Més de 16.500 menors esperen en residències una família d'acollida

Les oenagés insten les comunitats a agilitar els tràmits d'acolliment

Dues famílies d'acollida de la campanya que Creu Roja ha realitzat per donar a conèixer l'acolliment.

Les oenagés han decidit fer un pas endavant i intentar posar a l'agenda pública la situació dels milers de menors que viuen en centres residencials. En concret, uns 16.500 nens, la meitat d'ells a Catalunya, Madrid i Andalusia. No és una tasca fàcil. Fa dècades que proven de sensibilitzar la so­cietat, incloent-hi el Govern cen­tral i els ciutadans, sobre l'exis­tència d'uns nens que creixen sense una família de referència, però la situació amb prou feines canvia. Milers de nens passen la infantesa o l'adolescència en cen­tres d'acolliment davant la falta de famílies acollidores i d'unes normes que dificulten que aquests nens puguin superar la temporal (en alguns casos, definitiva) absència dels seus pares bio­lògics en una altra llar O a llei d'infància que preveu l'agilitació dels processos d'acolliment a penes té uns mesos de vida).

"No és fàcil, no ens enganyem. He plorat molt per desesperació. Al principi va ser molt dur, crec que perquè ells tenien molta por... Però arribat un moment, eren ells els que ens demanaven que no ens rendíssim, que lluités­sim per ells". Així resumeixen el Xavier i la Teresa, pares de tres fi­lles biològiques i néts, l'arribada a la casa seva de dos germans, fa ara cinc anys. "Ens vam oferir perquè les nenes ja estaven volant i hi ha­ via lloc per obrir casa nostra. És una qüestió de justícia", explica aquesta parella, que participa en la campanya que Creu Roja rea­litat per impulsar els acolliments.

L'Antonio i l'Ana fa 18 anys que acullen menors a casa seva. Des d'aleshores, han realitzat tres acolliments permanents i tres més d'urgència. I ho tenen ben : "Ens semblava inconcebible que uns nens es criessin sense una família. És un dret humà, no teníem cap altra opció", assenya­la aquesta parella que rebutja (com la resta dels pares d'acolli­da) que els considerin uns sants.

"Perdona, ni abans era un dimo­ni, ni ara sóc un heroi. Sóc el ma­ teix. rebutjo que em diguin el bé que faig, perquè aquest bé me l'està fent el nen", diu l'Arsenio, que amb la Verónica acull a casa un nen amb necessitats especials. De la mateixa opinió són el Mi­guel i el Nacho, que tenen acollit des de fa dos anys un nen que ara en té 10.

Des de l'Associació Estatal d'A­colliment Familiar (Aseat) recor­den que aquests gairebé 17.000 menors necessiten créixer en un entorn amb valors, amb normes i amb seguretats. Als centres, assenyala, estan ben cuidats des del punt de vista material, però els falta senzillament l'amor incon­dicional que es respira en una llar. I recorden, amb l'associació d'acollidors de menors de la Co­munitat de Madrid, que, des del punt de vista econòmic, el cost de mantenir un menor que es troba sota la protecció de l'Estat seria quatre vegades inferior si aquest visqués amb una família d'acolli­da que si visqués en un centre re­sidencial.

"Què si recomano l'acolliment? Sense dubtar-ho!", assenyala l'Arsenio.

Celeste López

31/10/2015

La Vanguardia