El pànic

Quan era jove i llegia sobre el crac de 1929, els suïcidis que llavors hi va haver els veia enmig d’una boira irreal. Jo era fill d'una família obrera que anava justeta, i em sobtava que la gent pogués arribar a suïcidar-se per tenir pocs calers. Que n’era d’innocent, i que poc coneixia els mecanismes que porten a prendre decisions d'aquest a mena. La ment humana és fràgil, i la por activa racons desconeguts que et duen a la frontera del terror. Farà un mes vam veure per televisió imatges d'una dona, en una finestra d'Atenes, plorant i a punt de saltar perquè l'empresa on treballava estava amenaçada de tancament i ella perdria la feina, i el seu marit tampoc en tenia, i hi havia una hipoteca per pagar. .. A les fotos que encabat vam veure en la premsa, al costat de la dona, una parenta seva aconseguia que finalment no es llancés.

Però el suïcidi es manté, a Grècia, com una opció espectral. Abans, Grècia era el país europeu amb menys índex de suïcidis, i ara han de fer esforços per ajudar les persones que no veuen altra sortida. La BBC avisava fa gairebé mig any de la feina que fa Klimaka, una ONG grega que es dedica a donar ajut psicològic a persones que han arribat al convenciment que l'única solució és acabar amb la seva vida. Explicava aleshores que l'ajut el donaven per via telefònica o per correu electrònic, i que les xifres eren preocupants. Parlaven del cas d'un atenès de seixanta anys, assegut davant l'ordinador i convençut que mai més trobaria feina, que obria la pàgina de Google i escrivia a la barra de cerca la paraula suïcidi, per informar-se dels mètodes possibles. Gairebé mig any després, la situació sembla que no ha millorat molt. Aquests dies és el servei de notícies rus RT el que parla de l'ONG Klimaka. Explica que el 2010 va rebre 2.500 trucades de persones que volien suïcidar-se i que, només un any després, el 2011, la xifra era de 5.000. Un psiquiatre que treballa en Klimaka explica: "Últimament la majoria dels que truquen expliquen que han perdut la feina o tenen por de perdre-la, o tenen problemes perquè no poden fer front als deutes".

Com és que aquí parlem tan poc, d'aquest assumpte? El mes d'octubre passat, el dia mundial de la Salut Mental el psiquiatre Álvaro Rivera va explicar a l'agència Efe que les situacions d'angoixa que viu bona part de la població han multiplicat els episodis de depressió i ansietat. Si això era així a l'octubre, imagineu com ha de ser ara. Es parla tan poc per por que es produeixi un efecte contagi? No obstant això, amb aquesta actitud, no estem amagant el cap sota l'ala? Parles amb molta gent i la desesperació és palpable i creixent.

Ja que els mitjans de comunicació passen de puntetes per les notícies que esmenten índexs de suïcidis, estaria bé que, almenys, publiquessin cada dia en lloc preferent el telèfon de l'esperança: 902.500.002. Cap gran cosa: un simple requadret, per als que l’hagin de menester.

Quim Monzó

15/03/20112

La Vanguardia