Oferir un suport conductual positiu

Es tracta d'un model que permet prevenir i donar resposta a les conductes problemàtiques 

Que el suport conductual positiu s’hagi relacionat sempre amb l’educació especial no és estrany. Aquesta línia pedagògica va néixer justament per garantir la integració i qualitat de vida d’aquells que, a més de presentar algun tipus de discapacitat intel·lectual o de desenvolupament, tenien una conducta desafiadora. És a dir, un comportament que afectava negativament la seva qualitat de vida i limitava les seves oportunitats de desenvolupament. Però des que el doctor Carr va començar a aplicar aquest model als Estats Units fins avui han passat moltes coses: no només s’ha demostrat científicament que gràcies a un alt suport conductual positiu les persones amb discapacitat i conductes disruptives milloren el seu comportament i guanyen en qualitat de vida, sinó que a més s’ha comprovat que aquest enfocament i la metodologia que comporta són igualment eficaces per prevenir futures conductes problemàtiques en nens i adolescents.

Parlem dels que pateixen autisme, TDAH, síndrome de Down o un altre tipus de discapacitat intel·lectual o del desenvolupament, però també dels que no presenten cap tipus de dificultat i que, per l’estrès i les exigències diàries, poden arribar a generar un comportament desafiador. L’explicació a aquest canvi cal buscar-la, entre altres coses, en la visió que aquest model té de la conducta problemàtica i dels que la presenten: el suport conductual positiu entén que els comportaments problemàtics estan íntimament lligats al context en què es generen i que, per prevenir-los i modificar-los, és necessari transformar l’entorn en què tenen lloc i oferir eines a pares i professors perquè aquesta transformació sigui possible.

És una visió de la conducta desafiadora que trenca amb la creença que aquest tipus de comportament és producte d’una discapacitat o un individu concret i, per tant, que la seva millora o estancament depèn exclusivament d’ell.

També aporta una nova definició del comportament desafiador: és desafiador perquè suposa un repte per a tota la societat. Qui ofereix aquesta aproximació al suport conductual positiu és Javier Tamarit, expert en trastorn de l’espectre autista, director de l’àrea de qualitat de vida de la Federació Espanyola d’Associacions a favor de les Persones amb Discapacitat Intel·lectual (FEAPS) i defensor d’un model que, per primera vegada, entén les famílies com a part de la solució i no com a simples espectadors. I és que, segons explica, els pares tenen molt a aportar en la millora dels comportaments dels seus fills. Són ells els que hi conviuen diàriament, els que saben quines estratègies poden funcionar per tractar-ho i els que, juntament amb educadors i especialistes, poden fer un gir de 180º a la qualitat de vida dels seus fills.

“A la família, tradicionalment, se li ha dit: «Si el teu fill té un problema porta’l a algun lloc perquè el solucionin». I la família hi tenia molt poc a dir, aquí. En canvi, això casa molt poc amb aquest model, perquè la família no és el problema ni part del problema sinó que forma part de la solució”, comenta Tamarit. I la seva intervenció no s’acaba aquí. El representant de la FEAPS també parla de la necessitat d’introduir el suport conductual positiu a les aules d’educació no especial. Per a aquest especialista cada vegada és més habitual veure com els nens i adolescents mostren conductes desafiadores i, per tant, cal dotar d’eines i coneixements els docents per abordar i prevenir aquestes conductes.

Principi d’equitat

És una manera d’entendre la conducta problemàtica i, en general l’educació, que està prenent força al nostre país. Bona mostra d’això la trobem a l’Escola Estel, un centre d’educació especial de Vic (Barcelona) que des de fa anys aplica el suport conductual positiu a les seves aules. Ho fa, segons comenta el seu director, Josep Font, perquè aquest enfocament es basa en resultats i no en opinions, perquè té en compte les necessitats i capacitats de cada nen, perquè rebutja els càstigs i advoca pel reforç positiu i perquè, entre moltes altres coses, se sustenta en el principi d’equitat: totes les persones tenen dret a una vida plena.

“Intentem aplicar el principi d’equitat, donar a cada nen el que necessita. No tots necessiten el mateix: n’hi ha que necessiten més suport, més ajuda, més atenció. I les escoles s’han de mobilitzar per fer-ho possible”, comenta el director de l’Escola Estel. Font, com Tamarit, és conscient que el suport conductual positiu implica un canvi radical de pensament. L’important ara, segons explica Font, no és tant preguntar-nos què hem de fer amb els nens amb problemes de conducta -que també-, sinó plantejar-nos com hem d’actuar i quins entorns hem de crear per prevenir la conducta problemàtica en els infants i adolescents. Es tracta de transformar els centres en llocs segurs per a l’infant, detectar les necessitats de cada alumne i dotar pares i professors de les eines i el suport necessaris per millorar les conductes problemàtiques dels nens i perquè guanyin independència i qualitat de vida.

També cal canviar el xip respecte als infants que presenten un comportament desafiador, entendre que la seva conducta no amaga maldat i que el que menys necessiten és que se’ls etiqueti o se’ls exclogui . “Els nens no necessiten que els diguin que tenen dislèxia, que tenen un trastorn de conducta, que són maleducats. Necessiten ajuda per aprendre a llegir i per tenir una conducta millor, i aquest és un canvi que estem aconseguint”.

Prevenir

I una de les organitzacions que està impulsant aquest canvi de mentalitat a les escoles catalanes és la Fundació Adana, una institució que neix el 1997 per millorar la qualitat de vida de les persones amb TDAH i que des de llavors ha posat el seu coneixement sobre suport conductual positiu a l’abast de tothom. Ho fa amb el seu projecte L’educador itinerant i amb la participació d’estudiants d’últim curs de psicologia que, una vegada finalitzat el període de formació a la fundació, fan les seves pràctiques professionals a l’escola que s’ha acollit a aquesta iniciativa.

El que es busca amb aquest projecte és abordar la conducta desafiadora per dues vies: d’una banda, formar en el suport conductual els professionals del futur, i, de l’altra, facilitar eines als docents perquè una vegada finalitzada la intervenció puguin aplicar aquest model a les aules i prevenir futures conductes problemàtiques. Se’ls forma, se’ls guia i, sobretot, se’ls empodera. “Un canvi molt important que experimenta el professor és la seva percepció del problema. En començar pot estar veient un nen problemàtic i en canvi quan la formació acaba comprendre que el nen té unes dificultats. El segon és que quan fa aquest clic se sent amb més poder per abordar la conducta desafiadora”, apunta la directora de la fundació, Beatriz Mena, que explica que una de les coses que més sorprèn els educadors és que l’objectiu principal no és actuar sobre la persona que presenta la conducta problema, sinó fer-ho sobretot en l’entorn escolar.

L’aposta és canviar la percepció dels docents sobre els comportaments desafiadors, modificar la seva manera de relacionar-se amb els alumnes, transformar les aules facilitant la relació de tots els seus membres i, en cas de necessitar-ho, reunir-se amb els pares i formar-los per abordar la conducta problemàtica conjuntament amb el centre.

Com vull que em tractin. Un document de referència

Encara que el Centre d’Educació Especial Koynos de València fa anys que aplica el suport conductual positiu a les seves aules, és el primer any que posa en pràctica Com vull que em tractis, un projecte que busca dotar d’autonomia i independència 10 joves del centre que, a més de discapacitat intel·lectual i conductes desafiadores, tenen dificultats comunicatives. Per fer-ho compten amb el suport i la participació de les famílies, que al seu costat treballen per elaborar un document que tindrà en compte les característiques, preferències i conductes de cada alumne i s’adaptarà a cada entorn o situació en la qual s’utilitzarà. La psicòloga de Koynos Merche Trapero explica que serà com un DNI que l’alumne podrà presentar al monitor d’oci i temps lliure, al metge o a l’infermera i en el qual es detallarà com vol que el tractin. Una manera excel·lent de comunicar-se amb els altres i, sobretot, de tenir les mateixes oportunitats que la resta de nens.

Ainhoa Boix

23/01/2016

Ara.cat