Francesc Mateu (Barcelona, 1961), metge de formació, és el director d’Oxfam Intermón a Catalunya des del 2004. Va entrar a l’entitat fa gairebé 30 anys com a especialista en medicina tropical i va marxar de cooperant a Bolívia. “Això em va canviar la vida, però per a ells va ser només una anècdota”, diu. Mentre prenem un cafè per parlar de voluntariats i refugiats –al cap i a la fi, s’acaba l’estiu i l’època de més emergència– acaba les frases que considera importants amb un silenci revelador.
Què considerem turisme humanitari?
Parlem de tres efectes. El dels voluntaris que van pel seu compte als camps de Grècia o a altres llocs, el turisme solidari que munten les agències de viatges i els camps de treball que organitzen entitats com Setem.
I quan arriba el setembre i acaben les vacances dels estudiants universitaris, com queden els camps de refugiats de Lesbos o Idomeni?
És una bona pregunta. Les activitats que munten les oenagés tenen continuïtat, per la qual cosa no hi ha un impacte posterior. El turisme solidari d’agència no està pensat com un benefici per a les comunitats. És el voluntariat pel teu compte, el del que parles, el que té l’inconvenient. En tornar hi ha un espai que han de seguir cobrint qui l’estava cobrint fins ara. És a dir, els voluntaris grecs. De vegades s’han queixat que la gent arriba allà i passa de l’organització o desorganització prèvia.
És erroni definir el perfil de voluntari com un universitari amb pocs recursos?
No, les condicions requereixen una certa joventut. Encara que hi ha molta gent de tot tipus que ha vist els documentals a TV3 i que ha decidit anar cap allà.
Pot semblar hipòcrita anar-se’n a passar l’estiu en un camp de refugiats i no acollir una família a casa.
La gent que va allà els acolliria, però el problema és el bloqueig polític. A més, si creus que anant a Grècia de voluntari soluciones la crisi t’estàs equivocant. Encara que jo aconsello anar-hi.
Per què?
Pel que la gent veu, no pel que fa, que és poc i no té res a veure amb la seva idea preconcebuda. Quan vaig fer el primer curs de cooperant vaig estar quatre anys a Bolívia com a especialista en medicina tropical, i vaig fer una feina boníssima. Em van dir que em canviaria la vida, però que per a ells no seria més que una anècdota.
I va ser així?
Sí. La feina més important que ha de fer aquesta gent és quan tornen.
Què vol dir?
La gent torna entenent que no és un problema existencial, que no el solucionem enviant roba o menjar. Si vas a Grècia i et canvia la vida però tornes i no t’integres a una plataforma de lluita perquè el Govern espanyol canviï la seva estratègia migratòria no has entès res. Res no canviarà si els governs no canvien d’actitud.
Després del pacte amb Turquia, aquest agost només han arribat 13.987 migrants per mar enfront dels 130.839 de l’any passat.
El pacte amb Turquia ha “funcionat”: han aconseguit que aquest any mori el doble de persones al mar. El 2015 van morir 3.500 persones i aquest any fins al juny n’han mort 3.100, perquè l’increment ha estat per la via líbia. Per tant no és la solució. Ni aquesta, ni el que va decidir la cimera de la Valletta de destinar els diners de cooperació a reforçar els exèrcits del nord de l’ Àfrica per evitar que la gent arribi a Europa.
Països com el Sudan o Eritrea, són dictadures...
Exacte. A mi em costa molt d’entendre. Per això Grècia pot ser una oportunitat.
Una oportunitat?
El que està passant a Grècia no és més greu que el que està passant al Sudan del Sud, a la República Centreafricana, a l’ Afganistan o a Alep, però ens costa 200 euros anar i tornar. És una oportunitat increïble perquè la gent entengui el que fa temps que estem intentant explicar. Si no ho veus, en el nostre entorn no et pots arribar a imaginar la situació.
El turisme humanitari també és un negoci. El 2008 movia 2.000 milions de dòlars...
És un negoci però no per a ningú en concret. Les línies aèries guanyen diners, també els hotels grecs. Amb el que està suportant Grècia, benvinguda sigui tota font d’ingressos.
Tots estem preparats per viatjar d’aquesta manera?
Pregunta’t quatre coses abans de marxar, tal com diu una oenagé africana. La primera, si estàs disposat a anar-te’n sense càmera de fotos. Això vol dir que no te n’apropiaràs, que no reforçaràs el teu ego per ensenyar el que has fet. Això és molt important. Una de les normes ètiques de les oenagés és no fer fotografies que atemptin contra la dignitat de les persones.
Com la imatge d’un nen africà amb desnutrició?
Exacte. Posant un nen que s’està morint de gana ens pot ajudar a captar diners però alterem la seva dignitat, que és el que ens fa humans.
I quines són les altres preguntes que m’he de fer?
La segona és si comparteixes els valors de qui t’ha portat cap allà, si hi ha transparència en les qüestions econòmiques, si té mecanismes per lluitar contra els abusos sexuals... La tercera, que et preguntis si la teva feina no causarà més perjudicis que beneficis. I la quarta si ho podries fer al teu país, si tens la qualificació professional necessària.
Quins danys podem causar inconscientment?
Els problemes vénen sobretot després de catàstrofes humanitàries. El cas més paradigmàtic va ser després del terratrèmol d’Haití del 2010. Es va omplir de gent de bona voluntat que només va acabar bloquejant les tasques dels experts. Quan hi ha un desastre natural només hem d’ enviar els especialistes que estan preparats per reaccionar.
També es parla molt de la inconsciència de la gent que decideix anar a ajudar a orfenats.
És un tema que hauríem de vigilar perquè travessa moltes fronteres ètiques. Hi ha molta gent que passarà dues setmanes en un orfenat, tornen canviats, s’encaterinen dels nens i tot és fantàstic. Però esclar, aquest nen que és allà perquè ha sofert un abandonament, quan se’n va el voluntari pateix un segon abandonament. També oblidem els motius pels quals el nen és allà. És perillós.
Un informe d’Unicef després del terratrèmol del Nepal, el 2015, va denunciar la separació deliberada dels nens de les seves famílies per atreure voluntaris amb capacitat adquisitiva.
Això sempre passa. En haver-hi molta gent interessada en els orfenats sempre s’intenta fer negoci. Afortunadament aquí intentem posar molt control en tot el que són adopcions.
És una nova forma de colonialisme?
No, és la globalització. Ahir tornava a escoltar que hem d’invertir molt en l’ Àfrica perquè no hagin de venir. Quina ximpleria!
Ho és?
Visita els camps de refugiats de sirians al Líban. No hi ha ningú que pensi a viatjar a Europa perquè són pobres camperols, ni hi pensen. Creient que invertint en l’ Àfrica aconseguirem que no vinguin és fals, perquè quan la gent escala econòmicament és quan es planteja venir. Els moviments migratoris són reals i els hem de replantejar.
27/08/2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies