"El cor té cervell"

Annie Marquier, matemàtica i investigadora de la consciència

Tinc 72 anys i segueixo sent jove. Vaig néixer a Toulouse i visc al Canadà. Vaig estudiar la carrera de Matemàtiques i piano. Crec que l'ésser humà porta un potencial extraordinari de consciència, intel·ligència, saviesa i amor; descobriments científics recents ho constaten.

Q.Thomas Bower

Que el cor té cervell és una metàfora, no?

No. S'ha descobert que el cor amb un sistema nerviós independent i ben desenvolupat amb més de 40.000 neurones i una complexa i atapeïda xarxa de neurotransmissors, proteïnes i cèl·lules de suport.

És intel·ligent?

Gràcies a aquests circuits tan elaborats, sembla que el cor pot prendre decisions i passar a l'acció independentment del cervell, i que pot aprendre, recordar i fins i tot percebre. Hi ha quatre tipus de connexions que parteixen del cor i van cap al cervell del cap.

Primera ...

La comunicació neurològica mitjançant la transmissió d'impulsos nerviosos. El cor envia més informació al cervell de la que rep, és l'únic òrgan del cos amb aquesta propietat, i pot inhibir o activar determinades parts del cervell segons les circumstàncies.

Significa això que el cor pot influir en la nostra manera de pensar?

Pot influir en la nostra percepció de la realitat i per tant en les nostres reaccions.

Segona connexió ...

La informació bioquímica mitjançant hormones i neurotransmissors. És el cor el que produeix l'hormona ANF, la qual assegura l'equilibri general del cos: l'homeòstasi. Un dels seus efectes és inhibir la producció de l'hormona de l'estrès i produir i alliberar oxitocina, la que es coneix com a hormona de l'amor.

Tercera ...

La comunicació biofísica mitjançant ones de pressió. Sembla que a través del ritme cardíac i les seves variacions el cor envia missatges al cervell i a la resta del cos.

Quarta ...

La comunicació energètica: el camp electromagnètic del cor és el més potent de tots els òrgans del cos, 5.000 vegades més intens que el del cervell. I s'ha observat que canvia en funció de l'estat emocional. Quan tenim por, frustració o estrès es torna caòtic.

I s'ordena amb les emocions positives?

Sí. I sabem que el camp magnètic del cor s'estén al voltant del cos entre dos i quatre metres, és a dir, que tots els que ens envolten reben la informació energètica continguda en el nostre cor.

A quines conclusions ens porten aquests descobriments?

El circuit del cervell del cor és el primer a tractar la informació que després passa pel cervell del cap. No serà aquest nou circuit un pas més en l'evolució humana?

...?

Hi ha dues classes de variació de la freqüència cardíaca: una és harmoniosa, d'ones àmplies i regulars, i pren aquesta forma quan la persona té emocions i pensaments positius, elevats i generosos. L'altra és desordenada, amb ones incoherents.

Apareix amb les emocions negatives?

Sí, amb la por, la ira o la desconfiança. Però hi ha més: les ones cerebrals es sincronitzen amb aquestes variacions del ritme cardíac, és a dir, que el cor arrossega al capdavant. La conclusió és que l'amor del cor no és una emoció, és un estat de consciència intel·ligent.

...

Ja veu, el cervell del cor activa en el cervell del cap centres superiors de percepció completament nous que interpreten la realitat sense recolzar-se en experiències passades. Aquest nou circuit no passa per les velles memòries, el seu coneixement és immediat, instantani, i per això, té una percepció exacta de la realitat.

Sembla ciència ficció.

Està demostrat que quan l'ésser humà utilitza el cervell del cor crea un estat de coherència biològic, tot s'harmonitza i funciona correctament, és una intel·ligència superior que s'activa a través de les emocions positives.

Doncs sembla que ningú l'utilitzi ...

És un potencial no activat, però comença a estar accessible per a un gran nombre de persones.

I com puc activar aquest circuit?

Cultivant les qualitats del cor: l'obertura cap al proïsme, escoltar, la paciència, la cooperació, l'acceptació de les diferències, el coratge ...

Sants les 24 hores?

És la pràctica de pensaments i emocions positives. En essència, alliberar l'esperit de separació i dels tres mecanismes primaris: la por, el desig i l'ànsia de domini, mecanismes que estan ancorats profundament en l'ésser humà perquè ens han servit per sobreviure milions d'anys.

