Que ningú digui als meus fills que el seu pare era un heroi

Iñaki Rekarte, taverner, exmembre d'ETA

Tinc 43 anys. Vaig néixer a Irun i visc a Navarra. Estic casat amb la Mónica i tenim dos fills: l’Iñaki (7) i l’Hegoa (3). Tenim una taverna, jo cuino. Encara hi ha gent que defensa que ETA té sentit i no em parlen. Crec en la meva àvia, que m’ajuda molt no se sap on. Alguna cosa hi ha.

A final dels vuitanta per a molts joves ser d’ETA era atractiu, els vèiem com a herois.

A casa, n’eren simpatitzants?

Ningú. I jo era un noi feliç i maco, però als 17 anys vaig començar a fer el burro amb les drogues, volia provar-ho tot i ho vaig fer de manera esbojarrada. El meu amic Juanra em va treure de les drogues xivant-se al meu pare, al cap d’un any em va proposar d’entrar a ETA i per fidelitat li vaig dir que sí, pensant que faríem algun encàrrec petit.

I la ideologia?

No teníem ni idea d’on ens ficàvem, ni cap consciència de l’abertzalisme.

Quan va deixar de ser una cosa atractiva?

De seguida, perquè és un tema que et supera, però continues fent mal, ja no ve d’aquí. Jo no tenia cap personalitat, ni valor per deixar-ho. A la mateixa plaça on vaig néixer vaig cometre el meu primer atemptat.

Els germans Gil Mendoza.

Havíem rebut la consigna d’atacar objectius policials, guàrdies civils i traficants de droga. Un va morir, i així vaig passar de l’amor per l’aventura a ser un assassí.

Se’n va penedir, va sentir por?

No assumeixes que has fet mal, això ve després, quan madures, quan parles amb altres persones, quan t’assabentes del que és ETA. Al principi assumeixes el seu ideari, a la presó vas a les xerrades que organitzen cada setmana els caps d’ETA sobre el marxisme, l’autodeterminació. A mi tot això m’importava un rave.

Amb un cotxe bomba va matar un matrimoni i un estudiant que passaven per allà. El va espantar el que va fer?

En menys d’un any ja era a la presó, convivint amb altres etarres, gent que considera que està fent una batalla justa i que aquests morts són només danys col·laterals, i a tu et convé creure-t’ho i et converteixes en un abertzale, però per dins el que has fet et corroeix i el que sents és ràbia.

Contra Espanya?

Necessites un enemic, hi has d’abocar la ràbia. Vas sempre amb la careta, un personatge que han creat uns altres. La gent que coneixes, fins i tot les nòvies, pertanys a aquest món, així que vius fent veure que ets un paio dur.

Tot molt endogàmic.

No dius el que penses perquè no tens valor. ETA és com una secta, i tenen tan arrelada la paraula traïdor que un penedit és un escarbat, i ningú no ho vol ser. Malgrat això, a la presó ens odiàvem tots, els caps es barallaven perquè tots volien manar, era molt exagerat. Així vaig passar 22 anys.

Quan va començar a desencisar-se?

Després del primer atemptat, quan vaig escapar a França i vaig conèixer ETA per dins, les picabaralles, les amenaces dels uns als altres, els xivatos..., violència gratuïta en estat pur.

Però va continuar atemptant.

Sí, i el que li explico no justifica res del que vaig fer. Després de cometre aquell atemptat salvatge amb cotxe bomba a Santander (que havia d’activar quan passés el furgó de la policia), el que ens va decebre no va ser la mort de tres civils, va ser no haver matat els policies.

Com va reaccionar la seva família?

Tret dels meus pares, la resta em va repudiar. Després estàs tants anys a la presó que acabes ficant els pares a la manifestació amb el cartellet pels drets dels presos d’ETA.

Quina llosa que ha deixat als seus fills.

Per això el llibre, allà ho explico tot, que ningú no els digui que el seu pare era un heroi o que vaig assassinar per conviccions ideològiques. Vaig ser un estúpid.

Com va anar amb la Mónica?

Ella era educadora social, feia tallers a la presó de Cadis, als quals òbviament no hi anava cap pres d’ETA, però jo vaig desobeir. La nostra història va ser un escàndol, imagini’s els seus pares: “La meva filla embolicada amb un etarra!”, i em van enviar lluny, però la Mónica ja estava embarassada. En gran part va ser el meu amor per ella i la seva fe en mi el que em va obrir la ment i el cor.

Ja se n’havia penedit?

Estava separat del grup, però no havia dit ni piu. Em van portar a la presó de Salamanca per trencar la nostra relació, però no es va trencar. I allà, a Topas, vaig tenir el primer amic, un funcionari amb qui vaig parlar en profunditat durant un any, i vaig aplegar el valor per escriure al Ministeri de l’Interior i a l’Església.

Quants anys de festeig carcerari?

Set, i amb una gaditana, una espanyola!, és a dir: amb l’enemic; i a sobre el meu fill va néixer a Cadis, quin disgust, ha, ha, ha.

Li està bé.

Quan vaig veure el meu fill, em vaig fer encara més conscient del que havia fet, vaig pensar en els dos fills que va deixar el matrimoni que vaig matar. I quan ens vam casar no vaig poder deixar de pensar que aquell estudiant que passava per allà s’havia de casar ben aviat. No em perdonaré mai.

S’ha reunit amb víctimes d’ETA.

Sí, gent generosa, capaç de perdonar, sense odi. No deixo de preguntar-me què n’hem fet, de la seva vida, amb quin dret. I l’únic que els puc dir és que era un boig i que el que vaig fer m’acompanyarà fins a la mort. De vegades em pregunto si tota la gent del món que mata, legalment o il·legalment, ho viuen amb aquesta angoixa.

Què creu?

Jo crec que sí.

Sense reserves

Va entrar a ETA als 18 anys amb un amic. El seu primer objectiu van ser traficants de drogues. En van matar un. Als 19 anys, els 1992, va preparar i va fer detonar un cotxe bomba al centre de Santander. Hi van morir tres civils: un matrimoni, Julia Ríos i Eutimio Gómez, i un estudiant, Antonio Ricondo. El van detenir pocs mesos després i el van condemnar a 203 anys de presó, que posteriorment van ser reduïts a 30 per la doctrina Parot. Rekarte s'ha penedit públicament del seu passat violent i ha participat en el programa de trobades restauratives amb víctimes de la banda. Ha publicat Lo difícil es perdonarse a uno mismo (Península). Ell i la seva dona, la Mónica, recorren Espanya per explicar el seu cas.

Ima Sanchís

25/05/2015

La Vanguardia