La impunitat envolta l’assassinat dels jesuïtes

A Jorge Galán (San Salvador, 1973) no li ha servit de res el reconeixement com a escriptor i poeta –ha guanyat tres vegades el premi nacional del seu país– que atresora: va haver de fugir del Salvador, deixant enrere familiars, feina i amics, quan els escorxadors de l’exèrcit i els seus còmplices de moqueta el van amenaçar de mort.

El seu delicte? La reconstrucció a Noviembre, que es publicarà a Espanya aquesta tardor a Planeta, de l’assassinat a la Universitat Centroamericana ( UCA) d’Ignacio Ellacuría i cinc jesuïtes més el 1989. Galán, que dóna els noms dels instigadors, espera a Granada que el Govern espanyol li concedeixi la condició de refugiat.

En quin moment va decidir sortir del Salvador?

Quan els serveis d’intel·ligència estrangers, com els drets humans de la UCA, m’ho van recomanar. La fiscal del cas a Espanya també em va demanar que marxés. Tot i així, és difícil deixar casa teva, la família, i no va ser fàcil prendre aquesta decisió. Ho vaig fer perquè era inevitable.

Havia pensat mai que l’escriptura de Noviembre posaria en risc la seva vida?

Havia rebut advertències, dels jesuïtes i altra gent, durant el procés d’elaboració de la novel·la. Se’m va qüestionar, fins i tot, si era necessari identificar els assassins amb nom i cognom, però vaig tenir clar des del principi que els havia de dir pel nom, perquè era un acte de justícia.

Quina va ser la reacció de les autoritats davant les amenaces?

Van actuar amb la mateixa indiferència i falta de compromís que han mostrat amb la comanda d’extradició del jutge Eloy Velasco de l’Audiència Nacional d’ Espanya. No els interessa ni que es parli del que a passar ni fer justícia.

Sorprèn la impunitat amb què es mouen els assassins dels jesuïtes i els seus còmplices...

Sorprèn, però no és inusual en un país com el Salvador. En la història del segle XX la impunitat és present en tots els àmbits. La nostra és una història de matances i crims sense culpables. La dels jesuïtes és una de les més significatives, l’assassinat de monsenyor Romero també, però n’hi ha molts d’altres.

L’escriptor i poeta salvadorenc Jorge Galán espera a Granada que el Govern espanyol accepti la seva condició de refugiat

Quines novetats aporta aquest llibre sobre l’assassinat dels jesuïtes?

En primer lloc, la reconstrucció completa d’una manera narrativa, assequible per a qualsevol lector. He volgut explicar la història d’una manera universal, tenint en compte el simbolisme del que va passar però sense deixar de ser fidel a la crueltat dels detalls. Si es refereix a la investigació, crec que és molt important el testimoni de l’expresident Cristiani. Parla per primera vegada sobre els fets.

En el seu retorn a la prosa, per què va decidir escriure sobre aquest assassinat?

Una de les històries d’impunitat més grans del meu país és la dels jesuïtes de la UCA. Sento una responsabilitat històrica envers aquests homes que van arribar al meu país pensant-se que podia ser un lloc millor i que van acabar perdent la vida. El meu interès va molt més enllà de l’interès literari. Vivim en un país que és una ombra, sense cap mena d’esperança, on mirar al futur és sortir a un abisme. La història d’aquests homes ens ha d’ajudar a abandonar l’infern que vivim.

Amb el pas del temps, no és una història ja oblidada?

Al pare Ellacuría i els altres jesuïtes se’ls recorda a les comunitats religioses, als cercles acadèmics, però gens de manera oficial. Les autoritats no els recorden perquè imposen el macabre mecanisme de la impunitat. La impunitat es construeix de la següent manera: primer es comet el crim; després es desprestigia les víctimes, se les calumnia; finalment se silencien els fets perquè caiguin en l’oblit. Ara estem en la fase que correspon al silenci, i això és el que fa el Govern: calla.

Les reclamacions socials d’aquells jesuïtes, la seva denúncia política, són traslladables al Salvador d’avui?

Sí, ja que, pel que fa a les polítiques socials, no ha canviat res. N’és una prova el fenomen de les bandes, que ha crescut tant que ens ha convertit en un dels països més perillós del món. D’on neixen? De la desigualtat social. El discurs d’Ignacio Ellacuría tindria una vigència aclaparadora avui dia, fins i tot més que mai.

Quina és la seva situació actual a Espanya?

He fet una petició de refugi que ha estat acceptada per entrar en un procés amb un desenllaç que hauria de ser l’atorgament de l’estatus de refugiat. Això em permetria quedar-me anys a Espanya. Fins que això passi, només puc esperar. Per sort, no estic sol en aquesta espera angoixant. Tinc alguns amics molt estimats aquí, a més de la família del poeta Fernando Valverde, que conec des de temps enrere i que aquests mesos m’ha acollit com si fos la meva pròpia família. Però la meva ment és a San Salvador, atrapada per una nostàlgia terrible.

Ha tingut resposta del Govern espanyol?

De moment, cap.

La seva mare encara és al Salvador. Té por per ella?

És la meva principal por, i cada dia m’omple d’angoixa.

Iñaki Ellakuría

02/06/2016

La Vanguardia