No tenim una vareta màgica

Metges sense Fronteres dirigeix a Amman l’hospital de cirurgia gratuït per a ferits de guerra més gran del món

A la sala d’esbarjo, un petit grup d’homes s’amuntega davant d’un tauler de backgammon. No volen parlar de les seves malalties, estan concentrats en la partida. Després de visualitzar la jugada uns segons, Mohammed, opositor sirià, traça un moviment ràpid de fitxes i estreny satisfet el puny. Ha guanyat el seu contrincant iemenita. Decanta el cap: “Tenim sort de ser vius, Hamdullilah! (Gràcies a Déu), encara que els morts són els únics que han vist el final de la guerra”.

Fa mesos que estan ingressats a l’hospital de cirurgia gratuït per a ferits de guerra més gran del món. Un centre de Metges sense Fronteres (MSF) ubicat a Amman, la capital de Jordània, on tracten víctimes de Síria, Iemen, Iraq, Gaza i Líbia.

En les cinc guerres del món àrab, cada setmana es perpetra algun atemptat que provoca 10, 20, 50 o més morts. Què passa, però, amb els que sobreviuen? Ningú no vol parlar després de com els canvia la vida.

La seva batalla ara és una altra de ben diferent. “Més enllà de l’estètica, l’objectiu és que recuperin la funcionalitat dels membres afectats, perquè tornin a tenir una vida al més normal possible,” explica Enass Abu-Khalaf, directora de comunicació de l’equip d’MSF. Solen arribar amb unes expectatives molt altes i sovint els costa d’acceptar que no tornaran a ser com abans. “Tenim un equip de 170 professionals que fan servir les tècniques de reconstrucció més sofisticades, però no tenim una vareta màgica”.

Tot i així, per a molts la feina mèdica, minuciosa, que s’allarga mesos i fins i tot anys, és un miracle. És el cas de Mohammed. Fa tres anys vivia amb la seva família a la ciutat siriana de Darà. Una tarda va sortir a comprar quatre coses per sopar amb la furgoneta. Pel camí, un projectil va impactar a pocs metres i la metralla li va tallar una cama i li va rebentar part de l’altra.

“Després de diverses operacions, li hem col·locat un fixador extern per redreçar els ossos fracturats i ara està provant una pròtesi que li farà de cama esquerra”, explica el doctor Nasser, mentre l’ajuda a la sala de rehabilitació.

“Estic aprenent a caminar una altra vegada”, afegeix Mohammed com si encara no es cregués les seves pròpies paraules.

El projecte va començar el 2006 a l’Iraq, es va expandir el 2008 amb la primera guerra de Gaza, el 2010 amb els enfrontaments al Iemen, i es va consolidar amb les primaveres àrabs a països com Líbia i en els últims anys amb la guerra de Síria. Ja ha tractat més de 3.500 pacients, i des de fa poques setmanes ha estrenat noves instal·lacions especialitzades en reconstrucció maxil·lofacial, amputacions i cremades diverses.

Una de les regles de l’hospital és que no hi caben ideologies ni hostilitats, però de vegades és complicat deixar de banda la rancúnia. Fa uns mesos es van trobar a la mateixa habitació dos sirians, un que havia lluitat a les ordres del règim d’Assad i un altre que havia format part d’una facció rebel de l’Exèrcit Sirià Lliure.

“Sempre provem de separar-los, però no ens en vam adonar i així que es van quedar sols van arribar a les mans”, confessa una de les infermeres, baixant la veu i donant el tema per tancat.

Qui no entén de ressentiments són els nens. De fet, la sala infantil és la més alegre de tot l’hospital. Està atapeïda de dibuixos que pengen de les parets, inunden la gran taula que presideix l’espai, i fins i tot queden oblidats per terra. Són criatures que a la seva curta edat han viscut autèntiques atrocitats, i pateixen síndromes d’estrès posttraumàtiques.

“Quan arriben sempre dibuixen el mateix: bombardejos, ferits, gent morta”, explica el doctor Qutaiba, psicòleg infantil del centre, mentre fulleja algunes làmines. Es queda amb una a la mà, aixeca el cap i pregunta en veu alta: “Qui ha dibuixat això?”, exclama ben seriós. I assenyala el retrat a llapis bastant aconseguit d’un milicià de l’Estat Islàmic.

“Jo!”, admet Saif, que se’l mira de reüll amb el somriure del que acaba d’entrar en l’adolescència. “Ho vaig veure a la televisió, ara són a prop de casa meva”.

Saif solia ajudar el seu pare en una carnisseria de la ciutat de Bagdad. Era l’any 2008, en plena segona guerra del Golf. De vegades, mentre descarnava els animals, sentia el xiulet dels projectils que impactaven a escassos quilòmetres. Diu que no recorda res del dia que un d’aquests projectils li va caure a sobre i la metralla li va destrossar la cama esquerra. Des de fa set mesos és a l’hospital. Fa un dibuix darrere l’altre. Sense aturar.

“I què dibuixes ara amb el llapis?”, li demana el doctor.

“No res. Ara només pinto colors”.

Cristina Solias

Amman, Servei Especial

14/06/2015

La Vanguardia