Shujaa Graham, excondemnat a mort i activista pels drets humans
 |
| foto per: Inma Sáinz de Baranda |
Tinc 64 anys. Vaig néixer a Louisiana i visc a Maryland. Sóc casat des de fa 35 anys, tinc tres fills i sis néts. Treballo en diverses organitzacions en defensa dels drets humans i la justícia social, aquesta és la meva política. Crec en un poder superior, i fer el bé és la meva manera de servir-lo.
El sistema legal dels Estats Units em va enviar a la cadira elèctrica. Era innocent. En el judici se’m van acostar dos joves: “Et traurem d’aquí”, em van dir, i no m’ho vaig prendre seriosament, però jo sóc viu gràcies a aquests dos nanos.
Estudiants de Dret?
No, dos estudiants blancs de secundària que van sentir el que estava passant amb el meu cas i van decidir no anar a l’escola aquell dia i venir al judici. S’acostaven al meu advocat i li deien: “Volem veure’l, escriure-li cartes”, i el meu advocat se’ls treia de sobre.
Van perseverar.
Van anar a escoles a explicar el meu cas, van vendre galetes i cafè pels carrers per recaptar fons i organitzar un comitè de defensa. I quan em van portar al corredor de la mort, van ser les primeres persones que van venir a visitar-me.
Com van aconseguir que li condonessin la pena de mort?
En cap dels quatre judicis pels quals vaig passar no hi havia un sol membre del jurat que fos negre i no van poder demostrar mai que jo assassinés aquell zelador.
Per què era a la presó?
Formava part de bandes juvenils i des dels 15 anys sortia i entrava de la presó. Als 18 em van acusar d’haver robat 35 dòlars i em van aplicar una condemna indefinida i indeterminada.
Anem més enrere, per què delinquia?
Vaig créixer en una plantació segregacionista del sud on treballaven els meus avis i la meva mare. Des de petit vaig viure sotmès a la injustícia i al racisme. No podia entendre per què no se’ns tractava a tots igual.
...
Als sis anys, la meva mare se’n va anar a Califòrnia, a 4.000 km, a la recerca d’una vida millor, i no ho vaig poder entendre. Va ser dur, però la meva àvia, Ofelia Graham, una dona extraordinària, em va donar la força per alçar la veu, encara que llavors jo sempre estava espantat, pensava que un dia la matarien.
L’Ofelia deia el que pensava?
Sí, no tenia por dels blancs. Quan vaig poder reunir-me amb la meva mare a Los Angeles, era un adolescent enfadat i em vaig unir a joves que desafiaven el poder. Per primera vegada vam sortir als carrers contra l’homicidi justificable.
Pura frustració.
Sí, per tanta brutalitat contra els negres, cansats que la policia mateix ens assassinés, com està passant ara. No sabíem canalitzar l’energia d’una manera més positiva, així que vam prendre els carrers, vam calar foc a edificis, vam trencar aparadors, vam robar. Tenia 15 anys.
Analfabet?
Sí. Recordo que un zelador em va dir que obrís la ment, que estudiés, i de manera autodidacta, amb un diccionari, vaig aprendre a llegir i escriure. Vaig llegir Martin Luther King i la filosofia de la no-violència. Vaig decidir lluitar per la dignitat dels presos i vaig liderar el moviment de resistència dins del sistema penitenciari de Califòrnia.
Com era la vida a la presó?
Brutal i inhumana. El 1973, quan ja feia tres anys que hi era, els presos ens vam amotinar i un funcionari va ser assassinat.
I el van inculpar a vostè.
Jo volia que blancs i negres ens uníssim per lluitar contra l’statu quo, però van comprar presos perquè declaressin en contra meu a canvi d’anys de llibertat. Amb els anys van rectificar les declaracions argüint que els hi havien obligat.
No s’ha castigat cap fiscal per haver portat innocents a la mort?
Mai. Vaig passar nou anys incomunicat en una cel·la diminuta. Fa 26 anys que he sortit i sóc incapaç de descriure el nivell de patiment. Molt sovint vaig pensar en el suïcidi. Quan me n’anava a adormir pregava: “Tant de bo no em desperti demà”. Els dies són eterns i dolorosos.
Què el mantenia sencer?
La meva mare només podia venir a veure’m una vegada a l’any, som pobres i vivien lluny. Així que els que em van mantenir amb vida van ser aquells dos nanos, que venien cada quinze dies, i la Phyllis, la meva dona, infermera a la presó. Va deixar la presó per la insistència dels zeladors que la seva vida perillava al meu costat i es va unir a la meva defensa.
Va continuar creient en Déu?
Crec en les persones, va ser el poder i la determinació de les persones el que em va alliberar. Resar és un mal substitut de l’acció.
Quin sentit tenia continuar estudiant si l’havien de matar?
De vegades queia en aquest absurd i llançava tots els llibres enlaire. Des d’aleshores jo no tinc somnis, només tinc malsons: sóc en una cantonada, no em puc moure i em desperto suant nit rere nit. Cada matí, quan em desperto, em demano per què continuo respirant.
I hi troba algun sentit?
Com que continuo viu, em repeteixo, lluitaré perquè ningú no passi pel que jo vaig passar i per ajudar els que viuen als carrers.
Treballa amb bandes juvenils...
No acabeu com jo, els dic, si us organitzeu com a criminals també us podeu organitzar políticament per lluitar pels vostres drets. Deixeu la violència i estudieu per un futur millor.
El van indemnitzar?
Quan t’alliberen, et donen 200 dòlars. A mi no em van donar ni això. Però vaig ser afortunat perquè jo encara tenia la família, algú que em deia: “Tu ets una persona”.
Ima Sanchís
30/11/2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies