàries: "És dels nervis, relaxeu-vos", era la resposta més freqüent a diarrees intermitents, o restrenyiments freqüents o totes dues coses combinades de vegades en el mateix dia, dolors, ansietat, depressió ...
"Qui vol sortir a sopar amb els amics si un tomàquet es pot convertir un dia en un perill intestinal i un altre dia no i no hi ha manera de saber quan t'afectarà?", Apunta el gastroenteròleg. Pèrdua d'hores de treball, de vida social, ús desmesurat de recursos sanitaris (consumeixen entre l'1 i el 2% de tota la despesa sanitària). 

En les biòpsies concentrades en el jejú, el segon tram de l'intestí prim, van detectar que les cèl·lules estaven més obertes, de manera que la membrana que recobreix l'intestí, pel qual passen aliments, però també deixalles i toxines, era més permeable, per el que era més susceptible a inflamacions i infeccions, la base de les gastroenteritis.
I aquesta alteració en els nexes entre cèl·lules es devia a una sobreexpressió de diverses proteïnes regulades per diversos gens ja perfectament establerts. Aquesta alteració marca una predisposició i probablement les infeccions i l'estrès afavoreixin la posada en marxa de la malaltia.
"L'intestí és hipersensible i reacciona de forma exagerada i inespecífica a qualsevol tipus d'estímul", assenyala l'investigador. "Aquestes cèl·lules tenen milers de mediadors i secreten molta aigua i això és el que provoca la contracció del múscul intestinal, que intenta expulsar fora allò que rebutja. És una cadena d'esdeveniments amb molt sentit ".
La malaltia no evoluciona a pitjor. Es queda de per vida de forma intermitent. Per això no se'l considera greu. "Però sovint comparteix existència amb depressió, fibromiàlgia, sensibilitat química múltiple, ansietat. Podrien tenir punts de trobada ", apunta el doctor Santos.
L'equip d'investigadors ja fa temps treballant en els marcadors i espera resultats aviat, "I tindrem una cosa que tractar, no només d'alleujar". Assagen ja l'ús d'algun medicament ja existent.

Ana Macpherson
19/04/2012
La Vanguardia

dissabte, 21 d’abril del 2012

Trueta i Santa Caterina ja tenen una sola gerència


L'Institut Català de la Salut (ICS) i l'Institut d'Assistència Sanitària (IAS), o el que és el mateix, l'hospital Trueta de Girona i el Santa Caterina de Salt han fet un pas important pel seu futur. Els consells d'administració de les dues empreses públiques han aprovat la creació d'una única gerència que gestioni les dues estructures. És un procés de "no retorn" cap a una aliança que tot just acaba de començar. 


Els hospitals Trueta de Girona i Santa Caterina de Salt han fet un pas de gegant per encarar el futur junts. Els consells d'administració de l'Institut Català de la Salut (ICS) i l'Institut d'Assistència Sanitària (IAS) han decidit crear una única gerència per gestionar conjuntament els dos centres sanitaris. Aquest canvi entra dins de l'estratègia del Departament de Salut i es farà efectiu el proper 1 de maig amb el nomenament d'un únic gerent que se situarà al capdavant dels dos principals hospitals de la província, fins ara gestionats de forma totalment independent. 

El director territorial de Salut a Girona, Josep Trias, va explicar que aquesta unificació de gerències respon a un projecte a llarg termini per crear "aliances estratègiques". En aquest sentit, Trias va tornar a descartar la paraula "fusió" ja que de moment els dos hospitals mantindran les seves personalitats jurídiques pròpies. És a dir, el Santa Caterina seguirà formant part de l'IAS (i de la Xarxa d'Hospitals d'Utilització Pública, l'agrupació d'hospitals concertats), i el Trueta ho serà de l'ICS en la seva totalitat. 


Tanmateix, la unificació dels dos comandaments facilita molt una cooperació i una manera de treballar conjunta que pot obrir la porta a la unificació de més serveis. Actualment, el Santa Caterina ja comparteix amb el Trueta els serveis d'Urologia i Laboratori. El director gerent de l'Institut Català de la Salut, Joaquim Casanovas va subratllar que la gerència única "facilitarà més la cooperació en serveis no assistencials i de suport". El responsable de l'ICS no va revelar quins seran els propers serveis que es faran conjuntament, però la previsió és que a partir d'ara l'ICS vagi decidint quines altres "aliances estratègiques" es poden anar establint entre els dos centres sanitaris. Tampoc va explicar de quina manera afectarà això les plantilles d'un i altre hospital, si bé va donar a entendre que a grans trets de moment tot quedaria com fins ara. 