I com ens lliurem d'ells?

Prenen la posició de testimonis, observant els nostres pensaments i emocions sense jutjar-los, i escollint les emocions que ens poden fer sentir bé. Hem d'aprendre a confiar en la intuïció i reconèixer que el veritable origen de les nostres reaccions emocionals no és en el que passa a l'exterior, sinó dins nostre.

Ja.

Cultivi el silenci, contacti amb la natura, visqui períodes de soledat, mediti, contempli, cuidi el seu entorn vibratori, treballi en grup, visqui amb senzillesa. I pregunti al seu cor quan no sàpiga què fer.

Ciència i consciència

Després d'estudiar Matemàtiques i la carrera de piano i òrgan va ser professora a la Sorbona. Després es va instal·lar a l'Índia i va participar en la creació de la comunitat de Auroville amb Sri Aurobindo i Krishnamurti. I poc després va fundar a Quebec l'Institut per al Desenvolupament de la Persona. És autora de El poder de triar, La llibertat de ser i El mestre del cor (Columna). Porta molts anys investigant la intersecció entre la ciència i la consciència i els seus plantejaments són sempre rigorosos i estan documentats.

Ima Sanchís

Març 2012

La Vanguardia

Girona ha reduït un 10% els ingressos de malalts crònics

Ruiz a l'esquerra, al costar de l'alcalde de Girona,
en l'acte de la presentació.
Foto: Mane Lladó

El pla pilot d'atenció als malalts crònics que es va posar en marxa l'any passat a les comarques gironines ha permès reduir en un 10% el nombre d'ingressos hospitalaris urgents d'aquests pacients. Per mitjà d'aquest pla, es van identificar, a la demarcació, un total de 1.513 malalts crònics complexos, que es van començar a atendre d'acord amb les directrius previstes en el programa de prevenció i atenció a la cronicitat. “El pla ha estat un èxit”, va manifestar ahir a Girona el conseller de Salut, Boi Ruiz. I és que, abans de la prova pilot, aquest 10% de pacients crònics tenien un mínim de tres o més ingressos a l'any. “L'èxit del sistema sanitari es tradueix en més anys de vida i aquests generen més dependència. 

I es tracta de donar a les persones una atenció integral i no des de departaments estancs”, va manifestar Ruiz, fent referència que el pla està impulsat conjuntament per Salut i pel Departament de Benestar i Família. Ruiz va anunciar que el programa de prevenció i atenció a la cronicitat s'estendrà progressivament arreu del territori català, tot i que no va concretar quin serà el pròxim lloc on s'implantarà. L'objectiu del programa és destinar els diners que s'estalvien en els ingressos dels pacients crònics a reduir les llistes d'espera. El conseller Ruiz i el conseller de Benestar i Família, Josep Lluís Cleries, van presentar ahir el programa en un acte que es va fer a l'Auditori de Girona i que va reunir un miler de professionals de Catalunya.

Per la seva part, el conseller Cleries va indicar que un 24% de les persones que s'atenen en els serveis socials bàsics tenen algun tipus de malaltia crònica i que el repte del programa és donar resposta a les seves necessitats, tant socials com de salut, sense que hi hagi una discontinuïtat en el servei. “Salut i Benestar hem de treballar conjuntament perquè les persones amb malalties cròniques no saben de departaments sinó de necessitats. Volem enxarxar els serveis socials i de salut. Aquest és el gran avenç que fem”, va exposar.

S'obriran noves unitats

El desplegament territorial del programa millora el seguiment dels pacients crònics i permet establir protocols i rutes assistencials entre els equips d'atenció primària i atenció hospitalària. Dins d'aquest marc, a cada regió sanitària de Catalunya s'obrirà, aquest any, una unitat de subaguts en centres hospitalaris o en sociosanitaris per fer un ingrés, programat, de pacients crònics descompensats. La finalitat d'aquest nou dispositiu és evitar l'ingrés d'aquest grup a través dels serveis d'urgències dels hospitals.

A Catalunya hi ha unes 150.000 persones amb malaltia crònica avançada (persones que es troben en l'última etapa de la vida) i uns 250.000 pacients crònics complexos (persones amb diverses malalties cròniques). Amb el nou model d'atenció, els dos col·lectius han de rebre una atenció més adequada a les seves necessitats. Es treballa amb la previsió que aquest any s'identificaran 7.000 persones amb malaltia crònica avançada, 2.000 de les quals ja s'atenen amb el programa d'atenció pal·liativa. També es preveu atendre 2.000 pacients crònics complexos. El pla de salut preveu que, d'aquí al 2015, seran ateses unes 28.000 persones amb malaltia crònica avançada i uns 25.000 pacients crònics complexos.

El 2020, les malalties cròniques seran la causa principal de discapacitat i el 2030 es doblarà la incidència d'aquestes patologies en persones més grans de 65 anys.

LA XIFRA

1.513

gironins van ser identificats, l'any passat, com a malalts crònics i van entrar dins de prova pilot.

LA DATA

2015

S'acaba

el pla de salut vigent, en què es preveu haver atès un total de 53.000 pacients complexos.

Núria Astorch
23/03/2012
El Punt Avui

Joan Artero: sobreposar-se a les proves del camí

Esportista de ferro, Artero ha superat la mort de la dona i els pares, un càncer i perdre la vista. 

Ho ha aconseguit a base de curses, pedalades i molt de mar. 

I gràcies a l'ONCE i als bombers.

Amb el casc i les botes posades i l'actitud del bomber de servei, Joan Josep Artero ha lluitat contra totes les adversitats. La primera arrenca el 14 de desembre del 1998. Acabava una guàrdia i va rebre una trucada urgent de la seva filla. "La mare té un mal de panxa terrible". Del parc de Sant Andreu, on feia de bomber-conductor des dels 27 anys, a Can Ruti. A la tarda, el gran cop: càncer ovàric amb metàstasi i d'un a quatre anys de vida.

El Joan va iniciar-se en el ciclisme al Club Betulo de Badalona. Sobre una bici va conèixer l'Elvira, la seva dona, jugadora de bàsquet de Mataró. El llenguatge esportiu era el seu codi. Quan li va preguntar "què t'ha dit el metge, i no m'enganyis", el Joan li va respondre amb una metàfora: "Estem en l'etapa reina del Tour i pugem la primera rampa. Després, una baixada a tomba oberta plovent a l'últim port. Passem el massís central i anem cap a París". L'Elvira tingué l'alta oncològica tres anys més tard. Pel camí, el Joan va perdre el pare i la mare, entre 1999 i 2001. "Vaig sentir una solitud brutal. Era l'última baula de la cadena. El següent seria jo!"

El viacrucis recomençava. A l'Elvira se li va reproduir un "càncer brutal" a l'estómac i al pulmó. El Joan va tornar al costat del seu amor, com el primer cop. "La família era l'equip. Cadascú tenia un lloc i una missió. Com a pare tenia una responsabilitat: que tot allò afectés al mínim possible els meus fills, la Clara i l'Albert. Que no els hipotequés la vida emocional. De l'anormalitat vaig fer-ne normalitat. No em vaig queixar mai. Vaig intentar entendre-ho tot. Plorava desconsolat quan sortia de la feina i m'eixugava les llàgrimes camí de l'hospital".

La baula que temia el Joan va aparèixer. Va notar que alguna cosa no anava bé. Segons l'axioma esportista "el pes, la pressió i el pols són els nivells de seguretat". Tenia picors i fatiga i es va mesurar les pulsacions. Es va detectar una arítmia cardíaca. La prova mèdica va ser contundent: el fetge no funcionava, estava alterat al 100%. Un tumor. Li van extirpar mig pàncrees i el duodè. Mentre ell es recuperava, l'Elvira estava en un llit en estat terminal.

Acceptar el que ens passa

"Anímicament estava enfonsat i sense piles. Li vaig dir a l'Elvira que no podria seguir amb la mateixa força". I em va dir: "No et preocupis. Ja tiraré jo". "El Nadal del 2002 va ser dolorosíssim. Patia per la dona i pels fills. Vaig pensar: ella se n'anirà i jo, després". El Joan va cridar a Déu, al món, al vent, que l'Elvira deixés de patir. No el van escoltar. Ho va passar molt malament dos mesos més, fins a l'instant final. El seu subconscient sí que li va donar una fórmula: "La vida és vostra. Feu-ne el que vulgueu". "Vaig adonar-me que cal acceptar el que ens passa. I com més aviat, millor", sentencia. Ell ho va fer i va néixer un nou Joan Josep Artero.

