La recent i polèmica proposta holandesa de poder ampliar l'eutanàsia obre un debat sobre diferents mane res de viure la vellesa
La frase l'han dit molts familiars de persones grans: "Fa temps que està així, tant de bo Déu se l'endugui aviat". Algunes d'aquelles persones, la vida de les quals ja no valia pena ni pels que més les estimen, aconsegueixen explicar aquest desig per si mateixes amb un "escolti, doctor, ja està". "No és que vulguin que els matis, que els treguis la vida, però sí que expliquen que, per la seva part, ja han acabat", explica German Diestre, metge responsable de psicogeriatria al centre sociosanitari Albada, a l'hospital Parc Taulí de Sabadell. "A Espanya no hi ha possibilitat d'atendre aquest desig, molt minoritari segons la nostra experiència, però existent. Però almenys sí que podem fer un esforç per escoltar i facilitar-los informació, i plantejar-los a què te nen dret, com ara a rebutjar un tractament. Per exemple, la nutrició artificial a aquella persona que amb prou feines té gana i que es troba en aquella situació de no voler continuar, de sentir la seva vida com ja viscuda".
Holanda acaba d'obrir aquest de bat amb la proposta dels ministres de Salut i Justícia que el Parlament estudiï una possible ampliació de l'eutanàsia a persones sense desig de continuar vivint encara que no hi hagi una raó mèdica. Aquest país és pioner en el reconeixement d'aquest dret a persones malaltes amb un patiment insuportable i una curta perspectiva de vida. L'extensió del dret als qui no estan malalts terminals però volen acabar la seva vida perquè també els resulta insuportable per altres raons, com el seu deteriora ment, la seva dependència o la seva solitud, serà més difícil de resoldre jurídicament. "Però és un desig real que no necessàriament se soluciona tractant-lo com una depressió", aclareix el geriatre. Ni fent taula rasa amb l'edat, "perquè hi ha persones de 90 anys que tenen plans de pujar a la muntanya amb els seus néts i al tres persones de 90 anys per a les quals l'únic moment d'alegria és la visita d'un voluntari".
Des del punt de vista d'aquest expert, en aquesta societat s'expressa poc aquesta demanda per diversos motius: un, perquè al final de la vida moltes persones no tenen la capacitat de fer aquella reflexió i són les famílies les que posen el crit al cel per què viuen així. Un altre, "perquè no els preguntem i no se'ls escolta".
El reflex d'aquesta voluntat poc expressada és l'escassa implantació dels documents de voluntats anticipades. Segons l'Enquesta de Salut de Catalunya, 1'1,93% de la població ha fet aquesta declaració. Segons el registre, no tants, només el 0,9%, encara que el 63% digui que vol fer-ho. I això passa a la comunitat on més està implantant aquest document: el 30% de les declaracions de voluntats anticipades d'Espanya corresponen a Catalunya.
"De manera molt majoritària les persones subscriuen el desig d'arribar a la mort evitant el patiment i descarregant la família de les decisions difícils en aquest període; encara més, es valora com a molt important disposar de la vida i poder acabar-la quan es consideri oportú", indica un estudi sobre l'ús a Catalunya del document de voluntats anticipades dirigit per Josep Maria Busquets, secretari del Comitè de Bioètica de Catalunya. I afegeix: "Els resultats de l'en questa evidencien uns desitjos que en ocasions s'obliden a la pràctica assistencial habitual, on no tot el que
és possible resulta sempre convenient".
El dret reconegut a Espanya es limita "a poder dir que no a un tracta ment del qual depèn la teva vida i si el patiment és irreversible i està en fase terminal o molt avançat", recorda Fernando Marin, president de Dret a Morir Dignament a Madrid i una de les veus més crítiques amb la negativa dels successius parlaments a discutir aquests drets. Les lleis que reconeixen l'eutanàsia en casos de malaltia terminal, com les d'Holanda, Suïssa, Bèlgica i diversos estats dels Estats Units, "permeten avançar el final sis mesos. Però el que plante ja ara Holanda és tenir en compte els qui tenen un patiment sense aquell termini, potser gent supervital que no vol arribar als bolquers, una cosa que passa a poc a poc. Gairebé la meitat dels que sol·liciten el pentobarbital per al suïcidi assistit a Oregon no se'l prenen, però volen tenir aquella porta de sortida".
La majoria vol decidir sobre el
seu final, però només 1'1% de la població de Catalunya ha fet testament vital
Ana Macpherson
17/10/2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies