Enrique Vila Torres, advocat i restaurador de filiacions truncades
Tinc
47 anys. Vaig néixer a la Casa Bressol Santa Isabel de València. Visc a
València. Sóc advocat, especialista en filiació. Separat, amb dues filles de 13
i 14 anys. Sóc lliberal i ateu. Als 23 anys vaig saber que era adoptat Uns 300.000 espanyols no són fills dels qui es
pensen.
Quin
és la seva especialitat?
Ajudo a persones adoptades que volen conèixer la identitat
dels seus pares biològics i localitzar-los.
Qui
sap on...
El
programa de Lobatón va destapar un problema tan estès com ocult. També ajudo a
mares que sospiten que el seu nadó, donat per mort en néixer, els va ser robat
i venut a una altra família.
Un
tràfic de nadons que sembla haver estat freqüent a Espanya ...
Coneixem
milers de casos des dels anys 40 fins als 90. La llei impedia revelar la
identitat de la mare biològica, però des de 1996 la llei protegeix el fill que
vol saber.
Hi
ha molts adoptats a Espanya?
Uns
dos milions d'espanyols. No estan comptades les adopcions a l'estranger.
Quants
no saben que són adoptats?
Calculo
que hi ha uns 300.000 espanyols als quals els seus pares adoptius no els han
explicat la veritat sobre el seu origen.
300.000
espanyols!
Quanta
gent mor després d'una vida d'engany, sense saber qui eren els seus pares!
Si
no te n’assabentes, no pateixes.
Però
és un delicte! Tots tenen dret a conèixer les seves arrels: vulnerar-ho és
delinquir.
Els
pares que adopten i oculten són delinqüents?
Roben
a un altre la seva llibertat de contactar amb els seus pares biològics. És
pitjor que apuntar amb una pistola perquè estigui quiet: contra la pistola pots
cridar, almenys!
Parla
com si ho sentís a la seva pell.
Jo
sóc fill adoptat! I els meus pares no em van dir res.
I
com sap que és adoptat?
El
meu pare va morir a l'hospital per càncer de pulmó, el 1988. Jo tenia 23 anys.
A casa arreglant els seus papers... em topo amb un que diu: "Auto de adopción".
Sorpresa,
sorpresa.
Imagineu-vos...
De matinada, en el silenci de casa... Així m'assabento. I sorgeix una estampa
infantil que tenia oblidada.
Quina?
Amb
vuit anyets ploro molt perquè els meus cosinets em diuen que sóc adoptat, i els
grans els fan callar. El meu cervell havia encapsulat i enterrat aquest record!
I
ara brollava.
Em
vaig mirar en un mirall: "Qui sóc?", em vaig preguntar. Vaig anar a
despertar a la meva mare. Es va espantar i va trencar a plorar. Em va
confirmar, avergonyida, que m'havien adoptat.
Va
canviar la seva relació amb ella?
Vaig
seguir estimant-la fins a la seva mort, deu anys després. Només li vaig retreure
que no m'haguessin explicat la veritat.
Li
va revelar alguna cosa més la seva mare adoptiva?
Poca
cosa: que vaig néixer el 18 de maig de 1965 a la Casa Bressol Santa Isabel de
València i que l'endemà em van recollir. "Només ens van dir que era una
noia del nord", em va dir la meva mare. Les monges tenien allà asilades a
catorze o quinze noies adolescents.
Què
feien aquí?
Amagaven
un embaràs vergonyós, o per abusos de familiars, o per violacions, o per una
relliscada... Van parir al 1965 i els fills van ser lliurats en adopció. Un
vaig ser jo.
Elles
van consentir?
Sé
del cas d'alguna que va voler quedar-se amb el seu fill i va ser amenaçada,
coaccionada, estigmatitzada com puta pecadora ...
Ha
intentat parlar amb les monges?
Sí,
i es resisteixen a obrir els seus arxius.
Els
tenen?
Estic
segur que si. Atribueixo el seu silenci a la reserva. Però si no els obren en
breu, sospitaré coses més fosques, és clar ...
Venda
de nadons?
Han
sortit ja tants casos a la llum... Els pares adoptants pagaven unes 200.000
pessetes, l'equivalent al valor d'un pis de l'època. No va ser el cas dels meus
pares.
Confia
en trobar la seva mare biològica i, a través ella, també al seu pare?
Vaig
localitzar a una d'aquestes adolescents embarassades asilades a la Casa Bressol
l'any 1965, avui una senyora de gairebé 70 anys, i em va explicar que recordava
una noia que deia ser de Pamplona, del carrer Estafeta ...
Del
nord! Podria
ser la seva mare ... Deuria anar corrent a Estafeta!
Sí,
però no la vaig trobar. De l'any que ve no passa, sense que les monges em donin
la seva identitat, n'estic segur! Tinc molta curiositat per conèixer i
preguntar pel meu pare biològic. Suposo que em semblaré a ell ...
Hi
ha molta gent que pensa: "I si sóc adoptat?".
Que
es facin la prova de l'ADN! Els hi aconsello. Sobretot si coincideixen 4
indicis ...
Quins
4 indicis?
Un:
ets fill únic. Dos: els teus pares són una mica més grans del que és habitual.
Tres: no hi ha fotos de l'embaràs de la teva mare. I quatre: ets físicament
diferent a ells.
Home,
això és tan variable ...
Miri,
dels centenars de casos que he portat, alguna cosa he après: el poder de la
genètica!
Il·lustri’m.
Neixen
dos bessons: un és robat en néixer, i venut. Creixen per separat ... I tots dos
es dediquen a la música! I acaben coincidint en el mateix grup musical, i així
descobreixen que són germans.
Hi
ha alguna condemna a Espanya per robatori de nadons?
Encara
no! Hi ha jutges que han ordenat obrir fèretres de nadons presumptament morts
en néixer: son buits o hi ha un altre cadàver... Sorpresa: decideixen arxivar
el cas! És una gran vergonya per l'Estat Espanyol.
SOS
Arrels
Descobrir
que era fill adoptat li va despertar la curiositat per conèixer les seves
arrels, el que el va convertir en advocat de casos similars al seu i pioner
d'una nova especialitat, la del dret de filiació. Tens dret a saber d'on véns
ja que la llei protegeixi aquest aspecte, i Vila és el que més sap com fer-ho (
bufetevila@bufetevila.com
): ha reunit a centenars de pares i fills, i col·labora amb l'associació SOS Raíces,
que pressiona el Govern perquè ajudi. Vila novel·la un cas real i estremidor a
Mientras duró tu ausencia (Temas de
Hoy): una dona és obligada pel seu pare a parir en secret i donar a la seva
filla, que en créixer quedarà embarassada molt jove i...
Víctor M. Amela
12/10/2012
La Vanguardia
Víctor M. Amela
12/10/2012
La Vanguardia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies