Els últims sis monjos de Mossul

Mar Matta, el monestir cristià més antic de l’Iraq, no ha sucumbit als jihadistes 

Foto de Diego Ibarra

Enfilat dalt d’un turó del mont Alfaf -que vol dir “els milers”, en siríac- s’erigeix imponent el monestir de Mar Matta (Sant Mateu), a la plana de Nínive, al nord de Mossul. Només 20 quilòmetres de distància el separen de les fronteres del Califat Islàmic.

Fundat, expliquen, l’any 361 després de Crist pel monjo ermità sant Mateu, és el monestir siroortodox més antic de l’Iraq. Aquest extraordinari mirador de la història que ha estat espectador de conquestes, guerres i catàstrofes com incendis i terratrèmols llangueix davant l’escomesa dels jihadistes i ara es troba al bell mig de la zona on s’està desplegant l’ofensiva de la coalició per recuperar Mossul.

L’abadia va estar a punt d’ensorrar-se quan els sequaços de l’Estat Islàmic van dominar els poblets cristians de la plana de Nínive el 6 d’agost del 2014. Més de 240.000 cristians es van veure obligats a fugir de casa seva i buscar refugi al veí Kurdistan iraquià. Els monjos, els seminaristes i una seixantena de famílies cristianes de Mossul a qui havien acollit van haver d’abandonar el monestir. “Els peixmergues van frenar l’avanç jihadista a pocs quilòmetres d’aquí”, recorda fra Iussef Ibrahim, de 42 anys i marmessor del temple. Des de llavors, el front no s’ha mogut, i el monestir queda a només cinc quilòmetres de l’última línia defensiva dels peixmergues. Fra Iussef i cinc monjos més van tornar al cap de pocs dies al monestir amb la solemne promesa que no l’abandonarien mai. “No ens n’anirem. Esperarem aquí el nostre destí”, emfatitza el monjo. Amb ells van tornar també dues famílies de refugiats cristians de Mossul que els han acompanyat tot aquest temps. El claustre de l’abadia amb centenars de dormitoris vacants per a pelegrins, a més d’una altra ala amb les cel·les dels monjos, té un aspecte desmanegat. Tot just se sent un murmuri a tot el monestir. De tant en tant, la xiulada ululant d’un projectil d’un morter que esclata a la llunyania pertorba la tranquil·litat d’aquest místic lloc. “En segles passats va arribar a albergar més de 7.000 monjos”, exclama amb nostàlgia fra Iussef, abans d’afegir: “Abans rebíem fins a cent pelegrins diaris”.

Els monjos segueixen oficiant la missa dominical, a la qual assisteixen uns quants feligresos que arriben d’Irbil o de les altres dues províncies del Kurdistan iraquià. “Cada 15 de setembre, quan es commemora l’aniversari de la mort de sant Mateu, el monestir estava ple. Solien venir milers de cristians de tot l’Iraq”, recorda el monjo.

Aquells temps d’abans, lamentablement, ja no tornaran.

La comunitat cristiana a l’Iraq està desapareixent, literalment. Més del 35 per cent dels cristians de l’Iraq han emigrat a països d’Europa i el Canadà. “Els cristians no tenen intenció de tornar a l’Iraq. Esperem el pitjor per a la nostra comunitat. No hi ha esperances, desapareixerem del Pròxim Orient”, lamenta fra Iussef.

“Estem sols. Fa molts anys que la comunitat internacional ha abandonat els cristians a l’Iraq”, critica el monjo. “Des que es va derrocar Saddam Hussein [després de la invasió de les forces nord-americanes el 2003] no hi ha hagut estabilitat al país. Les minories han deixat d’estar protegides”, denuncia el monjo.

Segons la seva opinió, la persecució de les minories a l’Iraq no és només conseqüència del fonamentalisme islàmic, amb l’auge de l’Estat Islàmic, sinó que també respon a “càlculs polítics i projectes de desintegració del Pròxim Orient que es remunten al 1984”.