"Vaig decidir viure". L'esport el va salvar. "Sempre ajuda a transitar pels millors i pitjors moments", assegura. Esclar que ara no ho podia fer sol. Després de superar el càncer i de perdre l'Elvira, el Joan tenia una atròfia, la malaltia degenerativa de Stargardt, i va perdre de cop el 60% de visió per "estrès emocional i físic". I va arrencar amb la bici en tàndem: al davant el guia, vident, i al darrere, ell. "La llum i la foscor. El capacitat i el discapacitat, pedalant a velocitat i ritme diferents, però lligats per una cadena que suma forces".

El far del Joan és l'ONCE. L'ha ensenyat a veure-hi d'una altra manera. Quan era entrenador i s'hi veia va ser el responsable de ciclisme dels Jocs Paralímpics de Barcelona 92. Va ser el tècnic de l'ONCE a Atlanta i Sydney. Va descobrir i formar l'actual campió paralímpic, el barceloní Christian Wenge.

A l'ONCE ha après a assimilar la malaltia, a tenir dignitat, a esforçar-se, a millorar l'autonomia... I Déu n'hi do! Ha participat en tàndem a la Titan Desert –travessia pel Sàhara– i a l'Ironcat. Ha sigut campió de Catalunya d'esquí adaptat, de ciclisme en pista i de marató. I als Jocs Mundials de Bombers i Policies –jubilats vidents i invidents– va ser medalla de bronze als 10.000 metres a Hong Kong i d'or a Liverpool i a Nova York, "el meu petit homenatge a l'11-S".

El Joan pensa que "som pura energia: no ens destruïm, ens transformem". De les persones, diu, en queden els records. Té molt clar quin és el seu. No és un somni. Ja ho ha fet. "Portar al braç el meu nét de dos anys creuant la meta de l'Ironcat, després de nedar 3.800 metres, pedalar 180 kilòmetres i fer una marató".

La seva vida ha estat així, una prova titànica que va superant amb un somriure, sense buscar culpables, sense rancor, amb el cor ple d'il·lusions.

Kike Calvo

12/01/2012

Font: Ara.cat

L'elefant encadenat

Quan jo era petit m’encantaven els circs, i el que més m’agradava dels circs eren els animals. Em cridava especialment l’atenció l’elefant que, com vaig saber més tard, era també l’animal preferit d’altres nens. Durant la funció, la bèstia enorme feia gala d’un pes, una mida i una força descomunals… Però després de l’actuació i fins poc abans de tornar a l’escenari, l’elefant sempre es quedava lligat a una petita estaca clavada a terra amb una cadena que li empresonava una de les potes.

L’estaca, però només era un minúscul bocí de busta amb prou feines enterrat a uns quants centímetres de terra. I tot i que la cadena era gruixuda i poderosa, em semblava obvi que un animal capaç d’arrencar un arbre de soca-rel amb la seva força, havia de poder alliberar-se amb facilitat de l’estaca i fugir.

El misteri encara em semblava evident:

* Qué el subjecta doncs?

* Per què no fuig?

Quan jo tenia cinc o sis anys encara confiava amb la saviesa de la gent gran. Vaig preguntar doncs a un mestre, un pare o un oncle pel misteri de l’elefant. Algun d’ells em va explicar que l’elefant no s’escapava perquè estava ensinistrat.

Llavors vaig fer la pregunta òbvia: “Si està ensinistrat ¿per què el lliguen?”.

No recordo haver rebut cap resposta coherent. Amb el temps vaig oblidar el misteri de l’elefant i l’estaca, i només me’n recordava quan em trobava amb altres nens que també s’havien fet aquella pregunta alguna vegada.

Fa alguns anys vaig descobrir que, per sort meva, algú havia estat prou savi per trobar la resposta:

L’elefant del circ no s’escapa perquè ha estat lligat a una estaca semblant des que era molt, molt petit.

Vaig tancar els ulls i em vaig imaginar l’elefant indefens acabat de néixer subjectat a l’estaca. Estic segur que, en aquell moment, l’elefant va empènyer, va estirar i suar tractant d’alliberar-se. I, malgrat els seus esforços, no ho va aconseguir perquè aquella estaca era massa forta per a ell.

Vaig imaginar que s’adormia esgotat i que, l’endemà, ho tornava a provar, i l’endemà següent, i l’altre... Fins que, un dia, un terrible dia per a la seva historia, l’animal va acceptar la seva impotència i es va resignar al seu destí.

Aquell elefant enorme i poderós que veiem al circ no s’escapa perquè, el pobre, creu que no pot. Té gravat el record de la impotència que va sentir poc després de néixer.

I el pitjor és que mai més ha tornat a qüestionar-se seriosament aquell record.

Mai, mai més va tornar a posar a prova la seva força.

Escrit: Jorge Bucay

Il.lustracions: Gusti

Sang miraculosa

Moment en que es produeix la donació de
sang de cordó en una maternitat catalana.
Foto: R. Ramos

Hospital de Sant Joan de Déu, any 1995. La primera donació de sang de cordó umbilical a Catalunya marca el tret de sortida per a la creació del que serà el futur Banc de Sang de Cordó de Catalunya, amb seu a Barcelona. Comença així una gran aposta del sistema sanitari català i els professionals per aconseguir que aquesta sang esdevingui una alternativa real de tractament per a pacients amb leucèmia i altres malalties. En aquell moment, només la meitat dels pacients trobaven un donant adult de medul·la òssia compatible. Aquell mateix any es van arribar a congelar un centenar de cordons. El projecte del que avui dia és el banc de sang de cordó més actiu de tot Europa i el tercer a escala mundial començava a rodar.

Vint anys després, gràcies a l'altruisme de milers de mares i a la col·laboració de les maternitats (actualment ja són 68 centres: 44 de Catalunya i 24 de la resta de l'Estat), al banc hi han arribat fins a 70.000 mostres d'aquesta sang miraculosa. Ara mateix, hi ha disponibles més de 15.000 unitats tipificades i validades segons els màxims estàndards de qualitat per fer-ne un ús immediat. Actualment, un de cada deu trasplantaments de sang de cordó que es fa al món utilitza aquest material del banc català.

“No totes les donacions serveixen per a un trasplantament, cal que tinguin una determinada quantitat de sang i que continguin prou cèl·lules mare”, explica el director mèdic del Banc de Cordó de Catalunya, Sergi Querol. La sang de cordó umbilical és rica en progenitors hematopoiètics (precursors de les cèl·lules sanguínies) i en cèl·lules mare multipotents, capaces de diferenciar-se en diferents teixits. Aproximadament un terç de les donacions són vàlides per fer trasplantaments. La resta és un material molt valuós per fer recerca en medicina regenerativa. Tot i la irrupció de bancs privats que ofereixen guardar mostres de sang de cordó a l'estranger per a ús particular, Querol confirma que les donacions altruistes augmenten. L'any passat, 11.763 mares van donar aquest material al banc públic català.

Al llarg dels seus disset anys d'història, el banc ha anat consolidant un lideratge que li ha permès subministrar fins a un miler de cordons per a trasplantaments. Tota una fita. Mil cordons que han tornat l'esperança a mil pacients, un terç dels quals són de l'Estat espanyol i la resta, de 32 països de tot el món. Fa algunes setmanes, el Banc de Sang de Cordó de Catalunya va celebrar l'efemèride amb una jornada científica amb què se certificava l'èxit present i les expectatives de futur d'aquesta opció terapèutica.

Actualment, el 70% dels trasplantaments de sang de cordó es fan a pacients amb leucèmia, però també se'n beneficien malalts amb limfomes, immunodeficiències severes i anèmies aplàstiques, per exemple. La millora dels protocols (tant d'anàlisi i tractament de les mostres com dels trasplantaments) ha permès que aquesta sigui una opció terapèutica real tant per a pacients pediàtrics com per a adults. A l'Estat espanyol, on l'aposta pels trasplantaments de sang de cordó ha estat molt intensa, dos de cada tres trasplantats són adults, i el tercer és un infant, una proporció que a la major part de països s'inverteix. Un dels avantatges de la sang de cordó és que ofereix menys problemes de compatibilitat que la donació de medul·la òssia. A més, un cop s'aconsegueix la mostra, la seva disponibilitat està garantida, cosa que no passa amb els donants que, de vegades, se'n desdiuen, no es localitzen o s'han fet massa grans. Per contra, repoblar les cèl·lules d'un pacient adult resulta més difícil amb sang de cordó.

El director del Registre Espanyol de Donants de Medul·la Òssia (Redmo), Enric Carreras, considera que el programa de donació de sang de cordó ha estat “un èxit” a tot l'Estat i que “ara toca reactivar la donació de medul·la”. El registre té actualment 100.000 donants potencials, “però volem arribar a 300.000 en quatre anys”, diu Carreras.

Marta Ciércoles

19/03/2012

El Punt Avui

Alzheimer i depressió es tracten massa tard

Projecte fotogràfic per Peter Granser

El solapament de símptomes d'una demència i d'una depressió en persones més grans de 65 anys indueix sovint a una confusió d'efectes perversos: deixen de tractar la depressió o els primers símptomes de l'Alzheimer, el que empitjora la funcionalitat del pacient i la seva qualitat de vida. "Es pot fer molt més", conclou el doctor Manel Sánchez, coordinador de la unitat de Psicogeriatria de l'hospital Sagrat Cor de Martorell.

En les jornades sobre geriatria i assistència primària que acaba d'organitzar l'entitat Germanes Hospitalàries, que agrupa la majoria dels centres de salut mental, s'ha reclamat a l'assistència primària una major sensibilització davant aquesta atenció insuficient. "El 15% de les persones grans que pateixen un episodi depressiu manifesta símptomes que semblen una demència depressiva, cosa que provoca que caigui en l'error de diagnosticar com alzheimer, quan només amb l'administració de fàrmacs antidepressius s'eliminarien els símptomes", explica el doctor Manel Sánchez.

I a l'inrevés: una persona gran que per primera vegada té un estat d'ànim deprimit, que perd interès pel seu entorn, sembla tenir una depressió, però també pot estar donant pistes de l'inici d'un alzheimer o una altra demència. No identificar cada un dels problemes "perjudica els dos processos. El retard empitjorarà la situació sempre", adverteix el psiquiatre.

L'Alzheimer no té avui un tractament curatiu, "però administrat al principi redueix l'impacte de la demència, permet al pacient mantenir la seva funcionalitat més temps i contenir els problemes de conducta".

La confusió entre ambdues malalties és molt freqüent en l'assistència primària, que és el principal nivell assistencial per a les persones amb algun o tots dos problemes. "És un diagnòstic complex", reconeix el psiquiatre, "que requereix utilitzar més mitjans dels que ara se solen emprar, de proves de neuroimatge i analítiques a test neuropsicològics i també suport d'unitats especialitzades".

Però també es denuncia cert nihilisme tant entre els professionals com entre l'entorn dels afectats que porta a considerar que això que li passa ja és natural, que va amb l'edat, que hi ha poc tractament, que potser no cal aprofundir. "Encara que es tracti de malalties irreversibles, hi ha molt a fer i no cal donar per cremades les etapes, sinó conèixer millor els recursos", anima Sánchez. L'atenció, ara per ara, arriba tard. "I hem de saber que aquests símptomes no són normals, encara que siguin molt freqüents".

Ana Macpherson

17/03/2012

La Vanguardia

El pànic

Quan era jove i llegia sobre el crac de 1929, els suïcidis que llavors hi va haver els veia enmig d’una boira irreal. Jo era fill d'una família obrera que anava justeta, i em sobtava que la gent pogués arribar a suïcidar-se per tenir pocs calers. Que n’era d’innocent, i que poc coneixia els mecanismes que porten a prendre decisions d'aquest a mena. La ment humana és fràgil, i la por activa racons desconeguts que et duen a la frontera del terror. Farà un mes vam veure per televisió imatges d'una dona, en una finestra d'Atenes, plorant i a punt de saltar perquè l'empresa on treballava estava amenaçada de tancament i ella perdria la feina, i el seu marit tampoc en tenia, i hi havia una hipoteca per pagar. .. A les fotos que encabat vam veure en la premsa, al costat de la dona, una parenta seva aconseguia que finalment no es llancés.

Però el suïcidi es manté, a Grècia, com una opció espectral. Abans, Grècia era el país europeu amb menys índex de suïcidis, i ara han de fer esforços per ajudar les persones que no veuen altra sortida. La BBC avisava fa gairebé mig any de la feina que fa Klimaka, una ONG grega que es dedica a donar ajut psicològic a persones que han arribat al convenciment que l'única solució és acabar amb la seva vida. Explicava aleshores que l'ajut el donaven per via telefònica o per correu electrònic, i que les xifres eren preocupants. Parlaven del cas d'un atenès de seixanta anys, assegut davant l'ordinador i convençut que mai més trobaria feina, que obria la pàgina de Google i escrivia a la barra de cerca la paraula suïcidi, per informar-se dels mètodes possibles. Gairebé mig any després, la situació sembla que no ha millorat molt. Aquests dies és el servei de notícies rus RT el que parla de l'ONG Klimaka. Explica que el 2010 va rebre 2.500 trucades de persones que volien suïcidar-se i que, només un any després, el 2011, la xifra era de 5.000. Un psiquiatre que treballa en Klimaka explica: "Últimament la majoria dels que truquen expliquen que han perdut la feina o tenen por de perdre-la, o tenen problemes perquè no poden fer front als deutes".

Com és que aquí parlem tan poc, d'aquest assumpte? El mes d'octubre passat, el dia mundial de la Salut Mental el psiquiatre Álvaro Rivera va explicar a l'agència Efe que les situacions d'angoixa que viu bona part de la població han multiplicat els episodis de depressió i ansietat. Si això era així a l'octubre, imagineu com ha de ser ara. Es parla tan poc per por que es produeixi un efecte contagi? No obstant això, amb aquesta actitud, no estem amagant el cap sota l'ala? Parles amb molta gent i la desesperació és palpable i creixent.

Ja que els mitjans de comunicació passen de puntetes per les notícies que esmenten índexs de suïcidis, estaria bé que, almenys, publiquessin cada dia en lloc preferent el telèfon de l'esperança: 902.500.002. Cap gran cosa: un simple requadret, per als que l’hagin de menester.

Quim Monzó

15/03/20112

La Vanguardia

Un càncer més agressiu

El càncer de pulmó serà el més letal per les dones abans que arribi l’any 2020. No serà pas el més freqüent, que continuarà sent el de mama, però sí el més mortal. Així ho vaticinava fa alguns anys el Grup Espanyol de Càncer de Pulmó (GECP), i les previsions encara són vigents. La raó, la dona espanyola, sobretot les més joves, segueixen resistint-se a deixar aquest hàbit. De fet, entre els adolescents, ja són més les dones fumadores que els homes. 



I això s'ha traduït en un increment del nombre de dones afectades amb càncer de pulmó. Segons les dades que es van fer públiques en el II simposi de càncer de pulmó celebrat a Madrid el darrer mes de febrer, mentre el 2006 es registraven 3.000 nous casos de càncer de pulmó entre les dones, es calcula que aquest any la xifra superarà els 5.000. Aquest tumor en les dones és, a més, més agressiu i apareix a edats més primerenques. 



La causa d'aquest increment tan destacat té a veure amb el tabaquisme, segons asseguren els experts. I la seva tardana aparició respecte al dels homes (es diagnostiquen uns 20.000 cada any) té relació amb el fet que la dona ha adoptat més tard aquest nefast hàbit. Però mentre en els homes comença a baixar la taxa d'incidència principalment perquè s'ha apartat del cigarret, en les dones la corba segueix augmentant. Una prova d'això és que entre el 1990 i el 2007, la mortalitat per càncer de pulmó va descendir entre els homes un 4%, mentre que en la dona va augmentar un 73%. 



Els experts adverteixen sobre la necessitat d'intensificar les campanyes contra el consum de tabac, sobretot entre les dones i, encara més especialment, entre les joves. En el simposi celebrat a Madrid es va insistir molt en la necessitat de conscienciar a no començar amb aquest hàbit perquè després la dona és molt reticent a deixar el tabac per qüestions estètiques, perquè engreixa. 



A més, adverteixen que la indústria tabaquera fa anys enginya estratègies que tenen en el punt de mira les dones i els joves per captar nous clients.

Celeste López

15/03/2012

La Vanguardia

L’Avortament de nenes migra a Occident

Graham Hughes/Canadian Pres

Les dites de saviesa tradicional arrelades a cada país reflecteixen de vegades coses terribles sobres els valors que regeixen en aquestes societats. “És millor tenir un fill esguerrat que vuit filles sanes”, diu una sentència xinesa. «Criar una filla és com regar el jardí del veí», diu un proverbi hindú. Tots dos plasmen el perjudici socioeconòmic que segons els valors dominants a l’Índia i la Xina, portar nenes al món. Conseqüència : avortaments per raó de sexe per eliminar filles no desitjades. Les víctimes d’aquest genocidi silenciós sumen desenes de milions, ja que fa decennis que es produeix.

Ara, a causa dels fluxos migratoris, aquesta pràctica asiàtica està viatjant cap a països occidentals, en especial el Canadà i els Estats Units, on es detecten desequilibris de gènere anormals en els naixements dins de les comunitats d’immigrants xinesos i indis. Va llençar la veu d’alarma al gener la revista de l’Associació Canadenca de Metges (Canadian Medical Association Journal, CMAJ) reclamant una legislació federal que permeti a metges, ecografistes i infermeres no informar les embarassades del sexe del nadó per evitar que les immigrants asiàtiques –de vegades obligades per marit i família política- recorrin a l’avortament si hi una nena en camí.

“Encara que el dret d’una dona a avortar al Canadà és legal, seleccionar el sexe del nen no ho és –alerta per correu electrònic des d’aquest país Kerry Bowman, especialista en bioètica de la Universitat de Toronto-. I tot i que el respecte al multiculturalisme i la inclusió són un dret al Canadà, segons la nostra carta de drets i llibertats, la selecció per sexe d’un nen no nascut es considera discriminació, i és, per tant, inacceptable”.

Estudis estadístics fets amb el cens demostren que això passa. Si el normal en els éssers humans és que –per motius biològics encara no del tot aclarits- neixin de 102 a 106 nens per cada 100 nenes, la ràtio per sexe al Canadà en primer naixement d’immigrants de premerà generació procedents del sud-est asiàtic és de 108 nens. La tendència empitjora si la família té descendència femenina i va a la recerca de l’home. La rátio per sexe en el tercer naixement en immigrants xinesos, coreans i vietnamites que tenen ja dues filles és de 139 nens per cada 100 nenes, i en el tercer naixement en immigrants indis que tenen ja dues filles s’eleva a 190 nens, una xifra totalment antinatural.

En hospitals canadencs hi ha hagut casos de ginecòlegs que s’han negat a revelar el sexe del nadó a embarassades asiàtiques, cosa que genera debat en un país molt respectuós tant amb el multiculturalisme com amb el lliure albir de les persones. “No dir als pares el sexe del fetus no és abordar l’arrel del problema –argüeix Bowman-. Tota la societat ha de debatre aquest assumpte tan seriós; està passant en algunes comunitats asiàtiques, però no sabem gaires coses sobre el fenomen en la població general”.

María Paz López

12/03/2012

La Vanguardia

Els asiàtics cristians i musulmans no ho fan

Els immigrants asiàtics de fe cristiana o musulmana no recorren a l’avortament selectiu de nenes per tenir fills homes, segons un estudi recent de tres economistes de la Universitat de British Columbia (Vancouver, Canadà). 

“Cap religió no prohibeixen de manera expressa”, escriuen els autors, Douglas Almond, Lena Edlund i Kevin Milligan. En els primers temps de les dues religions l’avortament per raó de sexe era impossible en no existir tecnologia per esbrinar el sexe del fetus, així que la selecció sexual es feia per infanticidi, I la prohibició d’aquest per clergues cristians i musulmans es va traslladar amb el temps a l’avortament. Així, immigrants cristians i musulmans del Pakistan, Bangla Desh, les Filipines i Hong Kong presenten ràtios de sexe normals. Els sikhs, en canvi, tenen una ràtio inusual : hi ha més de dos nens per nena en el tercer naixement si els dos fills grans van ser nens. De tota manera, que les famílies asiàtiques cristianes i musulmanes del Canadà no avortin fetus femenins no vol dir que els sigui igual tenir nen o nena. 

“Aquestes famílies mostren una tendència a seguir tenint fills mentre no arriba descendència masculina –diu l’estudi-, la qual cosa suggereix que l’absència de selecció sexual no es deu al fet que tinguin preferències de sexe neutrals”.

Maria Paz Lopez

12/03/2012

La Vanguardia