La sor

Confesso el meu amor incondicional per sor Lucía Caram. I no només per les moltes complicitats en la mútua mirada sobre Catalunya. Si l'amiga Llúcia -com m'agrada dir-li en broma íntima- pensés ben diferent del que jo penso, també li tindria un amor incondicional. Perquè la meva estima no parteix de les seves idees sinó de la profunda bondat que habita a la seva ànima. És possible que la seva imatge d'argentina potent, amb la llengua ràpida i la força d'un huracà, amagui un fet que, els que la coneixem, admirem sense reserves: és una dona d'una fe pregona, intensa, tocada per la llum de Déu. És a dir, tot el que fa, el que diu, pel que lluita, el que defensa i actua i resol... tot té un sentit evangèlic i neix d'una interpretació honesta i transcendent de la seva creença religiosa.

A diferència d'altres monges que tenen una missió més terrenal i aspiren al lideratge polític, amb càrrec inclòs, sor Lucía no aspira a res. És a dir, no cerca res que ja no tingui, no vol deixar la seva vocació religiosa, no considera que això de ser monja és una mena de fix discontinu amb Déu... Senzillament és el que és, una monja conventual que ha decidit que la seva vocació religiosa tenia sentit en la mesura que dedicava la seva vida als més pobres. I, alhora, denun­ciava les injustícies des de la trinxera de l'asfalt, a peu de realitat. Per exemple, amb el seu banc d'aliments que dóna menjar, diàriament, a centenars de persones. Digna successora de tants homes i dones reli­giosos que han usat la seva fe per millorar el món, sor Lucía dignifica l'Església catòlica.

I, tanmateix, la volen silenciar. Ella mateixa ha dit a RAC1 que "si em ­diuen que calli, les pedres cridaran" i ha explicat, amb noms i cognoms, els Floriano, Fernández Díaz, Montoro i Hernando que la volen silenciar. Denuncia pressions polítiques d'alt voltatge per obligar-la a retirar-se, sota amenaça de tancar el convent i dispersar la comunitat de monges que hi viu. I, certament, ha estat cridada a capítol. En espera del que digui el Vaticà -i cal esperar un capteniment obert, atesos els nous aires que s'hi respiren-, no deixa de ser brutal que els mateixos que consideren normal que els purpurats espanyols facin croades ideològiques a favor d'idees regressives i lleis coercitives, es posin nerviosos quan s'exerceix, també en nom de Déu, la mirada crítica. I també devien considerar normal que l'Església catòlica espanyola portés un dictador, assassí de milers de persones, sota pal·li. Esclar que també són els mateixos que consideren que el Valle de los Caídos és un bon lloc per anar-hi a meditar. En qualsevol cas, la veu poderosa de sor Lucía és on ha de ser, al costat dels pobres, dels drets dels pobles i de les lluites justes. I ho fa perquè aquest és el missatge evangèlic en què creu. És una veu lluminosa i, per això mateix, els amants de les tenebres la voldrien apagar.

Pilar Rahola

21/05/2015

La Vanguardia