“Fa més de 30 anys que la política dels Estats Units a l’Iraq ha estat la de dividir el país per afeblir-lo i poder establir així un nou ordre regional”, manifesta el monjo. “¿On era Occident quan van massacrar als cristians el 2006 a Dora, suburbi de Bagdad, o el 2008 a Mossul?”, clama fra Iussef, a qui la insurgència sunnita va matar el germà, que era diaca a Mossul.

Les persecucions i matances de cristians del 2004 al 2008 van forçar desenes de milers de fidels a desplaçar-se cap al Kurdistan iraquià o a emigrar a un altre país. Als peus de la muntanya on està situat l’enclavament Mar Matta hi ha tres poblacions cristianes, dues de les quals es van formar a finals de la dècada passada amb famílies cristianes que van fugir de Mossul. Però, ara, igual que les altres 51 poblacions de la plana de Nínive, Meriki, Magora i Al Barak són pobles fantasma.

“Sense els cristians de l’Iraq s’extingirà una cultura mil·lenària i una de les llengües més ancestrals de Mesopotàmia, l’arameu [la llengua que parlava Jesús]”, adverteix fra Iussef.

Els vetustos murs de Mar Matta atresoren una de les biblioteques més antigues d’obres cristianes. Manuscrits de les Sagrades Escriptures que daten de fa més de 1.400 anys podrien patir un destí similar al d’altres temples o monuments cristians, com la Tomba de Jonàs a Mossul, l’antic monestir de Mar Behnam a Qaraqoix, o les esglésies de Bartella -dues localitats cristianes encara sota control de l’EI-, que han estat destruïts pels jihadistes.

“Els manuscrits de més valor històric, així com les relíquies de sant Mateu, han estat trasllats a un lloc segur”, assenyala fra Iussef, mentre ens ensenya la petita cripta on fins fa poc descansaven les restes del fundador del monestir i els ossos dels primers abats que van regir el temple.

Altres obres religioses com les escriptures del Nou Testament i les de les vides de sants, que es compten per milers, han estat reubicades a les prestatgeries d’un habitacle apartat del monestir per protegir-les.

El Raed apareix davant nostre com una visió. És difícil topar-se amb algun dels pocs habitants del monestir. Com la majoria de cristians de Mossul, ell i la seva família van fugir el 18 de juliol del 2014, el dia que va expirar el termini donat per l’Estat Islàmic perquè totes les famílies d’aquesta comunitat religiosa abandonessin la ciutat. “L’Estat Islàmic ens va donar un ultimàtum: convertir-nos a l’islam, afrontar la mort o anar-nos-en sense endur-nos res. Així que no vam tenir més remei que abandonar casa nostra”, explica el Raed.

“Ens ho van prendre tot. A la sortida de Mossul ens van parar en un lloc de control i ens van confiscar totes les nostres pertinences. Es van endur els diners que teníem, totes les joies, fins i tot l’anell de casats, i també ens van prendre la documentació”, explica aquest refugiat.

“Estem molt agraïts per l’ajuda dels monjos. Si no fos per ells no tindríem on anar”, reconeix el Raed, que ajuda a la cuina i en el manteniment de l’abadia com a mostra de gratitud.

El Raed explica que quan l’Estat Islàmic va arribar a Mossul es va alçar com a “alliberador” de les minories religioses. “Ens van dir: «Hem vingut a alliberar-vos. Som els vostres germans i amb nosaltres estareu fora de perill»”, rememora el Raed, reproduint el missatge que van donar els jihadistes. Al principi es van traslladar amb uns familiars a la veïna localitat de Baixiqa, llar de la minoria xabak (musulmans xiïtes kurds), dels yazidites i dels cristians assiris, que va caure després en mans de l’EI. “Vam tornar a Mossul i ens hi vam estar unes dues setmanes, fins que el 18 de juliol vam haver de triar entre l’exili, la conversió o la mort”, sentencia aquest refugiat cristià.

“Ara estem fora de perill però hem pagat un preu molt alt. Em fa por no poder tornar mai a Mossul”, diu amb desassossec el Raed.

Ethel Bonet

23/10/2016

Ara.cat