Els nens de la guerra

Cada cop més grups armats rebels forcen menors a participar en els seus conflictes

Clicar la imatge per veure en detall

NO ÉS FÀCIL FER UNA FOTOGRAFIA del fenomen dels menors soldat. La majoria d’organismes, començant per l’ONU i les seves agències que treballen en aquest camp, estimen que avui al món hi pot haver uns 300.000 nens i nenes lluitant a la força amb algun grup armat o milícia. La majoria de les guerres obertes ja no es fan entre estats sinó que grups com els Tigres Tàmils de Sri Lanka o l’Estat Islàmic a Síria s’han apoderat del monopoli del terror i, per tant, amb les pitjors de les pràctiques.

De fet, fa tres dècades una trentena d’estats tenien nens als camps de batalla. Ara en són 18, però la xifra, lluny d’estancar-se, creix, malgrat les legislacions, convencions i compromisos. A Mali tots els grups rebels han incomplert les seves promeses i, en el primer trimestre del 2015, l’Unicef ha identificat “16 nens soldat i 10 menors més empresonats per haver estat involucrats en guerres”, explica Fran Equiza, representant de l’organisme al país subsaharià.

Els nens soldat no són una problemàtica nova i hi ha literatura des dels inicis de la història de l’ús i abús de la infància, però la proliferació de conflictes pels recursos naturals o d’arrel identitària, així com l’aparició de noves armes lleugeres, barates i fàcils de fer servir han possibilitat que el fenomen continuï ben viu. És cert que en les últimes setmanes s’ha aconseguit alliberar 350 menors de la República Centreafricana i 250 al Sudan del Sud, però l’ONU alerta que milers de nens i nenes estan en risc perquè cada cop els conflictes són més brutals.

A Nigèria, Boko Haram ha enviat nenes de 12 o 14 anys a immolar-se en mercats en accions suïcides, per exemple. Encara que no hi ha dades, l’Àfrica és el continent que presenta unes xifres més esgarrifoses i es calcula que a la regió subsahariana n’hi pot haver més de 100.000. L’Àsia és la segon àrea, seguida de lluny per l’Amèrica Llatina. Però a aquest context, cal afegir-hi els reclutaments legals de menors en exèrcits formals. L’ONU s’ha compromès a treballar perquè el 2016 no en quedi cap als set països que ho permeten.

Són nens, no soldats, afirma la campanya d’eradicació, que sembla una utopia perquè ni el Iemen ni el Sudan l’han subscrit. A més, hi ha 20 exèrcits que accepten majors de 16 anys voluntaris i amb el consentiment familiar.

Marta Rodríguez

Gràfic: Eduard Forroll

23/05/2015

Ara.cat 

Desactivant màquines

El 1999 es va obrir el primer centre per reeducar nens soldat a Sierra Leone

¿ES POT RECUPERAR UN JOVE que ha sigut forçat a unir-se a un grup guerriller, entrenat com a soldat i obligat, amb l’ajuda de drogues, a cometre tot tipus de barbaritats durant anys? Aquesta va ser la pregunta que ens vam plantejar el 1999 a l’hora d’iniciar un projecte pilot de rehabilitació i reinserció de nens i nenes soldat a Sierra Leone impulsat per l’Unicef i amb la col·laboració de l’Església catòlica.

El 1992 havia arribat al país per dedicar-me a programes de justícia i pau. Es tractava de formar joves i dones perquè denunciessin els abusos dels seus drets i fomentar un diàleg nacional que posés fi a la guerra que havia començat l’any 1991. Aquell any el Front Unit Revolucionari (RUF) es va donar a conèixer. Aviat arribarien les tropes de la Comunitat Econòmica d’Estats de l’Àfrica de l’Oest (Cedeao), liderades per Nigèria, per posar pau. Però mai ho van aconseguir.

El RUF volia controlar les mines de diamants de l’est de Sierra Leone, i en el seu avançament destruïa pobles, amputava extremitats, i violava, matava i segrestava molts nens i nenes, que eren conduïts als campaments dels rebels, on eren distribuïts entre els combatents. Els nois eren empleats en tasques domèstiques. Les noies, a més de fer aquestes mateixes tasques, també eren utilitzades com a esclaves sexuals. Més tard aquests menors eren enviats a altres campaments, on rebien entrenament militar i aprenien a utilitzar les armes i les tècniques de combat. També eren sotmesos a rituals màgics en què se’ls feia creure que eren immunes a les bales de l’enemic. Finalment, rebien la seva primera arma i la primera missió: tornar al seu poble per matar algun membre de la seva família. Era una clara estratègia de manipulació: trencar els llaços familiars per assegurar-se la fidelitat i l’obediència dels menors i utilitzar la suggestió per fer-los creure que eren immortals. Després, a l’hora d’entrar en combat, els caps els feien uns talls a les temples i hi introduïen cocaïna. Així es convertia un menor en una màquina de matar.

Aquesta tècnica és utilitzada, amb algunes variants, en molts altres llocs del món, principalment a l’Àfrica i a l’Àsia.

No oblidem que darrere de cada guerra sempre hi ha una primera matèria o un interès geoeconòmic que interessa a les potències occidentals. Poden ser els diamants de Sierra Leone, el petroli del Sudan del Sud o les rutes del tràfic de persones i droga al nord de Mali. A més, el comerç de les armes, tant legal com il·legal, també fomenta aquests tipus de conflictes. És a dir, que els nostres països i empreses són responsables directes de l’existència de menors soldat. Per això hem de preguntar-nos, com a ciutadans, què podem fer per acabar amb aquesta plaga.

A Sierra Leone, al centre Saint Michael, vam demostrar que amb temps i recursos es pot rehabilitar i reintegrar els nens soldat.

El primer repte va ser aconseguir que els menors arribessin fins al centre. Al principi, gràcies a un alto al foc vam poder entrar als campaments dels rebels i negociar amb els caps. Vam arribar a l’acord de canviar nens per sacs d’arròs. Però cada cop que hi tornàvem pujava el preu. Fins que al final ens vam adonar que aquell no era el camí. L’Unicef llavors va negociar amb l’ONU i va aconseguir que fossin els Cascos Blaus els que, cada cop que aconseguissin capturar o desarmar els menors, els portessin a Saint Michael. D’aquesta manera ens van arribar la majoria dels més de 3.000 nenes i nens que van passar pel centre.

APRENENT DELS NOSTRES PROPIS errors vam dissenyar un programa basat en la disciplina i en moltes activitats. A més de les classes i la formació professional, s’utilitzava l’esport per transmetre valors com el treball en equip, l’esforç personal i la resolució pacífica de conflictes. També es recorria al teatre o a la música perquè els nois i les noies expressessin els seus sentiments i manifestessin dades de la seva pròpia experiència que poguessin ajudar en el treball amb ells.

El primer objectiu era que els joves expliquessin la seva història. No només els horrors de la guerra, sinó també els seus propis sentiments, com el cansament, la por, el desig de tornar a veure la seva mare... A poc a poc ressorgeix l’ésser humà i es pot començar a treballar amb aquests joves d’una manera individualitzada, oferint-los ajuda a canvi de més col·laboració amb el programa. Més tard es plantejava el retorn a la família. Això va significar una feina feixuga de sensibilització i mediació per ajudar tot el país a veure aquests nens i nenes com a víctimes i no com a assassins. Els que van ser rebutjats per les famílies -perquè els veien sovint com a assassins del pare o dels germans i perquè havien destruït la propietat familiar-, o quan les famílies no es podien localitzar, passaven a viure en pisos tutelats amb altres joves fins que s’independitzaven.

Avui en dia aquest programa s’està aplicant en diversos llocs del món. La diferència amb aleshores és que, malauradament, ja no s’inverteixen diners en aquestes activitats, de manera que els menors, en comptes de passar entre sis mesos i un any i mig al centre, només hi estan sis setmanes, un temps totalment insuficient per a la seva rehabilitació.

Chema Caballero

23/05/2015

Ara.cat