Tu no ets Déu

M’apassiona un dels llibres que estic llegint. És El Regne, l’últim d’Emmanuel Carrère. Una versió molt personal del cristianisme, feta per un no cristià que va experimentar una conversió fulgurant. Li durà uns anys, per tornar després a la descreença, si bé canviat, enriquit, com a persona.

La seva narració té un doble interès, a més del literari. Condueix al cristià a interrogar-se: “Tu creus realment en tot allò que dius creure?”. I també qüestiona la manera despectiva, supremacista, amb què alguns ateus aborden l’existència de Déu i el cristianisme.

Avui hi ha dues formes molt esteses entre nosaltres, però molt minoritàries (14%) al món, de rebutjar el Déu cristià, personal i Creador. Una d’elles afecta fins i tot sacerdots i religiosos que la prediquen amb franc entusiasme. És una mena de neopelagianisme. L’altra és l’argument de la ciència i la racionalitat.

Aquesta, diguem-ne doctrina de Pelagi, us resultarà familiar. Diu que és l’individu i no pas Déu el centre únic de l’ètica, i creador del bé i del mal. Tothom és lliure de culpa, i se salva amb les seves úniques forces. No ens cal Jesucrist, ni per tant l’Església, perquè tota creença és igualment vàlida. Hi ha en tot això una orgullosa suficiència que rebutja la humilitat, un tensor humà essencial.

I aquell orgull fa d’enllaç amb l’argument que en nom de la ciència i la racionalitat judica i descarta el Creador de l’Univers. Aquell que és. Però ho fa des de la ceguesa. Si la ciència només és capaç d’explicar i entendre el 5% de la part que percebem de l’univers, i la resta, la matèria i l’energia fosca, li són desconegudes, com es pot tenir la pretensió d’explicar allò que ni tan sols es percep, però es manifesta?

I en nom de la racionalitat, no hi ha marge sobrat per atorgar a Déu un minso 5% de probabilitats? Tenim hipòtesis més que sobrades per fer-ho. I si admetem aquesta contingència, no és millor, com a cercadors de felicitat que som, viure i actuar com si Déu existís?

Si errem no passa res, si l’encertem viurem una “joia sense fi” en la qual “arribaran la felicitat i l’alegria, i fugiran els planys i la tristesa” (Isaïes 35, 10). Per aconseguir-ho disposem de la via: Jesucrist. “Jo sóc el camí, i la veritat, i la vida; Ningú no arriba al Pare si no per mi” (Joan 14, 6).

Josep Miró i Ardèvol

02/11/2015

La Vanguardia