Els drons maten a molts més civils que terroristes

Tomas van Houtryve, fotoperiodista.

Tinc 40 anys. Vaig néixer a San Francisco (California) i visc a Paris. Casat i tinc un fill de tres anys. Llicenciat en Filosofia. Defenso la democràcia pluralista i, com a periodista, crec que és important alçar la veu contra les dictadures i els totalitarismes. Sóc agnòstic.

Fa més d'una dècada que hi ha una guerra protagonitzada per drons dels Estats Units con­tra el Pakistan, però no se'n parla, no hi ha imatges d'aquesta guerra. A les zones tribals del Pakistan no hi poden entrar es­trangers. Per això vaig decidir fotografiar al meu país mitja­nçant drons les mateixes situa­cions en les quals mor la gent al Pakistan: casaments, funerals, quan estan fent esport...

És la seva manera de denun­ciar la situació?

Pretenc iniciar un debat públic sobre si aquests "atemptats a la carta" que esqui­ ven les lleis nacionals i interna­cionals és el que realment vo­lem.

És la guerra contra el terro­risme.

Els informes de periodis­tes locals i grups de drets hu­mans mostren que sovint els ob­jectius són mercats, escoles, hos­pitals... I que molts atacs són preventius.

Maten gent que encara no ha fet res?

Sí. I per disparar a un sospitós, al qual haurien de dete­nir i jutjar, maten tothom que hi hagi al voltant. Tot gestionat per la CIA.

En diuen danys col·laterals.

Vaig aconseguir una llista de centenars d'aquests atacs amb drons al Pakistan i el Iemen en els quals ha estat comprovada la mort d'innocents, des de la d'una àvia que collia verdures envolta­da dels seus néts, fins a 18 treba­lladors morts en una vila mentre menjaven al final de la seva jornada, o la de 17 persones en un casament.

Com seleccionen els objec­tius?

Controlen els telèfons mò­bils i quan una persona sospito­sa es reuneix amb una altra, els tiren un míssil. Si el tema trans­cendeix, diuen que han matat un terrorista perillós.

I tot queda per demostrar?

Aquesta és la batalla constant entre la premsa i el Govern. La idea de la guerra dels drons s'ha venut a l'opinió publica com una nova arma màgica que mata no­ més terroristes, quan en realitat la seva efectivitat és baixíssima (2%), maten moltíssims més ci­vils que terroristes.

Qui comanda aquests apa­rells?

Joves operadors que treba­llen per parelles i que han estat entrenats a base de videojocs. Estan a 12.000 quilòmetres del seu objectiu, molts a Las Vegas, en un petit cubicle.

És com una guerra virtual?

Sí. Mentre a l'altra banda la gent viu pendent d'aquests aparells que brunzeixen al cel constant­ ment, dia i nit.

Guerra Bruta

Va ser el primer fotògraf d'Associated Press que va cobrir la presó militar de Guantanamo. Després va viatjar a Kandahar per trobar-se amb les famílies dels presos. Quatre anys després va abandonar l'agència de prem­ sa per fer treballs d'investigació, com el de la rebel·lió maoista al Nepal, pel qual li van atorgar di­versos premis internacionals. L'exposició Blue sky days, que es pot veure fins diumenge a l'Arts Santa Mònica en el marc del Fes­tival de Fotografia Documental de Barcelona, denuncia una no­ va forma de guerra que s'estén: avions no tripulats que des del 2004 estan posant fi a la vida de milers d'innocents, una política sense consciència, sense empatia, que el Govern dels Estats Units manté en secret.

Ima Sanchís

04/09/2015

La Vanguardia