Els mitjans i l'educació emocional

Vaig tenir el privilegi de participar a la presentació de l’últim informe FAROS, de l’Observatori de Salut de la Infància i l’Adolescència de l’Hospital Sant Joan de Déu. L’informe es titula: «Com educar les emocions? La intel·ligència emocional a la infància i l'adolescència», i en ell diferents experts llancen l’advertència que l’educació emocional influeix directament en el progrés acadèmic dels nens i joves. I en el seu futur. Segons el professor Juan Carlos Pérez-González, els països que promouen l’educació emocional generen un efecte dominó sobre els nivells de motivació, autocontrol i benestar de la ciutadania.

Es tracta, com diu Eduard Punset, d’acabar «amb el menyspreu sistemàtic cap a les nostres emocions bàsiques i universals». De tot això en tenim una part de responsabilitat els mitjans de comunicació. Ho escriu Rafael Bisquerra, coordinador de l’estudi: «moltes de les informacions que transmeten els diaris són exemple d’analfabetisme emocional».

Em pregunto fins a quin punt els mitjans hi estem contribuint, salvant totes les excepcions, que n’hi ha, a crear una societat sana emocionalment. La ira, la còlera, l’enuig, és l’emoció que més predomina en els mitjans. La ira és una emoció negativa? No sempre. Encara que segons el budisme sí ho és, perquè comporta menys lucidesa i llibertat interior. El cas és que els mitjans n’abusem d’ella. No és el mateix un debat amb ira que sense. Podem argumentar que només som un reflex de la societat. Però també ho seriem si informéssim de suïcidis, i no informem de suïcidis, per no donar idees. En canvi, informem de tota la violència del món. Massa. I no ens preguntem si estem donant idees. Com diu l’amic i escriptor Valentí Puig, és curiós que les empreses paguin milions a la televisió per a que vengui els seus productes a través d’anuncis i en canvi molts experts segueixin afirmant que no influeix en el fet que la nostra societat sigui cada vegada més violenta.

L’altre emoció que domina els mitjans és la por. Com succeeix amb la ira, la por no té per què ser negativa. Gràcies a ella hem sobreviscut com a espècie. Però la por mai motiva. No serveix per a que els que no tenen feina la trobin, ni per crear riquesa. I en canvi la por mana en la majoria de titulars. Cada matí sembla que s’aproxima l’apocalipsi. Estem així contribuint a una societat millor? Potser no és responsabilitat dels mitjans. Potser només ens toca fer de contrapoder. I ho fem bé. Contrapoder polític sí. Econòmic, no tant. Ningú, o gairebé ningú, va denunciar al seu dia la bombolla immobiliària. En cas contrari, un altre gall ens cantaria.

Potser tot comença per l’educació a les escoles. Tant de bo els governs apostin per l’assignatura d’educació emocional. El dia que l’audiència i els lectors demandin una informació amb, per exemple, menys violència verbal, deixarem d’estimular-la o reproduir-la. Mentrestant, tenim el millor educador emocional possible, exemple per a pares i fills – perquè no pretén ser exemple de res ni de ningú. Es diu Pep Guardiola. No practica la violència verbal. Respecte a l’adversari i inclús destaca els seus punts forts. És humil, empàtic, assertiu.

S’enfronta a l’adversari, però sempre en el terreny de joc. Tot el contrari del que succeeix, per posar un altre exemple, en la política espanyola. Estar sistemàticament els uns contra els altres, els de dretes contra els d’esquerres (si és que encara existeixen els partits d’esquerres i dretes, per molt que ho vagin predicant); creure’s uns amb la raó i negar-la als altres, és un esquema de còmic, de pel•lícules de bons i dolents, de mentalitat de Bush que exigeix tenir a un enemic sigui com sigui. Diu l’escriptor nord-americà Jonathan Franzen: «La política em sembla molt ximple, molt simple: exigeix que un pensi que té la raó i que el contrari està equivocat».

Del doctor en filosofia i niponòleg Vicente Haya vaig aprendre que al Japó l’art suprem no és barallar-se: la no confrontació. El saber vèncer no és un art. L’art és ser capaços d’esquivar la trobada. Això vol dir desenvolupar el nostre enginy. No per guanyar, sinó per defugir el combat. «Al Japó el que troba una sortida té més talla», em va dir el mestre Vicente Haya. «És més persona perquè ha sabut trobar una solució sense violència». Aquí encara no ho hem descobert. Ni en els mitjans, ni en les empreses, ni en la política, ni en la llar. Ens queda molta feina per fer.

Gaspar Hernández

Periodista i escriptor

17/04/2012

Font: FAROS Hospital Sant Joan de Déu