Poden compartir edifici
El president de l'IAS, Joan Profitós, va assegurar que en un futur "és possible" que els dos hospitals puguin arribar a compartir un mateix espai físic. No obstant, de moment la unificació de serveis està pensada per a dos espais diferenciats. Per exemple, hi ha un laboratori a cada hospital però està gestionat de forma conjunta. En aquesta línia Profitós va subratllar que "el Trueta és molt gran, i el Santa Caterina més petit. Cada hospital necessita el seu espai". L'objectiu que va plantejar Salut és el de procurar que l'ICS i l'IAS "operin al màxim de les seves capacitats, i que els 330 milions d'euros siguin utilitzats de la millor manera possible, és a dir amb la gerència única". Casanovas va resumir el canvi de concepte amb la següent frase: "Volem una transició d'hospitals que tenen serveis, a serveis que tenen hospitals". La persona escollida per fer-ho possible és el doctor barceloní Vicenç Martínez Ibáñez. El director territorial de Salut el va elogiar afirmant que "és l'adequat per portar a terme aquest projecte, gràcies a la seva experiència i capacitat de gestió". El mateix Martínez va agrair la confiança dipositada, i va remarcar la seva il·lusió per encapçalar la gerència única. "Amb projectes com aquests es pot millorar el nostre sistema sanitari. Aquí hi ha molt de talent, i a partir d'ara haurem de començar a crear sinergies". 

Casanovas va afegir que la decisió d'unir les gerències és un pas "important" per Girona i suposa un camí de "no retorn" que probablement establirà precedent per a d'altres llocs de Catalunya. Per Casanovas, s'ha iniciat una senda de complementarietat, satisfacció i professionalitat que serà positiva per als treballadors i per als usuaris. 

Salut i els consells d'administració del Trueta i el Santa Caterina han planificat la creació aquesta gerència única a un nivell molt intern fins a última hora. Ahir mateix però, els dos hospitals ja van comunicar la notícia als seus treballadors. 

Francesc Benejam
21/04/2012

La hipertensió arterial. La malaltia silenciosa

La tensió és alta quan supera els llindars de 140 per la màxima i 90 per la mínima.

La pressió arterial és la pressió o força de la sang que circula dins les artèries. La hipertensió arterial consisteix en un augment d’aquesta pressió arterial per sobre d’uns nivells que es consideren normals. És a dir, per sobre de 140 per la màxima (sistòlica) i 90 per la mínima (diastòlica). En pacients diabètics els valors canvien i es considera hipertensió per sobre de 130/80. El diagnòstic el fa el metge o la infermera quan observa mesures de pressió arterial altes en determinacions repetides. 

 Es tracta d’una malaltia crònica, és a dir que una vegada diagnosticada acompanyarà sempre al pacient. En general però, no li limitarà les activitats de la vida diària. Amb tot és important mantenir-la a ratlla per tal d’evitar que el cor, el ronyó i el sistema arterial resultin danyats per l’excés de pressió sanguínia. 

 Hi ha dos tipus de tractaments per la hipertensió arterial, un tractament que consisteix en canvis en els estils de vida i un altre tipus, que és la medicació que fa baixar la pressió arterial. Moltes persones amb la pressió arterial alta aconsegueixen baixar-la i mantenir-la a nivells normals amb unes simples normes: menjar amb poca sal, perdre pes si és que en els en sobra i fer exercici físic. 

S’aconsegueix menjar amb poca sal evitant els aliments precuinats, les pastilles de brou i els salaons. Es recomana cuinar sense gota de sal i afegir-la a posteriori just abans de menjar, amb el plat ja a taula. També es pot substituir la sal per condiments d’herbes aromàtiques, l’all, la ceba, el pebre, la llimona o el vinagre. Cuinar al vapor, a la planxa o els bullits ajuden a alimentar-se de forma saludable. L’oli d’oliva és bo també per la salut. La dieta mediterrània, és a dir la que es rica enlàctics desnatats, peix, fruites i vegetals; i es pobre en greixos totals i saturats és la més recomanable tant en els pacients hipertensos com en els que no ho son. 

Unes altres normes d’estil de vida, indispensables són deixar de fumar i no beure alcohol en excés. L’exercici és saludable, per exemple caminar tres vegades a la setmana durant 30 minuts a pas lleuger. Una vida tranquil·la, una visió positiva i optimista són actituds que afavoriran la seva salut i evitaran que la pressió arterial pugi. 

L’altre enfocament en el tractament de la pressió arterial és la medicació. Quan les normes respecte als estils de vida (dieta baixa en sal, disminució de pes, etc..) no funcionen i la pressió continua alta, el metge li receptarà medicaments per baixar-la. És molt important però que continuï mantenint les recomanacions que hem parlat abans. Cal que tingui en compte que probablement aquests medicaments els ha de prendre tota la vida. Miri d’establir una rutina diària com per exemple prendre’s el medicament sempre a la mateixa hora (sempre tenint en compte les indicacions del seu metge). 

Les darreres recomanacions aconsellen mirar-se la pressió arterial almenys una vegada abans dels 14 anys, entre els 14 i 40 anys cada 4-5 anys i en persones de més de 40 anys (si prèviament la tenien normal i sempre i quan no tinguin altres factors de risc cardiovasculars associats) cada 2 anys. 

És bo però no obsessionar-se amb la pressió arterial, de manera que el pacient que sigui hipertens una vegada tingui els nivells de pressió arterial controlada (és a dir per sota de 140/90) no cal que es miri la pressió arterial de forma continuada. Quan la pressió esta controlada, un seguiment cada 6 mesos per part de la seva infermera de capçalera i un cop a l’any pel seu metge de família són suficients. Amb tot és el metge i la infermera de capçalera els qui marquen el seguiment i els controls que cal seguir. 

Cada vegada més s’està valorant les pressions arterials que obté el propi malalt en el domicili mitjançant els aparells automàtics de mesura de la pressió arterial. Abans però d’adquirir un aparell assessoris bé, ja que alguns d’ells no són fiables i per tant les mesures que s’obtenen no són vàlides. 

És important mantenir la pressió arterial a ratlla ja que la hipertensió arterial és una malaltia silenciosa, de manera que si persisteix alta durant molt de temps pot donar problemes com ara embòlies cerebrals, problemes de cor (angines de pit, fallida del cor), etc. En els pacients hipertensos el control de la pressió arterial és indispensable per evitar les conseqüències d’una pressió arterial alta. 

Quintí Foguet i Boreu 
Nació Digital.cat

divendres, 20 d’abril del 2012

La depressió i l'ansietat són els principals problemes de salut


Els Centres de Salud Mental i Juvenil (CSMJ) de la província de Girona van atendre un total de 4.348 persones durant el 2011. La majoria de visites es van produir per joves amb trastorns adaptatius que van suposar un total de 1.005, el que representa una mitjana de gairebé 3 diagnòstics al dia.

La psicòloga cap del CSMIJ de Girona i Pla de l'Estany, Maite Pi, explica que els diagnòstics més freqüents són aquests trastorns adaptatius, seguits pels trastorns emocionals (762), i els trastorns per dèficit d'atenció (640).

Aquests trastorns adaptatius es produeixen bàsicament per situacions d'estrès que afecten els joves i que poden originar-se, per exemple, amb el divorci d'un matrimoni, canvis de domicili per motius laborals o d'escola, entre altres causes. Aquestes situacions provoquen en els adolescents uns canvis d'hàbits que desemboquen en estrès i aquests acaben patint depressions, ansietat o la barreja d'ells. És a dir, trastorns adaptatius.

Un altre dels trastorns habituals de la conducta detectats a Girona són els relacionats amb l'alimentació. En concret es van detectar un total de 457 casos el que representa més d'un diagnòstic al dia.

Segons les dades facilitades per l'Institut d'Assistència Sanitària a Girona també es van detectar i tractar trastorns del desenvolupament (327), de conducta (317), l'autisme i psicosi infantil (94), els trastorns d'eliminació (enuresi i encopresi, amb 69 casos), i els trastorns causats pel consum de drogues (65).

La xarxa d'atenció a la salut mental infantil i juvenil a la demarcació es dedica a la valoració i el tractament de trastorns psíquics dels infants i joves de fins a 18 anys. El seu àmbit d'actuació no només se centra en el pacient, sinó també en el medi en què es manifesta el sofriment, ja sigui l'escola o la família.

Centres de referència
A part de les unitats comarcals, al Parc Hospitalari Martí i Julià s'ubiquen l'Hospital de Dia d'Adolescents i la Unitat de Referència per Psiquiatria Infantil i Juvenil (URPI).

L'Hospital de Dia és una unitat d'hospitalització parcial amb 25 places. que atén adolescents de 12 a 18 anys. Els pacients atesos pateixen patologies com trastorns de conducta alimentària, psicòtics i de l'espectre autista, l'humor, trastorns neuròtics greus i patologies en l'ordre de la personalitat. Durant el 2011, aquest Hospital de Dia va atendre un total de 42 pacients, i ha realitzar 31 ingressos i 27 altes.

Mentre que a la URPI es van realitzar 53 ingressos, amb un índex d'ocupació del 86% i una edat mitjana de 13 anys. Els problemes més freqüents que atén són símptomes d'ansietat greus i trastorns greus de conducta.

La Vanguardia
17/04/2012

dijous, 19 d’abril del 2012

Els mitjans i l'educació emocional

Vaig tenir el privilegi de participar a la presentació de l’últim informe FAROS, de l’Observatori de Salut de la Infància i l’Adolescència de l’Hospital Sant Joan de Déu. L’informe es titula: «Com educar les emocions? La intel·ligència emocional a la infància i l'adolescència», i en ell diferents experts llancen l’advertència que l’educació emocional influeix directament en el progrés acadèmic dels nens i joves. I en el seu futur. Segons el professor Juan Carlos Pérez-González, els països que promouen l’educació emocional generen un efecte dominó sobre els nivells de motivació, autocontrol i benestar de la ciutadania.

Es tracta, com diu Eduard Punset, d’acabar «amb el menyspreu sistemàtic cap a les nostres emocions bàsiques i universals». De tot això en tenim una part de responsabilitat els mitjans de comunicació. Ho escriu Rafael Bisquerra, coordinador de l’estudi: «moltes de les informacions que transmeten els diaris són exemple d’analfabetisme emocional».

Em pregunto fins a quin punt els mitjans hi estem contribuint, salvant totes les excepcions, que n’hi ha, a crear una societat sana emocionalment. La ira, la còlera, l’enuig, és l’emoció que més predomina en els mitjans. La ira és una emoció negativa? No sempre. Encara que segons el budisme sí ho és, perquè comporta menys lucidesa i llibertat interior. El cas és que els mitjans n’abusem d’ella. No és el mateix un debat amb ira que sense. Podem argumentar que només som un reflex de la societat. Però també ho seriem si informéssim de suïcidis, i no informem de suïcidis, per no donar idees. En canvi, informem de tota la violència del món. Massa. I no ens preguntem si estem donant idees. Com diu l’amic i escriptor Valentí Puig, és curiós que les empreses paguin milions a la televisió per a que vengui els seus productes a través d’anuncis i en canvi molts experts segueixin afirmant que no influeix en el fet que la nostra societat sigui cada vegada més violenta.

L’altre emoció que domina els mitjans és la por. Com succeeix amb la ira, la por no té per què ser negativa. Gràcies a ella hem sobreviscut com a espècie. Però la por mai motiva. No serveix per a que els que no tenen feina la trobin, ni per crear riquesa. I en canvi la por mana en la majoria de titulars. Cada matí sembla que s’aproxima l’apocalipsi. Estem així contribuint a una societat millor? Potser no és responsabilitat dels mitjans. Potser només ens toca fer de contrapoder. I ho fem bé. Contrapoder polític sí. Econòmic, no tant. Ningú, o gairebé ningú, va denunciar al seu dia la bombolla immobiliària. En cas contrari, un altre gall ens cantaria.

Potser tot comença per l’educació a les escoles. Tant de bo els governs apostin per l’assignatura d’educació emocional. El dia que l’audiència i els lectors demandin una informació amb, per exemple, menys violència verbal, deixarem d’estimular-la o reproduir-la. Mentrestant, tenim el millor educador emocional possible, exemple per a pares i fills – perquè no pretén ser exemple de res ni de ningú. Es diu Pep Guardiola. No practica la violència verbal. Respecte a l’adversari i inclús destaca els seus punts forts. És humil, empàtic, assertiu.

S’enfronta a l’adversari, però sempre en el terreny de joc. Tot el contrari del que succeeix, per posar un altre exemple, en la política espanyola. Estar sistemàticament els uns contra els altres, els de dretes contra els d’esquerres (si és que encara existeixen els partits d’esquerres i dretes, per molt que ho vagin predicant); creure’s uns amb la raó i negar-la als altres, és un esquema de còmic, de pel•lícules de bons i dolents, de mentalitat de Bush que exigeix tenir a un enemic sigui com sigui. Diu l’escriptor nord-americà Jonathan Franzen: «La política em sembla molt ximple, molt simple: exigeix que un pensi que té la raó i que el contrari està equivocat».

Del doctor en filosofia i niponòleg Vicente Haya vaig aprendre que al Japó l’art suprem no és barallar-se: la no confrontació. El saber vèncer no és un art. L’art és ser capaços d’esquivar la trobada. Això vol dir desenvolupar el nostre enginy. No per guanyar, sinó per defugir el combat. «Al Japó el que troba una sortida té més talla», em va dir el mestre Vicente Haya. «És més persona perquè ha sabut trobar una solució sense violència». Aquí encara no ho hem descobert. Ni en els mitjans, ni en les empreses, ni en la política, ni en la llar. Ens queda molta feina per fer.


Gaspar Hernández
Periodista i escriptor
17/04/2012