Luc Delannoy, doctor en Filosofia, fundador de l’ Institut de Neuroart
 |
| Foto: Laura Guerrero |
Vaig néixer a Brusel.les i visc a Estonia. Visc en parella i tinc tres fills, el gran té 37 anys i el petit 1. La majoria de governs transformen els subjectes en objectes perquè així és més fàcil manipular-los. Individus sans i feliços, però, creen societats sanes i felices.
Quan era petit tenia un veí de la meva edat, deu anys, amb paràlisi cerebral profunda que es passava les tardes amb la meva àvia i amb mi perquè els seus pares treballaven.
I com passaven la tarda?
Jo tocava el piano i ell s’asseia a escoltar-me, molt tranquil. Sempre em vaig preguntar com sentiria la música. Després el nen va morir i va deixar un buit. Jo tenia clar que ell sentia la música, però també que, d’alguna manera, havíem connectat a través de la música.
Aquesta va ser la llavor?
Sí, molts anys després vaig fer servir la música i altres arts per millorar les condicions de vida de persones amb problemes de salut mental.
Què ha esbrinat?
Que a través de l’art es pot aconseguir que floreixi la subjectivitat de cada individu.
Però la subjectivitat floreix sola, és la nostra manera d’anar pel món.
Sí, domesticada i ensinistrada , i en el cas dels malalts mentals o amb demència, anul·lada a través de fàrmacs.
Hi ha cap alternativa?
Diàriament veig com persones amb esquizofrènia que estan encongides, frustrades i aïllades s’expressen a través de l’art recuperant el contacte amb elles mateixes i amb les altres. Estem coordinats amb investigadors, científics i universitats internacionals que estudien l’impacte de la música, la dansa i l’art al cervell i en el sistema nerviós.
Parli’m d’aquests estudis...
N’hi ha moltíssims... Les noves tècniques d’observació del cervell han permès comprovar com el ritme ens tranquil·litza. Nens amb dèficit d’atenció i hiperactivitat sotmesos a ritmes de percussió aconsegueixen centrar la seva atenció. Però no s’ha de reduir l’ésser humà a processos biològics.
Per descomptat.
Els nostres pacients amb parkinson arriben a controlar els tremolors a través d’exercicis de dansa contemporània; i pacients amb alzheimer les funcions cognitives i motrius dels quals estan molt deteriorades aconsegueixen expressar-se.
Com és possible?
Sembla que la memòria musical és l’última que desapareix en cas de demència, si és que desapareix, perquè el problema no és que la memòria es destrueixi, sinó com s’hi pot accedir. I si estudies la pintura també hi veus resultats. Coneix el pintor Willem de Kooning?
Va morir d’alzheimer.
Va pintar fins al final. La pintura li va permetre continuar en contacte amb el món. L’art té un impacte en la biologia humana, la modifica.
On aplica els seus programes?
Portem el neuroart a hospitals psiquiàtrics, on capacitem el personal; a asils i a diferents comunitats a Llatinoamèrica, on la situació de la gent gran és catastròfica.
Ser gran avui és catastròfic.
Tenim un programa a la frontera de Mèxic amb els EUA, on acaben els dies milers de persones que van intentar passar i no ho van aconseguir, que han estat deportats o abandonats allà pels seus fills i viuen als carrers o amuntegats en centres. Una mala pel·lícula de Fellini.
...
A Xile tenim un projecte amb la Universitat de Valparaíso per atendre els ancians de la ciutat. Els canvis en el comportament en les dues comunitats són molt notables.
Només amb l’atenció que els professen ja deuen millorar.
Durant molt de temps ens hem dedicat a estudiar i tractar les malalties sense tenir el compte el conjunt de la persona, però no som màquines amb peces que es puguin etiquetar, arreglar o substituir. El platonisme ha fet molt mal.
En quin sentit?
La creença en veritats absolutes ha donat lloc una societat neuròtica i autoritària que porta els individus a perseguir una sèrie de valors sense els quals creiem que la felicitat no és possible. El resultat és la malaltia mental: segons les últimes estadístiques de l’OMS, un de cada quatre té problemes de salut mental.
Quina és l’alternativa?
Cal tenir fe en l’ésser humà. Avui la idea fonamental és que som dèbils, i se’ns presenta un model ideal que no recull la raresa, la diferència, la timidesa o la tristesa com a vàlids, els inclouen en el terme depressió.
Això implica tractament.
... al seu torn la depressió es redueix a un problema de neurotransmissors; per tant, no ets tu el malenconiós, són les teves neurones, però pots funcionar amb un fàrmac, així deixes de ser un subjecte i et converteixes en un objecte molt més manipulable. Jo crec que és temps de recuperar el subjecte.
Valorant la diversitat?
Sí. Una societat que abandona la seva gent gran no té futur. La diversitat és riquesa, aquesta és la força de l’ésser humà. Però avui els que no responen a l’estereotip són apartats, i la zona del cervell on es processa el dolor físic és la mateixa en la qual es processa l’exclusió.
L’exclusió social fa mal igual com fa mal un cop de puny o una punyalada?
Sí, l’exclusió afecta la biologia. Una persona que viu al carrer, que acaba parlant sola o fa gestos violents la qualifiquem de boja, però en realitat és una persona amb un dolor terrible. Hem de trobar vies per comunicar-nos amb l’altre, ho necessitem.
Neurohumanisme
El neuroart és el fruit de la connivència i la complicitat de les neurociències, la filosofia, la sociologia, la psicologia i l’art. El seu propòsit és estimular, potenciar i estudiar les capacitats de les persones amb problemes de salut mental partint del fet que les expressions creatives fomenten el despertar neuronal i nerviós. Delannoy va crear a Nova York el seu primer Institut de Neuroart, al qual després es van afegir els de Mèxic i Xile, on ha desenvolupat diversos programes formatius i preventius de salut mental, és a dir: l’estimulació cognitiva i rehabilitació neuropsicològica mitjançant el potencial terapèutic de le s pràctiques artístiques. Ha impartit un seminari a Estudios Contemplativos de Barcelona.
Ima Sanchís
10/03/2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies